Petits fraus

Malauradament estem acostumats a tolerar qui àdhuc amb la boca grossa fa galons d’estafar l’administració amb l’atur, les baixes, les petites trampes en la declaració de l’IRPF i tot un seguit de tripijocs que en alguns casos són circumstancials i en altres s’ha convertit en una tradició periòdica o permanent. Fins i tot des del món sindical, i ho dic per experiència, s’ha fomentat en alguns aspectes la desobediència laboral a càrrec de la caixa comuna confonent la disposició arbitrària dels diners de tots plegats amb el perjudici de l’empresa privada. I mentre l’engany a càrrec de la patronal podria disfressar-se políticament com un repartiment de la riquesa, la pilleria davant l’administració ens perjudica a tots i és denunciable.

No és aquest un al·legat a favor del sistema capitalista quan el meu llibre de capçalera durant algun temps a estat “Manifiesto contra el trabajo” (Krisis). És la constatació que tants anys de separació entre el poder i el poble han provocat que observem l’administració con un ens extern a nosaltres mateixos quan hauríem de ser conscients que hi participem encara que sigui passivament. No permetríem pas que en la comunitat de veïns hi haguessin dues famílies que no paguessin les quotes o que fessin l’escàpol quan s’hagués de cobrir una derrama. No entenc doncs que en l’enorme comunitat de veïns d’on participem tots ens haguem de quedar tranquils davant qui treballa i cobra l’atur o davant qui aprofita una baixa per fer hores amagat en un talleret quan tots els demès patim retencions cada més en la nòmina que genera el nostre treball.

Aquesta entrada ve a col·lació d’una conversa que he mantingut aquest matí amb un conegut que s’ha estranyat que pogués arribar a final de mes amb el què cobrava. Així d’una tacada m’ha fet una descripció detallada de com s’ho feia per a passar dels cinc mil euros mensuals entre ell i la seva parella: Ell és autònom i es desgrava totes les despeses personals que, tot i així, infla quan ha de fer la declaració periòdica fins al punt que oficialment fa prop de tres anys que perd diners amb la seva ocupació i la seva dona treballa d’administrativa però cobra un atur que passa dels mil euros. Al preguntar-li que com li anaven les altres coses m’ha respost amb un lacònic “ara estic de baixa”.

Sóc conscient que és un cas extrem i que per sort la majoria fem servir les garanties laborals quan en tenim necessitat però amb aquest cas m’he sentit especialment dolgut. Personalment dolgut. Però és que aquest cas no es diferencia massa, per no dir gens, del assumpte de l’alcalde sobre el que escrivia l’altre dia que a l’assabentar-se de la transcendència del meu apunt ho justificava en petit comitè assenyalant que després de més de vint anys regint el municipi bé es mereixia arraconar abans de jubilar-se. I ho deia convençut.

Si en el futur tinc l’oportunitat de coincidir amb ell més valdrà que no em faci cap comentari sobre el tema no sigui que tingui que declarar davant d’algú competent com és possible cobrar 2.750 euros mensuals de dietes per anar des de casa seva a l’ajuntament dins del mateix poble.