Dicotomia sobre la participació en un referèndum

Sóc conscient que aquest escrit abonarà el camp a aquells que vulguin fer una mala interpretació de les meves paraules però mostrant la possible dicotomia de parers que podria existir a l’hora de com encarar la convocatòria a un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya només busco valorar els peròs, els contres i les alternatives a un sufragi universal. Si estigués avesat a la terminologia universitària diria que em mou un interès científic. Quan acabi l’exposició només semblarà un tema pelut per a qui acostuma a trobar cabells a la sopa.

Dividir la població de Catalunya entre aquells que descendeixen d’espanyols i aquells que venim de catalans és alhora injust, inexacte i perillós. És injust perquè hi haurà qui pugui pensar amb certa raó (per desgràcia hi ha qui permet aquesta confusió) que a l’evidenciar la diferència cultural que hi ha a nivell general es pot accentuar el plantejament d’una doble escala de drets i deures; és inexacte perquè el més comú dels perfils a Catalunya es el d’una herència compartida i és perillós perquè d’una i altra banda es pot aprofitar qualsevol afirmació al respecte per buscar sang allà on no hi ha ferida introduint elements racials on només vull senyalar diferències culturals. M’estalviaré doncs aquesta divisió i la modificaré, englobant així les nombroses excepcions que existeixen, entre aquells catalans de cultura catalana i aquells de cultura espanyola confiant que l’experiència comuna a les nostres viles faci la resta per fer-me entendre.

Davant la realitat catalana la convocatòria a un referèndum té dos camins possibles: l’acceptat per tots és el que s’aplica ja a les eleccions del nostre país i és el sufragi universal entre tots els residents espanyols o comunitaris, depenent dels comicis. Tractant-se d’una convocatòria on es vota la successió d’un país respecte d’un estat es pot donar el cas que per dependències més emocionals que pràctiques un català de cultura espanyola no tingui l’objectivitat suficient per exercir el seu dret a vot. Pot ser que en un estat on la mobilitat demogràfica és total algú pugui pensar que no és just que el futur del seu país depengui d’uns altres catalans que ho són administrativament però que es continuen considerant d’una altra terra, i encara més de la terra que es veu perjudicada per tot el procés. D’una altra banda és lògic i convenient que unes persones que esperen passar tota la vida a Catalunya prenguin part dels processos democràtics que afectaran el seu futur. Però si acceptem que això és lògic i convenient també ho serà que votin els catalans que no són espanyols vinguin del Marroc o de Romania.

L’altre camí de qui ningú en vol sentir dir rés és el de limitar el referèndum a aquells catalans que vulguin ser catalans i que majoritàriament són els de cultura catalana. El primer handicap evident es la mancança democràtica directe del procés però també existeix la garantia de que la decisió es pren amb coneixement de causa i de manera neta. Tot i que de manera directe existeix frau democràtic, de forma indirecte s’evita un frau democràtic encara més gran a l’empara de la lliure circulació de persones dintre de l’estat espanyol. Paral·lelament, em pregunto que passa amb aquell català que mai ha sentit aquesta terra com la seva, que passa amb aquell català que tot el dia maleeix el país on viu, que passa amb aquell català que no entén el català després de viure entre nosaltres vint-i-cinc o trenta anys.

Evidentment el primer camí guanya per les garanties democràtiques. Tothom ha de poder decidir el futur de la terra on viu independentment dels seus orígens i dels seus sentiments, però com a societat tampoc ens podem permetre el luxe de tenir temes tabú on la simple insinuació d’una possible alternativa faci que la gent es tibi dels cabells. A tots ells els preguntaria si trobarien just que en nom de la democràcia un equivalent a Terrassa i Sabadell de catalans anéssim a viure a Malta i els canviéssim l’idioma oficial, les costums i el nom del país on viuen.