Ni polític ni sobiranista

Vaig cometre l’error a l’encetar aquest bloc de definir-lo com a personal i polític com si en el meu cas una cosa pogués ser sense l’altra. Com si escrigués de política fent abstracció de la meva vida personal. I no és així. La política és inherent a mi. No em refereixo a la política d’Aristòtil que l’atribuïa a qualsevol conducta humana sinó a la política de racionalitzar qualsevol situació i prendre’n part decantant-me. És per això que hores d’ara he de corregir el meu pensament inicial i delimitar aquest bloc al meu àmbit més personal. Tot i que el terme política en moltes ocasions s’utilitza per a desmerèixer algú, no em planyeu, tant de bo tothom (i jo el primer) gaudís de la seva feina com jo pensant políticament, essent polític d’oci.

D’altre banda, amb un matís diferent al fet de ser polític, sóc sobiranista perquè no puc ser altra cosa. Però no sóc sobiranista com a distinció amb els demés. De fet el sobiranisme com a element polític ha de morir. Per més que primer Saül Gordillo i després Marc Vidal em definissin a mi i al meu bloc com a sobiranistes assenyalant una diferència o un advertiment respecte de la resta, el meu bloc i jo només som sobiranistes en la mateixa mesura que som, que existim, com tothom. O permetrà qualsevol altre blocaire que jo vagi a explicar-li com ha d’administrar-se, com ha de viure o escriure o contestar? Oi que dirà que ell és sobirà de les seves accions?

Vull dir amb tot això que ja no em sento sobiranista si l’entenem com el moviment polític que ens ha empès durant aquests darrers més de cent anys a cercar la llibertat desesperadament. Ara sóc neosobiranista. Perquè la meva llibertat i la llibertat dels meus no és negociable, no es pot decidir en un parlament ni tant sols en un referèndum, no és una opció. És un dret. Mori doncs l’eix polític que defineix els catalans entre catalanistes i espanyolistes ja que és una dicotomia falsa. La dicotomia real no és política, és ètica i existeix entre els que m’imposen ser espanyol (o francès) i els que em deixen ser el que jo vulgui, els que em deixen ser sobirà, neosobirà, que en el meu cas és ser català.

Perquè que a ningú se li escapi que ser espanyol, ser francès o ser català no és diferent; el que sí és diferent és que sense ser-ho em facin ser espanyol (o francès) quan si algun dia Catalunya és independent tothom tindrà clar que només definirem com a català aquell que ho vulgui ser. A partir d’ara quan escrigui de neosobiranisme assenyalaré aquell atribut permanent que hauríem de tenir tothom clavat a l’os i que ens defineix com a persones que assumim la nostra sobirania i acceptem i respectem la dels demés. No com ens trobem massa sovint prou a la vora.

(Un apunt: Saül i Marc poden seguir definint el meu bloc com a sobiranista sempre que vulguin. Només faltaria! El seu currículum blocaire els permet tenir llicència per parlar de mi encara que sigui per bé)