Esquerra i PP s'autoalimenten

En la democràcia electoral els greuges conten tant o més que les propostes constructives a l’hora d’influir la mentalitat del ciutadà abans d’uns comicis. Aquesta característica humana és prou coneguda i utilitzada per tots els partits i candidats arreu del món. Generalment els partits que se situen més en els extrems poden fer-ne ús amb més facilitat però no és una tàctica exclusiva d’ells. Molts arriben a teatralitzar divisions internes obeint als diferents interessos territorials i impulsen disputes pactades d’antuvi i executades amb més o menys èxit. El cas del túnel de l’AVE per sota Barcelona que ara s’atura, ara s’adjudica que ara dic i ara et contesto n’és un exemple.

Les picabaralles dialèctiques entre Zaplana i Tardà per una banda i Aznar i Puigcercós a l’altra entren en la dinàmica coneguda d’alimentar els extrems al preu de dissimular propostes polítiques concretes. En el cas d’Esquerra és evident que qualsevol política concreta que vulgui aplicar a Espanya serà tombada si és sincera i podrà ser negociada només si s’avé amb les intencions del govern. Ho he escrit en altres entrades anteriors: l’únic objectiu d’Esquerra en el congrés espanyol ha de ser buscar la independència de Catalunya el més aviat possible. Cap altre engruna ens farà passar la gana, al congrés s’hi ha d’anar a exigir un referèndum per l’autodeterminació. És per això que només queda la tàctica del greuge com argument per a la mobilització i un cop en el congrés desmuntar i debilitar Espanya fent de dissolvent sempre que es pugui.

El cas dels populars és més kafkià ja que per mantenir una Espanya íntegra serien capaços d’arrasar-la fins quedar-se sòls. Engreixant l’independentisme aconsegueixen fer créixer el temor i la indignació dels seus votants i debiliten els arguments dels socialistes a l’hora de rebre suports catalans; com més lletja és la núvia menys es comprenen els petons de l’hereu. Així, maltractant un poble, enlletgint-lo a ulls de la resta debiliten qui s’hagi de refiar d’ell per sobreviure. Tres-cents anys després continuen amb l’actitud del conqueridor: vull aquelles terres però no vull aquella gent encara que per guanyar aquelles terres i aquestes hagi de reforçar aquella gent. Dit d’una altra manera: fem créixer els independentistes per arribar a Madrid i des de Madrid ja eliminarem els independentistes. No compten que fa anys que el camí que em emprès és d’un sentit.

Tot i així, bé s’hauria de cuidar Esquerra de començar a vestir un argumentari clar i adoctrinar tots els representants en els espais de treva que hi ha entre eleccions perquè de tant tenir l’espurna al cul al final hi surten durícies i costa més fer saltar.