dijous, 13 de setembre de 2007

Manresa sense pàtria, sense Esquerra

Em xiulen les orelles quan tota una Barcelona cerimoniosa escolta expressions com “temps de rauxa” o “vaga fiscal” de boca de dos expresidents de la Generalitat de record prou moderat, mentre a Manresa es dipositen centres florals a la plaça 11 de setembre com qui reparteix pizzes pels carrers i les travesses de la ciutat.

Ras i curt, a Manresa s’ha prostituït la Diada. I no vull pas semblar un llepafils, ni un purità, ni un missaire quan escric que és Esquerra qui ha de capitalitzar i empènyer les commemoracions del 11 de setembre. No vull fer creure tampoc que els altres representants polítics no poden celebrar el que desitgin, des del pa nostre de cada dia, fins la victòria de Felip V. Però no es pot oblidar que els ciutadans votem polítics i no administradors de finques, d’altra manera es corre el perill de convertir l’ajuntament en una gestoria i els regidors en una colla de funcionaris, molt ben pagats, sigui dit de passada.

Una certa unitat es prou engrescadora quan s’aprova un Pla d’Acció Municipal o s’inaugura una plaça amb dues palmeres i molt ciment, però la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya obliga a una mirada crítica al present del país que no es pot fer, per molt que ens vulguin convèncer els regidors d’Esquerra, a la vora dels qui no reconeixen Catalunya com a nació. És com anar a esquilar ovelles amb el llop al costat.

Mai se sap qui et pot sorprendre un dematí, però de molt lluny haurien d’arribar els vents perquè aquests senyors acceptessin un manifest de mínims del que hauria de ser l’esquerra independentista manresana. És per això que un tros de taula i una cadira no es por negar a ningú, però un cop presentades les premisses no es poden acceptar rebaixes de mercat turc. I si no s’arriba a l’acord i s’ha de trencar la foto, ens trobem per anar a fer el vermut, que també fa festa.

Senyors d’Esquerra, no puc pretendre tornar al temps del cop de puny a taula i la reivindicació contínua. Ja entenc que tot plegat us fa mandra. Però no ens podeu fer creure que no hi ha un terme mig entre la proclama i la poltrona, entre el puny al cel i els braços caiguts, entre el “visca la terra lliure” i mirar la llosa.

O haurem de creure que no en sabeu o no en voleu més. Arribats aquí, per honestedat, caldrà posar fil a l’agulla a partir d’avui i resar perque no gebri.

Publicat a Més Manresa el 3 d'octubre de 2007