dimarts, 3 de juny de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (IV)

I malgrat tot servem la vida com un tot
per sobre del patiment i l’alegria,
en un gest de penitència sorda,
emparats en un sentiment tant vital com la companyonia,
la responsabilitat cap a qui t’estima,
sense apreciar que aquesta absurda empatia desapareix
també en la fugida.
És doncs la covardia la que ens manté vius
i és la covardia la que vetlla per la nostra integritat.
Tal és estoic com epicuri
la mateixa cosa quan convenim que l’agitació terrenal és física.
La llegenda que em sobreviurà
sol•licita que deixeu de plorar per vosaltres i somrigueu per mi.

2 comentaris:

Penyagolosa ha dit...

Estem vivint un món on predomina l'hedonisme. Ningú sota cap concepte vol patir. El plaer és l'únic objectiu quotidià. La seva mancança ens fa infeliços, la seva absència ens descol·loca.
Només quan tenim objectius superiors a nosaltres mateixos som capaços de sacrificar-nos, relativitzar el plaer superficial i assoborir aquella satisfacció més profunda del deure complert. Per mi la família, el país, la recerca de part de la veritat i de la bellesa, l'amistat autèntica que ens dóna suport, són bàsics per seguir en aquest món. Tot plegat penso dóna sentit a la nostra vida.I que no ens faltin!

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

un més sense vida?

que t'ha passat...?