Municipalitzem el sòl, construïm futur

És qüestió de concepte apreciar que l’objecte, el rèdit del treball, és de qui ho treballa o de qui paga a qui ho treballa, però el que és per la seva naturalesa o no és de ningú o hauria de ser de tots. La parcel·lació oficialitzada d’una banda respectant herències històriques i de l’altra per l’impuls dels municipis en la recerca de nous habitants i recursos extraordinaris portà a la situació de fer propi el que és comú fins a pervertir el sòl com a objecte de mercadeig.

En els darrers cinquanta anys el terreny, la vivenda, l’espai ha estat utilitzat per poderosos i no tant poderosos com a excusa d’estalvi, d’inversió i d’especulació. Els darrers vint anys aquesta dinàmica s’ha exagerat i encara més amb la justificació de l’important impuls que significa la construcció per l’economia local. Tot aquest artifici es sustenta en la premissa falsa que el sòl té propietari. Que algú pot tenir un espai desocupat perquè l’ha pagat. Com si algú se li acudís deixar podrir un camió de fruita en un municipi afamat. Aquests que han trobat en la vivenda la gallina dels ous d’or no són millors que els terratinents amb els seus vassalls, no són millors que aquells que tenen coartada la voluntat d’altri.

Perquè just darrera la necessitat de menjar hi ha la necessitat de tenir un espai segur, de gaudi, íntim, familiar o solitari, però propi. Un lloc on tornar després de sortir. Un lloc que sigui l’extensió del seu propi habitant. Cap especulació és justificable. Cap mercadeig privat és just.

La municipalitat, l’òrgan que agrupa la voluntat comuna bàsica, no pot ser neutra davant aquesta injustícia. No es pot emparar en el lliure mercat per mirar els núvols. Ha de ser valenta i afrontar polítiques intervencionistes sense por, sense complexos, sense robar tampoc, però establint una base negociadora des del convenciment que atorga la raó. Ja s’ha vist que les maniobres realitzades des del temor i la moderació no tenen empenta per a canviar rés. Aquest mateix dubte és utilitzat pel poderós per agitar les moltes eines que té al seu abast i aquietar la remor. Amb les necessitats bàsiques no es pot ser guai, s’ha de ser intransigent.

I és que no tornaran a passar cinquanta anys més que els nostres nets ens puguin retreure fuetejant pel carrer que haguem deixat que sigui el mercat el que reguli la situació perquè després d’aquesta aturada vindrà una altra pujada i ja hi tornarem a ser. Des dels municipis es va establir la república. Des dels municipis s’han d’imposar les bases del bé més comunista: la vivenda. Com? En principi, no fomentant l’especulació, no cedint els drets d’explotació d’allò que amb criteri i valentia es pot emprendre des de la pròpia administració. Després ja vindrà la resta.