Crec en Déu imprevisible

No és una metàfora. Vull parlar de Déu i de com ha canviat la percepció que tinc d’Ell en pocs anys. Sé que aquestes primeres paraules, fins el respecte a l’hora de presentar-les, sorprendrà qui em coneix de fa temps però intentaré expressar-me de forma clara tot i que és possible que no m’expliqui bé. No faré servir un llenguatge docte ni ajustat a l’exactitud de la idea perquè no tinc l’habilitat ni el coneixement ni la facilitat d’ús dels elements metafísics que necessitaria per a fer-me entendre.

El vent, els moviments marítims o altres forces de la natura serien mesurables amb exactitud si comptéssim amb tots els elements variables que condicionen la direcció i la força dels seus corrents. De fet, si no transcendís la vida i externament tinguéssim una foto moguda de l’univers, es podria calcular exactament tota la seva trajectòria temporal, des de l’origen fins el final. Em baso en el fet que qualsevol accident natural ocorreria exactament de la mateixa forma si els elements i les circumstàncies fossin els mateixos. Comptant que en el nostre coneixement la vida és recent i massa poc important per incidir en tot plegat, els científics ja han formulat el big bang i tenen a punt, també, la destrucció total de la matèria.

En tot això la vida es mostra capriciosa i imprevisible. A priori sembla que el moviment d’un braç, la formació d’un pinyó, o el batec del cor d’una formiga siguin gestos, voluntaris o involuntaris, però que rés tinguin a veure amb una seqüència de accidents concatenats. Així, si baixem l’òptica de la nostra observació a nivell molecular podem explicar el moviment d’una molècula d’aigua com a conseqüència d’haver estat empesa per una altra o altres molècules d’aigua o d’altres elements, trobant un origen causal en el principi dels temps. Aparentment en el moviment d’un braç l’origen del moviment molecular és cerebral. És cert que aquesta instrucció neuronal ve després d’haver rebut uns impulsos sensibles externs, però també som nosaltres els que decidim moure un braç o moure una cama. O no.

Arribats a aquest punt, la consciència vital ens la podem plantejar com un moviment i pensar que o bé som nosaltres els que decidim amb la nostra voluntat sobre ella o bé és la consciència que fa i nosaltres vivim el seu recorregut natural. És l’antic plantejament de si vivim o si notem la vida, si decidim o som els espectadors de la decisió, o com el vent i les marees, si tot el que som, fins i tot els pensaments, es genera d’igual forma davant els mateixos impulsos o som, els éssers vius, uns elements antinaturals que podem respondre aleatòriament.

De fet, la vida la podem mesurar sempre a posteriori i encara que no coneguem tots els detalls menuts d’una existència no significa que no hagin quedat registrats en les seves conseqüències. La història també és accidental i concatenada. Sabem ara com va viure i morir tothom que ha estat anterior a nosaltres i també sabem que no es pot canviar, i que una vida que aparentment és tot un seguit de decisions es resumeix un cop finada en una seqüència molt concreta i molt acotada. D’aquí a cent anys passarà el mateix. La nostra vida serà i no podrà ser canviada. Només ens quedarà el secret dels nostres pensament que no es van traduir en acció, perquè no tindran conseqüència.

Davant la vida ens queden dues eleccions: o admetem l’origen màgic del nostre comportament o admetem que no som actors sinó espectadors de la nostra vida. Hores d’ara encara no sé amb quina opció quedar-me. Disculpeu-me la pallissa.