Convergència capta, Unió escapa

De sempre l’actitud de Convergència és un termòmetre de l’estat d’ànim del país, de la nostra sensibilitat nacional, de la nostra paciència. Com si tingués un mecanisme infalible, polsa la realitat com cap altra força política. Potser en alguna ocasió ha fallat amb la intensitat exacte del nostre humor, però sempre s’ha mogut cap a on Catalunya es movia.

El pacte que li va fer perdre bous i esquelles i el govern de la Generalitat seria impensable ara mateix que salta de proclama en proclama com qui veu, més que el perfil general del català, el perfil general del català que vota.

Ara a Convergència toca fer d’independentista, de radical, organitzant xerrades de desgravi cap a Catalunya i clamant a la desobediència fiscal. Desenganyem-nos, cada cop hi ha més joves (i no tant joves) independentistes i mai havia existit tant votant socialista pròxim a alguna cosa semblant al catalanisme.

A Unió, en canvi, estan espantats. Els queda només fer-se l’UPN català. Arribar a un acord amb el PP perquè aquests no es presentin a Catalunya i Unió no es presenti a Espanya. O el que és el mateix, el PP donaria suport a Unió a les eleccions catalanes i Unió faria el mateix amb el PP a les espanyoles.

Cap dels dos fets suposa novetat. Uns, segons el vent que bufa. Els altres, cristianament coherents després de molts anys de jocs de cucanya. I Catalunya? Catalunya treballa i remuga, però poc belluga.