dimarts, 11 de novembre de 2008

Intervencionisme moral

Va existir el moment en que em vaig sentir profundament estrany quan vaig gosar discutir la implantació a les escoles de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ara, si més no, davant de l’atropellament que significa regular per llei la comunicació als fills adoptats d’aquesta condició mentre són encara infants, sembla que els opinadors d’ofici, gairebé tots, tant els de dretes, com els de centre – dreta, tant els que s’acosten a la cinquantena com els que passen la seixantena d’anys, han qüestionat la idea des de l’inici.

Finalment resultarà que a occident els partits d’esquerres han perdut la seva vocació intervencionista en matèria econòmica però els ha agafat fort amb la tutela moral. Doncs no, jo no diré a les meves filles que són adoptades perquè ja ho saben de sempre, perquè és just per a elles que ho sàpiguen o així ho hem considerat nosaltres, i si no fos que no tinc ganes de perdre el temps i trobar-me al costat de quatre estruços ignorants vetaria l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania a les meves filles encara que fos signant que estan malaltes cada setmana quan coincidís amb aquesta classe.

L’escola i la infància són molt més serioses que aquestes lleis. L’escola no es pot ni s’ha de fer càrrec de l’educació dels nostres fills; la seva missió ha de ser transmetre’ls coneixements, mètode d’estudi, interès per les matèries. L’educació en valors deixeu-nos-la a nosaltres i si malauradament hi ha nuclis familiars que desatenen la transmissió de les normes bàsiques de convivència que es preparin aules de 17:00 a 18:00 per aquells alumnes que ho necessitin. Però que no es faci ensenyant matèria moral sinó ensenyant a pensar per a que l’alumne es formi per ell mateix. Si el govern espanyol no està a favor de l’educació religiosa a les escoles no entenc perquè ha d’inventar-se una religió laica.

I al cap i a la fi, el més greu de tot és que jo estic d’acord amb comunicar als fills que són adoptats quan encara són petits i estic d’acord, també, amb la majoria de continguts de l’Educació per a la Ciutadania. Però així no es fan les coses: a casa meva no s’hi fiquin.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Nacionalisme interessat

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.