Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol

dijous, 27 de setembre del 2007

Estratègia i Reagrupament.cat

No m’apassiona Carretero. Ni s’acosta a la brillantor oral de Carod de fa tres anys, ni tampoc compta amb la complicitat que desperta Puigcercós en la distància curta. Fins i tot el seu discurs polític em sembla molt susceptible de crítica quan se centra sobretot en el aspecte nacional i obvia amb massa freqüència la qüestió social. Esquerra no és això. O no pot ser només això. Però potser el que ara toca és un discurs maximalista que centri l’atenció en allò de que es va coix.

El problema bàsic d’Esquerra ha estat i és principalment un problema d’estratègia. Estic segur que des dels càrrecs més representatius del partit fins al darrer dels militants de base es té la mateixa concepció nacional ara, que fa cinc anys. El que passa és que ara s’administren les passions i es controla el gest fins a punts altament contraproduents. Només un apunt: els millors resultats d’Esquerra des dels 70 han estat en dues eleccions en que el to del discurs era ferm i la paraula alta. El votant d’Esquerra no és poruc, és exigent amb els seus ideals.

En un escrit anterior d’aquesta bitàcola ja advertia que el nombre absolut d’independentistes és ara més alt que mai. També és més desapassionat que mai. I potser aquest nou independentisme que apareix votarà Esquerra, però amb la mateixa falta d’entusiasme potser caurà en el pou de l’abstenció o, pitjor, acabarà donant la penúltima oportunitat a la dreta nacional. Mentrestant els esforços d’autocontrol d’Esquerra per mantenir aquest vot hauran provocat que els independentistes conscients abracem altres opcions més autèntiques quan ens sigui possible.

La irrupció de Carretero en escena buscarà uns objectius tan legítims com els de qualsevol altre militant d’Esquerra que utilitza els medis estatutaris per expressar-se i proposar, per matissar o esmenar qualsevol proposta que vingui de la direcció nacional o d’altra banda. És això del que tracta la democràcia. Quan ja fa trenta anys que es pot gaudir, altra vegada, del que hauria de ser la llibertat d’opinió dins d’Esquerra, resulta insultant que la resposta a un argumentari paral•lel i legítim sigui despertar sospites sobre l’impulsor d’aquestes propostes i sembrar por a la desolació que pot quedar al partit si prosperen. Si més no, es podia esperar que els quadres intermedis, els encarregats, tinguessin en més alta consideració la intel•ligència dels seus militants.

Al final serà la poca visió de la direcció nacional d’Esquerra la que farà que s’evidenciï portes enfora un trencament que hauria estat del tot evitable amb una mica menys d’orgull i una mica més de cintura del nucli dur de l’aparell. Perquè si, com es diu ara, una part del missatge de Carretero és assumible per la direcció, no hauria costat gens adaptar-la en el moment en que es veia que Reagrupament anava de debò i s’hagués aconseguit buidar tota alternativa de poder, sense risc de perdre els càrrecs durant uns mesos més.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Cremar el rei

En la situació actual, cremar una foto dels reis és divertit. Tan divertit com contradir qualsevol llei estúpida aplicada des de la més absoluta rigidesa. Tan divertit com evidenciar les contradiccions del sistema. Cremar el rei és cremar la monarquia, el fanatisme simbòlic, el dogma fet carn. I comprovada la reacció fiscal, cremar el rei és pintar de verd pistatxo la ignorància, la ceguesa, l’absurditat.

Oi més si considerem que qualsevol dels que aquests dies cremen reis públicament signarien ara mateix un exili monàrquic amb totes les de la llei sense sang ni flames. Perquè cremar un rei és cremar un símbol. És simbolitzar la destrucció d’un símbol. No té més importància que cremar uns sostenidors. En un cas es pretén reivindicar l’alliberament femení, en l’altra l’alliberament general.

De fet, la notícia no és la imatge del jove gironí cremant un cartell cap per avall del matrimoni Borbó, sinó la ràpida i incomprensible resposta fiscal. La reacció que encara alimenta més l’esperança d'anar pel bon camí, ja que ens demostra quant dèbil és el sistema, quant atemorits estan de vés a saber què, que ni nosaltres mateixos arribem a apreciar.

Ara el fiscal amenaça d’actuar contra els catalans que s’han manifestat aquests dies cremant més fotos reals. És el joc dels disbarats. Un joc dels disbarats que sens dubte és positiu per com assenyala un dels punts febles del seu sistema. Després d’aquests vindran uns altres i després uns altres. Només ells tenen la possibilitat d’aturar-ho, però la manca de criteri i d’intel·ligència que mostren donaran corda per un temps.

Si no fos que la realitat a Madrid és gairebé sempre simple i visceral, hom podria arribar a pensar que des del govern espanyol es pretén posar de manifest l’anacronisme de la monarquia i la manca de sentit de la legislació que l’empara. Vist el cas de ‘el Jueves’ i l’actual de Girona a la casa reial poden fer servir aquella expressió tan seva de: ‘con amigos como estos no hacen falta enemigos’. Pau i que duri.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Independència de facto, avui

A Catalunya estem acostumats a dependre emocionalment de Madrid. Ho fan els unionistes i ho fem els separatistes. Uns com a referent natural de la seva òrbita nacional, els altres com a pretexta de tots els desastres que ens passen. Madrid existeix, de la mateixa manera que existeixen París, Londres o Roma. Però no cal o no caldria donar-hi més importància.

De fet, des de Catalunya tenim moltes eines que ens permetrien afluixar aquesta fixació i que no fem servir. Sempre ha estat més còmode buscar el culpable fora de les nostres terres que a l’interior. Els polítics per espolsar-se qualsevol responsabilitat i els ciutadans perquè és desagraït assumir les pròpies mancances. La independència s’aconseguirà just quan deixem de mirar avall. Quan actuem amb una política de fets consumats sense ser necessàriament agressius.

Si no ens deixen recaptar tots els impostos, oferim la burocràcia que ja tenim a les nostres institucions per a assumir nosaltres primers els ingressos. Si més no, encara que a última hora s’hagin de pagar, les dades ens serviran per saber la columna de l’haver de les tant reclamades balances fiscals. Però a més, cal preguntar-nos què faria o podria fer l’estat davant d’una situació de bloqueig econòmic per part de Catalunya. Aturar les inversions programades. Bé, això és indestriable de la mateixa independència. Alguna intervenció militar davant l’ONU i la Unió Europea. No ho crec pas. Deixar de pagar les pensions i els subsidis. Tothom, fins al més espanyol de Catalunya, sap que aquests pagaments depenen de l’estat i encara donarien munició a les nostres accions. Evidentment no pretenc presentar aquest bloqueig com una mesura presa sense reflexió prèvia.

Arribats a aquest punt ja podem permetre les escoles que vulguin utilitzar el castellà com a llengua vehicular i retirar la majoria de subvencions pel foment de la llengua. Aquestes mesures coactives i de recompensa gratuïta no tenen sentit amb unes institucions i una legislació que assumeixen el català com a llengua pròpia i, evidentment, oficial sense competència amb cap altra llengua. La comunicació institucional ja no és necessari que sigui bilingüe. La subvenció ja és pot determinar en funció de la qualitat i no en funció de quina llengua s’empri, ja que qualsevol sol·licitud que arribi d’un ens que no utilitzi el català serà desestimada. Evidentment, d’aquest darrer grup deixo a part aquelles entitats en que el foment i la implantació de la llengua i la cultura catalanes és el seu objectiu estatutari, el seu motiu d’existència.

De la mateixa manera que a Sant Cugat existeix l’escola japonesa, qualsevol grup empresarial pot decidir establir una escola castellana a Catalunya. L’únic que s’ha de preservar és el seguiment del programa comú. Fora del programa i el calendari, la llengua que s’utilitzi com a vehicular ha de ser problema del què prioritzin com a important els pares pel futur social i professional del seu fill. Ja està bé d’escoltar-nos a dir que els catalans vivim coartant la llibertat de l’individu. Si volen aprendre en castellà que es paguin una escola privada, doncs les públiques depenen d’institucions catalanes i que no es queixin d’adults de no entendre una comunicació oficial o un catàleg de productes d’una empresa que obeeixi la llei. Que no es queixin tampoc de no aconseguir una feina qualificada.

En definitiva la independència, o una gran part d’ella, és assumible de facto. Amb la simple voluntat d’aconseguir-la. I si econòmicament, cultural i lingüística és possible, els símbols i l’administració són detalls menors.

dilluns, 17 de setembre del 2007

L'independentisme creix

Malgrat tot i no principalment per les estocades que rebem de les mancances de les nostres infraestructures, l’independentisme creix. I creix, encara que no ho pugui semblar, gràcies a aquesta actitud tova d’Esquerra dels últims anys. El que cal plantejar-nos és si aquest fet val la imatge que ens està quedant del partit a tots aquells que professem l’independentisme des de temps més grisos. Si aquest creixement és prou significatiu i de qualitat com per perdre el prestigi i la història d’Esquerra forçant un pacte inexplicable entre dues forces en significatiu retrocés. El país sí ho val. El partit, Esquerra, ho hauria de valdre tant com el país. Tot i així, no conto que Esquerra faci aquest sacrifici pel país o, si més no, no únicament pel país.

Deia que l’independentisme creix. Creix amb un independentisme passiu. Amb un independentisme tranquil, mesurat i, per tant, més racional. Amb això no vull dir que fa deu anys no existissin assagistes ni polítics prou racionals en el món del catalanisme sobirà. Oi tant que existien. Però l’aspecte dels que reivindicàvem aquest dret des del carrer era el d’una gent cridanera, reivindicativa i, a voltes, esverada, en que regnava molt més la rauxa que el seny, molt més el sentiment que la raó. A risc que molts coneguts pensin en l'acció com a única representació de lluita, crec que aquesta nova onada d’independentistes monòtons es extraordinàriament bona. És molt més difícil ser serenament independentista que ser-ho davant la injustícia evident.

A qualsevol país normal hi ha gent de dretes i gent d’esquerres, gent calmada i gent explosiva, gent que pensa i gent que actua. No podem creure que vertebrarem una nació amb set milions de maulets. No ens podem indignar, doncs, amb aquell que no gaudeix d’una manifestació, que no sent emoció per una sardana, que no coneix la història del seu país, però que és capaç de defensar amb tenacitat i rigor davant qui sigui el nostre dret i, fins i tot, el nostre interès de ser independents.

És de justícia significar la influència d’Esquerra en tot aquest procés. Des de la cresta electoral que va significar la reacció al linxament de Perpinyà i els abusos de la oratòria neofranquista, Esquerra a anat perdent vots. Però ha perdut vots per l’esquerra. Vots dels independentistes tradicionals que no sabem valorar amb mesura la importància de tots aquests nous militants. Al cap i a la fi, tot i ser significativa la xifra en dades absolutes, el percentatge de vots a anat baixant de forma molt gradual. Fins i tot afegint electors per la dreta.

Paral·lelament, tot buscant el seu espai, els conservadors catalans han hagut de radicalitzar el seu discurs. I el seu electorat, que és de creença fàcil, s’ha anat abraçant amb més fe que traça a un discurs que un cop haguem tornat a la normalitat política serà més de l’esquerra que de la dreta catalana. Estèticament Esquerra ha pecat per subestimar el seu electoral habitual. Estratègicament el primer govern català va ser un èxit aconseguint catalanitzar una part important del socialisme espanyol resident a Barcelona. Èxit que ja es van encarregar de corregir acceleradament des de Madrid amb aquesta segona volta. El pecat d’Esquerra és, sobretot, a partir de llavors. La penitència la pagaran si segueixen per aquest camí.

dissabte, 15 de setembre del 2007

Les possibilitats de l'anarcosindicalisme al segle XXI

Hores d’ara, el procés d’implantació del capitalisme que va tenir el seu punt àlgid entre els 60 i els 80 està totalment finalitzat i el neocapitalisme encetat de la mà dels neoliberals és assumit per les classes treballadores fins en els detalls més innocents. El panorama que dibuixa el sindicalisme actual és depriment, no fent gaire més que oferir una sèrie de serveis i garanties que, d’una altra part, les trobaríem igualment aconductant un bufet d’assessors i advocats. En mig de tot això, cal preguntar-nos si queda espai per a un moviment com l’anarcosindicalisme i quines són les seves possibilitats de supervivència i funcionalitat per sobre de romanticismes que són atractius al pensament, però poc actuals en el debat entre assalariat i patró.

Els sindicats majoritaris han normalitzat un discurs negociador de baixa intensitat que centra la seva activitat en la gestió burocràtica i laboral, en el debat acomplexat que busca el mal menor i, quan no queda cap més remei, en la jurídica més convencional. La acció sindical no existeix i l’arbitrarietat i el favor són pràctiques habituals. Aquí, tot i que moltes seccions sindicals ho han intentat, l’anarcosindicalisme no hi te lloc. Ni per ideologia ni per pragmatisme. És evident que les superestructures dels sindicats majoritaris són inabastables per a un moviment èticament definit i amb un aparell molt concret i poc jerarquitzat. Però, encara que s’intentés, els favors del sistema i l’adscripció dels treballadors més moderats ja estan clarament assenyalats.

L’acció sindical és adequada per a la resolució de conflictes de baix nivell, però en la majoria de les ocasions té poca incidència degut a la falta de seguiment dels treballadors, més preocupats pel present que del futur. Aquella efervescència de l’acció social dels anys que envolten la mort del dictador no pot tenir seguiment avui al segle XXI. La mobilitat empresarial, l’engrandiment de la Unió Europea i les facilitats per traslladar els centres productius a països amb condicions laborals properes a l’esclavisme condicionen la utilitat de l’acció sindical i la força que pugui tenir la classe obrera. No és pot fer acció social mesurant la intensitat per por de passar la volta.

Vist això, queda clar que ni la negociació ni l’acció sindical poden ser els camins que monopolitzin el futur de l’anarcosindicalisme al segle XXI. Però els conflictes laborals són i seran presents en el dia a dia dels treballadors. L’empresariat té i seguirà tenint la força d’una legislació feta a la seva mida, la facilitat d’un mercat mòbil i la comoditat d’una massa obrera coaccionada pel capital. Queda només la lluita obrera com a resposta combativa, convertint el conflicte laboral en conflicte patronal, movent l’objectiu de la resposta des del procés productiu a la decisió directiva, arribant, si cal, a la resposta personal. El cost de la vivenda, la precarietat laboral i les condicions salarials d’aquest segle XXI tindran contestació més d’hora que tard en una societat que no pot dissimular gaire temps més aquest desequilibri. Altres conflictes de menys transcendència pràctica, són molt més sagnants. L’anarcosindicalisme ha de estar atent a aquesta mar de fons.

Publicat a Més Manresa el 16 d'octubre de 2007

divendres, 14 de setembre del 2007

L'ocasió de la CUP

Les xifres són fredes i resten humanitat a la persona. Manresa també. Venim de temps i encara falta temps. Sense passions, anem per feina. Esquerra va ser votada per 8.761 manresans a les eleccions espanyoles de 2004. Tres anys després, a les municipals la van votar 3.153. En percentatges, el 21’51% contra el 11’89%. Extrapolant percentatges, i malgrat la baixa participació, a les darreres eleccions municipals Esquerra comptaria amb un suport de quelcom més de 5.700 votants. Aplicant la llei d’Hondt i sense restar vots als altres partits, estaria fregant els 6 regidors. Amb els 8.761 vots absoluts hauria estat majoria.

Faig trampa; en sóc conscient. Els populars a Madrid donen molt joc. El linxament de Carod-Rovira va encendre molts ànims. El seguiment dels medis d’unes generals és sempre més intens que d’unes municipals. Els atemptats de l’11-M eren calents. I malgrat tot, malgrat que l'opció en aparença més raonable per expulsar els populars del govern estatal era votar socialista, malgrat que molta gent va actuar així empesa pel bipartidisme, malgrat tot això, Esquerra va doblar les seves xifres habituals.

La dada important de tot això és que a Manresa hi ha més de 8.700 persones disposades a votar Esquerra. Només cal un motiu prou important. Quan arriben les municipals, un nombre no gens menyspreable d’aquests electors es decanten per la Candidatura d’Unitat Popular. És aquí on apareix l’oportunitat de fer un projecte engrescador. És aquí on hi ha el motiu prou important. És així com lluny d’espantar la gent es recupera l’abstencionista i s’engresca el novell.

Esquerra a Manresa necessita al seu costat cares noves, cares joves, renovació, necessita compartir espai amb qui pugui mantenir la corda tensada del independentisme, del simbolisme racional de l’essència. Necessita polítics nous, sense vicis adquirits, lliures de compromisos aliens.

Però per arribar a aquest punt falta que la gent de la Candidatura deixi de veure Esquerra com una amenaça i la vegi com una oportunitat. Que el temor d’una abraça d’ós es converteixi en el retorn d’un camí de formigues. Un camí organitzat, on el debat no és menys important que l’acció, però on el debat ha de ser sensat i l’acció ha de ser sobtada i sense escletxes. No escric pas d’organitzar-se a nivell nacional per perdre bous i esquelles, sinó d’actuar localment allà on no restin defenses. Manresa és la plaça: Esquerra no respira i els votants hi són.

dijous, 13 de setembre del 2007

Manresa sense pàtria, sense Esquerra

Em xiulen les orelles quan tota una Barcelona cerimoniosa escolta expressions com “temps de rauxa” o “vaga fiscal” de boca de dos expresidents de la Generalitat de record prou moderat, mentre a Manresa es dipositen centres florals a la plaça 11 de setembre com qui reparteix pizzes pels carrers i les travesses de la ciutat.

Ras i curt, a Manresa s’ha prostituït la Diada. I no vull pas semblar un llepafils, ni un purità, ni un missaire quan escric que és Esquerra qui ha de capitalitzar i empènyer les commemoracions del 11 de setembre. No vull fer creure tampoc que els altres representants polítics no poden celebrar el que desitgin, des del pa nostre de cada dia, fins la victòria de Felip V. Però no es pot oblidar que els ciutadans votem polítics i no administradors de finques, d’altra manera es corre el perill de convertir l’ajuntament en una gestoria i els regidors en una colla de funcionaris, molt ben pagats, sigui dit de passada.

Una certa unitat es prou engrescadora quan s’aprova un Pla d’Acció Municipal o s’inaugura una plaça amb dues palmeres i molt ciment, però la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya obliga a una mirada crítica al present del país que no es pot fer, per molt que ens vulguin convèncer els regidors d’Esquerra, a la vora dels qui no reconeixen Catalunya com a nació. És com anar a esquilar ovelles amb el llop al costat.

Mai se sap qui et pot sorprendre un dematí, però de molt lluny haurien d’arribar els vents perquè aquests senyors acceptessin un manifest de mínims del que hauria de ser l’esquerra independentista manresana. És per això que un tros de taula i una cadira no es por negar a ningú, però un cop presentades les premisses no es poden acceptar rebaixes de mercat turc. I si no s’arriba a l’acord i s’ha de trencar la foto, ens trobem per anar a fer el vermut, que també fa festa.

Senyors d’Esquerra, no puc pretendre tornar al temps del cop de puny a taula i la reivindicació contínua. Ja entenc que tot plegat us fa mandra. Però no ens podeu fer creure que no hi ha un terme mig entre la proclama i la poltrona, entre el puny al cel i els braços caiguts, entre el “visca la terra lliure” i mirar la llosa.

O haurem de creure que no en sabeu o no en voleu més. Arribats aquí, per honestedat, caldrà posar fil a l’agulla a partir d’avui i resar perque no gebri.

Publicat a Més Manresa el 3 d'octubre de 2007

dimarts, 11 de setembre del 2007

Repensar Esquerra a Manresa

Cinc anys després de causar baixa com a militant d’Esquerra a Manresa, aprecio, des de fora, un cert avorriment del simpatitzant, del votant i, fins i tot, del militant que en conversa informal he tingut com a interlocutor. A nivell nacional, en Carretero ha encetat plataforma interna per reconduir el que sembla un aburgesament de la direcció del partit. A Manresa, per ara, ningú no piula, o, al menys, ningú no piula de forma pública.

Sembla, doncs, que el desànim s’instal·la com un llençol que cau, lentament, resignant tothom, que paga i veu, i calla i jau, i no participa, ni canalitza la queixa, ni manifesta el seu descontent. Oi be, que a Manresa, els independentistes encara tenim sort de comptar amb una alternativa electoral municipal, però això no treu (o, encara més, accentua) la tristesa de veure la secció local d’Esquerra desapareguda, com un comitè d’empresa signant conveni d’esquena als treballadors.

Ara mateix, no és necessari ser un expert analista per veure que Esquerra a Manresa no seria, si no fos pel seu referent català. Si no fos perquè en el conjunt del país només es visualitza Esquerra com a abanderat electoral del independentisme. Si no fos perquè l'independentisme ha minvat en intensitat, però ha crescut en nombres absoluts. Si no fos perquè l’alternativa independentista a Manresa encara espanta molta gent. Si no fos per tot això, Manresa seria Berga; i ho serà en el futur si no es repensa; si no es reformula.

Anys enrere, l’oratòria de Ramon dissimulava estèticament el que s’intuïa per poc que s’observés amb atenció: una dependència política total dels postulats municipals dels socialistes. Esquerra no tenia projecte propi de ciutat. O sí el tenia, però se’l deixava perdre, proposta rere proposta, en la negociació puntual que establia amb els socis de govern. De tant en tant, però, es presentaven mocions simbòliques d’amplada general per fer evidents les diferències ideològiques amb la resta de partits.

És cert que existeixen tres diferències molt importants entre l’Esquerra d’aleshores i la d’ara: es tenia una secció local organitzada i nombrosa, en que recordo haver-hi vist reunions ordinàries de més de trenta persones; el partit socialista que servia de capità del tripartit era igual d’espanyolista que ara, o potser més, però tenia molta més qualitat que l’actual; i, finalment, el cap de llista, el portaveu municipal d’Esquerra, tenia una oratòria que disfressava amb habilitat la mancança de criteris en política municipal i que, sigui perquè no s’ha buscat, o sigui perquè no s’ha trobat, l’Esquerra actual en te mancança.

Tot plegat fa pensar que la única possibilitat d’adreçar Esquerra a Manresa sigui aprofitant el reagrupament de Josep Carretero i aplicant-lo a nivell local. Tot sigui a fi de bé.

Publicat a Regió7 el 13 de setembre de 2007