Els salaris municipals d'Iniciativa

Voldria, i ho dic seriosament, poder fer una entrada a La muntanya russa parlant bé dels companys ecosocialistes d’Iniciativa. Ho voldria fer però els seus polítics fan d’aquesta voluntat una quimera. Vull deixar clar també que totes les crítiques que faig cap a ells ho són no pas per la seva teoria política, amb la que segurament hi estaria molt d’acord, sinó per la seva pràctica política.

La darrera és aprofitar els indicadors econòmics per a baixar els seus sous municipals i els dels seus càrrecs de confiança sense apreciar que amb aquest gest reconeixen que el que cobraven anteriorment era més del que mereixien. Aquest gest és una mostra simbòlica, però a l’hora potent, de donar a entendre que quan les coses van bé econòmicament ells poden cobrar un sou molt més alt del que els tocaria.

Ja posats a fer el gest, i com que amb el gest demostren que es van equivocar al principi de legislatura apujant els seus sous, jo els demanaria que a més de rebaixar-se el sou, retornin al municipi el diferencial que han cobrat de més durant aquest darrer any i mig.

Els exercicis de demagògia millor fer-los ben sonats.

Preguntes

Abans del parèntesi escrivia evitant fer preguntes. Em semblava descuidat. Feia lleig qualsevol signe que no fos una lletra. Fins i tot els números intentava escriure’ls sense utilitzar xifres. La nova entrada ja evita discriminar grafismes per motius de no pertinença al grup sonor. Fins i tot n’abusa de la utilització.

Per a seguir la tònica trasllado tres preguntes retòriques que no pretenen ser discriminatòries:

- Perquè quan em desperto a les tres de la matinada alarmat pels crits que arriben del carrer, aquests mai són en català?

- Perquè quan en un semàfor passa un cotxe amb les finestres abaixades i el volum de la música al màxim mai porta una adhesiu del burro català o un CAT enganxat a la matrícula?

- Perquè quan circula una motocicleta amb el tub d’escapament rebentat emprenyant tot el barri les paraules que s’escolten no són en el meu idioma?

Atenció als filòsofs més observadors: No confonguem els subconjunts amb el conjunt, però ja és curiós que cap dels subconjunts faci intersecció amb cap element de fora del conjunt.

Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.