Marató administrativa

Demà inicio ben d’hora de matí tota la tramitació per fer la metamorfosi de treballador del Règim General de la Seguretat Social a autònom passant entremig per aturat. Si no vaig errat en els propers dies hauré d’entregar papers en set punts diferents de l’administració i encara em quedaran tràmits per acomplir en el següent mes després de convertir-me en microempresari. Demà començaré amb dos passos a l’OTG, primer per apuntar-me a l’atur i després per sol•licitar la capitalització del quaranta per cent del total dels pagaments que tinc acumulats i el cobriment de les quotes de la Seguretat Social fins a completar el seixanta per cent restant. Abans d’això, és clar, he hagut de preparar una memòria, sol•licitar pressupostos o factures proforma de tota la inversió inicial, omplir formularis i rescatar llibres de família i documentació diversa.

Acabats els tràmits relacionats directament amb la percepció de l’atur hauré d’anar a hisenda a realitzar la declaració censal de l’activitat (model 036 o 037). Després hauré de passar-me per l’Ajuntament a complimentar els impresos de l’impost d’activitats econòmiques tant si he de pagar-los com si no. Un cop tingui el resguard de l’impost municipal hauré de tornar-hi a treure’m la llicència d’activitats. Fins a aquest moment encara no hauré iniciat l’activitat oficialment i hauré d’esperar a que m’arribin tots els papers per donar-me d’alta a la Seguretat Social com a treballador per compta pròpia i acabar amb la comunicació d’obertura al Departament de Treball de la Generalitat aportant libres de registre laboral, comptables i fiscals.

Un cop m’arribi l’import que havia sol•licitat per a la capitalització de l’atur i hagi fet les inversions declarades hauré de recollir totes les factures que demostrin aquestes despeses i adreçar-les a l’OTG per a que puguin comprovar-ne la veracitat. O sigui, sent generós en la previsió trigaré quinze dies a ser reconegut com a autònom i un mes i mig en rebre els diners que en principi haurien de ser per a les inversions necessàries d’inici d’activitat.

Si no tingués cap estalvi em pregunto que menjaríem a casa durant aquest mes i mig i com pagaríem la hipoteca i les despeses habituals. Si em decidís a seguir rigorosament els temps que em marca l’administració m’obligaria a estar de vacances més d’un mes contra la meva voluntat quan entregar la paperassa que em sol•liciten tot just m’ocupa alguna hora. Hauré de presentar documentació duplicada a administracions diferents i no podré aprofitar el temps per la lentitud burocràtica. Si això em passa per voler donar-me d’alta d’autònoms no vull ni imaginar els passos necessaris per constituir una societat una mica més complexa. Entenc que cada administració responsable ha de conèixer la meva existència però en l’època de la digitalització no crec que sigui molt difícil d’imaginar l’alta automàtica d’activitats via internet. Si després entre departaments i administracions han de duplicar i repartir documentació ja s’ho faran internament; mentrestant el ciutadà podrà estar treballant que, en definitiva, és el que pretén.

Enllaçant Feevy

Feia dies que buscava la manera de tenir enllaçats els blocs polítics de la comarca sense que fossin les típiques etiquetes que utilitzo més avall pels blocs que m’agraden, els programes d’utilitat, els mitjans i els casals catalans. Volia que els darrers apunts s’actualitzessin de manera automàtica i que mostressin una breu introducció de les darreres novetats de la bagesfera política. És clar que tot plegat no havia d’ocupar massa espai ni ser desagradable a la vista.

Casualment navegant per Girona, per la blogosfera Convergent, pel bloc de Jordi Xuclà en concret, he descobert Feevy. Ja he dit moltes vegades que vaig descobrint poc a poc noves eines de la xarxa i tot i que imaginava que hi hauria alguna utilitat que cobrís la meva necessitat mai m’havia posat a buscar-la seriosament. Feevy permet enllaçar tants blocs com es vulgui i mostra les darreres actualitzacions que s’hi produeixen. Després tries quin número de les darreres actualitzacions vols mostrar i com en la majoria de programes d’aquest estil presenta un HTML que enganxes on vols que aparegui.

En el cas de La muntanya russa he triat blocs bagencs de caire polític sense distincions ideològiques sempre que anessin signats pel seu autor. Per ara n’he punxat una desena i es mostren les tres darreres actualitzacions. A mi m’anirà bé per tenir una referència ràpida del que s’escriu a nivell polític al Bages i espero que tots hi trobem la nostra utilitat, des dels enllaçats fins als lectors. Com no podia ser d’altra manera la meva referència principal ha estat la Bagesfera però si m’he descuidat algú prego que m’ho faci saber.

Transvasament o captació

Si bé és cert que buscar similituds entre la proposta de transvasament de l’Ebre promulgada pels Populars amb el suport convergent i la proposta de transvasament del Segre que ens diuen que ara es veu obligat a efectuar el Govern de Catalunya amaga les grans diferències d’objectius que existeixen entre una obra napoleònica, permanent i per l’enriquiment privat amb una altra que ha de ser puntual fins la finalització de les dessaladores i obligada per la necessitat i un període de sequera, tampoc podem obviar que essent un mateix concepte es fa estrany cercar noves paraules pel que de fet és una mateixa cosa: el desviament del cabdal d’aigua d’una conca a una altra amb l’alteració de les característiques del riu aportador.

Aquesta semblança de procediment amenaça de provocar estralls a la direcció d’Iniciativa i segurament entre la militància dels altres dos partits de govern també existeixen dissidències encara que per ara no es facin tant evidents. Esquerra camina despistada amb els seus debats interns i els Socialistes catalans escolten com De La Vega els nega aquesta possibilitat en un gest, sigui dit de passada, incomprensible, hipòcrita i que actua de salvaguarda de la demagògia dels Populars.

Essent aigua enterament catalana, tant si realment és necessari el transvasament com si no, som només els catalans i el nostre Parlament com a representació els que hem de decidir si cal o na cal l’obra. Desconec si aquesta captació millorarà l’abastiment futur d’aigua de la zona metropolitana o si existeixen altres formes de cobrir la necessitat mentre s’acaben les dessaladores però en tot cas és Catalunya qui ha prendre la decisió. Només faltaria que l’acció en un riu com el Segre que és totalment nostre des del naixement fins que desemboca a l’Ebre s’hagués de decidir des de Madrid emparant-se en l’idoneïtat política del moment. Es faci o no es faci s’ha de decidir amb el convenciment propi de qui actua amb tots els elements a la mà.

I a l'endemà, el descans

Si hem de ser autocrítics les Jornades de la Bagesfera no han tingut el ganxo general que esperàvem (que esperava). Tot i contant que a cadascun dels tres divendres i sumant la participació presencial amb la digital ens hem mogut entre els seixanta i setanta espectadors per jornada el cert és que el públic bagenc que a priori era a qui anaven dirigides les conferències no s’ha mobilitzat com hauríem volgut. També és cert que hem tingut poc temps per a respirar i donar-nos a conèixer i que tot i l’esforç de difusió que s’ha fet des dels mitjans locals no podem oblidar que ens vàrem reunir per primera vegada el passat onze de gener, o sigui, fa menys de tres mesos.

A la part positiva, però, queda l’experiència personal d’haver conegut i aprofundit en la relació amb persones que d’altra manera només coneixeríem a través de la pantalla de l’ordinador, d’haver-los escoltat, d’haver-ne après i d’haver departit en els sopars posteriors que hem fet després de cada una de les jornades. La complicitat que s’aconsegueix en aquests casos és d’aquelles que es recorda en els anys i que ens ajuda com a blocaires a situar-nos respecte la Catosfera i la informació digital catalana.

Ara arriba el descans després d’haver superat l’objectiu de fer-nos visibles en el món no digital i fer-nos coneguts en el món digital. Entremig queden xerrades que ens han ajudat a conèixer-nos entre els blocaires del Bages i descobrir persones com Saül Gordillo, Marc Vidal, Jordi Font o Mònica Sellarès. També hem descobert com les institucions del Bages i de la xarxa ens oferien suport des del primer moment. Ara queda que ens puguem reunir per a fer balanç i extraure tot el que de positiu ha suposat per a mantenir-ho en el futur i incidir per a fer millor allò que no ens ha sortit tant bé. Moltes gràcies a tots.

Metròpoli zombi

Fa setmanes que circulant al voltant de la capital amb el límit de velocitat a vuitanta per hora em sobreprèn la sensació d’estar aturat amb el paisatge que es mou com en una pel·lícula antiga. Sembla que tots els vehicles avancem lligats en un enxarxat invisible ja que les nostres distàncies no es modifiquen ni per massa ni per massa poc. Tots a vuitanta avancem agermanats com en una desfilada de zombis, sense expressió, sense exaltació, sense vida, ben bé com en una fotografia facial del President. Circulant a vuitanta per hora es redueixen els accidents i la contaminació. No hi ha dubte. Si tots circuléssim a vint per hora encara n’hi hauria menys d’accidents i contaminació. I si prohibíssim els cotxes les xifres ja serien definitives. Encara que potser haurien de fer alguna inversió més en el transport públic.

Viver d'empreses al nucli antic

Farà un mes des de la regidoria corresponent, Alain Jorda anunciava una notícia molt necessària per a Manresa com és la creació d’un viver d’empreses per a la ciutat. La notícia arribava amb l’afegitó que el viver es situaria a les instal·lacions del Palau Firal, emblemàtic edifici manresà que ha acollit fires, congressos, concerts, revetlles, salons de sexe (en català) i tot allò que ha requerit espai i no ha estat massa exigent amb els luxes, tot allò que ha fet més suportable la pena de tenir un edifici inútil pels segles dels segles.

El nou experiment per aprofitar l’espai que ocupa tan magne edifici serà el viver d’empreses i encara que triomfarà gràcies a la carència municipal que existeix d’un servei d’aquesta naturalesa ens hem de preguntar si serà pràctic per a qui vivint a Manresa ha de tenir el despatx a les afores per a desenvolupar, altre cop, l’activitat a Manresa i si a excepció del servei mateix per a qui s’hi instal·li la ciutat fruirà d’una o altra manera, directament o indirecta, del moviment i de l’activitat que es pot generar al seu voltant. Malauradament la resposta es que no.

S’entenen les ànsies per dinamitzar i aprofitar les prestacions del Palau Firal i de dotar-lo de contingut però no sembla de sentit comú desaprofitar les sinèrgies que es creen al voltant d’uns serveis d’aquesta mena pel simple fet de justificar l’existència adormida d’un gegant de ciment. Potser més endavant caldria fer un estudi de la ubicació i les capacitats d’aquest edifici i dotar-lo de les infraestructures necessàries per a que pogués ser proposat com a viver sectorial a escala nacional però situar-lo en el centre de l’activitat local de la microempresa sembla desproporcionat i poc pràctic.

Es fa fàcil pensar en un nucli antic acostumat per l’inconscient col·lectiu a assumir instal·lacions de tota mena sempre que depenguin de serveis socials. Ja sé que és lògic pensar que per proximitat és on toca que hi siguin però també és absurd creure que només el nucli antic és partícip dels serveis socials. Localitzant geogràficament les accions de les regidories s’aconsegueix maximitzar les sensacions alienes i accentuar les diferències. Fent accions per dinamitzar el comerç del nucli antic sense definir xarxa empresarial o localització laboral s’aconsegueixen resultats artificials amb data de caducitat, s’incentiva l’avui i es condiciona el demà a altres suports institucionals. Promocionant l’habitatge protegit i ajudant en les reformes sense crear activitat humana es consolida una ciutat dormitori dins la mateixa ciutat.

Cal un viver d’empreses urgent a Manresa però s’ha de situar on generi riquesa paral·lela, on provoqui la circulació de nou a una i de quatre a vuit, on es fomenti el trajecte a peu fins a la feina, on es doti de consistència l’estructura, sinó en quatre dies tornarem a veure comerços que fan fallida i pisos amb l’etern cartellet que anuncia la seva venda. Segur que en el pla d’intervenció del nucli antic existeix alguna parcel·la per definir o algun edifici pendent de reutilitzar.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

Monopolis terribles?

Vull només fer un apunt que m’ha confirmat en el convenciment que qualsevol monopoli públic per poc ben portat que estigui hauria de ser millor que el lliure mercat. Preu del diesel ahir dilluns quan tornava de vacances: 1,149. Preu del diesel avui ja a Manresa: 1,169 a Petrocat; 1,189 a BP. Conceptualment està clar que un monopoli privat és pervers però tot i que ja han passat molts anys encara no he vist l’avantatge de privatitzar empreses públiques en nom del lliure mercat i la competència.

Volta al mitjó de Carod-Rovira

Quan tothom (jo el primer) volia apuntar cap a la necessitat que Carod–Rovira quedés com a home de partit sense representació institucional i amb llibertat per a actuar i fer declaracions fora l’encotillament del càrrec representatiu, l’encara president del partit es desmarca del camí que li indicaven i volta el mitjó del revés i renuncia a ser reelegit aquest proper mes de juny. Tot i un punt de risc la maniobra és intel·ligent i torna la pilota a la teulada de Puigcercós que, ara sí, té el viatge a la presidència del partit més lliure que mai.

Dic que la maniobra de Carod és intel·ligent perquè ara és ell qui s’aparta del front on plauran les garrotades i fa temps per a presentar-se com a candidat a cap de llista de les properes eleccions catalanes. Ho ha anunciat més com una amenaça a qui vulgui escoltar que com un oferiment altruista: Queda a disposició del partit per encapçalar les llistes als propers comicis catalans. Ara tocarà veure Puigcercós discutir-se la cadira amb altres candidats de igual importància política però de molta menys importància mediàtica i encara superant l’envit té més a perdre que a guanyar.

Carod sap que l’elecció orgànica a Esquerra la tenia perduda davant la preeminència de Puigcercós en tots els àmbits territorials i sectorials del partit però l’elecció d’un candidat a la presidència de la Generalitat és tota una altra cosa i el sentiment, la por al buit i el seu posat institucional, junt al més que previsible desgast de Puigcercós juguen al seu favor. Temps dirà però el que hauria pogut ser un pacte de no agressió entre els dos pretendents a la presidència del partit s’ha convertit en una calculada moguda d’escacs. L’evolució de tot el procés es preveu atractiva per a l'observador. Ara li toca a Puigcercós.

Clausura de les Jornades amb els mitjans digitals

Aquest divendres arribem al final de les Jornades de la Bagesfera amb una taula rodona sobre mitjans digitals que promet ser esclaridora quant al futur que espera a la xarxa com a subministradora de continguts informatius. Els mitjans convencionals en alguns casos encara amb certa lentitud estan adaptant les seves webs amb desconfiança cap a una superfície de comunicació que la viuen més com a competència que com a complement del seu suport habitual. Poc a poc això va canviant i comproven que la xarxa permet una flexibilitat i una rapidesa com cap altre suport ofereix.

Divendres a les vuit del vespre a l’Auditori de Caixa Manresa de la Plana de l’Om assistirem a un debat entre Antoni Aira de Singular Digital, Mònica Sellarès de Tribuna Catalana i Jordi Font de Nació Digital que ens permetrà situar-nos en el panorama actual del que són els mitjans únicament digitals, quins són els handicaps a superar, els avantatges i els inconvenients d’aquesta superfície com a plataforma comunicativa i el perquè d’una línia editorial tant marcada en el nínxol comunicatiu català.

La Jornada serà oberta a tothom i també podrà seguir-se des del portal bagesfera.cat. Esperem que aquesta darrera jornada pugui ser la més participativa ja que toca un tema més generalista que les dues anteriors.

Quatre dies a Sant Sebastià

Aquest vespre sortim cap a San Sebastià en el que serà el primer viatge al País Basc de la meva dona i filles. No se m’acudeix cap destí millor tot i que les previsions meteorològiques són desfavorables i el clima del Cantàbric ens rebrà amb la cruesa dels seus vents. Encara que a primers d’any teníem il•lusió per anar a Viena el cost dels passatges per a tota la família més quan com deia ahir la meva activitat professional ha de donar un gir a la tornada, ens ha fet actuar amb prudència buscant un hotel econòmic vora Sant Sebastià i fent el trajecte en cotxe que consumeix igual per un que per cinc.

Em fa especial il•lusió un trajecte que recordo haver fet diverses vegades de solter i arribar i gaudir del barri antic de la capital guipuscoana, de la Contxa i d’Igeldo, de la seva gastronomia i de la seva bellesa estructural. Vull anar també a Irun i a Hondarríbia. Per encarar la tornada amb el cervell preparat deixo l’ordinador a casa amb la previsió que a partir de dimarts s’haurà de convertir en una extremitat més del meu cos. Aquest és l'apunt cent cinquanta, un bon número per arribar a Pasqua.

Setmana Santa de canvi

Tot i que repassant la meva història curricular puc veure que el mes de setembre ha estat el més prolífic quant a canvis de feina, inici de projectes o fets destacables pretenc aquest any canviar la dinàmica i utilitzar aquests propers quatre dies per descansar amb la família i endreçar els darrers detalls d’un nou projecte engrescador que comença dimarts. Han calgut dos mesos per madurar la idea, trobar tota la seva potencialitat i les seves aplicacions i finalment desenvolupar un pla d’empresa i un càlcul de BAIT acumulat per a què sense perdre temps pugui donar d’alta l’activitat i començar a treballar. Tot i que a simple vista pot semblar arriscat deixar una feina assalariada per una aventura empresarial tinc un factor imprescindible que juga al meu favor: l’objectiu final de la nova activitat és ser plenament feliç.

Aquesta és la idea que em va assaltar a Girona el gener passat i és la que hores d’ara m’ha ajudat a fer el pas. Treballant amb elements de felicitat no puc més que acostar-me a la felicitat. Tot està bastit per a què divendres vinent hagi completat la constitució i pugui fer la presentació del projecte. Fins aleshores resta la feina feixuga de les administracions, les petites inversions i l’organització de la posta en marxa.

Flaixos d'una cuca de llum

Des de 2006 que Tondo Rotondo escriu amb molta freqüència el seu bloc tarragoní. No recordo gaire bé com vaig arribar a ell o si va ser ell que va arribar a mi però va ser molt a l’inici de La muntanya russa. El seu estil desenfrenat, activista, coherent, multitemàtic i sobretot el seu compromís amb tot el moviment de la ciutat emmurallada em van atreure de seguida i ens vàrem intercanviar enllaços sens dubtar-ho. A part d’això és un volta blocs incansable i tant me’l trobo per aquí, com per allà, com per més enllà sempre amb una actitud total de blocaire 2.0 convençut, o sigui, d’aquells que consumeix i participa. Avui ha marxat de vacances però abans ens ha deixat una llista increïble de blocs per a qui no tingui la sort de sortir. El dia que m’organitzi el Bloglines n’ocuparà un lloc preferent.

Imagino un Pla màgic

Imagino poder enfilar camí al Pla de Can Pegot sentint l’aire dels boscos propers com torna la màgia de qui va determinar la seva mort natural cansat d’esperar un poble adormit. Imagino un mantell verd amb vida renovada, un sostre invisible i lluent de primavera, el silenci clamorós de la cordialitat i l’harmonia. Imagino la complicitat ondulada d’un entorn que convergeix en el desig i que assalta valls i monts fins més enllà de les fronteres. Imagino un Pla que ja és i una Terra que vol ser i pot. I una gent que creu en llibertat.

Imagino un fil que parteix del Pla i s’enlaira al cel. Que fa de conductor de tots els bons pensaments i ens recorda que el més important és intangible. Com la nostra comunió que ens fa germans de tots però catalans.

Imagino poder-ho fer vora la X de Xirinacs. Per ajudar a fusionar natura, història i art; per ajudar a imaginar; per ajudar a construir el monobloc al Pla de Can Pegot on Xirinacs va decidir injectar el seu cos a la terra cal la suma de molts grans de sorra. [Xirinacs.cat]

El desnonament de La Verneda

Es fa impossible saber que passava pel cap de la dona que ha causat l’explosió al seu habitatge de La Verneda però sense ànim de fer una lectura demagògica del cas i aprofundint en el recés econòmic que estem vivint i viurem, quan les famílies de classe mitjana estan fent mans i mànigues per pagar les despeses fixes i arriben amb moltes dificultats a final de mes tot i treballar jornades completes és que alguna cosa no funciona. Quan s’aplicarà per llei que la quota mensual del finançament no pot superar el 40% dels ingressos familiars i malgrat tot és impossible trobar una vivenda amb aquests requisits, quan les companyies d’agrupament de deutes i les que busquen finançament particular no paren de treballar és que la cosa es posa malament. I la cosa està malament des de la base per una concepció equivocada del capitalisme: els edificis s’aixequen sobre terrenys privats i sobrevalorats quan la parcel·lació hauria de ser comuna. La terra no s’hauria d’haver privatitzat mai.

Llei de partits a Manresa?

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Spam a La Tafanera

Exceptuant dues ocasions anteriors quan feia poc temps que em movia per la xarxa participativa, no sabia ben bé la utilitat de moltes webs 2.0 i vaig provar com funcionava, dels darrers trenta apunts de La muntanya russa n’he pujat set a La Tafanera i sempre quan he cregut que podien aportar alguna cosa al debat general. La veritat és que repassant avui el meu perfil de tafaner m’he adonat que ja des del quart apunt que vaig enviar he rebut vots negatius per spam.

El darrer fins i tot ha generat un debat de comentaris al mateix espai sobre què és spam i sobre què no i és curiós de veure com s’ha anat enfilant la cosa arribant al punt que quatre vots negatius (que és una xifra considerable per comparació) conviuen amb catorze de positius (que també és considerable per comparació). Prenc nota sobretot dels vots negatius i em comprometo a no pujar rés més a La Tafanera però voldria deixar apuntades unes quantes coses al respecte.

Les primeres respecte a la naturalesa de La Tafanera i a la filosofia de la seva utilització. La Tafanera és una eina de promoció de notícies o escrits que interessen a algú i creu que poden interessar a més gent. Si jo escric un apunt al meu bloc ho faig perquè crec que és un tema interessant que pot interessar algú, sinó no ho escriuria. És lògic doncs que un cop escrit sigui el primer a enviar-ho a La Tafanera. Jo mateix sóc conscient de quins apunts són susceptibles de ser tafanejats i quins no. També puc estar equivocat i per això ja hi ha vots negatius que valoren les notícies com a intranscendents, com a sensacionalistes o com a errònies. El cert és que d’aquests set apunts enviats conscientment (sense ser de prova) he obtingut una mitjana d’onze vots que no crec que sigui la votació normal d’un apunt irrellevant.

Les segones per comentar que podria haver aprofitat que La Tafanera permet crear múltiples perfils o que em podria posar a enviar notícies sense cap mena de criteri per colar entremig apunts del meu bloc i baixar aquest percentatge que sembla que em delata. No ho vaig fer ni ho faré. Perquè no m’agrada, no en tinc necessitat, no crec que s’ho mereixin la majoria de tafaners i per respecte als gestors del promotor de notícies algun dels que conec personalment.

Entenc que un vot negatiu per spam s’ha d’aplicar quan algú envia tots i cadascun dels seus apunts i ho fa sense criteri ni contenció empès per la febre de les visites, però no poden ser utilitzats com a eines de repressió inflexible. Em pregunto quin grau d’intransigència han de tenir aquestes persones voltant pels carrers de les seves ciutats quan amb una eina d’utilitat pública com La Tafanera actuen amb tanta gelosia. Envio aquest apunt com a darrer i us deixo amb la vostra joguina.

[tafaneja-la]

Després del patriotisme

Els darrers esdeveniments de lluita pel reconeixement dels drets nacionals en punts on han estat conculcats els culturals demostren que les estructures estatals heretades dels temps quan s’establiren les bases de l’absolutisme estan caducant. El canvi lligat a la diferenciació necessària en una era de globalització és d’una importància històrica comparable a la caiguda de l’imperi romà per com després d’acollir les estructures heretades de l’estat absolutista culmina la generalització del capitalisme deixant les fronteres no nacionals sense sentit.

Durant el segle XX la diferenciació monetària, els territoris que davant la capitalització havien reaccionat amb sistemes socialistes i la incomunicació global feien necessàries les garanties de proximitat, de protecció i de mercat propi que oferien els estats, que són hores d’ara l’únic que impedeix la diferenciació cultural que seria la pròpia de pertinença al grup, la única realment necessària amb els nous canvis.

Sedentàries o nòmades, en temps de globalització econòmica i de lliure circulació només l’agrupació cultural per individus de comú reconeixement és el camí de futur que ens resta seguir. Tot serà més natural del que pot semblar. Va començar amb la unificació alemanya i amb el desmembrament de la Unió Soviètica i gota a gota va continuant per altres territoris. En aquests temps l’estat supranacional ja no ofereix cap garantia a la cultura minoritària. Les fronteres s’han trencat a occident, les fronteres artificials dels estats històrics, i en cinquanta anys el món s’haurà organitzat al voltant de les identitats culturals paral·lelament a la implantació del capitalisme. Serà un traspàs molt més natural del que pugui semblar.

Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

L'equador de les Jornades

Avui hem creuat l’equador de les Jornades de la Bagesfera amb la xerrada de Marc Vidal que sota el títol “Blocs, l’escenari d’una revolució” ens ha introduït a l’experiència sociològica que suposa i pot suposar més que el bloc totes les eines digitals participatives. Des de l’amenaça que suposa per a les estructures definides fins a l’apropament a una mena de democràcia semblant a l’anarquisme, passant per anècdotes i experiències de tota mena, Marc és un pou sense fons de continguts. És clar que s’han tocat temes econòmics i polítics, com no podria ser d’altra manera, però també informatius, antropològics, publicitaris i, fins i tot, de ciberactivisme.

Després de la Catosfera de Granollers era la segona vegada que coincidia amb Marc, però la primera que em donava l’oportunitat de dialogar-hi. Al sopar de Las Vegas de després en un grup reduït hem pogut gaudir d’una bateria inacabable de vivències, anècdotes, projectes i records. No es fa estrany doncs que Marc sigui el blocaire en català més visitat.

Intentaré penjar demà la seva conferència a la dreta. Mentrestant vull recordar que la propera jornada versarà sobre els mitjans digitals amb una taula rodona que hauria de ser d’interès de tothom qui vulgui saber com es mou el panorama informatiu actual i cap a on anirà la comunicació futura de Catalunya.

Jocs de cucanya a Esquerra

En un pis particular entre la 1:00 i les 3:00 de la nit de diumenge a dilluns Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Vall i el propi Puigcercós acordaven tirar endavant tot allò que havien preparat durant tant de temps. No hi havia nocturnitat, la nit passava per allà accidentalment. No hi havia inquietud, el país bé pot esperar una altra revolució d’Esquerra i deu anys més. No hi havia interès particular, Catalunya renaixerà d’entre les cendres gràcies a aquest nou impuls. No hi havia maquiavelisme, el florentí hauria agafat notes.

A Manresa mentrestant Gés i Perramon segueixen xiulant la tonada del bipartidisme com a culpable de la castanya d’Esquerra. Només Montserrat Selga encerta a fer autocrítica. Això sí, la roda de premsa amb les conclusions locals es realitza just abans de una reunió de gairebé 30 militants del partit no fos que s’aprovés una declaració incòmode que transmetre a la ciutadania.

Regular la cervesa artesana

Avui he visitat Nereo Garbin que és l’administrador de Ca l’Arenys per bastir una publicació gremial dels fabricants de cervesa artesana de Catalunya. Contant per sobre són deu productors que comencen a xocar amb la gelosia dels grans fabricants de cervesa pasteuritzada que aguditzen el seu màrqueting per no perdre la carta de cerveses de qualitat dels grans restaurants. Des de Moritz que es produeix a Aragó i es distribueix a Catalunya sota el lema de la fórmula artesanal fins a Damm que no s’està de fitxar Ferran Adrià per dotar de prestigi un producte totalment seriat. Amb la cervesa i amb els altres productes realment artesanals passarà el què va ocórrer amb els productes bio que quan es va regular el seu etiquetatge amb un ús adequat de la denominació el desprestigi ja s’havia consumat.

Adéu a Més Manresa

Després de malviure ultimament els dimarts, dijous i divendres sota mínims de personal i infraestructures, el darrer dels diaris Més de TLBGrup s’acomiada aquesta setmana. Abans han cremat Terrassa, Sant Cugat, Sabadell, Cornellà i L’Hospitalet. Ara fina Manresa. Vist amb perspectiva l’autèntic drama de tot plegat no és ja el final de la història sinó un inici empresarial cimentat en l’ambició, les ànsies de poder i l’enveja en comptes de en la professionalitat, el rigor i el servei a la comunitat. I també la mirada insolent des del púlpit de qui tenint la vida ben arreglada juga a titelles amb uns treballadors que arriben amb dificultats a final de mes. Per bé dels quatre companys que encara queden a l’empresa desitjo de tot cor que el setmanari que han d’encetar amb pretensions més humils doni per a pagar els seus sous i gaire rés més.

El déjà vu induït d'Esquerra

Tinc un amic a la feina que té la capacitat d’induir-se déjà vus. Ho va descobrir fa un temps quan anant a treballar tenia enormes dificultats per trobar aparcament i va apreciar que invocant una plaça d’aparcament concreta en un punt de la ciutat i pensant-hi durant el trajecte arribava a lloc i podia deixar el cotxe sense dificultat allà on ell havia pensat i sense pagar la costosa zona blava. Parlant-ne no podíem determinar si aquella era una visió prèvia del què es trobaria més tard o si la situació s’esdevenia a la inversa, o sigui, si el seu desig era tant fort que provocava que la plaça estigués lliure. Tot plegat vàrem negociar que allò semblava més un déja vu forçat que no tenia una direcció en la causa efecte sinó que es determinava en el moment que ell hi prestava atenció. No cal dir que aquesta virtut l’ha fet el millor comercial de la colla ja que abans de visitar el client ja ha induït el que més li convé que passi, tot i que a vegades és emprenyador quan ens trobem al matí i em respon les preguntes que jo volia pronunciar.

Amb més fatalitat Esquerra també viu el seu propi déjà vu induït en cicles molt més llargs però també molt més costosos. El procés violent que està vivint aquests dies no ens deixa de recordar les hores finals de Colom i Rahola. Ho relatava avui Pilar en la seva opinió de La Vanguardia tot i que criminalitzava exageradament Puigcercós com si descobrís ahir que la política és també un joc de maniobres, càlculs i interessos. Com si hagués llegit el Príncep de Maquiavel pensant que era el Petit Príncep de Saint-Exupéry. Com si no fos evident que l’estratègia del partit dins el partit (en paraules de Rahola) tingués dates, terminis i estratègies gairebé des de la dissolució de Terra Lliure i l’entrada massiva dins d’Esquerra. De totes maneres hores d’ara provoca tristor veure que d’aquells independentistes de pedra picada i de socialisme convençut que varen entrar en el seu moment i agafaran les regnes d’Esquerra aquest proper juny només els resta una característica típica de la seva època daurada: l’stalinisme premeditat i implacable amb què controlen el partit.

Però l’orgull, l’obcecació i les ganes de ser President de Carod-Rovira també tenen una part de culpa del què està passant. Després de la rebolcada de diumenge no es pot permetre triar la línia d’encotillada oficialitat de les seves darreres declaracions oi més quan l’electorat natural d’Esquerra l’ha castigat per tebiesa, ni després de gairebé deu anys pot pretendre continuar amb bona part de l’executiva veient-les venir i les territorials i les joventuts d’esquena. Des de fora es troba a faltar una mica més d’intel·ligència i flexibilitat de tots plegats. Alguna cosa semblant a quan Arzalluz va deixar pas a Ibarretxe i es va mantenir en segona línia com a contrapunt d’opinió als òrgans de govern. Posats a triar podien haver coordinat un déjà vu més agradable.

Èxit del BNE de Manresa

Avui a la tarda hem portat a terme a les immillorables instal·lacions de la Cambra de Manresa de Cal Jorba el Business Networking Event [antecedent al bloc] organitzat conjuntament per la consultora Comercial PIME i la institució Cameral amb vint-i-dues empreses inscrites i 462 presentacions realitzades en poc més de dues hores. Les empreses majoritàriament del sector serveis i de mida petita o micro han tingut l’oportunitat d’anar-se presentant una a una de manera que al finalitzar les jornades cadascuna d’elles ha coincidit amb les vint-i-una restants.

La posta en escena, la presentació i la qualitat de la documentació han acompanyat un projecte innovador portat a terme de manera preciosista i precisa pels companys de feina que no han deixat melic per lligar ni somriure per oferir. Per a ser honest i exceptuant un parell de gestions amb els mitjans de comunicació la resta de la feina, la pesada, l’he vist passar a prop meu sense acompanyar-la i no volent desmerèixer ningú he de citar el treball i la tenacitat d’Àlex Golsa i Marc Vilanova que s’ha traduït en una matrícula d’honor i una felicitació general.

A falta encara de generalitzar l’ús de totes les eines d’internet però oferint un escalf que seria impensable en la relació digital el model del BNE és la millor manera d’establir relacions comercials i de col·laboració que he descobert en els anys que porto de comercial. La idea és simple i directa i consisteix en treure tot l’ornament d’una entrevista real i centrar l’atenció en destacar els punts forts de l’empresa en dos minuts i mig de rellotge. I això fer-ho tantes vegades com empreses tinguis davant.

La intenció d’aquesta experiència és fer-la itinerant per aquelles institucions que en tinguin interès. Per ara ja tenim molt avançades les gestions per oferir un nou BNE al Gironès. Només esperem que sigui aviat.

L'inici de la fi de Carod-Rovira

Molt subtilment arribem al desenllaç de tot plegat. Puigcercós sabedor de la superioritat numèrica amb què compta respecte de Carod-Rovira avança el Congrés Nacional per a escurçar el temps i les possibilitats que ningú coordini una entrada massiva de nous militants que li faci perillar el domini entre la militància. A més s'assegura que les ferides no hagin cicatritzat. Aquest dilluns s’han donat dues notícies esperades, d’una part Esquerra Independentista amb Uriel Bertran al capdavant responsabilitza de la derrota electoral la cúpula del partit, assenyalant la fragilitat de la línia de pactes i demanant un canvi a Esquerra, tot seguit Puigcercós plega de Conseller, o el què és el mateix, s’aparta de primera línia de foc deixant Carod-Rovira a la picota i anuncia l’avenç congressual.

Sense ser-hi a dins ho escrivia el passat 17 d’octubre i me’n tornava a recordar a finals d’any. Hàbilment i a través de Xavier Vendrell, Puigcercós separava el dofí amb les vistes posades a mig termini per aquests comicis. A la Conferència Nacional no era previsible que les esmenes de Bertran prosperessin però sí que deixessin marcats els criteris de trencament. Fins i tot per un home temperamental com ell semblava estrany que durant tota la campanya no badés boca per a radicalitzar el discurs. És clar que mobilitzar l’electorat més radical, aquell que va fer arribar Esquerra als vuit diputats no era el seu objectiu, com tampoc ho era sortir de maneta amb Carod-Rovira i Ridao.

L’artificialitat dels resultats de 2004 li oferien una temptació immillorable per a què el fracàs i la vergonya deixessin Carod-Rovira tocat i enfonsat. No calia agafar protagonisme abans dels comicis. Amb una Esquerra Independentista ben organitzada i la fúria de la militància que encara no haurà minvat el mes de juny la derrota de Carod-Rovira està en safata i com a molt el deixaran acabar la legislatura com a Vicepresident. O potser ni això.

Estiguem atents aquests quatre mesos que el relleu està servit. Ja fa molt de temps que Puigcercós controla les Joventuts d’Esquerra i el territori i ara és una situació immillorable com perquè vulgui esperar més endavant. El què ho fa trist tot plegat és que Esquerra sigui incapaç de fer un relleu sense que sigui traumàtic.

[tafaneja-la]

El bipartidisme no ha perjucat Esquerra

Les anàlisis cal fer-les fredament i amb totes les dades a la mà, per això sobta la unanimitat amb que a les primeres hores de fer-se públics els resultats de les eleccions és atribuïda la baixada d’Esquerra a la forta bipolarització de la campanya electoral. Aquesta anàlisi a part de poc meditada és falsa de base.

Esquerra partia de 2004 amb 8 diputats prestats per dues grans corrents d’opinió. La primera i més fluixa era la d’antics votants de CiU que pocs mesos després de signar-se el primer pacte tripartit veia com la força independentista cobrava quota de poder i a l’hora era criticada arreu d’Espanya. La segona i important era la de nous votants, tant els joves que ho feien per primera vegada com altres que fins llavors no havien considerat les espanyoles com unes eleccions pròpies, que es van mobilitzar a conseqüència de la forta persecució que es va dur a terme contra Esquerra en general i contra Carod –Rovira en particular. Passats quatre anys i confirmat per a uns que Esquerra era una còpia barata de CiU i que era millor votar l’original, i confirmat pels altres que Esquerra s’havia acomodat en la no reivindicació i en el conformisme i que era millor tornar a la tranquil·litat de l’abstenció ha passat el què havia de passar, o sigui, Esquerra ha obtingut uns resultats més semblants als de 2000 que als de fa quatre anys.

El bipartidisme ha afectat ICV i sobretot IU. Hauria pogut influir en el votant de CiU, molt més habituat a votar per l’interès directe, però a Esquerra no l’ha afectat gens. Vaja, gens ni mica. Si amb el bipartidisme i les ganes de fer fora el PP que hi havia a Catalunya a 2004 després d’un absolutisme voraç i un atemptat com el de l’11-M Esquerra va recollir 8 diputats, que no vinguin ara amb que els ha afectat el bipartidisme. És fals. Esquerra ha perdut pel flanc d’esquerres i pel flanc nacional. Per enlloc més.

Guanya Catalunya

Que ningú tingui cap dubte a aquestes alçades que Catalunya ha guanyat les eleccions. És una victòria a mig termini, a dos anys i mig vista, rés és immediat aquí. Els resultats de CiU ens confirmen com l’extensió de la Ciutat dels Sants. Ara estem en un pas intermedi que ha de fer reflexionar qui toqui perquè una cosa és fer obeir una Conferència Nacional i una altra és aborrallonar tot un país. Només cal veure que entre blancs i nuls les xifres gairebé s’han duplicat i que en nombres absoluts Esquerra ha perdut 350.000 vots respecte de fa quatre anys. Madrid requereix molta motivació per a mobilitzar el votant independentista i les circumstàncies de fa quatre anys només ens poden servir per veure les possibilitats reals amb tot de cara.

No insistiré més: a Barcelona Esquerra ha perdut 250.000 vots independentistes. Algú n’ha de prendre nota. No es tracta ja de voluntat sinó de responsabilitat directe. S’ha d’encetar un camí de reflexió cara el 2010 que no té excusa ara per a l’aturador. No ens podem permetre tants vots independentistes a la paperera en les properes eleccions catalanes. Les tertúlies dels mitjans espanyols anaven plenes de “la gran derrota del nacionalismo radical”. Precisament per no ser radicals s’han endut la derrota.

He pogut signar pel dret de decidir just després que la Guàrdia Urbana de Manresa desmuntés la paradeta de la Plaça Sant Domènec. Així l’alcalde ha pogut venjar-se de la derrota del ple de fa dos mesos. Aquesta gelosia per fer complir el dictamen de la Junta Provincial de Barcelona només amaga rancúnia i por. Ha fet prevaldre una decisió externa a la voluntat del poble.

(*) Gràfica de Vilaweb

Votar no és imprescindible

En un paisatge on la democràcia se’ns presenta com la panacea de tots els règims polítics cal recordar que no votar pot ser una postura tant o més activa que anar a votar sense entusiasme i que caldria veure els resultats dels comicis de demà si tinguéssim a la porta dels col·legis una màquina que no deixés passar qui volgués dipositar el vot en contra de, perquè ho ha fet sempre o perquè després anirà a fer el vermut. Més en un sistema que premia els partits per sobre de les persones i que contenta la població amb uns comicis periòdics en forma de bucle que l’únic que aconsegueixen és convèncer-nos que anem fent-nos vells i que les coses no canvien.

Quina democràcia aquesta que no ens permet ser, ni definir-nos, ni decidir, ni consensuar. Quina democràcia aquesta que motiva la imatgeria, el màrqueting, els gestos i les paraules mesurades, els colors adequats, els dogmes, els suports i que menysprea els arguments, la raó, el debat, el programa, el pensament. Quina democràcia aquesta que fomenta les fòbies, els odis, els temors, les pors, els diables del passat i el monstruós futur. Quina democràcia aquesta que normalitza la demagògia, la mentida, la hipocresia, la promesa trencada, la utilització.

En la democràcia de partits votar no és imprescindible però no perquè tots els polítics siguin iguals (una de les grans mentides dels abstencionistes) sinó perquè l’autèntica democràcia no corre perill. És més, en una autèntica democràcia qui correria perill seria la majoria de partits polítics.

Malgrat tot signarem pel dret de decidir

Amb una resolució integrament escrita en espanyol arribant al ridícul de nombrar les plataformes convocants de la recollida de signatures pel dret de decidir amb el nom traduït [vegeu comunicat de resposta], la Junta Electoral Provincial de Barcelona [Central] ha respost la pregunta de diversos ajuntaments denegant l’autorització de situar meses per exercir aquest dret democràtic. Argumenten que tot i que les meses se situïn lluny dels col·legis electorals mobilitzen a una part de la població que es podria identificar amb el programa d’algun dels partits que es presenten aquest diumenge. I jo em pregunto si no és pas la participació la base d’una bona democràcia.

Malgrat tot arriben tard perquè ja hi ha més de 400 taules i 3.000 voluntaris confirmats a tot el territori nacional i no hi ha volta endarrere, però estic segur que les notícies del diumenge al migdia informaran de conflictes mal arreglats entre algun ajuntament gelós de les seves funcions i acomplexat pel dictamen i algun grup de voluntaris que voldran muntar la paradeta sí o sí. Atenció especial per a Igualada, Santa Coloma de Gramanet i Calders que han supeditat l’autorització a la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.

Es demostra un cop més la mala idea i la prevaricació dels espanyolistes intolerants i antidemòcrates. No altera més el sentit del vot aprofitar les eleccions espanyoles per fer de passada les autonòmiques com fan algunes comunitats que no pas situar una recollida de signatures cent metres lluny de les urnes? Malgrat tot signarem pel dret a decidir encara que sigui anant a dintre d’un portal o esperant l’endemà.

[tafaneja-la]

Les ajudes municipals als immigrants

D’ençà les darreres eleccions municipals i veient que PxC entrava al consistori que el govern de l’Ajuntament de Manresa ha engegat una sèrie de campanyes informatives dirigides a desmuntar tòpics sobre els ajuts que reben els immigrants dels serveis socials. Primer va ser la campanya que desmentia que l’administració local els comprava cotxets pels nens i ara arriba l’estadística freda però clara que demostra que en proporció els immigrants demanen menys ajuts que els autòctons als serveis socials. Aquesta informació mai està de més i es comprèn l’afany vist l’exemple de Vic però tot i així voldria fer algunes consideracions que crec necessàries.

La publicació d’aquesta estadística pot tranquil·litzar la població més sensible però s’assenta en un engany buscat des de la regidoria alhora que estableix unes bases per a la comparació extremadament perilloses. Escric que és un engany buscat perquè les dades de l’estudi es fan sobre el total de la població immigrada extracomunitària quan sabem que la majoria de la gent que es molesta per la immigració no ho fa pels serveis socials que reben els romanesos, els russos o fins i tot els xinesos, sinó pels ajuts que reben els africans. Si l’estudi s’hagués realitzat només amb les dades dels marroquins que tanta nosa fan als intolerants, els resultats haguessin estat molt diferents.

Per això mateix deia que la publicació d’aquesta estadística estableix unes bases comparatives molt perilloses ja que la població hem d’entendre que els serveis socials estan i es donen depenent de la necessitat econòmica i les possibilitats de cada família per sobre d’origen, condició o qualsevol altra arbitrarietat. I qui no entengui això que es manifesti reclamant més pressupost a l’administració pels serveis socials o que iniciï una campanya en contra de que els immigrants puguin ser beneficiaris de la caixa comuna o que es traslladi a Corea del Nord. El que no pot ser és que veient com estan els impostos a Manresa encara haguem de dedicar esforços humans (o sigui diners) a demostrar mamarratxades. Es fa una fotocòpia dels criteris d’ajuda i es reparteix entre els medis per a què ho facin públic. Qui no ho vulgui entendre tampoc ho farà ara ja que és més còmode i fàcil abocar les frustracions sobre el col·lectiu magribí. El que no es pot fer és distreure l’atenció amb jocs de mans i voler cobrir un desencís amb dades equívoques. El tema és aquest: els marroquins reben més ajuts dels serveis socials perquè demostren ser més pobres i perquè ho sol·liciten més. I punt.

Dit això no estaria de més que els agents socials s’estalviessin paternalismes innecessaris i que en alguns casos l’administració fos més curosa controlant el mercat laboral paral·lel que existeix sobretot en la construcció i en el sector primari. D’aquesta manera regularitzaríem moltes relacions laborals, penalitzaríem els mals empresaris i de passada ens estalviaríem veure de tant en tant algun receptor d’ajuda que oficialment no té ingressos però que misteriosament condueix un cotxàs. Potser així s’aconseguiria evitar l’increment de simpatitzants de PxC.

Publicat a Regió7 el 12 de març de 2008

En el top deu d'actualitat

Quan falta menys d’una setmana per a què La muntanya russa celebri el mig any d’existència, la darrera actualització d’alianzo la situa en el número 6 de tots els blocs d’actualitat escrits en català. A més del número de visites aquesta classificació s’elabora tenint en compte la influència del bloc o dels apunts a la xarxa, els enllaços des de buscadors, els subscriptors i alguna que altra variable menor. Aquesta posició encara té més valor si considerem que el bloc és íntegre en català sense apunts en castellà, l’administra una sola persona i no té pàgines hostatjades. Em fa il·lusió i per això ho volia compartir amb tots vosaltres. Gràcies per visitar La muntanya russa de tant en tant.

Sobre la Llibreria Europa

És notícia que Pedro Varela no anirà a la presó després que l’Audiència de Barcelona reduís la seva condemna a set mesos per justificació del genocidi nazi. Sense pretendre polemitzar trobo que la sentència és injustificable des de qualsevol punt de vista pels que som defensors de la llibertat d’expressió i de la maduresa de la societat (o sigui, de la no tutela institucional en qüestions de moral). Per aquesta regla de tres hauríem de condemnar judicialment qui justifica l’alzamiento nacional del 18 de juliol i qui ho commemora cada any, qui sosté que alguna cosa haurà fet davant de cada cas de violència de gènere, qui justifica la pena de mort per qualsevol eventualitat o els atemptats de l’11-M de Madrid.

Totes aquestes actituds poden merèixer el descrèdit o el linxament social, la marginació, el boicot, la manifestació o, fins i tot, el combat, però mai la instrumentalització de les eines judicials per part de l’estat. No es pot perseguir la mentida per molt perversa que sigui. No es pot normativitzar l’opinió, la falsedat, ni l’engany intel·lectual, menys encara quan el receptor del missatge té totes les eines al seu abast per contrastar la informació que li arriba. Més greu és encara que a Utah, per posar un exemple, els estudiants madurin sense conèixer la teoria de Darwin o que en molts països no existeixi més història que l’oficial o que a Espanya continuïn negant la implicació del seu rei en el cop d’estat del 23-F i que només coneguem la veritat per insinuacions poc concretes o per llibres signats amb pseudònim femení. Però que una afirmació o una publicació que atempti contra la veritat o que la justifiqui hagi de ser condemnada judicialment per un organisme oficial és més propi de la policia política i la censura que d’un estat de dret.

Una altra cosa seria que un supervivent de l’holocaust o un familiar seu fes d’acusació particular o que no tinguéssim tots plegats prou informació per a desacreditar l’individu però cap d’aquests dos casos es dona. Què fa trist tot plegat és que la llei que condemna Pedro Varela es basa en l’axioma de que la població som estúpids i podem quedar atrapats en els arguments d’aquest individu. Partint d’aquesta premissa es fa fàcil imaginar quin concepte tenen de tots nosaltres els polítics a tenor del contingut dels seus discursos de campanya electoral. La resposta als continguts de la Llibreria Europa ha de venir de la societat, si cal amb violència, però no pas de l’administració que ha de deixar de ser la garant de la veritat moral i absoluta quant a condemnes.

[tafaneja-la]

Injustes, il·lògiques i covardes, de debò!

A aquestes alçades de bloc no descobriré la meva antipatia pel posat del militant tipus d’Iniciativa que no pas per la seva teòrica ideologia neomarxista de despatx. És l’actitud de repelente niño Vicente, de prepotència en el tracte pròxim, de mirada altiva, de defensa del dogma de partit, de poc esperit autocrític, d’autosuficiència injustificada de la majoria dels càrrecs i fins i tot de la militància d’Iniciativa la que em provoquen un sentiment de rebuig, ho he de reconèixer, gairebé incontrolable. Perquè les tesis sobre les que se sosté la seva doctrina són evidentment molt vàlides. Una teòrica política d’esquerres, social i ecològica coronada per un repartiment de la riquesa, unes polítiques igualitàries, la no discriminació i l’atenció als desfavorits la signaria qualsevol bona persona, però quan la seva acció recorda a les negociacions de qualsevol secció sindical de Comissions Obreres signant un acord de tancament d’empresa més que no pas als pilars pels que van lluitar i morir molts dels nostres avis és quan les orelles del llop es fan visibles.

De la mateixa manera que he escrit [2] [3] sobre els eslògans de CiU, PSC i ERC vull donar la volta al d’Iniciativa i per a fer-ho intentaré situar-me en el seu punt de vista. El menyspreu que mostren ja no sobre el ciutadà que no pensa com ells sinó sobretot per aquell que en la seva teòrica miopia vota una opció d’esquerres que no sigui la vàlida (o sigui la seva) demostra una actitud injusta que penalitza amb la supèrbia una mancança que si existís seria de caràcter, convicció o intel·ligència que és tant digne d’ajuda com qualsevol altre mancança. El tracte que li donen a la reivindicació nacional catalana davant qualsevol altre reivindicació nacional del món és totalment il·lògica, com il·lògic és que en un discurs laic s’evidenciïn tantes diferències de tracte entre l’església i la mesquita, com il·lògic és també que davant la defensa que fan de la llibertat d’expressió tallin el debat d’arrel quan es toquen paraules sagrades que fan saltar totes les alarmes. Si som lliures haurem de poder parlar de tot.

M’explicaven que en un sopar de finals d’any amb els mitjans de comunicació l’alcalde socialista de la segona ciutat catalana reconeixia tenir més confiança en els regidors d’Iniciativa que en els del seu propi partit. I ho deia socarronament: tenen molt més a perdre. La funció d’Iniciativa en el Govern de la Generalitat i en la majoria de municipis és la d’organitzar dies internacionals, comissions de seguiment i dotar el germà gran de discurs (que no ideologia) d’esquerres. Davant de qualsevol conflicte d’interessos amb els socialistes adopten la mateixa actitud covarda que els seus companys de Comissions Obreres quan negocien un conveni: diuen amén i sí senyor. Això sí, tot plegat molt de debò.

Les eleccions de la CUP

Estic segur que ja hi ha a la Candidatura qui analitzarà els resultats de les properes eleccions de diumenge amb la vista posada en els bous i les esquelles que deixi Esquerra pel camí. Cal una feina seriosa i acurada en aquest sentit. No ha de ser tasca principal del partit incidir en l’abstenció, no cal cremar energies, perquè fins i tot qui voti pel mal menor amb la ràbia al pit i les dents serrades serà futur votant de la Candidatura. Es fa necessari començar a preparar des de totes les perspectives les eleccions catalanes amb el puny alçat i amb el cap sobri, amb les mateixes eines que els partits representats i amb molta més imaginació. En números absoluts els votants que perdi Esquerra aquest 9 de març a Barcelona respecte del 2004 són votants de la CUP el 2010. Si aquesta xifra s’acosta als 75.000 votants es poden contar de dos a tres diputats. En les altres tres circumscripcions es fa més difícil de valorar.

A dos anys i escaig vista no és una opció descabellada atenent als resultats d’aquest diumenge però calen més coses. S’ha de començar amb un candidat de llarg recorregut que tingui temps de fer-se visible durant aquest temps i que trenqui l’amateurisme romàntic de la Candidatura. Una persona capaç de mantenir-se ferma sent diplomàtica i conciliadora, amb les idees clares, que usi la demagògia de forma intel·ligent i moderada, que presenti propostes possibles i que no renunciï a la utopia, que fomenti l’ecologisme, la igualtat social, la tolerància i l’equilibri però que se separi de la imatge boy scout d’Iniciativa, que no sigui sobrada, que no miri per sobre l’espatlla, que no es cregui propietària de la veritat absoluta. Un candidat alliberat que recorri país seguint els actes locals de partit. Que presenti trobades, xerrades i conferenciants il·lustres allà on vagi a costa de la secció local. Que arribi a 2010 essent una presència familiar.

Paral·lelament al candidat s’ha d’establir corrent de xarxa amb opinadors locals que incideixin en els medis on hi hagi representació municipal o una forta tradició de concurrència electoral. Cal negociar als mitjans tradicionals de caire nacional una presència que no sigui marginal, però cal també que les intervencions no siguin anecdòtiques o sectàries. S’han d’avançar els esdeveniments prenent presència en els mitjans digitals ja que l’any 2010 seran de gran vàlua. S’ha de donar joc als blocs fugint del clam fàcil i de les visceres. S’ha de vertebrar el facebook, el twitter, el youtube i tantes eines com siguin possibles al voltant del candidat. Tot i les recances inicials que hi pugui haver, tot plegat s’ha de fer des d’un punt de vista professional amb una planificació mesurada. A Internet és l’únic lloc on la CUP pot enfrontar-se en igualtat de condicions a qualsevol altre partit amb representació política.

Planificació, estratègia i imatge només poden ser tractades des de l’alliberament de militants professionals. La CUP no és pot permetre anar sempre amb el lliri a la mà i menys ara quan Iniciativa es mostra com a frau nacional i Esquerra encara el canvi generacional des de la poltrona.

[tafaneja-la] [vota-la a Politi.cat]

Vasco Press tendenciosa

Pot semblar una anècdota però no ho és. És molt comú en tota la informació que tracta conflictes entre extrema dreta i extrema esquerra. Unes vegades és amb tota la intenció del món i altres perquè el periodista es deixa portar per una inèrcia invisible. Capçalera d'una informació de Vasco Press: “La Ertzaintza ha detenido a dos personas por los incidentes registrados este mediodía en San Sebastián, donde radicales han cruzado contenedores y apedreado un autobús para tratar de reventar un acto electoral de la Falange Española.” Fixeu-vos qui són definits com a radicals i qui com un partit polític normal.

A un altre nivell em pregunto com pot ser que ANV i PCTB no puguin presentar-se a les eleccions espanyoles per vinculació amb ETA i la Falange Espanyola de las JONS pugui saludar com ho va fer Hitler, Mussolini i Franco sense que declarin el partit fora de la llei.

[tafaneja-la]

Després de l'estrena

Escric aquest post amb la sensació agredolça d’haver moderat una conferència entretinguda i enriquidora on hem tingut l’oportunitat de gaudir de la coneixença política de la xarxa de Saül Gordillo i d’un sopar ple d’anècdotes i de bon humor, però amb el contrapunt que els internautes s’han perdut l’àudio de la primera part de la jornada per canvis d’última hora d’ustream.tv que, malgrat tot, hem pogut solucionar quan començaven les preguntes i això ha afavorit una participació des de la xarxa que ha estat notable, però sobretot el desconcert important l’he tingut amb la poca presència de públic no blocaire.

Durant una setmana que he aparegut en tots els mitjans de comunicació locals, tant de premsa com de ràdio i televisió no dec haver sabut transmetre el sentit que des de la Bagesfera li volíem donar a aquesta presentació. Escrivia fa un temps quan encara tot plegat era un projecte les diferències que veia entre el públic a qui havien anat dirigides les jornades de la Catosfera i el públic a qui preteníem oferir les pròpies de la Bagesfera. I segurament estava equivocat.

Desconec si entre els blocaires existeix molt autoconsum i la majoria dels que llegim altres blocs som els mateixos blocaires o el públic s’ha pensat que les jornades serien molt tècniques o durant aquestes dates d’eleccions la població va molt saturada de debats i mítings. En tot cas no defallim en l’esforç de donar-nos a conèixer i portar al Bages conferenciants i tertulians que a banda de pertànyer al món digital tenen qualitat contrastada fora de la xarxa.

El proper divendres 14 de març ens tornem a trobar a la Plana de l’Om o a la xarxa per a seguir Marc Vidal amb “Blocs i blogologia”. Aprofito l’avinentesa per dir que si no hi ha cap entrebanc el moderador d'aquesta segona jornada serà Oriol Mayordomo.