Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.
El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.
I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.
El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.
I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.