Pantomima amb la invitació a estrangers

La setmana passada em vaig apropar a cal Bercovitz, com faig dos cops l’any, per cursar la invitació a la meva sogra Luda i em van dirigir a la comissaria de davant l’ambulatori per a fer els tràmits. La llei ha canviat i des de setembre els notaris ja no s’ocupen de les invitacions a estrangers.

Ara cal que el que sol·licita la invitació tingui vivenda, contracte de treball i un saldo mig bancari suficient per a garantir una estància amb garanties de l’invitat. Alhora es demana tota la documentació que acrediti un cert grau de parentiu entre les dues parts. Abans es conformaven amb una declaració jurada. Per sort cobreixo totes aquestes exigències sense problemes, però em molesta que l’estat pugui arribar a pensar que així controla el flux d’immigració.

El termini d’entrega de la invitació passa de una setmana que és el que tardava el notari a un mes llarg que és el que em tardarà la policia. La meva sogra ha visitat Catalunya set vegades i sempre ha tornat a casa seva, entre d’altres coses, perquè a Rússia hi deixa marit i dues petites sabateries. Aquests antecedents no compten a l’hora de cursar la invitació: que no s’hagi quedat abans no vol dir que no es pugui quedar ara, diuen.

Quan tinguem la invitació l’haurem d’adreçar a Rússia per correu ordinari (un burofax no servei, necessita l’original) per a què Luda pugui anar a l’ambaixada espanyola de Moscou a tornar a passar un calvari fent cua des de les sis del matí (les sis del matí, a l’hivern, al carrer, a Rússia, ja us asseguro que no és agradable), per acabar sortint tard al migdia amb el visat en regle.

La meva sogra ve a Manresa cada estiu per les vacances i cada any per les festes de Nadal. Aquí té la filla i les netes. Jo em pregunto, si estiguéssim a l’atur i amb pocs diners al banc, no podríem cursar la invitació encara que ella disposes de suficient capacitat econòmica per l’estança? Si l’estiu que ve volem que l’Ània, la millor amiga de les meves filles a Rússia, vingui a passar quinze dies amb nosaltres, com ho farem si no té cap parentiu amb nosaltres?

Sé que aquesta entrada al bloc pot semblar egoista per com tracto des d’un punt de vista particular una problemàtica que és general, però tampoc pretenc posar aquest cas com a exemple de rés. El dia que tingui les idees clares sobre immigració i ganes de exposar-les, prometo que ho faré. Mentrestant pensar que la immigració extracomunitària entra a la Unió Europea a través de les invitacions, és com qui creu que pot fer-se milionari treballant.

Em sorprèn que els aparells de l’estat tinguin serveis d’informació i d’agitació a tants llocs i no vulguin veure per on entren de forma il·legal, però sobretot inhumana, moltes persones confiant en trobar un món millor. Sobre la manera com entren molts russos a Manresa, no seria molt difícil trobar les fonts; amb un servei d’informació a mitja jornada amb quinze dies estaria el tema resolt. I ho dic amb coneixement de causa. Però, és clar, fan falta ganes i interès.

Es consolida el PSC espanyol

La baixa de Pasqual Maragall com a militant del PSC és la culminació d’un procés que arranca de molt més lluny que de l’arribada de Montilla al número ú de la llista dels socialistes a les eleccions catalanes. El moviment paral·lel de la ideologia nacional dels polítics i els votants del PSC es dibuixa des dels mitjans setanta de manera gradual i preocupant.

Els socialistes de la Catalunya postfranquista, tant polítics com votants, es perfilen en dos grans grups complementaris. D’una banda els d’origen català que es defineixen d’esquerres, més per eliminació que per convenciment, i que volen pertànyer a un partit amb possibilitats de guanyar i en el que les seves ambicions no es puguin veure frenades per unes fronteres massa estretes. Per una altra part la gent d’origen espanyol que seguien acomplexades pel nacionalisme espanyol de Franco i que en moltes ocasions provenien d’una lluita sindical molt més activa que formada.

Malgrat que els independentistes i els nacionalistes catalans ens ha agradat sempre destacar l’espanyolisme del PSC el cert és que durant molts anys el PSC espanyol s’ha amagat en l’aparell del partit i en ocasions ni l’aparell ha tingut controlat. Poc a poc, però, i de forma ja absoluta ara, el perfil del seu potencial votant ha sortit del armari assumint tot allò que els seus pares només confiaven a la família: que són espanyols. A més, són espanyols de manera orgullosa i arrogant.

Pasqual Maragall, que per possibilitats econòmiques i perfil social hauria encaixat més en un partit com Convergència va treure el romanticisme familiar i va entrar al PSC. Ara, la traïció personal de Zapatero i Montilla l’han fet reaccionar amb virulència i no només s’ha donat de baixa del partit, sinó que ho ha fet amb publicitat i menyspreu, quan molta altra gent ha mort pagant quotes fins el final. Coneixent Maragall m’ensumo que aquesta encara no serà la darrera.

Publicat a Regió7 el 24 d'octubre de 2007

Uriel, l'excusa necessària d'Esquerra

Aquest dissabte moltes de les esmenes que presenti Uriel a la Conferència Nacional d’Esquerra haurien de ser aprovades sense problemes. Si hi ha problemes, si molta gent hi vota en contra serà perquè l’aparell d’Esquerra, gelós de les formes, no ha sabut picar l’ullet a la militància, o la militància, entre estirabot i estirabot, s’ha distret mirant cap a una altra banda.

Després d’haver-me retrobat avui passats tants anys amb Uriel Bertran he comprovat que la plataforma Esquerra Independentista és l’excusa necessària d’Esquerra per a tornar a negociar l’actual pacte tripartit amb els socialistes. La maniobra es presenta de forma hàbil i oportuna. Només queda preguntar què va passar durant els dies en que es va tancar el segon pacte tripartit de manera tant precipitada. Qui va fallar. Sospito que després de la Conferència Nacional o a molt estirar després del proper Congrés es coneixerà.

Però tornant a la presentació que Uriel Bertran ha fet avui a Manresa de la plataforma Esquerra Independentista, només em queda dir que he quedat gratament sorprès de l’habilitat amb que Uriel ha mogut els arguments, de la seva facilitat expressiva i d’un fons d’armari ben documentat. Hi ha hagut moments que la seva proximitat còmplice m’ha recordat Puigcercós. És més, la tàctica de presentar una alternativa a la direcció d’Esquerra com a excusa per justificar una futura negociació de l’actual pacte tripartit em sembla tan brillant, com difícil de creure que s’hagi generat per combustió pròpia.

Avui, per bé, s’han confirmat les sospites que tenia des que Uriel va haver d’abandonar la cúpula del partit. Creieu-me quan escric que veient la millora significativa de l’expressivitat d’Uriel i coneixent algunes teranyines (perdó xarxes) internes del partit, el 2014 Uriel ja serà el número dos d’Esquerra. I no ho dic amb pena ja que per aquella època serà quan Esquerra obtingui uns resultats per optar a la presidència de la Generalitat.

Les tangents del cas Isanta

Fa quatre dies, com qui diu, el tribunal d’Estrasburg donava la raó a uns coneguts independentistes manresans davant la justícia espanyola per no haver admès a tràmit una denúncia d’aquests per tortures mentre estaven detinguts. Ara, altre cop, la justícia espanyola es nega a admetre a tràmit una denúncia contra la jutgessa del cas Isanta per haver obligat a un testimoni a canviar d’idioma en mig de la seva declaració.

Especialment punyent és aquest cas quan el testimoni és obligat a declarar en castellà per a respectar la llengua d’un dels acusats de matar una persona al crit de “¡a por los catalufos!”. Ni amb la pitjor voluntat d’humiliació cap a la identitat catalana s’hauria trobat un escenari macabrament més propici que aquest. Mata a un català per ser català i a sobre aconsegueix, amb el beneplàcit de la jutgessa, que els catalans de la sala canviïn d’idioma. És com el lladre que es nega a anar a judici si no li donen un feix de diners.

He de reconèixer que fins fa poc no havia pensat ni analitzat massa el cas Isanta. És clar que havia desenvolupat un sentiment d’impotència i fins i tot de venjança cap als botxins, però no havia esmerat ni un minut a analitzar totes les tangències que se’n desprenien. Potser perquè de primeres em semblava un assassinat comès per qui amb les vísceres de la ignorància aprofitava per sortir de cacera i, malauradament, s’han donat alguns casos similars darrerament. Subjectivament (i egoistament) la diferència és que en aquest cas la víctima tenia un perfil que, mica amunt mica avall, podria haver estat el meu.

Amb el temps la ràbia inicial se m’ha transformat en indignació racional. Tot i que és improbable que arribi a passar mai, em pregunto com haurien recollit la notícia molts mitjans de Madrid (i alguns de Barcelona) si els caçadors fossin independentistes catalans que haguessin matat un jove castellanoparlant al crit de “a pels espanyols!”. O si el resultat d’assassinat hagués derivat d’una acció de la kale borroka. O, per ser més exactes en la comparació, tot això hagués succeït a mans d’un grup de catalans en un poble a una hora i mitja de Madrid en una celebració típica d’aquelles terres.

En aquests supòsits ningú dubtaria a l’hora d’adjectivar l’assassinat com un acte de terrorisme. Perquè, al cap i a la fi, la mort d’Isanta va ser un assassinat polític, un acte de terrorisme, més cruel encara, perquè s’hi afegeixen els agreujants de linxament i humiliació. Seria convenient que l’entorn de la família Isanta es plantegés sol•licitar els ajuts pertinents per als familiars de víctimes del terrorisme. Si no, quedarà en el subconscient espanyol només com una bretolada amb un desenllaç fatal i s’obviarà la intencionalitat política.

Per no deixar passar la intencionalitat política de l'actitud de la jutgessa, tampoc hauríem d’oblidar Estrasburg. Si ja s'ha pensat en tot plegat, feu com si no hagués escrit rés.

Publicat a Regió7 el 7 de novembre de 2007

La innocència del vianant

Conscientment o inconscient tenim assumit que el vianant, el ciutadà no motoritzat, és innocent de tot allò que succeeix al seu voltant o, si és culpable, ens hem de conformar amb una simple reprimenda. Aquesta setmana un home de 60 anys ha agredit una treballadora del servei de neteja de Manresa quan li ha demanat que recollís la caca del seu gos. De fa anys que Manresa disposa dels mecanismes que preveuen multes pels casos dels excrements de gossos, però la policia local o els seus responsables polítics es centren només en aquells ciutadans usuaris de vehicle de tracció motriu.

Diàriament veiem gossos sense corretja, gossos sense morrió, gossos que defequen al carrer i ningú recull les caques, però també veiem gent que baixa les escombraries a les 12 del matí, que deixen les escombraries al costat del contenidor (quan encara s’hi acosten), gent que circula amb bicicleta sense complir les normes dels cotxes, ni dels transeünts, gent que tira brossa per terra, gent que trepitja zones amb gespa, que no respecta les zones comunes ni el mínim de silenci per les nits. Com a màxim ens conformem amb recriminar l’acció. En alguns casos avisem la policia local. Ells també es conformen amb recriminar l’acció (això quan es presenten).

No entenc perquè quan som conductors de cotxe o moto hem de respondre, en l’últim cas, fins amb la nostra vivenda i el nostre sou de les infraccions que cometem mentre els vianants, o quan som vianants, podem fer el que volem amb l’únic condicionant de la nostra pròpia vergonya.

Ja està bé de tolerar les actituds incíviques dels transeünts i perseguir el conductor fins a límits ridículs i l'extenuació. Crec que és més greu deixar una cagarada al mig de la vorera que endarrerir-se mitja hora en la zona blava. És més greu baixar l’escombraria a mig dia l’agost que aparcar cinc minuts en una zona de càrrega i descàrrega.

Ara que l’ajuntament de Manresa cobrarà 12 euros l’any pel manteniment del clavegueram seria el moment de deixar a banda l’infantilisme eco –progressista de pintar el vianant com a bo i el conductor sempre com a dolent per naturalesa irrenunciable. A vegades sembla que només votem com a transeünts i no com a conductors. Senyors de l’ajuntament apliquin la llei ja.

Publicat a Regió7 el 18 d'octubre de 2007

Convergència capta, Unió escapa

De sempre l’actitud de Convergència és un termòmetre de l’estat d’ànim del país, de la nostra sensibilitat nacional, de la nostra paciència. Com si tingués un mecanisme infalible, polsa la realitat com cap altra força política. Potser en alguna ocasió ha fallat amb la intensitat exacte del nostre humor, però sempre s’ha mogut cap a on Catalunya es movia.

El pacte que li va fer perdre bous i esquelles i el govern de la Generalitat seria impensable ara mateix que salta de proclama en proclama com qui veu, més que el perfil general del català, el perfil general del català que vota.

Ara a Convergència toca fer d’independentista, de radical, organitzant xerrades de desgravi cap a Catalunya i clamant a la desobediència fiscal. Desenganyem-nos, cada cop hi ha més joves (i no tant joves) independentistes i mai havia existit tant votant socialista pròxim a alguna cosa semblant al catalanisme.

A Unió, en canvi, estan espantats. Els queda només fer-se l’UPN català. Arribar a un acord amb el PP perquè aquests no es presentin a Catalunya i Unió no es presenti a Espanya. O el que és el mateix, el PP donaria suport a Unió a les eleccions catalanes i Unió faria el mateix amb el PP a les espanyoles.

Cap dels dos fets suposa novetat. Uns, segons el vent que bufa. Els altres, cristianament coherents després de molts anys de jocs de cucanya. I Catalunya? Catalunya treballa i remuga, però poc belluga.

Crec en Déu imprevisible

No és una metàfora. Vull parlar de Déu i de com ha canviat la percepció que tinc d’Ell en pocs anys. Sé que aquestes primeres paraules, fins el respecte a l’hora de presentar-les, sorprendrà qui em coneix de fa temps però intentaré expressar-me de forma clara tot i que és possible que no m’expliqui bé. No faré servir un llenguatge docte ni ajustat a l’exactitud de la idea perquè no tinc l’habilitat ni el coneixement ni la facilitat d’ús dels elements metafísics que necessitaria per a fer-me entendre.

El vent, els moviments marítims o altres forces de la natura serien mesurables amb exactitud si comptéssim amb tots els elements variables que condicionen la direcció i la força dels seus corrents. De fet, si no transcendís la vida i externament tinguéssim una foto moguda de l’univers, es podria calcular exactament tota la seva trajectòria temporal, des de l’origen fins el final. Em baso en el fet que qualsevol accident natural ocorreria exactament de la mateixa forma si els elements i les circumstàncies fossin els mateixos. Comptant que en el nostre coneixement la vida és recent i massa poc important per incidir en tot plegat, els científics ja han formulat el big bang i tenen a punt, també, la destrucció total de la matèria.

En tot això la vida es mostra capriciosa i imprevisible. A priori sembla que el moviment d’un braç, la formació d’un pinyó, o el batec del cor d’una formiga siguin gestos, voluntaris o involuntaris, però que rés tinguin a veure amb una seqüència de accidents concatenats. Així, si baixem l’òptica de la nostra observació a nivell molecular podem explicar el moviment d’una molècula d’aigua com a conseqüència d’haver estat empesa per una altra o altres molècules d’aigua o d’altres elements, trobant un origen causal en el principi dels temps. Aparentment en el moviment d’un braç l’origen del moviment molecular és cerebral. És cert que aquesta instrucció neuronal ve després d’haver rebut uns impulsos sensibles externs, però també som nosaltres els que decidim moure un braç o moure una cama. O no.

Arribats a aquest punt, la consciència vital ens la podem plantejar com un moviment i pensar que o bé som nosaltres els que decidim amb la nostra voluntat sobre ella o bé és la consciència que fa i nosaltres vivim el seu recorregut natural. És l’antic plantejament de si vivim o si notem la vida, si decidim o som els espectadors de la decisió, o com el vent i les marees, si tot el que som, fins i tot els pensaments, es genera d’igual forma davant els mateixos impulsos o som, els éssers vius, uns elements antinaturals que podem respondre aleatòriament.

De fet, la vida la podem mesurar sempre a posteriori i encara que no coneguem tots els detalls menuts d’una existència no significa que no hagin quedat registrats en les seves conseqüències. La història també és accidental i concatenada. Sabem ara com va viure i morir tothom que ha estat anterior a nosaltres i també sabem que no es pot canviar, i que una vida que aparentment és tot un seguit de decisions es resumeix un cop finada en una seqüència molt concreta i molt acotada. D’aquí a cent anys passarà el mateix. La nostra vida serà i no podrà ser canviada. Només ens quedarà el secret dels nostres pensament que no es van traduir en acció, perquè no tindran conseqüència.

Davant la vida ens queden dues eleccions: o admetem l’origen màgic del nostre comportament o admetem que no som actors sinó espectadors de la nostra vida. Hores d’ara encara no sé amb quina opció quedar-me. Disculpeu-me la pallissa.

Estendre un vel sobre el cas del vel

No ho tinc clar. No sé que pensar sobre el cas de la nena de Girona i el seu vel. Hi he donat voltes i he trobat arguments per a defensar qualsevol de les dues postures que existeixen. En canvi no he trobat cap argument que justifiqui l’acció de la Generalitat.

Per una part, trobo que mentre es respectin mínimament les formes més elementals de convivència i simplificant tot l’enrenou a una peça de vestir de connotacions religioses, crec i confio en la llibertat individual de cadascú per triar vestimenta, accessoris i aplics que siguin del seu gust per creença, moda o afició. No és més que mostrar una samarreta de Metallica o unes mitgetes del Espanyol.

Si, per contra, interpretem l’islam com quelcom perillós, com una exhibició innecessària de símbols agressius, si creiem que el fons de la qüestió és la imposició per sobre de la voluntat de la nena, la postura de l’escola de prohibir les mostres ornamentals religioses, ètniques o culturals és la correcta. Hi ha massa punts que conflueixen en un mateix tema. La voluntat real d’una nena de vuit anys. La veritable definició de laïcitat. Les possibilitats d’integració, de convivència, d'una nena que porta vel amb els altres nens de l’escola. L’objectiu final de l’immobilisme paternal fent que la nena no vagi a escola sense vel, demostrant molt menys interès que la Generalitat per l’educació de la seva filla. Tot plegat en un tema que et poden titllar de racista o de tocasons depenent de la postura que adoptis o de l’habilitat que tinguis per expressar-te adequadament.

De totes maneres, la Generalitat ha fet pena desautoritzant la normativa interna de l’escola. Si existeix una denúncia de falta d’assistència d’un alumne a un centre, la Generalitat ha d’actuar com ho fa de forma habitual, utilitzant els mecanismes que disposa la llei i obligant els pares de l’alumne a fer anar el nen o nena a l’escola. Després ja discutirem el que calgui, però mentrestant l’alumna a classe, que és on ha de ser. Fer-ho com ho han fet és estendre un vel sobre el cas del vel.

Disculpeu-me la grolleria: PxC és merda

Com la majoria, en constatar els resultats obtinguts pel PxC durant les darreres eleccions municipals amb un notable creixement allà on ja hi eren i l’aparició en molts municipis entre els que hi havia Manresa, vaig tenir la temptació d’analitzar aquesta situació fent crítica del que es feia malament des dels partits i les entitats ciutadanes. Aquesta anàlisi, aquesta voluntat d’autocrítica sobtada era de naixement errònia. Ara amb la distància ho veig clar.

No em val pesar que antropològicament la xenofòbia, la pertinença al clan, la defensa del que sentim com a propi sigui definit com un sentiment natural d’autodefensa, ni em val que en democràcia qualsevol opció política sigui vàlida, ni molt menys em val pensar que, en un discurs més elaborat, administrativament hauríem de tenir la societat organitzada de manera que siguin els pobres d’aquí els que rebin els ajuts d’aquí o no sé quantes coses més que els he arribat a escoltar durant aquests mesos.

No em val que un partit centri tota la seva activitat a empènyer sentiments de rebuig o a recollir el resultat de prejudicis racials, culturals o ètnics. Em serveix que el debat de la immigració s’analitzi i s’analitzi ja sense discriminació, sense retòrica simplista, sense compassió i sense imposició. Deixant clares les regles del joc que mal que ens pesi ens afecten a tots i sense acomplexar-nos pel que els grans senyors del capital, blancs per a més senyes, estan provocant per aquestes terres del sud.

Quan els polítics i els electors de PxC destrien la gent pel seu lloc d’origen donant a uns el dret a la vida i als altres el dret a no existir, sense cap més valor que el color de la pell, per sobre d’actituds i pensaments, estan actuant com el pitjor dels animals, la majoria per ignorància i una petita part per maldat. Quan jo escric que el PxC és merda valoro una exposició, valoro un pensament, valoro una actitud, valoro una evidència. Tant em fa si són d’origen pobre o ric, si són de poble o de ciutat, si parlen una o altra llengua perquè el que en realitat separa la diversa gent és la seva forma de pensar. I la seva forma de pensar és una forma de pensar maliciosa, sense lloc a interpretacions, sense lloc a una mínima educació. Són merda.

Estratègia i Reagrupament.cat

No m’apassiona Carretero. Ni s’acosta a la brillantor oral de Carod de fa tres anys, ni tampoc compta amb la complicitat que desperta Puigcercós en la distància curta. Fins i tot el seu discurs polític em sembla molt susceptible de crítica quan se centra sobretot en el aspecte nacional i obvia amb massa freqüència la qüestió social. Esquerra no és això. O no pot ser només això. Però potser el que ara toca és un discurs maximalista que centri l’atenció en allò de que es va coix.

El problema bàsic d’Esquerra ha estat i és principalment un problema d’estratègia. Estic segur que des dels càrrecs més representatius del partit fins al darrer dels militants de base es té la mateixa concepció nacional ara, que fa cinc anys. El que passa és que ara s’administren les passions i es controla el gest fins a punts altament contraproduents. Només un apunt: els millors resultats d’Esquerra des dels 70 han estat en dues eleccions en que el to del discurs era ferm i la paraula alta. El votant d’Esquerra no és poruc, és exigent amb els seus ideals.

En un escrit anterior d’aquesta bitàcola ja advertia que el nombre absolut d’independentistes és ara més alt que mai. També és més desapassionat que mai. I potser aquest nou independentisme que apareix votarà Esquerra, però amb la mateixa falta d’entusiasme potser caurà en el pou de l’abstenció o, pitjor, acabarà donant la penúltima oportunitat a la dreta nacional. Mentrestant els esforços d’autocontrol d’Esquerra per mantenir aquest vot hauran provocat que els independentistes conscients abracem altres opcions més autèntiques quan ens sigui possible.

La irrupció de Carretero en escena buscarà uns objectius tan legítims com els de qualsevol altre militant d’Esquerra que utilitza els medis estatutaris per expressar-se i proposar, per matissar o esmenar qualsevol proposta que vingui de la direcció nacional o d’altra banda. És això del que tracta la democràcia. Quan ja fa trenta anys que es pot gaudir, altra vegada, del que hauria de ser la llibertat d’opinió dins d’Esquerra, resulta insultant que la resposta a un argumentari paral•lel i legítim sigui despertar sospites sobre l’impulsor d’aquestes propostes i sembrar por a la desolació que pot quedar al partit si prosperen. Si més no, es podia esperar que els quadres intermedis, els encarregats, tinguessin en més alta consideració la intel•ligència dels seus militants.

Al final serà la poca visió de la direcció nacional d’Esquerra la que farà que s’evidenciï portes enfora un trencament que hauria estat del tot evitable amb una mica menys d’orgull i una mica més de cintura del nucli dur de l’aparell. Perquè si, com es diu ara, una part del missatge de Carretero és assumible per la direcció, no hauria costat gens adaptar-la en el moment en que es veia que Reagrupament anava de debò i s’hagués aconseguit buidar tota alternativa de poder, sense risc de perdre els càrrecs durant uns mesos més.

Cremar el rei

En la situació actual, cremar una foto dels reis és divertit. Tan divertit com contradir qualsevol llei estúpida aplicada des de la més absoluta rigidesa. Tan divertit com evidenciar les contradiccions del sistema. Cremar el rei és cremar la monarquia, el fanatisme simbòlic, el dogma fet carn. I comprovada la reacció fiscal, cremar el rei és pintar de verd pistatxo la ignorància, la ceguesa, l’absurditat.

Oi més si considerem que qualsevol dels que aquests dies cremen reis públicament signarien ara mateix un exili monàrquic amb totes les de la llei sense sang ni flames. Perquè cremar un rei és cremar un símbol. És simbolitzar la destrucció d’un símbol. No té més importància que cremar uns sostenidors. En un cas es pretén reivindicar l’alliberament femení, en l’altra l’alliberament general.

De fet, la notícia no és la imatge del jove gironí cremant un cartell cap per avall del matrimoni Borbó, sinó la ràpida i incomprensible resposta fiscal. La reacció que encara alimenta més l’esperança d'anar pel bon camí, ja que ens demostra quant dèbil és el sistema, quant atemorits estan de vés a saber què, que ni nosaltres mateixos arribem a apreciar.

Ara el fiscal amenaça d’actuar contra els catalans que s’han manifestat aquests dies cremant més fotos reals. És el joc dels disbarats. Un joc dels disbarats que sens dubte és positiu per com assenyala un dels punts febles del seu sistema. Després d’aquests vindran uns altres i després uns altres. Només ells tenen la possibilitat d’aturar-ho, però la manca de criteri i d’intel·ligència que mostren donaran corda per un temps.

Si no fos que la realitat a Madrid és gairebé sempre simple i visceral, hom podria arribar a pensar que des del govern espanyol es pretén posar de manifest l’anacronisme de la monarquia i la manca de sentit de la legislació que l’empara. Vist el cas de ‘el Jueves’ i l’actual de Girona a la casa reial poden fer servir aquella expressió tan seva de: ‘con amigos como estos no hacen falta enemigos’. Pau i que duri.

Independència de facto, avui

A Catalunya estem acostumats a dependre emocionalment de Madrid. Ho fan els unionistes i ho fem els separatistes. Uns com a referent natural de la seva òrbita nacional, els altres com a pretexta de tots els desastres que ens passen. Madrid existeix, de la mateixa manera que existeixen París, Londres o Roma. Però no cal o no caldria donar-hi més importància.

De fet, des de Catalunya tenim moltes eines que ens permetrien afluixar aquesta fixació i que no fem servir. Sempre ha estat més còmode buscar el culpable fora de les nostres terres que a l’interior. Els polítics per espolsar-se qualsevol responsabilitat i els ciutadans perquè és desagraït assumir les pròpies mancances. La independència s’aconseguirà just quan deixem de mirar avall. Quan actuem amb una política de fets consumats sense ser necessàriament agressius.

Si no ens deixen recaptar tots els impostos, oferim la burocràcia que ja tenim a les nostres institucions per a assumir nosaltres primers els ingressos. Si més no, encara que a última hora s’hagin de pagar, les dades ens serviran per saber la columna de l’haver de les tant reclamades balances fiscals. Però a més, cal preguntar-nos què faria o podria fer l’estat davant d’una situació de bloqueig econòmic per part de Catalunya. Aturar les inversions programades. Bé, això és indestriable de la mateixa independència. Alguna intervenció militar davant l’ONU i la Unió Europea. No ho crec pas. Deixar de pagar les pensions i els subsidis. Tothom, fins al més espanyol de Catalunya, sap que aquests pagaments depenen de l’estat i encara donarien munició a les nostres accions. Evidentment no pretenc presentar aquest bloqueig com una mesura presa sense reflexió prèvia.

Arribats a aquest punt ja podem permetre les escoles que vulguin utilitzar el castellà com a llengua vehicular i retirar la majoria de subvencions pel foment de la llengua. Aquestes mesures coactives i de recompensa gratuïta no tenen sentit amb unes institucions i una legislació que assumeixen el català com a llengua pròpia i, evidentment, oficial sense competència amb cap altra llengua. La comunicació institucional ja no és necessari que sigui bilingüe. La subvenció ja és pot determinar en funció de la qualitat i no en funció de quina llengua s’empri, ja que qualsevol sol·licitud que arribi d’un ens que no utilitzi el català serà desestimada. Evidentment, d’aquest darrer grup deixo a part aquelles entitats en que el foment i la implantació de la llengua i la cultura catalanes és el seu objectiu estatutari, el seu motiu d’existència.

De la mateixa manera que a Sant Cugat existeix l’escola japonesa, qualsevol grup empresarial pot decidir establir una escola castellana a Catalunya. L’únic que s’ha de preservar és el seguiment del programa comú. Fora del programa i el calendari, la llengua que s’utilitzi com a vehicular ha de ser problema del què prioritzin com a important els pares pel futur social i professional del seu fill. Ja està bé d’escoltar-nos a dir que els catalans vivim coartant la llibertat de l’individu. Si volen aprendre en castellà que es paguin una escola privada, doncs les públiques depenen d’institucions catalanes i que no es queixin d’adults de no entendre una comunicació oficial o un catàleg de productes d’una empresa que obeeixi la llei. Que no es queixin tampoc de no aconseguir una feina qualificada.

En definitiva la independència, o una gran part d’ella, és assumible de facto. Amb la simple voluntat d’aconseguir-la. I si econòmicament, cultural i lingüística és possible, els símbols i l’administració són detalls menors.

L'independentisme creix

Malgrat tot i no principalment per les estocades que rebem de les mancances de les nostres infraestructures, l’independentisme creix. I creix, encara que no ho pugui semblar, gràcies a aquesta actitud tova d’Esquerra dels últims anys. El que cal plantejar-nos és si aquest fet val la imatge que ens està quedant del partit a tots aquells que professem l’independentisme des de temps més grisos. Si aquest creixement és prou significatiu i de qualitat com per perdre el prestigi i la història d’Esquerra forçant un pacte inexplicable entre dues forces en significatiu retrocés. El país sí ho val. El partit, Esquerra, ho hauria de valdre tant com el país. Tot i així, no conto que Esquerra faci aquest sacrifici pel país o, si més no, no únicament pel país.

Deia que l’independentisme creix. Creix amb un independentisme passiu. Amb un independentisme tranquil, mesurat i, per tant, més racional. Amb això no vull dir que fa deu anys no existissin assagistes ni polítics prou racionals en el món del catalanisme sobirà. Oi tant que existien. Però l’aspecte dels que reivindicàvem aquest dret des del carrer era el d’una gent cridanera, reivindicativa i, a voltes, esverada, en que regnava molt més la rauxa que el seny, molt més el sentiment que la raó. A risc que molts coneguts pensin en l'acció com a única representació de lluita, crec que aquesta nova onada d’independentistes monòtons es extraordinàriament bona. És molt més difícil ser serenament independentista que ser-ho davant la injustícia evident.

A qualsevol país normal hi ha gent de dretes i gent d’esquerres, gent calmada i gent explosiva, gent que pensa i gent que actua. No podem creure que vertebrarem una nació amb set milions de maulets. No ens podem indignar, doncs, amb aquell que no gaudeix d’una manifestació, que no sent emoció per una sardana, que no coneix la història del seu país, però que és capaç de defensar amb tenacitat i rigor davant qui sigui el nostre dret i, fins i tot, el nostre interès de ser independents.

És de justícia significar la influència d’Esquerra en tot aquest procés. Des de la cresta electoral que va significar la reacció al linxament de Perpinyà i els abusos de la oratòria neofranquista, Esquerra a anat perdent vots. Però ha perdut vots per l’esquerra. Vots dels independentistes tradicionals que no sabem valorar amb mesura la importància de tots aquests nous militants. Al cap i a la fi, tot i ser significativa la xifra en dades absolutes, el percentatge de vots a anat baixant de forma molt gradual. Fins i tot afegint electors per la dreta.

Paral·lelament, tot buscant el seu espai, els conservadors catalans han hagut de radicalitzar el seu discurs. I el seu electorat, que és de creença fàcil, s’ha anat abraçant amb més fe que traça a un discurs que un cop haguem tornat a la normalitat política serà més de l’esquerra que de la dreta catalana. Estèticament Esquerra ha pecat per subestimar el seu electoral habitual. Estratègicament el primer govern català va ser un èxit aconseguint catalanitzar una part important del socialisme espanyol resident a Barcelona. Èxit que ja es van encarregar de corregir acceleradament des de Madrid amb aquesta segona volta. El pecat d’Esquerra és, sobretot, a partir de llavors. La penitència la pagaran si segueixen per aquest camí.

Les possibilitats de l'anarcosindicalisme al segle XXI

Hores d’ara, el procés d’implantació del capitalisme que va tenir el seu punt àlgid entre els 60 i els 80 està totalment finalitzat i el neocapitalisme encetat de la mà dels neoliberals és assumit per les classes treballadores fins en els detalls més innocents. El panorama que dibuixa el sindicalisme actual és depriment, no fent gaire més que oferir una sèrie de serveis i garanties que, d’una altra part, les trobaríem igualment aconductant un bufet d’assessors i advocats. En mig de tot això, cal preguntar-nos si queda espai per a un moviment com l’anarcosindicalisme i quines són les seves possibilitats de supervivència i funcionalitat per sobre de romanticismes que són atractius al pensament, però poc actuals en el debat entre assalariat i patró.

Els sindicats majoritaris han normalitzat un discurs negociador de baixa intensitat que centra la seva activitat en la gestió burocràtica i laboral, en el debat acomplexat que busca el mal menor i, quan no queda cap més remei, en la jurídica més convencional. La acció sindical no existeix i l’arbitrarietat i el favor són pràctiques habituals. Aquí, tot i que moltes seccions sindicals ho han intentat, l’anarcosindicalisme no hi te lloc. Ni per ideologia ni per pragmatisme. És evident que les superestructures dels sindicats majoritaris són inabastables per a un moviment èticament definit i amb un aparell molt concret i poc jerarquitzat. Però, encara que s’intentés, els favors del sistema i l’adscripció dels treballadors més moderats ja estan clarament assenyalats.

L’acció sindical és adequada per a la resolució de conflictes de baix nivell, però en la majoria de les ocasions té poca incidència degut a la falta de seguiment dels treballadors, més preocupats pel present que del futur. Aquella efervescència de l’acció social dels anys que envolten la mort del dictador no pot tenir seguiment avui al segle XXI. La mobilitat empresarial, l’engrandiment de la Unió Europea i les facilitats per traslladar els centres productius a països amb condicions laborals properes a l’esclavisme condicionen la utilitat de l’acció sindical i la força que pugui tenir la classe obrera. No és pot fer acció social mesurant la intensitat per por de passar la volta.

Vist això, queda clar que ni la negociació ni l’acció sindical poden ser els camins que monopolitzin el futur de l’anarcosindicalisme al segle XXI. Però els conflictes laborals són i seran presents en el dia a dia dels treballadors. L’empresariat té i seguirà tenint la força d’una legislació feta a la seva mida, la facilitat d’un mercat mòbil i la comoditat d’una massa obrera coaccionada pel capital. Queda només la lluita obrera com a resposta combativa, convertint el conflicte laboral en conflicte patronal, movent l’objectiu de la resposta des del procés productiu a la decisió directiva, arribant, si cal, a la resposta personal. El cost de la vivenda, la precarietat laboral i les condicions salarials d’aquest segle XXI tindran contestació més d’hora que tard en una societat que no pot dissimular gaire temps més aquest desequilibri. Altres conflictes de menys transcendència pràctica, són molt més sagnants. L’anarcosindicalisme ha de estar atent a aquesta mar de fons.

Publicat a Més Manresa el 16 d'octubre de 2007

L'ocasió de la CUP

Les xifres són fredes i resten humanitat a la persona. Manresa també. Venim de temps i encara falta temps. Sense passions, anem per feina. Esquerra va ser votada per 8.761 manresans a les eleccions espanyoles de 2004. Tres anys després, a les municipals la van votar 3.153. En percentatges, el 21’51% contra el 11’89%. Extrapolant percentatges, i malgrat la baixa participació, a les darreres eleccions municipals Esquerra comptaria amb un suport de quelcom més de 5.700 votants. Aplicant la llei d’Hondt i sense restar vots als altres partits, estaria fregant els 6 regidors. Amb els 8.761 vots absoluts hauria estat majoria.

Faig trampa; en sóc conscient. Els populars a Madrid donen molt joc. El linxament de Carod-Rovira va encendre molts ànims. El seguiment dels medis d’unes generals és sempre més intens que d’unes municipals. Els atemptats de l’11-M eren calents. I malgrat tot, malgrat que l'opció en aparença més raonable per expulsar els populars del govern estatal era votar socialista, malgrat que molta gent va actuar així empesa pel bipartidisme, malgrat tot això, Esquerra va doblar les seves xifres habituals.

La dada important de tot això és que a Manresa hi ha més de 8.700 persones disposades a votar Esquerra. Només cal un motiu prou important. Quan arriben les municipals, un nombre no gens menyspreable d’aquests electors es decanten per la Candidatura d’Unitat Popular. És aquí on apareix l’oportunitat de fer un projecte engrescador. És aquí on hi ha el motiu prou important. És així com lluny d’espantar la gent es recupera l’abstencionista i s’engresca el novell.

Esquerra a Manresa necessita al seu costat cares noves, cares joves, renovació, necessita compartir espai amb qui pugui mantenir la corda tensada del independentisme, del simbolisme racional de l’essència. Necessita polítics nous, sense vicis adquirits, lliures de compromisos aliens.

Però per arribar a aquest punt falta que la gent de la Candidatura deixi de veure Esquerra com una amenaça i la vegi com una oportunitat. Que el temor d’una abraça d’ós es converteixi en el retorn d’un camí de formigues. Un camí organitzat, on el debat no és menys important que l’acció, però on el debat ha de ser sensat i l’acció ha de ser sobtada i sense escletxes. No escric pas d’organitzar-se a nivell nacional per perdre bous i esquelles, sinó d’actuar localment allà on no restin defenses. Manresa és la plaça: Esquerra no respira i els votants hi són.

Manresa sense pàtria, sense Esquerra

Em xiulen les orelles quan tota una Barcelona cerimoniosa escolta expressions com “temps de rauxa” o “vaga fiscal” de boca de dos expresidents de la Generalitat de record prou moderat, mentre a Manresa es dipositen centres florals a la plaça 11 de setembre com qui reparteix pizzes pels carrers i les travesses de la ciutat.

Ras i curt, a Manresa s’ha prostituït la Diada. I no vull pas semblar un llepafils, ni un purità, ni un missaire quan escric que és Esquerra qui ha de capitalitzar i empènyer les commemoracions del 11 de setembre. No vull fer creure tampoc que els altres representants polítics no poden celebrar el que desitgin, des del pa nostre de cada dia, fins la victòria de Felip V. Però no es pot oblidar que els ciutadans votem polítics i no administradors de finques, d’altra manera es corre el perill de convertir l’ajuntament en una gestoria i els regidors en una colla de funcionaris, molt ben pagats, sigui dit de passada.

Una certa unitat es prou engrescadora quan s’aprova un Pla d’Acció Municipal o s’inaugura una plaça amb dues palmeres i molt ciment, però la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya obliga a una mirada crítica al present del país que no es pot fer, per molt que ens vulguin convèncer els regidors d’Esquerra, a la vora dels qui no reconeixen Catalunya com a nació. És com anar a esquilar ovelles amb el llop al costat.

Mai se sap qui et pot sorprendre un dematí, però de molt lluny haurien d’arribar els vents perquè aquests senyors acceptessin un manifest de mínims del que hauria de ser l’esquerra independentista manresana. És per això que un tros de taula i una cadira no es por negar a ningú, però un cop presentades les premisses no es poden acceptar rebaixes de mercat turc. I si no s’arriba a l’acord i s’ha de trencar la foto, ens trobem per anar a fer el vermut, que també fa festa.

Senyors d’Esquerra, no puc pretendre tornar al temps del cop de puny a taula i la reivindicació contínua. Ja entenc que tot plegat us fa mandra. Però no ens podeu fer creure que no hi ha un terme mig entre la proclama i la poltrona, entre el puny al cel i els braços caiguts, entre el “visca la terra lliure” i mirar la llosa.

O haurem de creure que no en sabeu o no en voleu més. Arribats aquí, per honestedat, caldrà posar fil a l’agulla a partir d’avui i resar perque no gebri.

Publicat a Més Manresa el 3 d'octubre de 2007

Repensar Esquerra a Manresa

Cinc anys després de causar baixa com a militant d’Esquerra a Manresa, aprecio, des de fora, un cert avorriment del simpatitzant, del votant i, fins i tot, del militant que en conversa informal he tingut com a interlocutor. A nivell nacional, en Carretero ha encetat plataforma interna per reconduir el que sembla un aburgesament de la direcció del partit. A Manresa, per ara, ningú no piula, o, al menys, ningú no piula de forma pública.

Sembla, doncs, que el desànim s’instal·la com un llençol que cau, lentament, resignant tothom, que paga i veu, i calla i jau, i no participa, ni canalitza la queixa, ni manifesta el seu descontent. Oi be, que a Manresa, els independentistes encara tenim sort de comptar amb una alternativa electoral municipal, però això no treu (o, encara més, accentua) la tristesa de veure la secció local d’Esquerra desapareguda, com un comitè d’empresa signant conveni d’esquena als treballadors.

Ara mateix, no és necessari ser un expert analista per veure que Esquerra a Manresa no seria, si no fos pel seu referent català. Si no fos perquè en el conjunt del país només es visualitza Esquerra com a abanderat electoral del independentisme. Si no fos perquè l'independentisme ha minvat en intensitat, però ha crescut en nombres absoluts. Si no fos perquè l’alternativa independentista a Manresa encara espanta molta gent. Si no fos per tot això, Manresa seria Berga; i ho serà en el futur si no es repensa; si no es reformula.

Anys enrere, l’oratòria de Ramon dissimulava estèticament el que s’intuïa per poc que s’observés amb atenció: una dependència política total dels postulats municipals dels socialistes. Esquerra no tenia projecte propi de ciutat. O sí el tenia, però se’l deixava perdre, proposta rere proposta, en la negociació puntual que establia amb els socis de govern. De tant en tant, però, es presentaven mocions simbòliques d’amplada general per fer evidents les diferències ideològiques amb la resta de partits.

És cert que existeixen tres diferències molt importants entre l’Esquerra d’aleshores i la d’ara: es tenia una secció local organitzada i nombrosa, en que recordo haver-hi vist reunions ordinàries de més de trenta persones; el partit socialista que servia de capità del tripartit era igual d’espanyolista que ara, o potser més, però tenia molta més qualitat que l’actual; i, finalment, el cap de llista, el portaveu municipal d’Esquerra, tenia una oratòria que disfressava amb habilitat la mancança de criteris en política municipal i que, sigui perquè no s’ha buscat, o sigui perquè no s’ha trobat, l’Esquerra actual en te mancança.

Tot plegat fa pensar que la única possibilitat d’adreçar Esquerra a Manresa sigui aprofitant el reagrupament de Josep Carretero i aplicant-lo a nivell local. Tot sigui a fi de bé.

Publicat a Regió7 el 13 de setembre de 2007