La mala educació del president dels Més Manresa, Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, L’Hospitalet i Cornellà

Qui pugui pensar que estic content amb el que avui ha passat a Comunicació Efectiva Metropolitana que s’ho tregui del cap. Sento una enorme buidor pels companys que avui a la tarda han estat acomiadats del diari i pels companys que hauran d’anar a treballar aquests propers dies plegant una mà sobre l’altra i esperant. Sento també una forta indignació per com s’ha dut tot plegat. Pel fons, però sobretot per la forma. Qui sigui observador veurà que en pocs dies desapareixerà un enllaç del bloc (*) “Periodística”.

Avui a la tarda TLBGrup ha quedat en quadre. Tres periodistes, dos comercials i un dissenyador. La resta s’ha despatxat. I s’ha despatxat de mala manera. En el cas dels comercials no reconeixent els deutes en concepte de comissions i dietes (un servidor n’és un dels afectats). En tots els casos demostrant poca traça en el tracte cap a qui fa més de mig any que treballa fastiguejat per gerent i propietari, sense cobrar a l’hora i amb una manca de paraula esglaiant.

En un comentari de l’altre escrit del bloc que dedico a Més Manresa he apuntat que avui al matí Lluís Basiana m’ha amenaçat pel contingut dels meus escrits i ara entenc que avui no deu haver estat un dia senzill per ell. Me n’alegro. Una persona que és capaç de creure’s Déu per denigrar, humiliar i provocar de manera meticulosa els seus treballadors amb comentaris sexistes, masclistes i homòfobs es mereix que de tant en tant es trobi un Andreu Castelló que li passi la mà per la cara. Un noi de trenta anyets, jove i tendre, amb cara d’angelet que en un vist i no vist li ha fotut l’empresa enlaire i li ha rebaixat les ínfules socials fins a deixar-les a ras de terra.

Una gent com aquesta no es mereix uns professionals que fins el darrer moment han volgut creure en el projecte i l’han defensat enfrontant-se a l’evidència. Sap greu, sap molt greu pel projecte, però aquests dos individus no es valien aquests dies de maleir-me en públic i en privat, però sempre amb la veu baixa. No s’ho valia perquè jo en cap moment he pretès perjudicar els meus excompanys de feina. El que avui ha passat i el que passarà els propers dies dignifica el periodisme, el retorna a l’esfera professional d’on mai hauria hagut de baixar quan Basiana va arribar a intentar dictar titulars als periodistes per benefici particular (*).

Entretinguts com estem, hem de procurar no oblidar que si s’ha arribat a aquest punt és per l’habilitat gestora d’Andreu Castelló. Existeixen uns deutes als treballadors que s’han de cobrar. I existeixen mecanismes per arribar a cobrar o, si més no, per a que quedi constància de l’existència d’aquesta injustícia. Si es vol vendre el negoci que el valorin en la seva justa mesura: cada euro que en treguin serà un euro que haurem deixat de recuperar. En el meu cas és poc més de 300 euros, però entenc que m'he de posar a la cua.

(*) He editat el text a instàncies de qui sap escriure millor que jo i m’ha indicat dues frases que podien donar lloc a equívocs.

La primera afirmava “m’entesto a dir periodística” on aquest “m’entesto” l’introduïa per indicar que podria haver fet servir “periodisme” o “periòdics” (totes dues paraules més habituals) per referir-me al grup d’enllaços als mitjans de comunicació. Mai se m’acudiria utilitzar “m’entesto” posant en dubte la qualitat periodística dels treballadors dels mitjans amb els que enllaço.

Amb el segon asterisc he editat un text mal redactat i equivocat. Deia que Basiana dictava titulars i no és cert. Tampoc és correcte el tractament de norma que li donava a un fet, el d’intentar dictar un titular, que només va ocórrer una vegada i que, a més, no va aconseguir. Informant d’això només volia assenyalar la poca debilitat que sentia el president per la base professional de l’empresa que regentava.

Què fas dissabte?

Barcelona serà la de les grans ocasions. Aquest dissabte lluirà per un dret que hauria de ser intrínsec al col·lectiu, irrenunciable pilar de la democràcia. El dret a decidir és el dret a determinar-se, el dret a la autodeterminació, que no és rés més que la possibilitat de definir-nos. De reconèixer què som i ens reconeguin com el què som. Una cosa tant senzilla hauria de ser fàcil d’entendre. El dret a decidir és indissoluble a existir i per tant no és atorgable; es té per la mera raó de ser. L’autodeterminació és indiscutible, innegociable.

Dissabte serà la crisi de les infraestructures la que ens mourà a manifestar-nos a Barcelona. Altres vegades ens hem mobilitzat per altres causes. I totes elles parteixen d’una base de llibertats coartades des de fora (i des de dins), incompreses a més pels mateixos segrestadors que s’estranyen de que ens queixem pel nostre captiveri quan sovint ens ofereixen pa amb xocolata, pagat amb els nostres diners, i fins i tot quan ens posem tossuts, un rajolí de mistela després de dir-nos egoistes.

El problema de tot plegat no és diu Álvarez, ni Rodríguez. Ni tan sols Espanya. Catalunya serà lliure quan tots plegats ens ho creiem. Llavors ni des de Madrid ni des d’enlloc ens podran aturar. Aquest dissabte de manera familiar però reivindicativa Catalunya ha de dir que ja n’hi ha prou. Que n’estem fins els nassos de ser cornuts i pagar el beure. L’autèntic dret a decidir el guanyarem nosaltres mateixos, dissabte a dissabte fins el moment que no calin més dissabtes.

Aquest primer de desembre tots ens hem de fer sentir. Tots hem de ser una sola veu. Demà passat ja debatrem entre nosaltres.

Els desastres de Més Manresa

Quan s’apropen els dos anys i mig de la sortida en l’escena manresana del diari gratuït Més Manresa, sembla que tot apunta a un final traumàtic o a una venda a la baixa de les capçaleres que Comunicació Efectiva Metropolitana ha anat fent seves en aquest temps. Qui hagi seguit l’evolució d’aquest mitjà comprovarà com n’és de sorprenent aquesta caiguda, més quan en els darrers mesos el nombre de capçaleres que controlava s’havia ampliat de Manresa, Terrassa i Sant Cugat a Cornellà, L’Hospitalet i Sabadell. Però tot ha estat un bluf, una fugida endavant, no sé si dels propietaris de l’empresa o del seu gerent, acomiadat la setmana passada.

Pinten bastos i no pas perquè la idea d’un diari gratuït en ciutats mitjanes no tingui futur, que en té, sinó perquè la gestió ha estat nefasta i el control des de l’accionariat ha destacat per la seva absència. Sobta que un gerent jove i preparat a ESADE com Andreu Castelló s’hagi complicat la vida per vés a saber què, en una gestió pèssima com demostra el fet que només entre Manresa i Terrassa es facturessin mensualment al voltant de 80.000 euros i no hi hagués mes que no cobréssim més d’hora del dia quinze posterior. Sobta que un grup que ven publicitat molt per sobre de les seves possibilitats i capacitats es trobi dia rere dia rebent visites d’empreses a les que se’ls deu diners.

Sobta encara més que Lluís Basiana que és un home experimentat en el món de l’empresa hagi tardat tant de temps en detectar les irregularitats o negligències que ocorrien a TLB Grup, si no fos per la seva prepotència insultant que el feien creure invencible. I és ara quan encetem aquesta setmana que ens trobem a Més Sant Cugat, Més Sabadell, Més Cornellà i Més L’Hospitalet que només sortiran en edició digital i Més Manresa i Més Terrassa que trauran al carrer edicions de 4.000 exemplars.

Com sempre han pagat els treballadors, en la seva gran majoria autèntics professionals emmerdats en una xarxa d’interessos personals i comercials, amb acomiadaments sense previ avís (els darrers, tretze excompanys la setmana passada), amb baixes per desmotivació i amb autèntics calvaris pels qui mantenen el lloc de treball. En el darrer mig any a Més Manresa han passat tres directors de redacció, Canal Català de TV ha passat a ser Styl TV, de més de 100.000 exemplars diaris entre totes les edicions s’ha passat a llençar-ne menys de 10.000 i l’únic que funciona amb certa correcció perquè encara manté un cert grau d’entusiasme amateur és la ràdio.

Tot plegat, i més coses que encara em callo per decència, és una llàstima. És una llàstima per com s’ha enfonsat un projecte que tenia la potència per haver agafat un espai important a Manresa i a totes les ciutats mitjanes catalanes. Potser només amb una mica d’honestedat les coses hagueren estat diferents.

La super-raó com a vèrtex superior de la política

Antropològicament es natural sentir un cert desassossec davant el diferent, ho sigui per cultura, costums, condició, tendències o llengua. Aquesta intranquil·litat no és pas condemnable sempre que per sobre d’ella prevalgui la raó; l’eina o característica humana per excel·lència que classifica i modera aquestes sensacions més naturals, més irreflexives. És la raó la que permet sobreviure uns i altres a pesar de nosaltres mateixos.

Però la raó no ho és tot. Mentre la natura ens tiba cap als sentiments més primaris, la raó ens empeny cap a un ideal artificiós i l’equilibri entre totes dues forces ens fa ser humans. I és aquí on l’esquerra generalment exagera l’artifici fins a convertir-nos en automatismes dogmàtics de la raó i es perd l’honradesa humana. M’explicaré. El fet que la raó ens equilibri el desassossec inicial que sentim davant el diferent i que la majoria haguem desenvolupat mecanismes inconscients d’adaptació a aquesta sensació natural, no treu que la diferència existeix i que la negació d’aquesta diferència no fa més que acréixer els mecanismes d’autodefensa antropològics dels que compten menys amb la seva raó.

D’aquesta manera, humanament, l’home és diferent a la dona, el negre és diferent al blanc, l’heterosexual és diferent a l’homosexual i una persona criada sota la fe musulmana és diferent a una que ha crescut en un ambient budista o cristià. Ni millors uns ni pitjors els altres, diferents per més que, evidentment, tots siguem iguals quant a drets i deures. Assenyalar aquesta diferència ja pot fins a arribar a significar un discurs perillós segons qui llegeixi. És la desnaturalització humana o bé la seva artificialitat provocada per un cop de volta de clau de més del desenvolupament racional: s’ha sobredimensionat la importància de la raó fins a perdre la noció del que és natural.

Històricament la dreta és primària, amb respostes més imbuïdes per les visceres, per la part més natural del caràcter. És per això que a diferència de l’esquerra que compta amb uns arguments morals desenvolupats per la raó pròpia, la dreta necessita de l’església com a element moral extern que li ofereixi equilibri. L’artificialitat racional de l’esquerra per contra, requereix d’una dèria quasi científica per l’ecologisme. Però no com a part intrínseca de la seva actitud política, sinó com la dreta amb l’església, utilitzant l’ecologisme com a element extern d’equilibri d’un discurs massa artificial. No en va, generalment, uns són tan rurals i els altres tant asfàltics.

Aquestes dues postures però, no es troben en un mateix nivell de desenvolupament intel·lectual i fins i tot es podria marcar una pauta. Un primer esgraó ens situaria en un plantejament natural de l’existència amb una actitud i unes respostes quasi animals: un capitalisme neoliberal on sobreviu el més fort, la norma de l’ull per ull, el feixisme davant el diferent, el control de l’acció,... El segon esglaó de desenvolupament polític intel·lectual provoca la necessitat de marcar distàncies amb el primer esglaó fugint de qualsevol reminiscència natural: proteccionisme econòmic i social, la dilapidació de la diversitat, el control del pensament,...

Per sobre de tots dos, més a prop del segon que del primer, hauríem de fer el gest honest de desenvolupar una super-raó que moderi els excessos artificials del discurs d’esquerres i que es posicioni com a vèrtex superior, en una nova gràfica bidimensional política. Que reconeixent la justícia natural, controli la necessitat humana d’allunyar-se’n artificiosament i situï el discurs polític en l’òrbita de la raó sense desmerèixer els impulsos que ens arriben pels sentits. Sinó, l’aparició de períodes totalitaris serà cíclic per sempre més com a resposta natural a la negació artificial de l’evidència.

Manresa, escolta

El proper divendres Esquerra Manresa organitza una conferència sobre el lent procés, o l’encallament, del retorn dels papers de Salamanca. Aquesta conferència ha de ser la primera d’una sèrie, o d’un programa continu, de xerrades mensuals o bimestrals dedicades a temes d’actualitat amb el rerefons nacional. Ho celebro i és important que paral·lelament a l’acció de govern el partit actuï per ell sol mobilitzant la ciutadania i oferint punts de vista diferents.

L’entorn convergent també es mou darrerament amb sopars, col·loquis i intervencions de llicenciats amb una tonalitat de vindicació catalana. Deu ser que encara que sigui amb la boca petita tothom vol treure pit abans de les eleccions espanyoles. Benvingut sigui en tots dos casos.

Ara toca que aquesta tasca organitzativa tingui continuïtat i no sigui un brindis al Sol i que la gent no ens mostrem mandrosos a l’hora de sortir al vespre per assistir a aquestes trobades. L’interès hi és ja que els programes de debat i de l’estil d’entrevista de proximitat sobre temes d’actualitat que fan per televisió són seguits per una quota d’espectadors molt respectable.

Cal, però, que aquests partits i altres formacions polítiques i socials no s’encantin amb els ponents de sempre, que busquin l’oportunitat de trobar gent nova que doni una nova visió o una altra perspectiva a temes que d’altra manera es podríem fàcilment dogmatitzar. És bo que els ponents fugin de l’òrbita política dels organitzadors i que tinguin capacitat de sorprendre amb les seves reflexions. Tots ho agrairem.

Publicat a Poliblocs el 23 de novembre de 2007

Roura i Stern, la llengua i Madrid

A no ser que sigui per assenyalar les pròpies incoherències del seu sistema, no entenc la dèria que tenim els catalans de fer servir el nostre idioma en les intervencions públiques que fem a Madrid. Roura i Stern han seguit aquesta línia en la seva declaració durant el judici per la crema de fotos del seu rei (i la seva reina). Tot plegat ha servit per a que el judici es demorés una micona i sorgissin anècdotes periodístiques i excuses per a la indignació dels que menys han madurat aquest tema.

Declararia Roura a París en català si sabés francès o Stern a Nova York si sabés anglès. Declararien tots dos en català si el judici es portés a terme a Costa Rica. Partint de la base que cadascú ha de manifestar la seva catalanitat com bonament vulgui o pugui, és hora ja de bastir un discurs de sentit comú amb Espanya. No pas de submissió, sinó de equitat del concepte d’Espanya en correspondència amb la figura de qualsevol altra país que no sigui Catalunya.

Declarant en català a Madrid, i això serveix pel judici d’ahir però també per les intervencions dels diputats d’ERC (bàsicament) al congrés i al senat espanyol, els regalem l’opció de que puguin pensar que han d’entendre el català perquè és un idioma de l’estat.

Precisament el fet de declarar en castellà seria una manera de dir que la nostra llengua no és la seva llengua i que nosaltres, que som més espavilats, les parlem totes dues sense problemes. Perquè el judici és a Madrid. Madrid és Espanya. I a Espanya es parla l’espanyol. El dia que es faci un judici a Catalunya i ens obliguin a declarar en espanyol serà hora de fer-nos entendre més enllà del llenguatge (Recordo haver escrit alguna cosa sobre el cas Isanta).

És hora que algú amb criteri i sentit comú defineixi una línia que no confongui submissió amb coherència. Presentar-se a les eleccions espanyoles o exigir que ens respectin la toponímia catalana són altres mostres de dubte entre el que es vol ser i el que no es deixa de ser. No diem nosaltres Terol? Doncs deixem que ells diguin Lérida encara que ens soni lleig.

Rebaixa de fins a 2.730 euros per ser estudiants. Em sembla que jo necessitaria quatre o cinc carnets de biblioteca.

Anglada al Ple de Manresa

Com si es volgués fer reviure “La mala hora” de Gabriel García Márquez, avui, al ple de l’ajuntament de Manresa s’ha debatut sobre pasquins. Uns pasquins que ha editat Plataforma per Catalunya recollint tots els rumors que circulen per bars i tasques de la ciutat sobre els beneficis que l’ajuntament atorga als estrangers, sobretot si són morenos. Al contrari que a la novel·la del magnífic escriptor colombià on la majoria de rumors dels pasquins eren certs, a Manresa tots els rumors recollits són falsos. Discutir o dubtar d’això demostra poca capacitat intel·lectual o una gran dosi de demagògia racista.

Trobo desconcertant que un ajuntament com el de Manresa perdi el temps en foteses com aquesta. Jo no he llegit el pasquí en qüestió però si certament menteix sobre polítiques municipals en matèria d’immigració, el que ha d’aprovar l’ajuntament no és una reprovació, sinó una denúncia per foment de l’odi xenòfob contra aquesta formació feixista.

En el ple era present Anglada i una colla de il·luminats prou coneguts a Manresa. En Pere (no recordo el cognom) que sempre parla malament dels magrebins menys quan cobra i va de compres a la Baixada dels Drets, en Pere és un vell conegut del nostre alcalde Camprubí ja que durant un temps va ser el seu cunyat; en Mas (d’aquest no recordo el nom) militant durant molts anys de la UGT de Pirelli, que fins i tot va arribar a ser membre del comitè i un tercer que no conec, però que amb la cara de boxejador de la Barceloneta que fa, tampoc tinc ganes de saber qui és. Junt a Anglada hi havia també el guardaespatlles que li quedava molt bé amb el conjunt Passeig de Gràcia que vestia i una companya que també venia des d’Osona (m’estalvio qualsevol valoració que pugui ser interpretada com a masclista).

Enmig d’un punt infinit sobre el traçat de l’eix transversal ferroviari pel sud de Manresa i cansats d’aguantar a banda i banda de la sala les grans dosis d’oportunisme personal que sempre possibiliten els debats que afecten els barris, una trentena de joves ha interromput la segona ronda d’intervencions per a fer notar el seu disgust amb la presència d’Anglada i tropa a la platea de l’ajuntament. Davant un primer simulacre de sorpresa per part dels assistents i després d’haver estat una estona increpant el líder dels racistes, els joves han abandonat el ple de forma pacífica i ordenada. Vives ha reprès la paraula que se li havia tallat sense aprofitar l’oportunitat de callar sobre l’assumpte.

Per sorpresa meva, els que han quedat a la sala, fins els més propers ideològicament, han opinat que aquesta interrupció no ha estat afortunada. Jo, honestament crec, que no ens podem permetre evidenciar que davant la presència provocadora de feixistes, Manresa calla. Ja callem massa generalment.

Antifeixistes contra cabrons

Aquests dies de bellugadissa feixista molts mitjans de comunicació estan tractant el tema de manera equívoca, maliciosa i interessada equiparant aquests grups d’animals desembocats amb gent que combat intel·lectualment i per l’acció aquesta lacra assassina.

En la dicotomia feixista antifeixista no caben entremitjos, no val a dir que tots dos són iguals, no és cert que la batalla sigui entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, no és lícit quedar-ne al marge, perquè tenir un dubte a l’hora de sentir fàstic pels feixistes és ser feixista. Ningú no es planteja estar o no a favor d’un violador o un torturador o un assassí. S’hi està en contra per definició. Qualsevol altre plantejament, fins el dubte, seria definidor, com l’anunci d’Antonio Banderas: “Condemnes el feixisme?... Els que encara no han contestat ja han definit la seva postura. Per tots els altres Visceroy.”

Per això l’especulació sobre xoc per iguals és perillosa perquè fa perdre la qüestió de fons. Uns es defineixen feixistes, esvàstica en mà, abanderant la intolerància, la xenofòbia, el masclisme i l’homofòbia. Justifiquen l’holocaust i la discriminació racial, la febre totalitària. Els altres ho combaten. I per molt que sembli que aquesta defensa de la llibertat es fa usant mesures dràstiques, bàrbares i incíviques, si no hi fossin ells els feixistes tindrien via lliure per actuar fent-se seu el carrer i la vida d’aquests que ara miren i opinen en la distància.

Com a últim punt vull fer una reflexió cara a l’administració: Com pot ser que Batasuna tingui l’existència, la reunió i la manifestació negades amb l’argument que defensen ETA i els feixistes rebin el vist-i-plau de l’administració per fer una manifestació quan el seu llibre de taula és el Mein Kamf.

Balanç del bloc

Fa dies que volia fer una mica de balanç de les estadístiques de La muntanya russa però he volgut esperar a tenir un mes d’anàlisi amb Google Analytics que el vaig habilitar el passat 17 d’octubre. Potser són dades que no us interessen; en aquest cas us demano disculpes. Però trobo interessant fer partícip qui vulgui dels objectius futurs i els anàlisis passats. És per això que mostraré les dades més rellevants i us explicaré les accions que tinc previstes pel futur.

En el darrer mes, La muntanya russa ha rebut 626 visites que suposen 1.054 pàgines vistes. El comptador que apareix baix de tot del bloc mostra les pàgines vistes des de l’11 de setembre que és quan el vaig iniciar. Així cada visita dóna com a resultat 1,68 pàgines vistes que és una dada prou interessant tenint en compte que des de la pàgina principal es pot visualitzar tot el bloc. És normal doncs que el percentatge de visites que no es mouen de la pàgina principal puja al 72,36% i que el promig de temps sigui de poc més de 3 minuts per visita. El número de visites per dia es situa en 20,19.

Pel que fa al perfil dels visitants és que aquestes 626 visites de l’últim mes han estat fetes per 305 usuaris diferents de 25 estats diferents, des d’Austràlia fins al Canadà. Els visitants que retornen al bloc signifiquen el 88,17% del temps total, el 72,84% dels visitants provenen d’enllaços d’altres web i el 19,81% de motors de busca com Google o Yahoo.

Manresa.blocsciutadans, manres.blogspot, catablocs.cat, manresacalidoscopi, catapings.cat, bitacoles.net i poliblocs.cat, per aquest ordre són les pàgines que han produït més visites.

En el futur vull obrir aquests comptadors a tot aquell que vulgui consultar-los, però necessito saber com bloquejar les opcions interactives que podrien modificar el bloc mateix. També vull arribar a les mil adreces de distribució (en aquests moments en són gairebé dues-centes) i modificar l’esquema general per fer-lo més còmode a la lectura sense que es perdin tants espai de pantalla.

Com a punt final establiré un domini propi però no vull que em signifiqui cap cost econòmic, de manera que buscaré introduir una publicitat adequada que pagui uns seixanta euros l’any directament al servidor del domini. El contracte o l’acord al que s’arribi quedarà penjat al mateix bloc al servei de qui el vulgui consultar. No vull que ningú pensi que vull obtenir més benefici econòmic que el propi que es derivi de la mateixa gestió del bloc.

Emprenedors: Catalunya és la marca

Sobta que en un temps que és comú veure botigues de productes ecològics, dietètics, de comerç just, i el creixement accelerat que estan experimentant els comerços gourmet, Catalunya com a marca quedi diluïda a accions puntuals, inconnexes en aparença. Buscant per internet és fàcil trobar intents més o menys amateurs d’agrupament de productes, principalment dels sectors d’alimentació i, potser, de drogueria sota la bandera catalana, però cal vertebrar una proposta des de dins de l’empresariat amb la cobertura logística que calgui de l’administració.

No és fer país, o no és necessariament fer país. Ha de ser una proposta, un projecte que engresqui l’emprenedor català per ser una possibilitat econòmicament viable, atractiva per al inversor. Tenim mostres de suport gairebé incondicional del públic per unes marques que han significat un salt en la independència del mercat català i la llengua catalana. Per no descuidar-me’n cap vull pensar en tres exemples diferents que els uneix un projecte de fer país a partir del producte. Recordo haver descobert amb certa sorpresa en el seu moment la catalanització de l’etiquetatge d’Hacendado, que és la marca blanca de Mercadona. Dic amb sorpresa perquè malgrat que Mercadona té el seu origen al País Valencià, dóna cobertura total a la part de drogueria a la marca Bosque Verde de la que és important accionista Ángel Acebes.

Després Llet Nostra va saber aprofitar l’empenta provocada per la crisi del preu granja de llet i el posterior conflicte Pascual per despuntar amb una estructura petita però amb les idees clares. Com a tercera vull nombrar una empresa bagenca com és Conserves Ferrer que envasant salses i conserves catalanes i fins de fora ha aconseguit ser present arreu.

És cert que és injust parlar d’aquestes tres marques quan segur que me’n descuido moltes altres, però les tinc personalment presents i són tres exemples significatius, no només pel catalanisme amb què s’ha dotat la imatge sinó per una qualitat del producte, unes condicions cooperativa –laborals o una tasca imaginativa específiques que les fan referents del què ha de ser una denominació d’origen Catalunya.

El públic hi és. Fa falta el compromís de l’administració i l’empresariat. Si existeixen uns requisits per determinar denominacions d’origen vinícoles, s’ha de crear un cartipàs per definir quines són les exigències per poder formar part de la marca Catalunya. Evidentment l’elaboració i l’origen de les matèries principals, però també un procés artesà o un procés més mecanitzat però amb alt valor afegit en l’elaboració, les condicions laborals dels treballadors, la innovació, la visualització i, és clar, la preservació de tota normativa superior, per posar uns exemples.

Aquest procés s’ha de dur sense complexes, sabent que la marca ven, que no és patriotisme infantil, que parlem de negoci, que tractem de calés. Hores d’ara no he vist enlloc un CATràpid amb botifarra i seques en comptes de burguer i patates fregides, amb brou en comptes de cola, amb vi i ratafia i postres de músic, com tampoc he vist un comerç gourmet de productes catalans. Amb la iniciativa empresarial que sempre ha existit a Catalunya, em sorprèn que una marca tant potent encara estigui per estrenar-se.

Un rei mal educat

Que Hugo Chávez es carregós ho sap tothom. Que es una mica bananero, també. El que no sabíem tanta gent és que després de tants esforços esmerçats i tants diners gastats en una educació refinada d’acord a la seva categoria nobiliària, el rei d’Espanya fos un bocamoll a l’alçada de pensionista de sol i sombra a la vora de la barra. Fins la seva cara transmetia una vermellor sospitosa. A Xile, ja se sap, el vi és molt bò i a la Vall d'Elqui es destil·la un pisco excel·lent.

El “¿Por qué no te callas?” arriba després de mesos de disbauxa i disbarats a l’entorn monàrquic espanyol. La darrera visita al Marroc, a Ceuta i Melilla, a més de fer emprenyar el seu nebot alauita ha fet aflorar altres detalls que han passat més de resquitllada com el fet que els nens tinguessin festa a les escoles. Com quan Franco anava de visita i es volia garantir la presència de devots al carrer.

Per la ràdio episcopal l’inefable Federico Jiménez Losantos fa temps que belluga ombres sobre la imatge de Juan Carlos demanant de forma insistent la seva abdicació en favor del seu fill. Talment, tot plegat com un retorn al passat quan Juan Carlos príncep li va fer el llit al seu pare en la successió, parèntesi inclòs, d’Alfonso XIII.

A tot això hi hem d’afegir que Catalunya no vol rei. No vol rei i menys borbó. I a sobre el cremen. Són molts mesos de tensió, d’aguantar com la seva imatge intocable s’ha anat fent mundana, de veure que els seus pròxims parlen i comenten i venen anècdotes que no són tant campechanas. Són temps de dir estirabots, de donar plantades per resposta, d’aguantar les dolences en secret i de sentir crítiques des de dins i des de fora dels seus cercles.

El rei d’Espanya està malalt i a aquest pas li fallarà el cor. No pas de treballar, sinó de veure que la seva monarquia és tant fràgil després d’haver menjat tants gripaus i traït fins al seu pare i haver matat el seu germà en aquest tortuós camí fins al reialme.

Publicat a Més Manresa el 15 de novembre de 2007

Il•lusió ferroviària

Hores d’ara els nostres polítics ens han fet creure que el tren de proximitat és un transport obsolet que s’ha de suportar en l’estructura governamental per mantenir les comunicacions entre les ciutats mitjanes del nostre país i la gran capital. Ens conformem amb uns serveis mínims, unes línies històriques i uns combois que, això sí, milloren inútilment ja que no poden ni acostar-se a una quarta part de la seva velocitat punta per uns traçats inadequats.

No escriuré sobre els problemes actuals del servei de rodalies però és paradoxal que siguin conseqüència directe de l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona. Cal veure quants usuaris utilitzen a diari els trens de proximitat i quans utilitzaran l’alta velocitat per anar a la capital del regne.

En poc temps ens trobarem que la Generalitat gestionarà dues línies paral·leles amb diferent amplada de via que en moltes ocasions van al mateix destí. Si la gestió d’aquest servei es converteix en un malson per al nostre govern dependrà molt de si la persona que es posa al capdavant està per omplir l’expedient o té il·lusió en el projecte.

A Rússia on hi vaig anualment per motius familiars la majoria de gent no té carnet de conduir ni ganes ni necessitat d’aconseguir-lo. És una despesa innecessària per qui disposa d’un servei públic de transport que malgrat el capitalisme salvatge actual garanteix trens i autobusos a qualsevol racó del territori i a qualsevol hora del dia o de la nit. És cert que l’orografia russa occidental és menys accidentada que la catalana, el nombre d’usuaris més gran i la possibilitat d’adquirir un vehicle privat més baixa, però aquests serveis són així tant a la superpoblada capital com a mig Sibèria o als monts del sud. Causa admiració comprovar que pots arribar allà on et proposis sense fer servir mai cap cotxe. Admiració per no dir enveja.

Si després de molt temps podem aconseguir gestionar tots els serveis ferroviaris catalans caldrà que no ens quedem amb el simple manteniment de les línies actuals i planifiquem la Catalunya ferroviària del segle XXI. És per això que em proposo aconsellar un joc d’ordinador de gran èxit en el passat que ens ajudi a desfermar la passió pels trens i el transport comunitari. Per sobre de la pura simulació, el joc permet fer creure que definir noves línies no és només possible sinó també aconsellable. Transport Tycoon és abandonware i, per tant, gratuït. Posteriorment han aparegut diferents versions del Railroad Tycoon i del Sid Meier's Railroads. Deixo aquí l’enllaç per a qui li pugui interessar.

És el primer cop que a La muntanya russa he donat consells sobre a què jugar però crec, sincerament, que el desenvolupament ferroviari de Catalunya depèn en gran mesura del què hauria de ser la base de la bona política: la il·lusió.

El fals progressisme

Em faig gran i és potser per això que mantenint una doctrina política d’esquerres hi ha certs detalls, certes postures i certes actuacions que, sense treure’m el son, em molesten per incoherents, burocràtiques i simplistes. Ara mateix sembla que hi ha rebombori per l’aparició d’un nen amb un termòmetre a la boca anunciant un festival de cine gai i lèsbic. Deixant a part el nen que és l’objecte de la polèmica jo pregunto que passaria si demà s’organitzés un festival de teatre heterosexual, si es consensués que les llistes electorals han de ser alhora paritàries amb els rossos i els pèl-rojos i s’aprovés una ordenança municipal per a què els oriünds d’una ciutat no paguessin els impostos d’obertura d’un negoci.

Partint de la base que es pot formar una associació privada sota qualsevol criteri (només faltaria) em qüestiono sobre si és convenient que això passi en alguns casos. Dit d’una altra manera crec que la discriminació positiva pot arribar a ser igual de dolenta que la discriminació negativa o, si més no, més perversa ja que discrimina al ciutadà desfavorit que no pertany a cap dels perfils descrits, accentua estereotips i genera frustracions irracionals.

Una altra de les normes progressistes que llegeixo sovint i que em provoca angúnia és la de crear comissions. Aquesta és una tradició gairebé religiosa dels companys d’Iniciativa. S’enfonsa una casa, s’inunda un carrer, s’han fet unes declaracions fora de to, s’han descobert unes irregularitats; els amics d’Iniciativa obvien qualsevol mesura executiva i demanen que es formi una comissió per parlar de l’arquitectura actual, del canvi climàtic, de la continència verbal o de l’ètica política. Això d’actuar no deu ser cosa seva. Ells són els perdonavides, els comunistes de disseny, els okupes guais del haixix, els eterns teòrics, els policies de la conversa; són els que dicten les normes del que és políticament correcte de dir. Els seus màxims dirigents són una parella que cobra més de deu mil euros al mes, que són coneguts als restaurants més cars de Barcelona, que gosen parlar de sinistralitat laboral, de condicions infrahumanes dels treballadors i quan els seus companys sindicalistes arriben a un conveni col·lectiu signen acords sota mà a cara descoberta i amb copets a l’espatlla.

Disculpeu-me però cada dia llegeixo declaracions ideològiques que em fan concloure que si la dreta no guanya més eleccions és per demèrit seu, no pas perquè els progressistes ho facin bé. Suposo que és que em faig gran i amb la família ja formada estic menys per collonades, perquè em vull resistir a pensar que l’edat em fa ser més fatxa.

Equatoriana o no

Avui segurament seré políticament incorrecte en tot l’escrit, però em pregunto si l’agressor del tren hagués actuat de la mateixa manera si en comptes de ser una noia equatoriana de poc més de metre cinquanta la que era a prop seu, hagués estat un home del Congo de metre vuitanta. No vull pas amb aquesta apreciació significar que no hi havia causa racial en l’agressió, però voldria assenyalar fins a quin punt aquesta no és sinó una excusa afegida per vehicular un excés d’agressivitat.

Sé que em fico en un terreny pantanós i que sempre és més convenient, tant per classificar la notícia com per agreujar la condemna, assenyalar motius racistes en una agressió d’aquest tipus, però ningú pot arribar a pensar que un individu com aquest es comportaria relaxadament dins d’un món format únicament per homes, que fossin blancs i heterosexuals. La condemna, l’agreujant de tot aquest tipus d’agressions ha de venir condicionada per la debilitat de la víctima que és en realitat el que desperta aquesta suposada valentia de l’agressor. I certament els motius racials determinen una part d’aquesta debilitat de la víctima, però no són els únics. No m’agradaria pensar que a l’agressor d’aquesta noia equatoriana li pugui caure una pena més forta en aquest cas que si hagués abusat d’un noi baixet i lleig de Torredembarra, per posar un exemple.

D’un temps ençà sembla que les noves tecnologies estan popularitzant el fet de gravar d’una manera o altra les pallisses a les escoles. Generalment, al més pur estil cap rapat, és un grup de joves que n’apallissen un altre aparentment més fluix que ells. Difícilment recordo en aquests casos una agressió per motius racials o sense ser per motius racials, una agressió a un estranger. Els joves que graven amb els seus mòbils aquestes conductes ho tenen clar i són encara més viscerals i poc reflexius: no necessiten una excusa per apallissar algú, més que la de la debilitat, per un motiu o altre, de la víctima.

En general, els joves i no tant joves que utilitzen la violència gratuïta actuen en manada com les hienes quan volen tombar una presa forta, perquè en solitari només s’encaren a aquell o aquella que veuen amb alguna debilitat, sigui equatoriana o de Torredembarra, per posar un exemple. L’agreujant ha de ser abusar d’algú més feble, sigui estranger o no.

Publicat a Regió7 el 15 de novembre de 2007

A la fi, els sous dels regidors

Estic en total desacord amb els que creuen que els actuals sous de l’alcalde i els regidors d’una ciutat com Manresa són excessius. Crec, fins i tot, que les excuses que ens van oferir en el seu moment eren del tot innecessàries. La comparativa amb el que cobren els representants polítics d’altres ciutats similars a la nostra, els consells de les dues associacions de municipis i el fet de subratllar el que cobren els alts funcionaris municipals són explicacions sobrants.

L’alcalde d’una ciutat com Manresa ha de cobrar un sou digne i consistent, els regidors de govern han de cobrar un sou d’acord amb la seva responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de sentir-se integrants de l’engranatge polític salarial. També és cert que l’alcalde de Manresa ha de ser digne i consistent, els regidors de govern han d’assumir la responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de mantenir una certa independència dels òrgans de govern per a poder fer oposició.

I a Manresa això no passa. A Manresa l’alcalde és un xitxarel•lo, indigne d’una ciutat com la nostra, impresentable i sobreprès en moltes ocasions que ni després de la festa més salvatge hauria pogut imaginar un salari com el que cobra ara. Els tinents d’alcalde fan de comparsa sorda de l’orquestra i entre els regidors de govern la tònica general és ombrívola, d’un gris suprem de cataractes. Cap d’ells ha cobrat, cobraria o cobrarà un sou similar a l’empresa privada, amb l’excepció d’un cas que pel temps que fa ja no és representatiu. Amb l’oposició ja ni hi entro. No tenim govern, ni alternativa.

Després de tot això cada grup fa entrar un càrrec de confiança amb un sou similar que en comptes de ser un autèntic professional que cobreixi la manca de criteri dels regidors és una persona de partit que s’ocupa de fer de funciregidor o de regifuncionari. Després de tot això ens diuen que abans eren quinze regidors al govern i ara en són tretze i han de redistribuir aquests dos salaris. No recordo jo mai que quan a la feina han fet fora algun company ens haguem repartit el sou entre els que quedàvem.

Però repeteixo, el problema no és el sou dels regidors, sinó els regidors mateixos. Molts d’ells estarien encara massa ben pagats ni que fossin mileuristes. Un regidor al govern de Manresa o de qualsevol ciutat mitjana ha de cobrar un 15 o un 20% més del que havia cotitzat en la seva activitat professional anterior per la dedicació absoluta, amb un mínim per a garantir-li estabilitat i un màxim que impossibiliti l’empoltroniment econòmic. Jo ho veig així de senzill, però segur que estic equivocat.

Govern manresà: Sou uns inútils!

De veritat que ja està bé! Tant difícil és aconseguir que els regidors i càrrecs de confiança de l’ajuntament de Manresa trobin fórmules de finançament o equilibri pressupostari que no siguin sempre inflar els impostos i les taxes fins a límits impossibles d’assumir!

Per l’any que ve ja hem de comptar amb increments de fins al 15% en la contribució i un nou impost sobre el clavegueram. Contribució, clavegueram, escombraries, obres, rètols, negocis, vehicles de tracció motriu, guals, aigües, a més de la brillantíssima col·laboració de la policia municipal i dels guardians de la zona blava i d’alguna cosa que em descuido segur. Després d’aquest reguitzell, si l’excel·lentissim s’encapritxa de fer unes obres urbanístiques d’esquenes a l’associació de veïns i sense cap consulta als afectats, paga també! Paga sense protestar! Paga sense fer escarafalls!

I jo em pregunto sense ser un economista si la superestructura municipal és necessària, si l’augment de membres de la policia local serveix per controlar més la petita delinqüència o per autoalimentar-ne la napoleònica xarxa burocràtica.

És necessari un ajuntament tant gruixut, amb tantes despeses innecessàries? No es pot fer un replantejament general en comptes d’anar prenent mesures sobre la marxa? Certament trobo molt encertada la mesura que han aprovat les associacions de veïns de no assistir a les trobades del PAM.

És escandalós que uns polítics tant ben pagats no puguin fer anar la imaginació més enllà de la creació d’impostos i la puja dels existents per cobrir els dèficits pressupostaris. Tot i que fins ara no havia entrat a valorar els sous de l’alcalde i els regidors del govern manresà, i que encara no valoraré, podeu entendre lo lleig que queda aquest augment desproporcionat d’impostos tres mesos després d’haver-vos augmentat un 20% els salaris?

Teniu vergonya? De veritat penseu que teniu vergonya? Heu parat mai atenció al significat de la paraula reciprocitat? Com pot ser que un ajuntament doni tan pocs serveis a un preu tan car? Ja està bé! Sou una colla d’inútils! Una colla d’inútils molt ben pagats!

Publicat a Regió7 l'1 de novembre de 2007

Agafem el tren

És potser una sensació meva però sembla que en els darrers dos anys tots els problemes de Cercanías de RENFE ocorren a Catalunya. Ara toca des de la Generalitat assumir el control, les competències, i fer carburar la cosa. No hi hagut temps en el passat en que el servei era pèssim però sense ensurts diaris que hem hagut d’esperar anys i panys fins que des de Madrid no només no se’n surten sinó que, a més, se’ls desmunta l’ibertrén cada cop que esternuden.

Els primers esforços catalans aniran destinats a arreglar les línies, a reforçar els túnels i, el que és més important i alhora més difícil, a recuperar la confiança dels usuaris que aquests dies han d’estar emprenyats amb molta raó. Tot això, tot el temps i aquests diners aniran encaminats a recuperar aquell tren de Cercanías que en molts llocs oferia un servei amb temps per trajecte semblants a primers de segle (de segle XX, em refereixo).

Quan temps caldrà per a què puguem començar a somiar amb un tren fins a Berga o que el trajecte de Manresa a Barcelona es faci en 45 minuts. Quan temps caldrà per a què puguem anar a una funció nocturna de teatre a la capital catalana sense haver-nos de buscar la vida per tornar. Quan temps caldrà per a bastir una Catalunya en xarxa ferroviària.

S’ha d’agafar el tren sense enganyar ningú. Fent públic l’estat que es troben les línies i els números, és clar, però sense posar-los com excusa per endarrerir la transferència competencial. Fem l’auditoria externa, establim les condicions econòmiques amb Espanya i posem-nos a treballar abans no quedi rés per traspassar.

Pantomima amb la invitació a estrangers

La setmana passada em vaig apropar a cal Bercovitz, com faig dos cops l’any, per cursar la invitació a la meva sogra Luda i em van dirigir a la comissaria de davant l’ambulatori per a fer els tràmits. La llei ha canviat i des de setembre els notaris ja no s’ocupen de les invitacions a estrangers.

Ara cal que el que sol·licita la invitació tingui vivenda, contracte de treball i un saldo mig bancari suficient per a garantir una estància amb garanties de l’invitat. Alhora es demana tota la documentació que acrediti un cert grau de parentiu entre les dues parts. Abans es conformaven amb una declaració jurada. Per sort cobreixo totes aquestes exigències sense problemes, però em molesta que l’estat pugui arribar a pensar que així controla el flux d’immigració.

El termini d’entrega de la invitació passa de una setmana que és el que tardava el notari a un mes llarg que és el que em tardarà la policia. La meva sogra ha visitat Catalunya set vegades i sempre ha tornat a casa seva, entre d’altres coses, perquè a Rússia hi deixa marit i dues petites sabateries. Aquests antecedents no compten a l’hora de cursar la invitació: que no s’hagi quedat abans no vol dir que no es pugui quedar ara, diuen.

Quan tinguem la invitació l’haurem d’adreçar a Rússia per correu ordinari (un burofax no servei, necessita l’original) per a què Luda pugui anar a l’ambaixada espanyola de Moscou a tornar a passar un calvari fent cua des de les sis del matí (les sis del matí, a l’hivern, al carrer, a Rússia, ja us asseguro que no és agradable), per acabar sortint tard al migdia amb el visat en regle.

La meva sogra ve a Manresa cada estiu per les vacances i cada any per les festes de Nadal. Aquí té la filla i les netes. Jo em pregunto, si estiguéssim a l’atur i amb pocs diners al banc, no podríem cursar la invitació encara que ella disposes de suficient capacitat econòmica per l’estança? Si l’estiu que ve volem que l’Ània, la millor amiga de les meves filles a Rússia, vingui a passar quinze dies amb nosaltres, com ho farem si no té cap parentiu amb nosaltres?

Sé que aquesta entrada al bloc pot semblar egoista per com tracto des d’un punt de vista particular una problemàtica que és general, però tampoc pretenc posar aquest cas com a exemple de rés. El dia que tingui les idees clares sobre immigració i ganes de exposar-les, prometo que ho faré. Mentrestant pensar que la immigració extracomunitària entra a la Unió Europea a través de les invitacions, és com qui creu que pot fer-se milionari treballant.

Em sorprèn que els aparells de l’estat tinguin serveis d’informació i d’agitació a tants llocs i no vulguin veure per on entren de forma il·legal, però sobretot inhumana, moltes persones confiant en trobar un món millor. Sobre la manera com entren molts russos a Manresa, no seria molt difícil trobar les fonts; amb un servei d’informació a mitja jornada amb quinze dies estaria el tema resolt. I ho dic amb coneixement de causa. Però, és clar, fan falta ganes i interès.

Es consolida el PSC espanyol

La baixa de Pasqual Maragall com a militant del PSC és la culminació d’un procés que arranca de molt més lluny que de l’arribada de Montilla al número ú de la llista dels socialistes a les eleccions catalanes. El moviment paral·lel de la ideologia nacional dels polítics i els votants del PSC es dibuixa des dels mitjans setanta de manera gradual i preocupant.

Els socialistes de la Catalunya postfranquista, tant polítics com votants, es perfilen en dos grans grups complementaris. D’una banda els d’origen català que es defineixen d’esquerres, més per eliminació que per convenciment, i que volen pertànyer a un partit amb possibilitats de guanyar i en el que les seves ambicions no es puguin veure frenades per unes fronteres massa estretes. Per una altra part la gent d’origen espanyol que seguien acomplexades pel nacionalisme espanyol de Franco i que en moltes ocasions provenien d’una lluita sindical molt més activa que formada.

Malgrat que els independentistes i els nacionalistes catalans ens ha agradat sempre destacar l’espanyolisme del PSC el cert és que durant molts anys el PSC espanyol s’ha amagat en l’aparell del partit i en ocasions ni l’aparell ha tingut controlat. Poc a poc, però, i de forma ja absoluta ara, el perfil del seu potencial votant ha sortit del armari assumint tot allò que els seus pares només confiaven a la família: que són espanyols. A més, són espanyols de manera orgullosa i arrogant.

Pasqual Maragall, que per possibilitats econòmiques i perfil social hauria encaixat més en un partit com Convergència va treure el romanticisme familiar i va entrar al PSC. Ara, la traïció personal de Zapatero i Montilla l’han fet reaccionar amb virulència i no només s’ha donat de baixa del partit, sinó que ho ha fet amb publicitat i menyspreu, quan molta altra gent ha mort pagant quotes fins el final. Coneixent Maragall m’ensumo que aquesta encara no serà la darrera.

Publicat a Regió7 el 24 d'octubre de 2007

Uriel, l'excusa necessària d'Esquerra

Aquest dissabte moltes de les esmenes que presenti Uriel a la Conferència Nacional d’Esquerra haurien de ser aprovades sense problemes. Si hi ha problemes, si molta gent hi vota en contra serà perquè l’aparell d’Esquerra, gelós de les formes, no ha sabut picar l’ullet a la militància, o la militància, entre estirabot i estirabot, s’ha distret mirant cap a una altra banda.

Després d’haver-me retrobat avui passats tants anys amb Uriel Bertran he comprovat que la plataforma Esquerra Independentista és l’excusa necessària d’Esquerra per a tornar a negociar l’actual pacte tripartit amb els socialistes. La maniobra es presenta de forma hàbil i oportuna. Només queda preguntar què va passar durant els dies en que es va tancar el segon pacte tripartit de manera tant precipitada. Qui va fallar. Sospito que després de la Conferència Nacional o a molt estirar després del proper Congrés es coneixerà.

Però tornant a la presentació que Uriel Bertran ha fet avui a Manresa de la plataforma Esquerra Independentista, només em queda dir que he quedat gratament sorprès de l’habilitat amb que Uriel ha mogut els arguments, de la seva facilitat expressiva i d’un fons d’armari ben documentat. Hi ha hagut moments que la seva proximitat còmplice m’ha recordat Puigcercós. És més, la tàctica de presentar una alternativa a la direcció d’Esquerra com a excusa per justificar una futura negociació de l’actual pacte tripartit em sembla tan brillant, com difícil de creure que s’hagi generat per combustió pròpia.

Avui, per bé, s’han confirmat les sospites que tenia des que Uriel va haver d’abandonar la cúpula del partit. Creieu-me quan escric que veient la millora significativa de l’expressivitat d’Uriel i coneixent algunes teranyines (perdó xarxes) internes del partit, el 2014 Uriel ja serà el número dos d’Esquerra. I no ho dic amb pena ja que per aquella època serà quan Esquerra obtingui uns resultats per optar a la presidència de la Generalitat.

Les tangents del cas Isanta

Fa quatre dies, com qui diu, el tribunal d’Estrasburg donava la raó a uns coneguts independentistes manresans davant la justícia espanyola per no haver admès a tràmit una denúncia d’aquests per tortures mentre estaven detinguts. Ara, altre cop, la justícia espanyola es nega a admetre a tràmit una denúncia contra la jutgessa del cas Isanta per haver obligat a un testimoni a canviar d’idioma en mig de la seva declaració.

Especialment punyent és aquest cas quan el testimoni és obligat a declarar en castellà per a respectar la llengua d’un dels acusats de matar una persona al crit de “¡a por los catalufos!”. Ni amb la pitjor voluntat d’humiliació cap a la identitat catalana s’hauria trobat un escenari macabrament més propici que aquest. Mata a un català per ser català i a sobre aconsegueix, amb el beneplàcit de la jutgessa, que els catalans de la sala canviïn d’idioma. És com el lladre que es nega a anar a judici si no li donen un feix de diners.

He de reconèixer que fins fa poc no havia pensat ni analitzat massa el cas Isanta. És clar que havia desenvolupat un sentiment d’impotència i fins i tot de venjança cap als botxins, però no havia esmerat ni un minut a analitzar totes les tangències que se’n desprenien. Potser perquè de primeres em semblava un assassinat comès per qui amb les vísceres de la ignorància aprofitava per sortir de cacera i, malauradament, s’han donat alguns casos similars darrerament. Subjectivament (i egoistament) la diferència és que en aquest cas la víctima tenia un perfil que, mica amunt mica avall, podria haver estat el meu.

Amb el temps la ràbia inicial se m’ha transformat en indignació racional. Tot i que és improbable que arribi a passar mai, em pregunto com haurien recollit la notícia molts mitjans de Madrid (i alguns de Barcelona) si els caçadors fossin independentistes catalans que haguessin matat un jove castellanoparlant al crit de “a pels espanyols!”. O si el resultat d’assassinat hagués derivat d’una acció de la kale borroka. O, per ser més exactes en la comparació, tot això hagués succeït a mans d’un grup de catalans en un poble a una hora i mitja de Madrid en una celebració típica d’aquelles terres.

En aquests supòsits ningú dubtaria a l’hora d’adjectivar l’assassinat com un acte de terrorisme. Perquè, al cap i a la fi, la mort d’Isanta va ser un assassinat polític, un acte de terrorisme, més cruel encara, perquè s’hi afegeixen els agreujants de linxament i humiliació. Seria convenient que l’entorn de la família Isanta es plantegés sol•licitar els ajuts pertinents per als familiars de víctimes del terrorisme. Si no, quedarà en el subconscient espanyol només com una bretolada amb un desenllaç fatal i s’obviarà la intencionalitat política.

Per no deixar passar la intencionalitat política de l'actitud de la jutgessa, tampoc hauríem d’oblidar Estrasburg. Si ja s'ha pensat en tot plegat, feu com si no hagués escrit rés.

Publicat a Regió7 el 7 de novembre de 2007

La innocència del vianant

Conscientment o inconscient tenim assumit que el vianant, el ciutadà no motoritzat, és innocent de tot allò que succeeix al seu voltant o, si és culpable, ens hem de conformar amb una simple reprimenda. Aquesta setmana un home de 60 anys ha agredit una treballadora del servei de neteja de Manresa quan li ha demanat que recollís la caca del seu gos. De fa anys que Manresa disposa dels mecanismes que preveuen multes pels casos dels excrements de gossos, però la policia local o els seus responsables polítics es centren només en aquells ciutadans usuaris de vehicle de tracció motriu.

Diàriament veiem gossos sense corretja, gossos sense morrió, gossos que defequen al carrer i ningú recull les caques, però també veiem gent que baixa les escombraries a les 12 del matí, que deixen les escombraries al costat del contenidor (quan encara s’hi acosten), gent que circula amb bicicleta sense complir les normes dels cotxes, ni dels transeünts, gent que tira brossa per terra, gent que trepitja zones amb gespa, que no respecta les zones comunes ni el mínim de silenci per les nits. Com a màxim ens conformem amb recriminar l’acció. En alguns casos avisem la policia local. Ells també es conformen amb recriminar l’acció (això quan es presenten).

No entenc perquè quan som conductors de cotxe o moto hem de respondre, en l’últim cas, fins amb la nostra vivenda i el nostre sou de les infraccions que cometem mentre els vianants, o quan som vianants, podem fer el que volem amb l’únic condicionant de la nostra pròpia vergonya.

Ja està bé de tolerar les actituds incíviques dels transeünts i perseguir el conductor fins a límits ridículs i l'extenuació. Crec que és més greu deixar una cagarada al mig de la vorera que endarrerir-se mitja hora en la zona blava. És més greu baixar l’escombraria a mig dia l’agost que aparcar cinc minuts en una zona de càrrega i descàrrega.

Ara que l’ajuntament de Manresa cobrarà 12 euros l’any pel manteniment del clavegueram seria el moment de deixar a banda l’infantilisme eco –progressista de pintar el vianant com a bo i el conductor sempre com a dolent per naturalesa irrenunciable. A vegades sembla que només votem com a transeünts i no com a conductors. Senyors de l’ajuntament apliquin la llei ja.

Publicat a Regió7 el 18 d'octubre de 2007

Convergència capta, Unió escapa

De sempre l’actitud de Convergència és un termòmetre de l’estat d’ànim del país, de la nostra sensibilitat nacional, de la nostra paciència. Com si tingués un mecanisme infalible, polsa la realitat com cap altra força política. Potser en alguna ocasió ha fallat amb la intensitat exacte del nostre humor, però sempre s’ha mogut cap a on Catalunya es movia.

El pacte que li va fer perdre bous i esquelles i el govern de la Generalitat seria impensable ara mateix que salta de proclama en proclama com qui veu, més que el perfil general del català, el perfil general del català que vota.

Ara a Convergència toca fer d’independentista, de radical, organitzant xerrades de desgravi cap a Catalunya i clamant a la desobediència fiscal. Desenganyem-nos, cada cop hi ha més joves (i no tant joves) independentistes i mai havia existit tant votant socialista pròxim a alguna cosa semblant al catalanisme.

A Unió, en canvi, estan espantats. Els queda només fer-se l’UPN català. Arribar a un acord amb el PP perquè aquests no es presentin a Catalunya i Unió no es presenti a Espanya. O el que és el mateix, el PP donaria suport a Unió a les eleccions catalanes i Unió faria el mateix amb el PP a les espanyoles.

Cap dels dos fets suposa novetat. Uns, segons el vent que bufa. Els altres, cristianament coherents després de molts anys de jocs de cucanya. I Catalunya? Catalunya treballa i remuga, però poc belluga.

Crec en Déu imprevisible

No és una metàfora. Vull parlar de Déu i de com ha canviat la percepció que tinc d’Ell en pocs anys. Sé que aquestes primeres paraules, fins el respecte a l’hora de presentar-les, sorprendrà qui em coneix de fa temps però intentaré expressar-me de forma clara tot i que és possible que no m’expliqui bé. No faré servir un llenguatge docte ni ajustat a l’exactitud de la idea perquè no tinc l’habilitat ni el coneixement ni la facilitat d’ús dels elements metafísics que necessitaria per a fer-me entendre.

El vent, els moviments marítims o altres forces de la natura serien mesurables amb exactitud si comptéssim amb tots els elements variables que condicionen la direcció i la força dels seus corrents. De fet, si no transcendís la vida i externament tinguéssim una foto moguda de l’univers, es podria calcular exactament tota la seva trajectòria temporal, des de l’origen fins el final. Em baso en el fet que qualsevol accident natural ocorreria exactament de la mateixa forma si els elements i les circumstàncies fossin els mateixos. Comptant que en el nostre coneixement la vida és recent i massa poc important per incidir en tot plegat, els científics ja han formulat el big bang i tenen a punt, també, la destrucció total de la matèria.

En tot això la vida es mostra capriciosa i imprevisible. A priori sembla que el moviment d’un braç, la formació d’un pinyó, o el batec del cor d’una formiga siguin gestos, voluntaris o involuntaris, però que rés tinguin a veure amb una seqüència de accidents concatenats. Així, si baixem l’òptica de la nostra observació a nivell molecular podem explicar el moviment d’una molècula d’aigua com a conseqüència d’haver estat empesa per una altra o altres molècules d’aigua o d’altres elements, trobant un origen causal en el principi dels temps. Aparentment en el moviment d’un braç l’origen del moviment molecular és cerebral. És cert que aquesta instrucció neuronal ve després d’haver rebut uns impulsos sensibles externs, però també som nosaltres els que decidim moure un braç o moure una cama. O no.

Arribats a aquest punt, la consciència vital ens la podem plantejar com un moviment i pensar que o bé som nosaltres els que decidim amb la nostra voluntat sobre ella o bé és la consciència que fa i nosaltres vivim el seu recorregut natural. És l’antic plantejament de si vivim o si notem la vida, si decidim o som els espectadors de la decisió, o com el vent i les marees, si tot el que som, fins i tot els pensaments, es genera d’igual forma davant els mateixos impulsos o som, els éssers vius, uns elements antinaturals que podem respondre aleatòriament.

De fet, la vida la podem mesurar sempre a posteriori i encara que no coneguem tots els detalls menuts d’una existència no significa que no hagin quedat registrats en les seves conseqüències. La història també és accidental i concatenada. Sabem ara com va viure i morir tothom que ha estat anterior a nosaltres i també sabem que no es pot canviar, i que una vida que aparentment és tot un seguit de decisions es resumeix un cop finada en una seqüència molt concreta i molt acotada. D’aquí a cent anys passarà el mateix. La nostra vida serà i no podrà ser canviada. Només ens quedarà el secret dels nostres pensament que no es van traduir en acció, perquè no tindran conseqüència.

Davant la vida ens queden dues eleccions: o admetem l’origen màgic del nostre comportament o admetem que no som actors sinó espectadors de la nostra vida. Hores d’ara encara no sé amb quina opció quedar-me. Disculpeu-me la pallissa.

Estendre un vel sobre el cas del vel

No ho tinc clar. No sé que pensar sobre el cas de la nena de Girona i el seu vel. Hi he donat voltes i he trobat arguments per a defensar qualsevol de les dues postures que existeixen. En canvi no he trobat cap argument que justifiqui l’acció de la Generalitat.

Per una part, trobo que mentre es respectin mínimament les formes més elementals de convivència i simplificant tot l’enrenou a una peça de vestir de connotacions religioses, crec i confio en la llibertat individual de cadascú per triar vestimenta, accessoris i aplics que siguin del seu gust per creença, moda o afició. No és més que mostrar una samarreta de Metallica o unes mitgetes del Espanyol.

Si, per contra, interpretem l’islam com quelcom perillós, com una exhibició innecessària de símbols agressius, si creiem que el fons de la qüestió és la imposició per sobre de la voluntat de la nena, la postura de l’escola de prohibir les mostres ornamentals religioses, ètniques o culturals és la correcta. Hi ha massa punts que conflueixen en un mateix tema. La voluntat real d’una nena de vuit anys. La veritable definició de laïcitat. Les possibilitats d’integració, de convivència, d'una nena que porta vel amb els altres nens de l’escola. L’objectiu final de l’immobilisme paternal fent que la nena no vagi a escola sense vel, demostrant molt menys interès que la Generalitat per l’educació de la seva filla. Tot plegat en un tema que et poden titllar de racista o de tocasons depenent de la postura que adoptis o de l’habilitat que tinguis per expressar-te adequadament.

De totes maneres, la Generalitat ha fet pena desautoritzant la normativa interna de l’escola. Si existeix una denúncia de falta d’assistència d’un alumne a un centre, la Generalitat ha d’actuar com ho fa de forma habitual, utilitzant els mecanismes que disposa la llei i obligant els pares de l’alumne a fer anar el nen o nena a l’escola. Després ja discutirem el que calgui, però mentrestant l’alumna a classe, que és on ha de ser. Fer-ho com ho han fet és estendre un vel sobre el cas del vel.

Disculpeu-me la grolleria: PxC és merda

Com la majoria, en constatar els resultats obtinguts pel PxC durant les darreres eleccions municipals amb un notable creixement allà on ja hi eren i l’aparició en molts municipis entre els que hi havia Manresa, vaig tenir la temptació d’analitzar aquesta situació fent crítica del que es feia malament des dels partits i les entitats ciutadanes. Aquesta anàlisi, aquesta voluntat d’autocrítica sobtada era de naixement errònia. Ara amb la distància ho veig clar.

No em val pesar que antropològicament la xenofòbia, la pertinença al clan, la defensa del que sentim com a propi sigui definit com un sentiment natural d’autodefensa, ni em val que en democràcia qualsevol opció política sigui vàlida, ni molt menys em val pensar que, en un discurs més elaborat, administrativament hauríem de tenir la societat organitzada de manera que siguin els pobres d’aquí els que rebin els ajuts d’aquí o no sé quantes coses més que els he arribat a escoltar durant aquests mesos.

No em val que un partit centri tota la seva activitat a empènyer sentiments de rebuig o a recollir el resultat de prejudicis racials, culturals o ètnics. Em serveix que el debat de la immigració s’analitzi i s’analitzi ja sense discriminació, sense retòrica simplista, sense compassió i sense imposició. Deixant clares les regles del joc que mal que ens pesi ens afecten a tots i sense acomplexar-nos pel que els grans senyors del capital, blancs per a més senyes, estan provocant per aquestes terres del sud.

Quan els polítics i els electors de PxC destrien la gent pel seu lloc d’origen donant a uns el dret a la vida i als altres el dret a no existir, sense cap més valor que el color de la pell, per sobre d’actituds i pensaments, estan actuant com el pitjor dels animals, la majoria per ignorància i una petita part per maldat. Quan jo escric que el PxC és merda valoro una exposició, valoro un pensament, valoro una actitud, valoro una evidència. Tant em fa si són d’origen pobre o ric, si són de poble o de ciutat, si parlen una o altra llengua perquè el que en realitat separa la diversa gent és la seva forma de pensar. I la seva forma de pensar és una forma de pensar maliciosa, sense lloc a interpretacions, sense lloc a una mínima educació. Són merda.

Estratègia i Reagrupament.cat

No m’apassiona Carretero. Ni s’acosta a la brillantor oral de Carod de fa tres anys, ni tampoc compta amb la complicitat que desperta Puigcercós en la distància curta. Fins i tot el seu discurs polític em sembla molt susceptible de crítica quan se centra sobretot en el aspecte nacional i obvia amb massa freqüència la qüestió social. Esquerra no és això. O no pot ser només això. Però potser el que ara toca és un discurs maximalista que centri l’atenció en allò de que es va coix.

El problema bàsic d’Esquerra ha estat i és principalment un problema d’estratègia. Estic segur que des dels càrrecs més representatius del partit fins al darrer dels militants de base es té la mateixa concepció nacional ara, que fa cinc anys. El que passa és que ara s’administren les passions i es controla el gest fins a punts altament contraproduents. Només un apunt: els millors resultats d’Esquerra des dels 70 han estat en dues eleccions en que el to del discurs era ferm i la paraula alta. El votant d’Esquerra no és poruc, és exigent amb els seus ideals.

En un escrit anterior d’aquesta bitàcola ja advertia que el nombre absolut d’independentistes és ara més alt que mai. També és més desapassionat que mai. I potser aquest nou independentisme que apareix votarà Esquerra, però amb la mateixa falta d’entusiasme potser caurà en el pou de l’abstenció o, pitjor, acabarà donant la penúltima oportunitat a la dreta nacional. Mentrestant els esforços d’autocontrol d’Esquerra per mantenir aquest vot hauran provocat que els independentistes conscients abracem altres opcions més autèntiques quan ens sigui possible.

La irrupció de Carretero en escena buscarà uns objectius tan legítims com els de qualsevol altre militant d’Esquerra que utilitza els medis estatutaris per expressar-se i proposar, per matissar o esmenar qualsevol proposta que vingui de la direcció nacional o d’altra banda. És això del que tracta la democràcia. Quan ja fa trenta anys que es pot gaudir, altra vegada, del que hauria de ser la llibertat d’opinió dins d’Esquerra, resulta insultant que la resposta a un argumentari paral•lel i legítim sigui despertar sospites sobre l’impulsor d’aquestes propostes i sembrar por a la desolació que pot quedar al partit si prosperen. Si més no, es podia esperar que els quadres intermedis, els encarregats, tinguessin en més alta consideració la intel•ligència dels seus militants.

Al final serà la poca visió de la direcció nacional d’Esquerra la que farà que s’evidenciï portes enfora un trencament que hauria estat del tot evitable amb una mica menys d’orgull i una mica més de cintura del nucli dur de l’aparell. Perquè si, com es diu ara, una part del missatge de Carretero és assumible per la direcció, no hauria costat gens adaptar-la en el moment en que es veia que Reagrupament anava de debò i s’hagués aconseguit buidar tota alternativa de poder, sense risc de perdre els càrrecs durant uns mesos més.

Cremar el rei

En la situació actual, cremar una foto dels reis és divertit. Tan divertit com contradir qualsevol llei estúpida aplicada des de la més absoluta rigidesa. Tan divertit com evidenciar les contradiccions del sistema. Cremar el rei és cremar la monarquia, el fanatisme simbòlic, el dogma fet carn. I comprovada la reacció fiscal, cremar el rei és pintar de verd pistatxo la ignorància, la ceguesa, l’absurditat.

Oi més si considerem que qualsevol dels que aquests dies cremen reis públicament signarien ara mateix un exili monàrquic amb totes les de la llei sense sang ni flames. Perquè cremar un rei és cremar un símbol. És simbolitzar la destrucció d’un símbol. No té més importància que cremar uns sostenidors. En un cas es pretén reivindicar l’alliberament femení, en l’altra l’alliberament general.

De fet, la notícia no és la imatge del jove gironí cremant un cartell cap per avall del matrimoni Borbó, sinó la ràpida i incomprensible resposta fiscal. La reacció que encara alimenta més l’esperança d'anar pel bon camí, ja que ens demostra quant dèbil és el sistema, quant atemorits estan de vés a saber què, que ni nosaltres mateixos arribem a apreciar.

Ara el fiscal amenaça d’actuar contra els catalans que s’han manifestat aquests dies cremant més fotos reals. És el joc dels disbarats. Un joc dels disbarats que sens dubte és positiu per com assenyala un dels punts febles del seu sistema. Després d’aquests vindran uns altres i després uns altres. Només ells tenen la possibilitat d’aturar-ho, però la manca de criteri i d’intel·ligència que mostren donaran corda per un temps.

Si no fos que la realitat a Madrid és gairebé sempre simple i visceral, hom podria arribar a pensar que des del govern espanyol es pretén posar de manifest l’anacronisme de la monarquia i la manca de sentit de la legislació que l’empara. Vist el cas de ‘el Jueves’ i l’actual de Girona a la casa reial poden fer servir aquella expressió tan seva de: ‘con amigos como estos no hacen falta enemigos’. Pau i que duri.

Independència de facto, avui

A Catalunya estem acostumats a dependre emocionalment de Madrid. Ho fan els unionistes i ho fem els separatistes. Uns com a referent natural de la seva òrbita nacional, els altres com a pretexta de tots els desastres que ens passen. Madrid existeix, de la mateixa manera que existeixen París, Londres o Roma. Però no cal o no caldria donar-hi més importància.

De fet, des de Catalunya tenim moltes eines que ens permetrien afluixar aquesta fixació i que no fem servir. Sempre ha estat més còmode buscar el culpable fora de les nostres terres que a l’interior. Els polítics per espolsar-se qualsevol responsabilitat i els ciutadans perquè és desagraït assumir les pròpies mancances. La independència s’aconseguirà just quan deixem de mirar avall. Quan actuem amb una política de fets consumats sense ser necessàriament agressius.

Si no ens deixen recaptar tots els impostos, oferim la burocràcia que ja tenim a les nostres institucions per a assumir nosaltres primers els ingressos. Si més no, encara que a última hora s’hagin de pagar, les dades ens serviran per saber la columna de l’haver de les tant reclamades balances fiscals. Però a més, cal preguntar-nos què faria o podria fer l’estat davant d’una situació de bloqueig econòmic per part de Catalunya. Aturar les inversions programades. Bé, això és indestriable de la mateixa independència. Alguna intervenció militar davant l’ONU i la Unió Europea. No ho crec pas. Deixar de pagar les pensions i els subsidis. Tothom, fins al més espanyol de Catalunya, sap que aquests pagaments depenen de l’estat i encara donarien munició a les nostres accions. Evidentment no pretenc presentar aquest bloqueig com una mesura presa sense reflexió prèvia.

Arribats a aquest punt ja podem permetre les escoles que vulguin utilitzar el castellà com a llengua vehicular i retirar la majoria de subvencions pel foment de la llengua. Aquestes mesures coactives i de recompensa gratuïta no tenen sentit amb unes institucions i una legislació que assumeixen el català com a llengua pròpia i, evidentment, oficial sense competència amb cap altra llengua. La comunicació institucional ja no és necessari que sigui bilingüe. La subvenció ja és pot determinar en funció de la qualitat i no en funció de quina llengua s’empri, ja que qualsevol sol·licitud que arribi d’un ens que no utilitzi el català serà desestimada. Evidentment, d’aquest darrer grup deixo a part aquelles entitats en que el foment i la implantació de la llengua i la cultura catalanes és el seu objectiu estatutari, el seu motiu d’existència.

De la mateixa manera que a Sant Cugat existeix l’escola japonesa, qualsevol grup empresarial pot decidir establir una escola castellana a Catalunya. L’únic que s’ha de preservar és el seguiment del programa comú. Fora del programa i el calendari, la llengua que s’utilitzi com a vehicular ha de ser problema del què prioritzin com a important els pares pel futur social i professional del seu fill. Ja està bé d’escoltar-nos a dir que els catalans vivim coartant la llibertat de l’individu. Si volen aprendre en castellà que es paguin una escola privada, doncs les públiques depenen d’institucions catalanes i que no es queixin d’adults de no entendre una comunicació oficial o un catàleg de productes d’una empresa que obeeixi la llei. Que no es queixin tampoc de no aconseguir una feina qualificada.

En definitiva la independència, o una gran part d’ella, és assumible de facto. Amb la simple voluntat d’aconseguir-la. I si econòmicament, cultural i lingüística és possible, els símbols i l’administració són detalls menors.

L'independentisme creix

Malgrat tot i no principalment per les estocades que rebem de les mancances de les nostres infraestructures, l’independentisme creix. I creix, encara que no ho pugui semblar, gràcies a aquesta actitud tova d’Esquerra dels últims anys. El que cal plantejar-nos és si aquest fet val la imatge que ens està quedant del partit a tots aquells que professem l’independentisme des de temps més grisos. Si aquest creixement és prou significatiu i de qualitat com per perdre el prestigi i la història d’Esquerra forçant un pacte inexplicable entre dues forces en significatiu retrocés. El país sí ho val. El partit, Esquerra, ho hauria de valdre tant com el país. Tot i així, no conto que Esquerra faci aquest sacrifici pel país o, si més no, no únicament pel país.

Deia que l’independentisme creix. Creix amb un independentisme passiu. Amb un independentisme tranquil, mesurat i, per tant, més racional. Amb això no vull dir que fa deu anys no existissin assagistes ni polítics prou racionals en el món del catalanisme sobirà. Oi tant que existien. Però l’aspecte dels que reivindicàvem aquest dret des del carrer era el d’una gent cridanera, reivindicativa i, a voltes, esverada, en que regnava molt més la rauxa que el seny, molt més el sentiment que la raó. A risc que molts coneguts pensin en l'acció com a única representació de lluita, crec que aquesta nova onada d’independentistes monòtons es extraordinàriament bona. És molt més difícil ser serenament independentista que ser-ho davant la injustícia evident.

A qualsevol país normal hi ha gent de dretes i gent d’esquerres, gent calmada i gent explosiva, gent que pensa i gent que actua. No podem creure que vertebrarem una nació amb set milions de maulets. No ens podem indignar, doncs, amb aquell que no gaudeix d’una manifestació, que no sent emoció per una sardana, que no coneix la història del seu país, però que és capaç de defensar amb tenacitat i rigor davant qui sigui el nostre dret i, fins i tot, el nostre interès de ser independents.

És de justícia significar la influència d’Esquerra en tot aquest procés. Des de la cresta electoral que va significar la reacció al linxament de Perpinyà i els abusos de la oratòria neofranquista, Esquerra a anat perdent vots. Però ha perdut vots per l’esquerra. Vots dels independentistes tradicionals que no sabem valorar amb mesura la importància de tots aquests nous militants. Al cap i a la fi, tot i ser significativa la xifra en dades absolutes, el percentatge de vots a anat baixant de forma molt gradual. Fins i tot afegint electors per la dreta.

Paral·lelament, tot buscant el seu espai, els conservadors catalans han hagut de radicalitzar el seu discurs. I el seu electorat, que és de creença fàcil, s’ha anat abraçant amb més fe que traça a un discurs que un cop haguem tornat a la normalitat política serà més de l’esquerra que de la dreta catalana. Estèticament Esquerra ha pecat per subestimar el seu electoral habitual. Estratègicament el primer govern català va ser un èxit aconseguint catalanitzar una part important del socialisme espanyol resident a Barcelona. Èxit que ja es van encarregar de corregir acceleradament des de Madrid amb aquesta segona volta. El pecat d’Esquerra és, sobretot, a partir de llavors. La penitència la pagaran si segueixen per aquest camí.

Les possibilitats de l'anarcosindicalisme al segle XXI

Hores d’ara, el procés d’implantació del capitalisme que va tenir el seu punt àlgid entre els 60 i els 80 està totalment finalitzat i el neocapitalisme encetat de la mà dels neoliberals és assumit per les classes treballadores fins en els detalls més innocents. El panorama que dibuixa el sindicalisme actual és depriment, no fent gaire més que oferir una sèrie de serveis i garanties que, d’una altra part, les trobaríem igualment aconductant un bufet d’assessors i advocats. En mig de tot això, cal preguntar-nos si queda espai per a un moviment com l’anarcosindicalisme i quines són les seves possibilitats de supervivència i funcionalitat per sobre de romanticismes que són atractius al pensament, però poc actuals en el debat entre assalariat i patró.

Els sindicats majoritaris han normalitzat un discurs negociador de baixa intensitat que centra la seva activitat en la gestió burocràtica i laboral, en el debat acomplexat que busca el mal menor i, quan no queda cap més remei, en la jurídica més convencional. La acció sindical no existeix i l’arbitrarietat i el favor són pràctiques habituals. Aquí, tot i que moltes seccions sindicals ho han intentat, l’anarcosindicalisme no hi te lloc. Ni per ideologia ni per pragmatisme. És evident que les superestructures dels sindicats majoritaris són inabastables per a un moviment èticament definit i amb un aparell molt concret i poc jerarquitzat. Però, encara que s’intentés, els favors del sistema i l’adscripció dels treballadors més moderats ja estan clarament assenyalats.

L’acció sindical és adequada per a la resolució de conflictes de baix nivell, però en la majoria de les ocasions té poca incidència degut a la falta de seguiment dels treballadors, més preocupats pel present que del futur. Aquella efervescència de l’acció social dels anys que envolten la mort del dictador no pot tenir seguiment avui al segle XXI. La mobilitat empresarial, l’engrandiment de la Unió Europea i les facilitats per traslladar els centres productius a països amb condicions laborals properes a l’esclavisme condicionen la utilitat de l’acció sindical i la força que pugui tenir la classe obrera. No és pot fer acció social mesurant la intensitat per por de passar la volta.

Vist això, queda clar que ni la negociació ni l’acció sindical poden ser els camins que monopolitzin el futur de l’anarcosindicalisme al segle XXI. Però els conflictes laborals són i seran presents en el dia a dia dels treballadors. L’empresariat té i seguirà tenint la força d’una legislació feta a la seva mida, la facilitat d’un mercat mòbil i la comoditat d’una massa obrera coaccionada pel capital. Queda només la lluita obrera com a resposta combativa, convertint el conflicte laboral en conflicte patronal, movent l’objectiu de la resposta des del procés productiu a la decisió directiva, arribant, si cal, a la resposta personal. El cost de la vivenda, la precarietat laboral i les condicions salarials d’aquest segle XXI tindran contestació més d’hora que tard en una societat que no pot dissimular gaire temps més aquest desequilibri. Altres conflictes de menys transcendència pràctica, són molt més sagnants. L’anarcosindicalisme ha de estar atent a aquesta mar de fons.

Publicat a Més Manresa el 16 d'octubre de 2007

L'ocasió de la CUP

Les xifres són fredes i resten humanitat a la persona. Manresa també. Venim de temps i encara falta temps. Sense passions, anem per feina. Esquerra va ser votada per 8.761 manresans a les eleccions espanyoles de 2004. Tres anys després, a les municipals la van votar 3.153. En percentatges, el 21’51% contra el 11’89%. Extrapolant percentatges, i malgrat la baixa participació, a les darreres eleccions municipals Esquerra comptaria amb un suport de quelcom més de 5.700 votants. Aplicant la llei d’Hondt i sense restar vots als altres partits, estaria fregant els 6 regidors. Amb els 8.761 vots absoluts hauria estat majoria.

Faig trampa; en sóc conscient. Els populars a Madrid donen molt joc. El linxament de Carod-Rovira va encendre molts ànims. El seguiment dels medis d’unes generals és sempre més intens que d’unes municipals. Els atemptats de l’11-M eren calents. I malgrat tot, malgrat que l'opció en aparença més raonable per expulsar els populars del govern estatal era votar socialista, malgrat que molta gent va actuar així empesa pel bipartidisme, malgrat tot això, Esquerra va doblar les seves xifres habituals.

La dada important de tot això és que a Manresa hi ha més de 8.700 persones disposades a votar Esquerra. Només cal un motiu prou important. Quan arriben les municipals, un nombre no gens menyspreable d’aquests electors es decanten per la Candidatura d’Unitat Popular. És aquí on apareix l’oportunitat de fer un projecte engrescador. És aquí on hi ha el motiu prou important. És així com lluny d’espantar la gent es recupera l’abstencionista i s’engresca el novell.

Esquerra a Manresa necessita al seu costat cares noves, cares joves, renovació, necessita compartir espai amb qui pugui mantenir la corda tensada del independentisme, del simbolisme racional de l’essència. Necessita polítics nous, sense vicis adquirits, lliures de compromisos aliens.

Però per arribar a aquest punt falta que la gent de la Candidatura deixi de veure Esquerra com una amenaça i la vegi com una oportunitat. Que el temor d’una abraça d’ós es converteixi en el retorn d’un camí de formigues. Un camí organitzat, on el debat no és menys important que l’acció, però on el debat ha de ser sensat i l’acció ha de ser sobtada i sense escletxes. No escric pas d’organitzar-se a nivell nacional per perdre bous i esquelles, sinó d’actuar localment allà on no restin defenses. Manresa és la plaça: Esquerra no respira i els votants hi són.

Manresa sense pàtria, sense Esquerra

Em xiulen les orelles quan tota una Barcelona cerimoniosa escolta expressions com “temps de rauxa” o “vaga fiscal” de boca de dos expresidents de la Generalitat de record prou moderat, mentre a Manresa es dipositen centres florals a la plaça 11 de setembre com qui reparteix pizzes pels carrers i les travesses de la ciutat.

Ras i curt, a Manresa s’ha prostituït la Diada. I no vull pas semblar un llepafils, ni un purità, ni un missaire quan escric que és Esquerra qui ha de capitalitzar i empènyer les commemoracions del 11 de setembre. No vull fer creure tampoc que els altres representants polítics no poden celebrar el que desitgin, des del pa nostre de cada dia, fins la victòria de Felip V. Però no es pot oblidar que els ciutadans votem polítics i no administradors de finques, d’altra manera es corre el perill de convertir l’ajuntament en una gestoria i els regidors en una colla de funcionaris, molt ben pagats, sigui dit de passada.

Una certa unitat es prou engrescadora quan s’aprova un Pla d’Acció Municipal o s’inaugura una plaça amb dues palmeres i molt ciment, però la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya obliga a una mirada crítica al present del país que no es pot fer, per molt que ens vulguin convèncer els regidors d’Esquerra, a la vora dels qui no reconeixen Catalunya com a nació. És com anar a esquilar ovelles amb el llop al costat.

Mai se sap qui et pot sorprendre un dematí, però de molt lluny haurien d’arribar els vents perquè aquests senyors acceptessin un manifest de mínims del que hauria de ser l’esquerra independentista manresana. És per això que un tros de taula i una cadira no es por negar a ningú, però un cop presentades les premisses no es poden acceptar rebaixes de mercat turc. I si no s’arriba a l’acord i s’ha de trencar la foto, ens trobem per anar a fer el vermut, que també fa festa.

Senyors d’Esquerra, no puc pretendre tornar al temps del cop de puny a taula i la reivindicació contínua. Ja entenc que tot plegat us fa mandra. Però no ens podeu fer creure que no hi ha un terme mig entre la proclama i la poltrona, entre el puny al cel i els braços caiguts, entre el “visca la terra lliure” i mirar la llosa.

O haurem de creure que no en sabeu o no en voleu més. Arribats aquí, per honestedat, caldrà posar fil a l’agulla a partir d’avui i resar perque no gebri.

Publicat a Més Manresa el 3 d'octubre de 2007

Repensar Esquerra a Manresa

Cinc anys després de causar baixa com a militant d’Esquerra a Manresa, aprecio, des de fora, un cert avorriment del simpatitzant, del votant i, fins i tot, del militant que en conversa informal he tingut com a interlocutor. A nivell nacional, en Carretero ha encetat plataforma interna per reconduir el que sembla un aburgesament de la direcció del partit. A Manresa, per ara, ningú no piula, o, al menys, ningú no piula de forma pública.

Sembla, doncs, que el desànim s’instal·la com un llençol que cau, lentament, resignant tothom, que paga i veu, i calla i jau, i no participa, ni canalitza la queixa, ni manifesta el seu descontent. Oi be, que a Manresa, els independentistes encara tenim sort de comptar amb una alternativa electoral municipal, però això no treu (o, encara més, accentua) la tristesa de veure la secció local d’Esquerra desapareguda, com un comitè d’empresa signant conveni d’esquena als treballadors.

Ara mateix, no és necessari ser un expert analista per veure que Esquerra a Manresa no seria, si no fos pel seu referent català. Si no fos perquè en el conjunt del país només es visualitza Esquerra com a abanderat electoral del independentisme. Si no fos perquè l'independentisme ha minvat en intensitat, però ha crescut en nombres absoluts. Si no fos perquè l’alternativa independentista a Manresa encara espanta molta gent. Si no fos per tot això, Manresa seria Berga; i ho serà en el futur si no es repensa; si no es reformula.

Anys enrere, l’oratòria de Ramon dissimulava estèticament el que s’intuïa per poc que s’observés amb atenció: una dependència política total dels postulats municipals dels socialistes. Esquerra no tenia projecte propi de ciutat. O sí el tenia, però se’l deixava perdre, proposta rere proposta, en la negociació puntual que establia amb els socis de govern. De tant en tant, però, es presentaven mocions simbòliques d’amplada general per fer evidents les diferències ideològiques amb la resta de partits.

És cert que existeixen tres diferències molt importants entre l’Esquerra d’aleshores i la d’ara: es tenia una secció local organitzada i nombrosa, en que recordo haver-hi vist reunions ordinàries de més de trenta persones; el partit socialista que servia de capità del tripartit era igual d’espanyolista que ara, o potser més, però tenia molta més qualitat que l’actual; i, finalment, el cap de llista, el portaveu municipal d’Esquerra, tenia una oratòria que disfressava amb habilitat la mancança de criteris en política municipal i que, sigui perquè no s’ha buscat, o sigui perquè no s’ha trobat, l’Esquerra actual en te mancança.

Tot plegat fa pensar que la única possibilitat d’adreçar Esquerra a Manresa sigui aprofitant el reagrupament de Josep Carretero i aplicant-lo a nivell local. Tot sigui a fi de bé.

Publicat a Regió7 el 13 de setembre de 2007