dissabte, 18 d’octubre de 2008

Sant Ignasi 2.0

Conscient de que cada vegada em costa més escriure amb regularitat a La muntanya russa, enceto el bloc Sant Ignasi 2.0 amb la intenció de que les imatges facin poc necessàries les paraules. La càmera del mòbil i la voluntat de retratar al voltant de Sant Ignasi de Loiola, de la Plaça Sant Ignasi, dels voltants de Sant Ignasi i de la gent de Sant Ignasi. Espero que us agradi.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Superdotat jo?

Farà tres mesos que pertanyo a Mensa tot i que sé de la seva existència des de que tenia 16 anys. Mensa és una organització mundial que agrupa a gent amb un alt quocient intel•lectual, o amb un quocient intel•lectual superior al 98% de la població, per a ser més exactes. Es fan trobades periòdiques de tota mena i existeixen un gruix de llistes de correu temàtiques i geogràfiques on poder compartir inquietuds, preguntes o, senzillament, escriure sense una finalitat concreta. Per a ser membre de Mensa s’ha de completar un test de vint minuts que fa una aproximació, en l’escala Cattell, a uns resultats que et situen en aquest 2% de la població que té un “nivell molt superior d’intel•ligència”, o sigui que és superdotada, com es coneix més popularment.

A banda d’aquest test d’accés, que és molt orientatiu i només calibra la lògica pura, existeixen altres tests més complets entre els que destaca el WAIS-III (III, per tercera revisió del WAIS original), que té una durada que es pot aproximar a les dues hores i mitja o tres hores, que es divideix en una part manipulativa i en una altra verbal i que té en compte factors com la velocitat, la percepció, la capacitat matemàtica o lingüística, la memòria. El WAIS-III s’ha de fer amb la tutela d’un psicòleg i valora per separat cada una de les variables i ofereix, també, un índex conjunt. El conegut CI en castellà o IQ en anglès (QI hauria de ser en català). Aquesta prova que no és vinculant respecte de la pertinença a Mensa la vaig realitzar fa quinze dies a ISEP Clínic amb uns resultats que concretaven més el percentatge anterior i em situaven amb un quocient superior a més del 99% de la població. Psicològicament, doncs, no només sóc un superdotat, sinó que ho sóc a un nivell mitjà–alt. Fet, aquest, que em pot anar molt bé per l’ego i per escriure al bloc, però per poca cosa més.

Aquesta entrada la faig perquè el proper dia 22 TV3 emetrà el programa “Sense embuts” dedicat als superdotats on hi participaran a títol individual companys de l’organització i que ha reobert (obert per a mi ja que sóc nou) un debat a les llistes de Mensa Catalunya sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones superdotades. La llarga introducció anterior, a banda del seu punt exhibicionista, l’he fet per mostrar que fins ara, que tinc 36 anys, m’havia conegut a mi mateix com una persona normal i convivia amb els meus pensaments constants, sabedor que tenia habilitat pels reptes lògics, que tenia curiositat pel coneixement, que em situava ràpid en les situacions noves, com tantes altres persones, però que al cap i a la fi ni era un ésser extraordinari, ni era capaç d’aprendre un idioma en un mes, ni sabia fer multiplicacions més veloç que una calculadora, ni tenia experiències anecdòtiques que explicar al respecte d’això mateix. De fet, ara continuo pensant igual sobre la meva pretesa normalitat intel•lectual.

Però si tiro la vista enrere i recordo tots els programes que he vist a la televisió sobre el fenomen de les persones superdotades em costaria trobar-ne algun que en parlés sense sensacionalisme. Quan no es presenten com a exemplars de circ, es presenten com a frikis, quan no com a exemplars amb uns costums raríssims o directament com a persones que la seva gran capacitat degenera cap a patologies mentals. I si el programa és de nens i nenes superdotats, encara pitjor. És per això que encara que la prova WAIS-III digui que sóc superdotat, em resisteixo a assumir-ho. I el fet és que estic convençut que entre les persones amb qui més m’avinc del meu entorn hi ha més d’un superdotat, o si més no, serien superdotats reconeguts si passessin les proves pertinents.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Facebook: el joc dels miralls

Fa relativament poc escrivia de la descoberta que havia fet del univers de les webs dinàmiques i participatives, que per moments conceptualment semblaven apèndixs del món blocaire. El Facebook era una eina amb un munt de funcions que entrava en el meu imaginari 2.0 gairebé de la mà de Twitter. En tots dos casos poc més vaig fer que navegar una estona, xafardejar, ullar, tocar i remenar, però l’entusiasme em va durar poc i després de deixar els meus perfils enllaçats a les actualitzacions de La muntanya russa només hi vaig tornar molt de tant en tant.

Hores d’ara no sé si en el seu moment no hi vaig parar l’atenció necessària o si s’hi han anat afegint aplicacions i utilitats noves però no existeix estona morta davant l’ordinador sense que entri al Facebook a fer una partideta de pòquer, a llegir que fa la gent, a pujar-hi quatre fotos, a buscar gent coneguda o a deu mil coses més. En poc temps el Facebook s’ha convertit en un estàndard. Això és una bona notícia però també té els seus riscos.

En el darrer sopar de Mensa a Casa Jaume ho comentava un comensal que segurament feia més temps que no pas jo que era assidu a l’eina: el Facebook fa públiques les amistats, els comentaris, les simpaties, els missatges, la vida privada, les relacions, les edats, els aniversaris,... i tots plegats ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent o encara no ens hem adonat d’aquesta situació.

La perillositat rau en pensar que a Facebook ets invisible no només per amb qui interactues sinó amb la resta d’usuaris com si fos un xat qualsevol quan en realitat és més equiparable a les relacions convencionals amb l’agreujant de portar un cartell penjat al coll amb el currículum, amb l’històric, amb fotografies, edats i experiències. I com si l’invent no fos perillós per ell mateix, hi hem d’afegir molts usuaris que no són conscients del protocol d’actuació i actuen de manera irresponsable per desconeixença. Anant pel carrer et pots amagar un pet, al Facebook queda registrat, sonoritzat i amb una foto tèrmica per poc que et descuidis.

Una excel·lent eina si tots prenem consciència de ser en un joc de miralls.