Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.