dijous, 29 de gener de 2009

Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

dijous, 22 de gener de 2009

Probablement tu, maleït humà, no existeixes

Probablement tu, maleït humà, capaç d’agenollar el germà en ta supèrbia, capaç de matar nens, d’iniciar guerres per obscurs motius, de fer passar gana, fred i set pels teus interessos, capaç d’imposar la doctrina del més fort sense remordiment, capaç de viure en el abús i en la inclemència, de fer malbé el planeta pels beneficis a curt termini, probablement tu, maleït humà, que no veus més lluny que la propera hora, que ets incapaç de veure a Deu en la mateixa tinta amb la que pintes tes pancartes, incapaç de notar-lo en els teus gestos, en la teva veu, en el teu costum i en el teu amor i desamors, que el negues al carrer i en fas campanya i, alhora, sospires de ser com Ell, probablement tu, maleït humà dominat per la cobdícia, la comoditat, la fartanera i l’enveja, probablement tu, maleït humà, no existeixes.

I no ets més que un grapat d’àtoms determinats des de l’inici, i el teu sentit un artifici irreal, i el teu dolor un ram d’espines i el teu amor i desamors són vents de Mart que només acaronen pedres. Probablement tu, maleït humà, no existeixes. Pots deixar de preocupar-te i gaudir de la vida sense ser? Pots definir-te lliurepensador lligat a la matèria?
Probablement tu, maleït humà, no existeixes. I malgrat tot no dubtis mai que Deu et negui.

dijous, 15 de gener de 2009

300iNO+

300iNO+

Parlava avui amb un company intel·ligent, coherent, espanyol, molt observador i que procura sempre aportar una important dosi d'objectivitat a les seves anàlisis, sobre una hipotètica independència de Catalunya. Ho feia en un fòrum digital on hi participen activament uns quaranta individus amb certa freqüència. De fet, el debat que hi havia engegat no el tenia amb ell sinó amb altres membres de la llista de correus. Com sol passar hi havia opinions per tots els gustos i afirmacions i respostes i interpretacions i tòpics quan aquest company que havia estat callat fins aleshores m’escriu “Desengáñate Pere, si realmente los catalanes quisierais la independencia, ni vuestro gobierno, ni nuestro gobierno, ni la comunidad internacional lo podrían evitar. En otros estados o en la España de Franco estas cosas se reprimían y nadie decía nada, pero ahora ¿imaginas a España o a cualquier otro estado occidental sacando los tanques a la calle o negando la evidencia? Déjate de discutir en este foro, déjate de mirar hacia el sur y convence a los tuyos. Sólo os queda ser mayoría”.


El Facebook que dóna per a moltes coses m’ha inspirat a crear el 300iNO+ amb la clara intenció d’aglutinar, per sobre de sigles i colors, persones que decididament vulguin assolir la independència abans de cinc anys. Que vulguin deixar de commemorar aniversaris per a passar a celebrar-los. Persones que es puguin dirigir als regidors del seu municipi, siguin de la força que siguin, per aprovar una proposta d’independència alhora sense que depengui d’interessos particulars i partidistes. Persones que puguin fer força abans d’unes eleccions per a demanar al seu representant que mostri de forma expressa la seva voluntat independentista, sense divagacions, sense millores de l’autogovern, sense millor finançament, sense negociació. Portarem 300 anys amb diferentes tonades, però la mateixa lletra.

En 24 hores el grup ha aconseguit 260 adhesions. No hi pot faltar ningú. La descripció del grup diu així:

Amb mala llet o amb bones paraules la resposta és sempre la mateixa: NO. No cal insistir més. Per esgotament i avorriment, marquem un termini, calendaritzem l'acció:

Durant 300 anys Catalunya haurà viscut subjugada, sotmesa, ignorada, menystinguda, prejutjada, il·lusionada a voltes, molt poques, desencisada, agitada, en guerra, en calma, en revolta i mobilitzada, però també apàtica, emprenyada i volta apàtica, amb monarquies absolutistes i amb monarquies engalanades, amb règims tirans, amb dictadures, amb democràcies partitocràtiques, amb períodes republicans, amb estires i afluixes, negociant, explicant-se, intentant fer-se entendre, fent proselitisme, acceptant autonomies i provant federacions i confederacions, amb propaganda en contra, rebent pals i mentides i abraçades de Judes, rebent promeses que s’incomplien i acusacions d’insolidaritat.

Durant gairebé 300 anys Catalunya ho haurà provat del dret i del revés, sempre amb constància i bona predisposició i no haurà aconseguit mai més que engrunes i males mirades. Per activa i per passiva, amb insults o amb bons gestos, portem molt de temps escoltant les mateixes paraules.

Arriba l’hora de tensar el discurs i dotar-nos de munició. Arriba l’hora de que la unitat popular passi al davant del joc polític i s’organitzi per assolir la independència abans de l’aniversari de la caiguda de Barcelona i Cardona a mans dels borbons. Ens ho devem i ho devem a tants i tantes que han deixat la pell per defensar la nostra identitat. Sinó no ho veurem mai. Si no hi posem data ens trobarem ancians esperant una bona nova que mai no arriba.

La voluntat és civil, aglutinadora i no excloent. No és contra ningú sinó a favor nostre. La data, 300 anys després.

Us convido a participar-hi.

diumenge, 11 de gener de 2009

L'opció inconformista

Avui he estat a Mataró, a l’Assemblea Extraordinària de les CUP i he de confessar que n’he sortit satisfet. Tant pel resultat com per la dinàmica orgànica i el funcionament d’aquest important acte democràtic. Tot i que en algunes ocasions havia coincidit amb representants i militants de l’Esquerra Independentista en comissions locals, amb diversa sort, aquesta és la primera vegada que tinc la sort de compartir un acte intern, sense veu ni vot, però essent còmplice de moviments, remors, preguntes amb més o menys bona intenció. Dic que surto content pel resultat perquè ha sortit escollida la ponència que no tanca portes a rés, la que no obliga a fer les coses precipitadament, ni la que tanca les portes fins vés a saber quan.

Dic que surto content perquè, malgrat tot, m’ha agradat molt l’exposició i defensa de la ponència més prudent i m’ha agradat molt com s’ha portat a terme el debat i els torns de votació posterior. Els arguments han estat ben construïts i ben rebatuts. És difícil desentendre’s de cap de les tres ponències sense agafar-ne algun punt i, malgrat tot, i malgrat que en més d’una ocasió he opinat per burxar i per a fer reaccionar, vull assenyalar un detall que ni el text de cap de les ponències ni les intervencions orals han tingut en compte.

Cada cop més catalans ens sentim inconformistes amb el sistema, amb el capitalisme, amb la manera de fer país i amb la classe política i el seu funcionament. Cada cop menys catalans anem a votar. Cada cop més catalans ens definim independentistes. Tots aquests catalans es mereixen una opció revolucionària, insubmisa i inconformista, una opció d’obediència horitzontal i nacional, que es presenti sense intenció de pactar, que despulli les vergonyes de qui, instal•lat en el poder, ha perdut de vista la lluita. Aquest poble inconformista pot exigir munició per a matar el bitxo gros. L’opció de presentar-se a les eleccions autonòmiques és de la militància de les CUP, però les conseqüències les rebran tots els catalans i catalanes inconformistes.

divendres, 9 de gener de 2009

Tercer Congrés Catalanista

Ahir dijous es va fer a Manresa (a l’Auditori de CaixaManresa de Plana de l’Om) la presentació del Tercer Congrés Catalanista que es durà a terme durant l’any per a presentar una sèrie de conclusions, al final de tot, sobre com encarar el futur del país i quines són les propostes de la societat civil. La idea és que tots plegats (vaja, tots els catalanistes) pensem allò que els polítics no pensen.

Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.

És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.

Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.

Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.

Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.

Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.