Sobre la pervivència en el dolor (I)

Llegint Agustí no puc més que admetre i assumir el sentit primer de la seva exposició sobre la vida i per extensió la de tot el cristianisme, més no sé si serveix de purificació aquest patiment, no sé si condueix a rés més que a gaudir del propi martiri com a prova de força. Vaig mirar de fit a fit el doctor i li digué: “no us cregueu déus allunyant el meu traspàs, més aviat ocupeu-vos de la meva boca i dels dolors persistents si em voleu ajudar, però no tracteu la mort com el pitjor dels mals ni la vida com el bé suprem, doncs anireu errats. No és terrible morir sinó la manera de morir, no és meravellós viure sinó la forma de viure”. I malgrat tot l’organisme està preparat a maldar per sobreviure arrossegant-se per atrapar un bri de salut que estiri trenta segons l’existència o que serveixi de pont fins un altre bri més llunyà; fins en la inconsciència.

El mal anomenat ateu Schopenhauer ullava aquesta maleïda voluntat de la matèria per persistir viva, per retornar de la mort fins i tot en un darrer intent per manifestar-se. Perquè l’existència més plena és més incòmode que la mort; perquè l’emoció, l’amor, la felicitat són menys completes que la no existència que no depèn d’unes sensacions alteradores. Arribats aquí però assetja el terrible dubte de si és possible la no existència, no tant des del punt de vista espiritual, que sens dubte no ho és de possible, sinó des del de l’existència material. Seria fatal ser un i ser tots alhora. Haver de viure eternament totes i cadascuna de les existències sí seria un patiment. Seríem Déu, Déu d’un dolor innecessari.