Ahir dijous es va fer a Manresa (a l’Auditori de CaixaManresa de Plana de l’Om) la presentació del Tercer Congrés Catalanista que es durà a terme durant l’any per a presentar una sèrie de conclusions, al final de tot, sobre com encarar el futur del país i quines són les propostes de la societat civil. La idea és que tots plegats (vaja, tots els catalanistes) pensem allò que els polítics no pensen.
Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.
És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.
Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.
Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.
Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.
Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.
Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.
És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.
Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.
Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.
Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.
Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.
![Connexions [From Tarragona]](http://2.bp.blogspot.com/_zanIDIT4-CA/R2_w9G5IL-I/AAAAAAAAAjA/782tege0-i0/S240/tondorotondo.png)
.jpg)
.gif)
2 comentaris:
No me n'havia assabentat d'aquest congrés... bé: les paraues són necessàries, però calen fets.
El catalanisme no és una expressió superada, sinó tot el contrari, la majoria de gent no sap ni que vol dir, cosa que posa de manifest el baix nivell cultural i educatiu que tenim.
S'acostuma a pensar que aquests valors són carrinclons i desfasats quan en realitat és tot el contrari. El catalanisme és un valor a redescobrir i te molt futur. No hi ha manera d'estar a l'alçada d'un món globalitzat i cosmopolita si no redescobrim els valors i ideals del nostre poble, altrament dit catalanisme.
D'altra banda lamento molt quan veig catalans en comptes de sumar esforços es dediquen a restar. Sembla que ens hem convertit en experts per atacar-nos a nosaltres mateixos. Ningú neix ensenyat i el que hem de fer és enriquir allò que no es complet en comptes de destruir-ho tot i dir "no compteu amb mi". Es una llàstima no comptar amb gent com tu.
Publica un comentari a l'entrada