Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol

diumenge, 30 de desembre del 2007

Ara arriben les esmenes d'Esquerra Independentista

El passat 17 d’octubre escrivia que les esmenes que presentava Uriel Bertran a través de la plataforma Esquerra Independentista a la Conferència Nacional d’Esquerra que s’havia de celebrar aquell cap de setmana eren l’excusa que tenia l’aparell del partit (entenguis Puigcercós i Vendrell) per presentar-se davant Montilla exigint un replantejament a mitja legislatura del segon pacte tripartit. L’únic handicap que existia era que sense que es notés els assistents a la conferència entenguessin que era del tot necessari que aquelles propostes prosperessin amb o sense el consentiment del clan de l’avellana (entenguis Carod i Benach). Paral·lelament es garantia una taula de flotació per a Puigcercós en el cas que l’esmena a la totalitat de Reagrupament.cat tirés endavant o rebés un suport considerable.

Tot i l’important empenta rebuda, les esmenes d’Esquerra Independentista no van prosperar i no es va poder tornar a utilitzar l’argument de l’opinió dels militants de base que tan bé (i encertadament, si se’m permet) usen Puigcercós i Vendrell per canviar les postures oficials (recordem el canvi de vot en el referèndum de l’Estatut). Han passat dos mesos i sembla que el canvi d’any i la distància en el temps han aconsellat Puigcercós deixar de dissimular l’evidència i tornar a emprendre el camí de la renegociació del pacte tripartit sabent que ara són els socialistes els que tindrien dificultats per fer entendre un trencament basat en l’obediència als mandats d’Espanya a l’hora de complir l’amenaça del principi de legislatura: o sigui, pactar amb CiU.

Perquè al cap i a la fi aquesta era la por que tenia Esquerra en el moment de tancar el segon pacte de govern tripartit (por d’Esquerra i pànic d’Iniciativa): La constatació del pacte que Mas i Zapatero havien tancat per a Catalunya, al preu d’un Estatut, de fer una sociovergència amb la presidència pel partit més votat i que el va trencar Montilla (entenguis Iceta) per tal de ser president, però que van utilitzar per domesticar Esquerra i endossar-li els Mossos d’Esquadra a Saura. El que no entenc és la necessitat que tenia Esquerra de seguir governant a aquest preu. Gairebé hauria estat millor presentar el pacte entre convergents i socialistes com la constatació d’un acord del poder d’esquenes al poble i haver-se mostrat com la principal força política enfront del pacte d’interessos personals i amb les mans lliures. És clar que haurien estat quatre anys sense tocar poder; per a Esquerra hauria estat aconsellable, per alguns dels seus dirigents, un malson.