Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol

dijous, 15 de novembre del 2007

Emprenedors: Catalunya és la marca

Sobta que en un temps que és comú veure botigues de productes ecològics, dietètics, de comerç just, i el creixement accelerat que estan experimentant els comerços gourmet, Catalunya com a marca quedi diluïda a accions puntuals, inconnexes en aparença. Buscant per internet és fàcil trobar intents més o menys amateurs d’agrupament de productes, principalment dels sectors d’alimentació i, potser, de drogueria sota la bandera catalana, però cal vertebrar una proposta des de dins de l’empresariat amb la cobertura logística que calgui de l’administració.

No és fer país, o no és necessariament fer país. Ha de ser una proposta, un projecte que engresqui l’emprenedor català per ser una possibilitat econòmicament viable, atractiva per al inversor. Tenim mostres de suport gairebé incondicional del públic per unes marques que han significat un salt en la independència del mercat català i la llengua catalana. Per no descuidar-me’n cap vull pensar en tres exemples diferents que els uneix un projecte de fer país a partir del producte. Recordo haver descobert amb certa sorpresa en el seu moment la catalanització de l’etiquetatge d’Hacendado, que és la marca blanca de Mercadona. Dic amb sorpresa perquè malgrat que Mercadona té el seu origen al País Valencià, dóna cobertura total a la part de drogueria a la marca Bosque Verde de la que és important accionista Ángel Acebes.

Després Llet Nostra va saber aprofitar l’empenta provocada per la crisi del preu granja de llet i el posterior conflicte Pascual per despuntar amb una estructura petita però amb les idees clares. Com a tercera vull nombrar una empresa bagenca com és Conserves Ferrer que envasant salses i conserves catalanes i fins de fora ha aconseguit ser present arreu.

És cert que és injust parlar d’aquestes tres marques quan segur que me’n descuido moltes altres, però les tinc personalment presents i són tres exemples significatius, no només pel catalanisme amb què s’ha dotat la imatge sinó per una qualitat del producte, unes condicions cooperativa –laborals o una tasca imaginativa específiques que les fan referents del què ha de ser una denominació d’origen Catalunya.

El públic hi és. Fa falta el compromís de l’administració i l’empresariat. Si existeixen uns requisits per determinar denominacions d’origen vinícoles, s’ha de crear un cartipàs per definir quines són les exigències per poder formar part de la marca Catalunya. Evidentment l’elaboració i l’origen de les matèries principals, però també un procés artesà o un procés més mecanitzat però amb alt valor afegit en l’elaboració, les condicions laborals dels treballadors, la innovació, la visualització i, és clar, la preservació de tota normativa superior, per posar uns exemples.

Aquest procés s’ha de dur sense complexes, sabent que la marca ven, que no és patriotisme infantil, que parlem de negoci, que tractem de calés. Hores d’ara no he vist enlloc un CATràpid amb botifarra i seques en comptes de burguer i patates fregides, amb brou en comptes de cola, amb vi i ratafia i postres de músic, com tampoc he vist un comerç gourmet de productes catalans. Amb la iniciativa empresarial que sempre ha existit a Catalunya, em sorprèn que una marca tant potent encara estigui per estrenar-se.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

En relació a Mercadona m'agradaria recordar que -juntament amb altres empreses- va portar l'Eric a l'audiència nacional per escriure uns e-mails.

Un bon exemple és Llet nostra que va començar a etiquetar en català, va trobar resposta del consumidor i va desbancar ràpidament altres empreses, com Ato o Copireneo que van ser lents a l'hora d'incorporar el català. Ara Ato ja està “normalitzada” però els pocs reflexes que va tenir li han costat una bona quota de mercat.

Un bon exemple també és Moritz que es va fer un forat important al mercat i que ha obligat a la Damm a respondre posant també el català per frenar el creixement de la petita Moritz.

En tots els casos hi ha un element comú, la resposta del mercat. Si el mercat es receptiu i te com a criteri de compra “l'ús del català“ el resultat és que etiquetar en català es una bona estratègia per impulsar les vendes i de creixement empresarial. Per tant, com a bona estratègia que es les empreses l'apliquen.

Hi ha un segon estadi, com el cas de la Damm. Si el criteri de compra d'un % important del mercat és “l'ús del català” i una empresa l'aplica, les altres per evitar perdre quota de mercat han de fer el mateix per bloquejar el creixement del competidor, per tant hi ha un procés d'arrosegament.

Els emprenedors són una part del mercat, però l'altre -la més important- és la dels consumidors. Tots nosaltres en definitiva, tenim la responsabilitat de prioritzar la compra de productes degudament etiquetats, de comprar amb criteri nacional.

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Sens dubte Mercadona no és exemple de defensa de la cosa catalana perquè sí. Escric sobre ella com a mostra de que una empresa sense cap sensibilitat nacional pot guanyar una quota de mercat important catalanitzant els seus productes. Si a això hi afegim que la seva marca blanca acostuma a ser de qualitat tenim la mostra del seu èxit.

Per una altra banda, comprenc les teves apreciacions sobre educació en el consum, però no era pas això el que volia destacar aquesta vegada. Escric d'etiquetatge,però també em referèixo a una manera de fer les coses, una qualitat i imatge de marca (Conserver Ferrer) o unes relacions laborals (Llet Nostra) que donen un valor afegit al producte i que el situen en primera línia de consum intern.

Faig aquesta entrada al bloc no pas amb la intenció de convèncer algú que només compri productes en català, aquesta feina està molt aconseguida però no pas per una qüestió patriòtica sinó perquè cada cop més es relaciona català amb qualitat.

La pilota està a la teulada de la patronal i ara la patronal no té l'excusa fàcil de que hi perd calés. Per una altra part hi ha una colecció impressionant de productes fabricats aquí, etiquetats en català i que tenen el hàndicap de tenir una producció molt baixa que amb una aposta inversora moderada podríen captar un mercat molt més general.

Molts cops no és si una marca cambia la seva etiqueta de castellà a català (que benvingut sigui), sinó el naixement de marques amb mentalitat catalana des de la llengua de la seva etiqueta fins als processos productius i la qualitat de les matèries primeres. Surt més car el producte a la botiga? Crec que pels exemples que tenim el públic està disposat a pagar una mica més perquè relacionen etiqueta catalana amb artesania i qualitat.

Anònim ha dit...

Ja sé que vaig tard fent aquí un comentari però ha passat per Olot? Es trobarà un fast food català on et serveixen amanides, carn a la brasa, seques, vi... Està tirant cap a les preses i es diu B-Creck. El nom no està gaire encertat però val la pena anar-hi. Com anècdota dir que està en el mateix lloc que hi va haver el McDonalds amb la vida més curta de la història.
Anna de Barcelona

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Anna, no coneixia l'existència d'aquest fast-food però prometo aturar-m'hi quan passi per Olot. Aquesta idea del fast-foot català em va passar pel cap farà deu anys però no la vaig tirar endavant per diversos motius. Si s'enfoca bé, amb una línia de poductes tancats i amb una estètica ben treballada estic segur que pot funcionar molt bé.