Projeccció i xerrada sobre Xirinacs a Manresa

El mateix dia que s’ha fet públic als mitjans de comunicació la censura que ha sofert l’escriptor Lluís Busquets per un article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs encarregat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i que finalment no ha estat publicat a la seva revista, a Manresa els companys de la CUP enllestien els darrers detalls de l'acte de divendres que oferirà el passi del vídeo “De l’amnistia a la independència” i una posterior xerrada amb Núria Roig i Antoni Aceves de la Fundació Randa acompanyats del regidor Adam Majó.

No cal dir que tinc especial il·lusió per a saludar a Núria després de gairebé sis mesos de correspondència virtual i escoltar-los glosant la figura de l’amic i les múltiples anècdotes i experiències que segur que tenen sobre ell. A l’acte s’aprofitarà per informar la premsa sobre les darreres gestions polítiques que es volen dur a terme des de l’ajuntament i que implicaran directament la ciutadania fent-nos partícips de l’homenatge que la CUP proposarà per a Lluís Maria Xirinacs. La trobada es durà a terme a La Fadulla a dos quarts de nou del vespre i servirà de punt i seguit en la reivindicació pel seu reconeixement a la ciutat de Manresa. La pilota tornarà a quedar al sostre dels qui no van voler oferir-li el nom d’un carrer de la ciutat amb excuses de mal pagador.

Més etiquetes i fi de correus

Alguns celebraran que a partir d’avui no enviaré més correus notificant les noves entrades al bloc. Sóc conscient que això farà baixar les visites ja que fa de recordatori però crec que en general hi ha prou eines per a seguir els moviments de La muntanya russa. Encara que no ho sembli destriar les adreces a qui enviar les novetats em porta estona i pot molestar a més d’un que per no fer un lleig no em retorna resposta per a que l’esborri. Crec, a més, que quan aquests apunts s’actualitzen a twitter, a facebook, als blocs ciutadans i al portal de la bagesfera, a més de tenir la possibilitat d’introduir l’adreça de correu electrònic a la boca del feedburner que hi ha a sota dels enllaços, existeixen prou canals per assabentar-se com perquè a sobre enviï correus de recordatori.

Paral•lelament a això afegiré dues o tres etiquetes transversals perquè en moltes ocasions m’he trobat que el ventall encara no cobria les meves urgències classificatòries. Per una part encetaré una etiqueta referent al Medi Ambient i una altra referida al Territori que inclourà temes referents a la vertebració i a les infraestructures bàsicament. Possiblement afegeixi també una etiqueta de seguiment als missatges de Mediaclic amb la intenció de compartir les il•lusions, les ànsies i les pors que pugui tenir. Finalment canviaré l’etiqueta categòrica de Blogosfera per 2.0 per a fer-hi cabre tots aquells apunts que facin referència també a les eines que existeixen a la xarxa per a socialitzar els nostres pensament.

RCAT al Conservatori

M’havia apuntat a l’agenda anar aquest diumenge a mode d’observador a l’assemblea que Reagrupament.cat celebrava al Conservatori de Manresa però un dinar familiar que teníem a casa no ho ha fet possible. Tot i així estava indecís després de veure que a Facebook havien penjat la referència del meu apunt ‘Carretero a cara descoberta’ amb algun comentari a la contra i que algú podria interpretar la meva presència com d’intenció de reforçament dels meus arguments. Lluny d’això tenia la voluntat d’assistir-hi per a saludar excompanys de partit, tornar a veure Josep Lluís Gozalbo i convèncer-me de que estava equivocat. A l’acte hi han assistit unes cinc-centes persones i hores d’ara em sap greu no haver-hi anat perquè segurament hauria reconegut algun saludat virtual.

Carretero i Carandell han sortit elegits candidats per aquesta opció per unanimitat (era una candidatura única) i confirmen una opció que sembla ser la única diferent, per bé i per mal, de les quatre que fins ara es presenten al Congrés d’Esquerra. El domini que semblava tenir Puigcercós està quedant eclipsat per la candidatura de l’avellana (redireccionament del bloc de Benach a Esquerra al bloc del President del Parlament que no és elegant) i els resultats, si més no per a mi, estan més oberts que mai.

Darrera tothom en una espera intel·ligent queda Renyer de qui no puc dir rés més que no el conec ni personalment ni públicament més que pel seu bloc. Renyer és el candidat que menys soroll està fent i això és bona senyal. Si hi afegim que Uriel Bertran s’està movent mesuradament i que sembla que és possible que m’equivoqués, com a mínim a curt termini, a l’hora de valorar la relació que podria tenir amb el seu mentor estem davant d’una candidatura que potser no guanyarà, però no quedarà gaire lluny dels dos de davant. En general queda palès que la batalla d’Esquerra s’està vivint més que mai a la xarxa; Saül Gordillo ha fet una feina de seguiment dels moviments [destriar els apunts] de les quatre candidatures en la web 2.0 que cal tenir present si no es vol perdre el fil dels esdeveniments.

Corbacho i Chacón ministres en acció

Trenta anys de paciència municipal metropolitana estan donant els primers rèdits a uns alcaldes, primer Montilla i ara Corbacho, més preparats en la política d’embalum que en la d’estil i preciosisme. Corbacho serà Ministre de Treball i Immigració del govern espanyol confirmant la preponderància de la línia PSOE en el socialisme català. Ja no deuen quedar gaires Icetes, ni Nadals, ni Tures en un socialisme català que cada vegada està més allunyat d’aquells orígens federals i s’abraça a l’opció de no ser sinó és amb el PSOE.

Chacón per part seva serà la que hauria de comandar l’exèrcit si Catalunya proclamés la seva independència i es farà càrrec de Defensa. Sort que tant a Treball com a Defensa hi deu haver tècnics altament qualificats perquè tot i que Celestino Corbacho encara pot quadrar en la cartera de Treball per la seva filiació sindicalista (encara que faltaria veure que en queda d’allò), no acabo de veure gaire clar com Carme Chacón es farà entendre parlant d’armes, munició, tancs i aviació. Tot i així a Chacón li hem de reconèixer la capacitat d'aconseguir que les seves imitacions de Polònia es quedin curtes al costat del seu zapaterisme real.

Llet, cafè i carxofes

Fa encara menys de un any que la llet es va situar en els núvols. La pujada va ser instantània, d’un dia per un altre, no pas en un creixement sostingut i constant sinó per una enfilada sobtada. Una pujada superior a la del gasoil i que no sé si té el mateix origen en la pujada del dolar doncs com a observador macroeconòmic mai he tingut prou elements d’anàlisi, ni tampoc els he buscat. Tot i així les exigències dels ramaders pel preu del litre de llet que paga Pascual s’han tornat a escoltar i em recorda una anàlisi de La Vanguardia del passat febrer on assenyalava que els beneficis dels intermediaris suposaven més del noranta per cent del preu final del cafè que és el segon mercat legal més important del món només per darrera del petroli.

Mentrestant el preu de la carxofa està de baixada degut a la gran producció que s’ha portat a terme sobretot al Baix Llobregat i País Valencià. La carxofera és una planta resistent i agraïda i en temps de imprecisió meteorològica una garantia de supervivència a no ser que tothom pensi el mateix i es caigui en la superproducció. Encara que si anem a buscar la part positiva, l’aigua de cocció de la carxofa és excel•lent pel fetge i la seva ingesta freqüent ajuda a controlar els nivells de bilis.

Catàleg de Mediaclic

Vaig comprometre’m a intentar no escriure de Mediaclic a les pàgines de La muntanya russa però aquesta darrera setmana he estat abduït per la novetat fins a anar una mica distret de les darreres notícies d’actualitat. I de fet, més que de Mediaclic, aquest és un apunt personal, una nota al marge de la meva activitat professional que visualitza la part més lúdica de la meva feina. És per això que dos dies abans que el tingui a les mans us vull fer partícips del catàleg que m’ha d’acompanyar a les visites. Ho faig perquè m’agrada molt i per presumir de Joan, el dissenyador que està al servei dels nostres clients. He tingut descuidat el bloc un parell de dies perquè hem estat embolicats en la configuració d’ordinadors, impressores, programes i demès. Em comprometo a que no tornarà a passar. Mentrestant us enganxo la coberta del catàleg a dalt i l’interior del catàleg a baix amb la possibilitat d’estendre’ls fent clic a sobre. Amb protecció, això sí.

Nadal en riu regirat

Sabem que la contenció verbal de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, no és una de les seves virtuts principals però resar perquè no plogui en una situació com la que ens diuen que travessa el país tot i les pluges d’aquesta setmana és anar a pescar en riu regirat amb espardenyes de set betes. S’entén la intenció de collar el govern d’aquí i el gobierno d’allà tot esperant una resposta ferma i definitiva al problema cíclic de la sequera metropolitana o una revolta popular de gent assedegada però el to usat de sobretaula amb cigaló i el consell cap als alcaldes del Camp de Tarragona que no cedeixin aigua dels aqüífers fan la seva intervenció deshonesta i malvada.

I potser no sóc la persona més adequada per criticar les seves declaracions quan en aquest mateix bloc he fet servir els mateixos arguments de forçar una situació límit per agitar la població a l’hora d’encarar el dret a la sobirania de Catalunya, però mai he desitjat un escenari dramàtic per a justificar la mobilització. Pregar per a que no plogui i demanar que no s’ofereixi aigua seria equiparable a que també resessin els ecologistes que no volen el transvasament del Segre. Una cosa és que defensis la teva opció i una altra diferent és que defensant la teva opció preguis per a que als altres els vagin les coses pitjor.

És possible que les ganes de situar Montilla i Zapatero entre l’espasa i la paret fa que hi hagi qui busqui qualsevol tema d’actualitat per a borrar-los aquesta mena de felicitat de l’encantat. Segur, però, que tots plegats es dutxen a diari i es renten les dents després de cada àpat. Si algun dia l’aixeta no ragés veuríem Nadal i companyia carregant contra els responsables sense caure en recordar les seves pregàries anteriors.

No és un intercanvi...

Passa que si no hagués mencionat La muntanya russa en un apunt segurament hagués tardat més temps a trobar aquesta persona que signa com a Siono i que escriu català com si parlés argentí a cau d’orella. Passa que si l’autora hagués fet amb aquest bloc la crítica incòmode que pretenia fer en general quan va encetar el seu per a mi seria molt més fàcil fer el que vull fer avui que no pas ara després de sentir (mai ho he dit, però parlo i sento quan escric i llegeixo) adulacions i veure com de la nit al dia passo de ser un desconegut a ocupar un espai a la seva dreta.

Avui pujaré el Siono a l’apartat d’individuals completant la desena. I ho faig avui perquè ella em va citar, sens dubte, però no perquè m’hi senti en deute ni perquè vulgui creure que hem de fer un intercanvi d’enllaços, sinó perquè si no m’hagués citat segurament no l’hagués conegut fins més endavant. Però com que sovint estic “un pel massa insistent amb controlar públicament el seu (per meu) bloc en quant a popularitat i visites”, doncs repassant les meves visites diàries vaig descobrir un origen desconegut que em va acompanyar fins a una renglera d’ampolles d’Absolut. Però que ningú dubti que més tard o més d’hora, per una trobada casual o per una busca desesperada, el Siono hauria acabat a la cartel·la dels fotografiats. Ha estat avui i millor avui que demà.

Siono és un bloc de crítica a blocs que és implacable quan creu que ho ha de ser i dolç quan una cosa li agrada, però que sempre és fresc, ofert i natural. Imaginar la seva autora és pensar en algú que riu mentre llegeix i gaudeix mentre escriu, que té una empatia desbordant per a situar-se en el moment en que el blocaire executa i viure amb ell les seves emocions, les seves indignacions i els seus raonaments. Siono més que blocs retrata blocaires i ho fa d’aquella manera d’aspre dolçor del suc de llimona amb sucre.

Des d’aquí li agraeixo la menció i el reconeixement perquè m’alimenta aquella vanitat sana de pensar que és millor ser ben llegit que molt llegit i perquè d’una altra manera hauria passat més temps fins a trobar-la i hauria d’haver estat més estona per llegir-me els seus tenaços escrits endarrerits.

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

Neix Mediaclic, comunicació digital

Avui al final ja m’he donat d’alta d’autònoms i es pot dir que Mediaclic queda constituïda com a central de medis digital amb la vista posada en el mercat català i en la premsa digital catalana. És clar que segons les demandes pot traspassar fronteres i també buscar suport publicitari allà on sense ser un mitjà digital es generi trànsit, però l’esperit de Mediaclic és utilitzar la metodologia comercial convencional per oferir una publicitat digital lligada a un contingut elaborat. Les enquestes afirmen que en el nostre país més d’un quinze per cent del consum d’informació política es fa a través de la xarxa, que la meitat de la població s’hi connecta freqüentment, que segons l’OJD els deu primers mitjans en català apleguen més d’un milió i mig d’usuaris únics al mes i que ja existeixen vint capçaleres auditades per aquest mateix òrgan.

A més, però no només, la xarxa ofereix un usuari professional, jove i amb un cert poder adquisitiu i la seva publicitat és dinàmica, mesurable i interactiva. De forma modesta, Mediaclic neix amb vocació de suport als mitjans digitals i amb la voluntat de popularitzar-los, fomentar-ne l’ús i fer possible l’obertura a clients que busquen formes imaginatives d’arribar a l’usuari final.

A banda d’actuar com a central de mitjans, Mediaclic oferirà serveis d’arrodoniment de campanyes multisuport, estudis de publicitat multicapçalera, complementació publicitària a través de la web, creació i disseny de campanyes publicitàries, adaptació de webs convencionals a webs comercials, posicionament de la web en els cercadors, elaboració de consultories publicitàries i d’imatge així com fórmules imaginatives de penetració a la xarxa.

Mediaclic es constitueix com un ventall de serveis digitals en xarxa, utilitzant els mètodes de proximitat convencionals per oferir un producte potent, modern i innovador. Com que La muntanya russa s’escapa una mica de tot això a partir d’ara canalitzaré la informació de Mediaclic per les seves vies. Permeteu-me però que avui no hagi volgut amagar la il·lusió i per aquesta vegada us n’hagi fet partícips.

Osona.com, 8 d'abril de 2008.
3cat24, 8 d'abril de 2008.
Naciódigital, 8 d'abril de 2008.
Diari de Mataró, 8 d'abril de 2008.
Directe.cat, 9 d'abril de 2008.
Comunicació21, 9 d'abril de 2008.
Ràdio Catalunya, 9 d'abril de 2008. (segona part)
El Singular digital, 10 d'abril de 2008

Sobirania voluntària

Escoltava com un comensal en un sopar de no fa massa temps intentava mostrar que la independència de Catalunya era una qüestió de voluntat dels catalans, ja no de tots aquells que viuen a Catalunya, sinó de tots els que ens sentim catalans. Raonava que si la classe política forçava la radicalització dels seus discursos i tensava el panorama polític català ineludiblement tots els valors culturals de les dues bandes enfrontades anirien decaient pel seu cantó natural fins arribar a la llengua. Però s’havia de fer sense fissures, sense negociacions partidistes, amb sinceritat i honestedat i amb fortalesa enfront de l’adversari. Si la meitat de la població, o menys fins i tot, volgués la independència ningú ni rés l’aturaria. Perquè existeixen una colla d’elements que fan impossible la resposta. Un estat immers en la Unió Europea i en la OTAN no es pot permetre un conflicte intern i aquest és el punt de vista que no s’ha de perdre a l’hora de tensar les relacions fins a l’infinit. La idea és eliminar qualsevol matís intermedi forçant tothom a prendre part per una Catalunya castellana o una Catalunya catalana.

El comensal és una persona prou coneguda en el panorama digital i informatiu. Com que el sopar era de caire privat permeteu-me que em reservi el seu nom.

Carretero a cara descoberta

He buscat a La Vanguardia digital el qüestionari als quatre candidats a la presidència d’Esquerra que avui he llegit en l’edició de paper per enllaçar-lo des del bloc però no l’he sabut trobar. En unes columnes paral·leles tant en disposició com en contingut Puigcercós, Benach, Carretero [entrevista a Reagrupament.cat] i Renyer han contestat unes deu o dotze preguntes idèntiques amb respostes idèntiques sinó fos perquè Carretero cada cop es mostra més proper als Boixos Nois i a Estat Català amb uns plantejaments i continguts que superen en molts aspectes la doctrina mateixa de Convergència.

Amb els seus antecedents personals, i tot i que al principi considerava positiva la seva aparició, no puc més que preocupar-me per un posicionament més pròxim al reaccionarisme catòlic que fins i tot a polítiques de centre o centre–dreta, per no dir d’esquerres. Un posicionament que ja mostra sense complexos i que aposta per un catalanisme racial, folklòric i de faixa i barretina. No és que entre la militància d’Esquerra estigui sòl, cal recordar aquella trucada al Món a RAC1 després de les municipals en que un militant d’Esquerra (i de Manresa) confessava amb cert orgull haver votat PxC, però cal veure com es fa encabir tota aquesta gent que no té una actitud d’esquerres en un partit que comença precisament per aquesta paraula.

Malgrat pugui compartir amb el líder de Reagrupament.cat el seu ideal de fomentar l’ensenyament en valors (caldria veure si són els mateixos), malgrat compartim l’amor pel nostre país, fins i tot malgrat que molts dogmes preconcebuts per certa esquerra ens siguin rebutjables (també caldria veure si són els mateixos) tot no s’hi val per a la independència de Catalunya. No val competir amb Convergència per un mercat de dretes, no val acceptar persones amb mentalitat feixista, encara que sigui feixisme català, no val picar l’ullet al discurs ètnic ni flirtejar amb la intolerància. Si més no, no val fer tot això des de dins d’una Esquerra que ja fa temps que va deixar de ser l’Esquerra dels trenta i ara ha d’encarar el futur de manera desenfadada, moderna i desinhibida, sense hipoteques ni necessitats personals.

I dic això després de confirmar que continua amb la idea d’agrupar tot el catalanisme a Esquerra, sigui de l’ideal que sigui, seguint amb el que ja va assenyalar l’any passat en la presentació de Reagrupament.cat al Via Fora de Manresa. Encara que llegint el quadre de La Vanguardia sorprèn veure que amb quatre candidats el ventall estigui tant mal cobert. Som a dos mesos del Congrés i pel bé del país espero poder llegir algun dia algun punt de programa interessant sinó la sequera serà llarga.

Jornada sobre Premsa Digital a Vic

Avui al matí he assistit a la Jornada sobre Premsa Digital que el Grup Nació Digital ha organitzat a l’edifici El Sucre de Vic amb la presència de Lluís Foix com a principal conferenciant i una taula rodona moderada per Jordi Font, del GND, amb Saül Gordillo, de l’ACN, Núria Coma, telemàtica aplicada a l’educació i Carlos Scolari, de l’UVic. Tot i ser un matí laborable l’acte ha estat assumit pel públic com una jornada de treball i la seva presència ha estat notable.

Com no podia ser d’altra manera Lluís Foix ha fet una conferència molt interessant destacant sincerament la importància i la potència que tenen els mitjans digitals vers els convencionals, assumint que és una opció tant de futur com amb un present inqüestionable i ha mantingut animat el debat amb enunciats enigmàtics que ha deixat sense respondre durant molta estona. Em quedo quan ha volgut apostar a tall de provocació per eliminar la Facultat de Periodisme, quan ha prioritzat la llibertat que ofereix la informació de la xarxa per sobre de la seva veracitat, quan ha confessat que no llegeix els comentaris que li fan als seus escrits digitals per no haver-los de contestar i que més tard ha quedat desmentit quan ha mencionat un comentari curiós que li havien fet i quan ha confiat en la selecció natural perquè triomfi allò excel•lent que es presenta a la xarxa.

Entremig hi han hagut intervencions del públic molt insistents amb l’escombraria que segons ells hi ha a internet i les paranoies que s’hi aboquen en el típic debat cansí de voler parcel•lar la xarxa i extrapolar-hi els models de comportament humà convencional repetint-ne els errors. Les intervencions posteriors de Gordillo, Coma i Scolari han versat sobre les seves diferents àrees de treball però tot i així Foix ha continuat aclaparant les mirades, atencions i la majoria de preguntes que s’han centrat en els fronts que havia deixat oberts durant la seva conferència.

Ha estat un matí profitós i interessant que m’ha permès saludar coneguts reals i digitals i felicitar Saül per la seva recent paternitat i Miquel Macià per una molt bona jornada.

Enllaços de Feevy

El dilluns explicava el meu descobriment de Feevy i afegia que l’havia configurat per oferir l’apartat d’opinatori polític bagenc que s’actualitzava automàticament amb les tres darreres entrades d’un grup de deu blocs que havia punxat. Fins i tot m’havia ofert a que si m’havia descuidat algú m'ho fes saber. La única condició era que el bloc anés signat per una persona real o un partit, o sigui que no fos anònim ni utilitzés pseudònim. Com que només se’n visualitzen tres alhora tot seguit ofereixo la llista dels deu blocs que he punxat fins ara per a què s’indexin automàticament.

Seguint el mateix ordre que m’ofereix Feevy són ‘De mica en mica’ de Jordi Masdeu, ‘Inquietuds’ d’Anna Pons, ‘De Suïssa estant’ de Ramon Boixet, ‘Penyagolosa’ de Josep Lluís Gozalbo, ‘GIS’ del Grup Independent de Súria, ‘el blog del Marañón’ d’Albert Marañón, ‘Ara li fan el mànec’ de Ramon Marquillas, ‘Ciudad e Innovación’ d’Alain Jorda, ‘Oriol Puig’ i ‘Blog de Jonatan Triviño’. Només apuntar que les actualitzacions no són sempre ràpides i que pot ser normal que entremig tardi alguna hora a actualitzar-se.

Primer trimestre de l'any

A la conferència de la Bagesfera i en el sopar posterior Marc Vidal va apuntar amb innecessària modèstia que l’antiguitat del bloc és un valor molt a tenir en compte a l’hora de valorar les visites diàries ja que és més conegut entre els navegadors habituats i hi ha més paraules que entren en el joc de la indexació dels cercadors. És per això que a mida que passen els dies es pot apreciar que el número de visites provinents dels buscadors augmenta i de la gent que accedeix al bloc de manera directe també. Fa poc més de mig any des del passat onze de setembre i tot i que La muntanya russa és relativament jove aquestes dinàmiques que apuntava Marc Vidal ja es comencen a notar.

Totes les estadístiques que apuntaré estan extretes del Google analytics que tot i que dóna uns resultats significativament més baixos que els contadors convencionals m’ajuden a assegurar unes dades que no pequin per excés. Des de l’u de gener fins al trenta-u de març La muntanya russa ha rebut un total de 6.179 visites provinents de 2.425 usuaris únics que han generat un trànsit de 10.466 pàgines vistes. Fent la mitjana es desprèn que cada visita genera 1,69 pàgines vistes i que cada usuari ha visitat el bloc 2,55 vegades aquest trimestre. Les mitjanes diàries són 67,90 visites, 26,65 usuaris i 115,01 pàgines vistes. El dia que el bloc va rebre més visites va ser el quatre de març coincidint amb l’entrada ‘Les eleccions de la CUP’ amb 167 visites i el dia que en va rebre menys va ser el 23 de març en ple diumenge Sant després de la Vetlla Pasqual amb 17 visites.

De totes les visites rebudes un 36,51% van ser visites d’usuaris nous i la mitjana de temps de cada visita es va situar en 2:50 minuts. Els visitants van arribar de 34 països diferents essent Catalunya amb 5.498 visites, Espanya amb 335, Estats Units amb 52, Holanda amb 47 i Suïssa amb 41 les que van generar més trànsit. Els escrits que de manera independent es van visitar més durant aquest primer trimestre d’any són per aquest ordre ‘Una poca-soltada a la Catosfera’, ‘Catalunya no és Kosovo’, ‘L’inici de la fi de Carod-Rovira’, ‘Les eleccions de la CUP’ i ‘Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada’.

Aquestes xifres ja són prou significatives per veure tendències, preferències i gustos i es d’agrair que un 63,49% de les visites siguin de repetidors ja que m’ajuda a visualitzar una certa fidelitat de qui entra a La muntanya russa. Ja m’he mirat prou el melic. No ho tornaré a fer fins el mes de juliol per traslladar-vos les dades del segon trimestre de l’any com si fos la declaració de l’IVA o l’IRPF.

Demagògia a Arrasate

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.

Melcior, Gaspar i Lluna Baltasar

Ja és difícil admetre que els polítics en general nomenin familiars seus per a càrrecs de confiança com si la màxima de que ningú és imprescindible no valgués per aquests casos en que el nomenat competeix amb set milions de catalans més. No és decorós i molt menys comprensible que s’addueixi la qualitat professional del familiar com si fos la única persona del país, com si algú dubtés de la seva capacitat per portar a terme la feina, com si el familiar de qualsevol no pogués estar en aquest lloc de treball quan en realitat encara que objectivament fos la persona més adequada hauria de renunciar a ocupar un càrrec que es designa sense passar per cap dels dos accessos principals a la funció pública, o sigui, el democràtic per elecció i el meritocràtic per oposició.

Si a això hi afegim que Lluna Baltasar, la filla del Conseller, ja gaudia d’un càrrec de confiança i ara és notícia perquè amb això no en tenia prou i li han hagut de pujar el sou fins arribar a més de 60.000 euros l’any sense canviar de treball ens trobem amb una actuació pèrfida, més si valorem d’on ve, per com lluny d’amagar un nomenament dubtós el recompensa i l’exagera, en fa una aquarel·la i la penja al rebedor. Serà que no es prou sabut que la carrera de periodisme és una de les que dóna més professionals a Catalunya. Serà que en el gabinet del President no hi podia entrar ningú més amb un perfil semblant a ella.

Amb aquest cessament i nomenament recompensat el Govern de Catalunya, el seu President i sobretot Iniciativa demostren la seva sensibilitat i respecte a la democràcia, al poble, a la igualtat d’oportunitats i al repartiment de la riquesa. I amb el nou sou, Lluna Baltasar li afaita l’or a Melcior i li endossa la mirra. Als companys d’Iniciativa, entre el Segre i la filla del Segre no els quedarà ni el sud del Llobregat. Ja se’n cansen els porcs de dir que van nets, rebolcats en la merda!

La simple idea que a un càrrec públic li passi pel cap incloure un familiar seu en una butaca de categoria hauria de ser motiu de cessament i de vergonya encara que essent el departament de Presidència qui aguanta la nominació tot plegat quedarà en no rés. Suportar la pluja que encara és prima. Veient aquestes dependències laborals encara no entenc com Iniciativa es pot omplir la boca de valentia i clamar la seva llibertat de decisió. Serà per això que tenen la representació que tenen i baixant.

Marató administrativa

Demà inicio ben d’hora de matí tota la tramitació per fer la metamorfosi de treballador del Règim General de la Seguretat Social a autònom passant entremig per aturat. Si no vaig errat en els propers dies hauré d’entregar papers en set punts diferents de l’administració i encara em quedaran tràmits per acomplir en el següent mes després de convertir-me en microempresari. Demà començaré amb dos passos a l’OTG, primer per apuntar-me a l’atur i després per sol•licitar la capitalització del quaranta per cent del total dels pagaments que tinc acumulats i el cobriment de les quotes de la Seguretat Social fins a completar el seixanta per cent restant. Abans d’això, és clar, he hagut de preparar una memòria, sol•licitar pressupostos o factures proforma de tota la inversió inicial, omplir formularis i rescatar llibres de família i documentació diversa.

Acabats els tràmits relacionats directament amb la percepció de l’atur hauré d’anar a hisenda a realitzar la declaració censal de l’activitat (model 036 o 037). Després hauré de passar-me per l’Ajuntament a complimentar els impresos de l’impost d’activitats econòmiques tant si he de pagar-los com si no. Un cop tingui el resguard de l’impost municipal hauré de tornar-hi a treure’m la llicència d’activitats. Fins a aquest moment encara no hauré iniciat l’activitat oficialment i hauré d’esperar a que m’arribin tots els papers per donar-me d’alta a la Seguretat Social com a treballador per compta pròpia i acabar amb la comunicació d’obertura al Departament de Treball de la Generalitat aportant libres de registre laboral, comptables i fiscals.

Un cop m’arribi l’import que havia sol•licitat per a la capitalització de l’atur i hagi fet les inversions declarades hauré de recollir totes les factures que demostrin aquestes despeses i adreçar-les a l’OTG per a que puguin comprovar-ne la veracitat. O sigui, sent generós en la previsió trigaré quinze dies a ser reconegut com a autònom i un mes i mig en rebre els diners que en principi haurien de ser per a les inversions necessàries d’inici d’activitat.

Si no tingués cap estalvi em pregunto que menjaríem a casa durant aquest mes i mig i com pagaríem la hipoteca i les despeses habituals. Si em decidís a seguir rigorosament els temps que em marca l’administració m’obligaria a estar de vacances més d’un mes contra la meva voluntat quan entregar la paperassa que em sol•liciten tot just m’ocupa alguna hora. Hauré de presentar documentació duplicada a administracions diferents i no podré aprofitar el temps per la lentitud burocràtica. Si això em passa per voler donar-me d’alta d’autònoms no vull ni imaginar els passos necessaris per constituir una societat una mica més complexa. Entenc que cada administració responsable ha de conèixer la meva existència però en l’època de la digitalització no crec que sigui molt difícil d’imaginar l’alta automàtica d’activitats via internet. Si després entre departaments i administracions han de duplicar i repartir documentació ja s’ho faran internament; mentrestant el ciutadà podrà estar treballant que, en definitiva, és el que pretén.

Enllaçant Feevy

Feia dies que buscava la manera de tenir enllaçats els blocs polítics de la comarca sense que fossin les típiques etiquetes que utilitzo més avall pels blocs que m’agraden, els programes d’utilitat, els mitjans i els casals catalans. Volia que els darrers apunts s’actualitzessin de manera automàtica i que mostressin una breu introducció de les darreres novetats de la bagesfera política. És clar que tot plegat no havia d’ocupar massa espai ni ser desagradable a la vista.

Casualment navegant per Girona, per la blogosfera Convergent, pel bloc de Jordi Xuclà en concret, he descobert Feevy. Ja he dit moltes vegades que vaig descobrint poc a poc noves eines de la xarxa i tot i que imaginava que hi hauria alguna utilitat que cobrís la meva necessitat mai m’havia posat a buscar-la seriosament. Feevy permet enllaçar tants blocs com es vulgui i mostra les darreres actualitzacions que s’hi produeixen. Després tries quin número de les darreres actualitzacions vols mostrar i com en la majoria de programes d’aquest estil presenta un HTML que enganxes on vols que aparegui.

En el cas de La muntanya russa he triat blocs bagencs de caire polític sense distincions ideològiques sempre que anessin signats pel seu autor. Per ara n’he punxat una desena i es mostren les tres darreres actualitzacions. A mi m’anirà bé per tenir una referència ràpida del que s’escriu a nivell polític al Bages i espero que tots hi trobem la nostra utilitat, des dels enllaçats fins als lectors. Com no podia ser d’altra manera la meva referència principal ha estat la Bagesfera però si m’he descuidat algú prego que m’ho faci saber.

Transvasament o captació

Si bé és cert que buscar similituds entre la proposta de transvasament de l’Ebre promulgada pels Populars amb el suport convergent i la proposta de transvasament del Segre que ens diuen que ara es veu obligat a efectuar el Govern de Catalunya amaga les grans diferències d’objectius que existeixen entre una obra napoleònica, permanent i per l’enriquiment privat amb una altra que ha de ser puntual fins la finalització de les dessaladores i obligada per la necessitat i un període de sequera, tampoc podem obviar que essent un mateix concepte es fa estrany cercar noves paraules pel que de fet és una mateixa cosa: el desviament del cabdal d’aigua d’una conca a una altra amb l’alteració de les característiques del riu aportador.

Aquesta semblança de procediment amenaça de provocar estralls a la direcció d’Iniciativa i segurament entre la militància dels altres dos partits de govern també existeixen dissidències encara que per ara no es facin tant evidents. Esquerra camina despistada amb els seus debats interns i els Socialistes catalans escolten com De La Vega els nega aquesta possibilitat en un gest, sigui dit de passada, incomprensible, hipòcrita i que actua de salvaguarda de la demagògia dels Populars.

Essent aigua enterament catalana, tant si realment és necessari el transvasament com si no, som només els catalans i el nostre Parlament com a representació els que hem de decidir si cal o na cal l’obra. Desconec si aquesta captació millorarà l’abastiment futur d’aigua de la zona metropolitana o si existeixen altres formes de cobrir la necessitat mentre s’acaben les dessaladores però en tot cas és Catalunya qui ha prendre la decisió. Només faltaria que l’acció en un riu com el Segre que és totalment nostre des del naixement fins que desemboca a l’Ebre s’hagués de decidir des de Madrid emparant-se en l’idoneïtat política del moment. Es faci o no es faci s’ha de decidir amb el convenciment propi de qui actua amb tots els elements a la mà.

I a l'endemà, el descans

Si hem de ser autocrítics les Jornades de la Bagesfera no han tingut el ganxo general que esperàvem (que esperava). Tot i contant que a cadascun dels tres divendres i sumant la participació presencial amb la digital ens hem mogut entre els seixanta i setanta espectadors per jornada el cert és que el públic bagenc que a priori era a qui anaven dirigides les conferències no s’ha mobilitzat com hauríem volgut. També és cert que hem tingut poc temps per a respirar i donar-nos a conèixer i que tot i l’esforç de difusió que s’ha fet des dels mitjans locals no podem oblidar que ens vàrem reunir per primera vegada el passat onze de gener, o sigui, fa menys de tres mesos.

A la part positiva, però, queda l’experiència personal d’haver conegut i aprofundit en la relació amb persones que d’altra manera només coneixeríem a través de la pantalla de l’ordinador, d’haver-los escoltat, d’haver-ne après i d’haver departit en els sopars posteriors que hem fet després de cada una de les jornades. La complicitat que s’aconsegueix en aquests casos és d’aquelles que es recorda en els anys i que ens ajuda com a blocaires a situar-nos respecte la Catosfera i la informació digital catalana.

Ara arriba el descans després d’haver superat l’objectiu de fer-nos visibles en el món no digital i fer-nos coneguts en el món digital. Entremig queden xerrades que ens han ajudat a conèixer-nos entre els blocaires del Bages i descobrir persones com Saül Gordillo, Marc Vidal, Jordi Font o Mònica Sellarès. També hem descobert com les institucions del Bages i de la xarxa ens oferien suport des del primer moment. Ara queda que ens puguem reunir per a fer balanç i extraure tot el que de positiu ha suposat per a mantenir-ho en el futur i incidir per a fer millor allò que no ens ha sortit tant bé. Moltes gràcies a tots.

Metròpoli zombi

Fa setmanes que circulant al voltant de la capital amb el límit de velocitat a vuitanta per hora em sobreprèn la sensació d’estar aturat amb el paisatge que es mou com en una pel·lícula antiga. Sembla que tots els vehicles avancem lligats en un enxarxat invisible ja que les nostres distàncies no es modifiquen ni per massa ni per massa poc. Tots a vuitanta avancem agermanats com en una desfilada de zombis, sense expressió, sense exaltació, sense vida, ben bé com en una fotografia facial del President. Circulant a vuitanta per hora es redueixen els accidents i la contaminació. No hi ha dubte. Si tots circuléssim a vint per hora encara n’hi hauria menys d’accidents i contaminació. I si prohibíssim els cotxes les xifres ja serien definitives. Encara que potser haurien de fer alguna inversió més en el transport públic.

Viver d'empreses al nucli antic

Farà un mes des de la regidoria corresponent, Alain Jorda anunciava una notícia molt necessària per a Manresa com és la creació d’un viver d’empreses per a la ciutat. La notícia arribava amb l’afegitó que el viver es situaria a les instal·lacions del Palau Firal, emblemàtic edifici manresà que ha acollit fires, congressos, concerts, revetlles, salons de sexe (en català) i tot allò que ha requerit espai i no ha estat massa exigent amb els luxes, tot allò que ha fet més suportable la pena de tenir un edifici inútil pels segles dels segles.

El nou experiment per aprofitar l’espai que ocupa tan magne edifici serà el viver d’empreses i encara que triomfarà gràcies a la carència municipal que existeix d’un servei d’aquesta naturalesa ens hem de preguntar si serà pràctic per a qui vivint a Manresa ha de tenir el despatx a les afores per a desenvolupar, altre cop, l’activitat a Manresa i si a excepció del servei mateix per a qui s’hi instal·li la ciutat fruirà d’una o altra manera, directament o indirecta, del moviment i de l’activitat que es pot generar al seu voltant. Malauradament la resposta es que no.

S’entenen les ànsies per dinamitzar i aprofitar les prestacions del Palau Firal i de dotar-lo de contingut però no sembla de sentit comú desaprofitar les sinèrgies que es creen al voltant d’uns serveis d’aquesta mena pel simple fet de justificar l’existència adormida d’un gegant de ciment. Potser més endavant caldria fer un estudi de la ubicació i les capacitats d’aquest edifici i dotar-lo de les infraestructures necessàries per a que pogués ser proposat com a viver sectorial a escala nacional però situar-lo en el centre de l’activitat local de la microempresa sembla desproporcionat i poc pràctic.

Es fa fàcil pensar en un nucli antic acostumat per l’inconscient col·lectiu a assumir instal·lacions de tota mena sempre que depenguin de serveis socials. Ja sé que és lògic pensar que per proximitat és on toca que hi siguin però també és absurd creure que només el nucli antic és partícip dels serveis socials. Localitzant geogràficament les accions de les regidories s’aconsegueix maximitzar les sensacions alienes i accentuar les diferències. Fent accions per dinamitzar el comerç del nucli antic sense definir xarxa empresarial o localització laboral s’aconsegueixen resultats artificials amb data de caducitat, s’incentiva l’avui i es condiciona el demà a altres suports institucionals. Promocionant l’habitatge protegit i ajudant en les reformes sense crear activitat humana es consolida una ciutat dormitori dins la mateixa ciutat.

Cal un viver d’empreses urgent a Manresa però s’ha de situar on generi riquesa paral·lela, on provoqui la circulació de nou a una i de quatre a vuit, on es fomenti el trajecte a peu fins a la feina, on es doti de consistència l’estructura, sinó en quatre dies tornarem a veure comerços que fan fallida i pisos amb l’etern cartellet que anuncia la seva venda. Segur que en el pla d’intervenció del nucli antic existeix alguna parcel·la per definir o algun edifici pendent de reutilitzar.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

Monopolis terribles?

Vull només fer un apunt que m’ha confirmat en el convenciment que qualsevol monopoli públic per poc ben portat que estigui hauria de ser millor que el lliure mercat. Preu del diesel ahir dilluns quan tornava de vacances: 1,149. Preu del diesel avui ja a Manresa: 1,169 a Petrocat; 1,189 a BP. Conceptualment està clar que un monopoli privat és pervers però tot i que ja han passat molts anys encara no he vist l’avantatge de privatitzar empreses públiques en nom del lliure mercat i la competència.

Volta al mitjó de Carod-Rovira

Quan tothom (jo el primer) volia apuntar cap a la necessitat que Carod–Rovira quedés com a home de partit sense representació institucional i amb llibertat per a actuar i fer declaracions fora l’encotillament del càrrec representatiu, l’encara president del partit es desmarca del camí que li indicaven i volta el mitjó del revés i renuncia a ser reelegit aquest proper mes de juny. Tot i un punt de risc la maniobra és intel·ligent i torna la pilota a la teulada de Puigcercós que, ara sí, té el viatge a la presidència del partit més lliure que mai.

Dic que la maniobra de Carod és intel·ligent perquè ara és ell qui s’aparta del front on plauran les garrotades i fa temps per a presentar-se com a candidat a cap de llista de les properes eleccions catalanes. Ho ha anunciat més com una amenaça a qui vulgui escoltar que com un oferiment altruista: Queda a disposició del partit per encapçalar les llistes als propers comicis catalans. Ara tocarà veure Puigcercós discutir-se la cadira amb altres candidats de igual importància política però de molta menys importància mediàtica i encara superant l’envit té més a perdre que a guanyar.

Carod sap que l’elecció orgànica a Esquerra la tenia perduda davant la preeminència de Puigcercós en tots els àmbits territorials i sectorials del partit però l’elecció d’un candidat a la presidència de la Generalitat és tota una altra cosa i el sentiment, la por al buit i el seu posat institucional, junt al més que previsible desgast de Puigcercós juguen al seu favor. Temps dirà però el que hauria pogut ser un pacte de no agressió entre els dos pretendents a la presidència del partit s’ha convertit en una calculada moguda d’escacs. L’evolució de tot el procés es preveu atractiva per a l'observador. Ara li toca a Puigcercós.

Clausura de les Jornades amb els mitjans digitals

Aquest divendres arribem al final de les Jornades de la Bagesfera amb una taula rodona sobre mitjans digitals que promet ser esclaridora quant al futur que espera a la xarxa com a subministradora de continguts informatius. Els mitjans convencionals en alguns casos encara amb certa lentitud estan adaptant les seves webs amb desconfiança cap a una superfície de comunicació que la viuen més com a competència que com a complement del seu suport habitual. Poc a poc això va canviant i comproven que la xarxa permet una flexibilitat i una rapidesa com cap altre suport ofereix.

Divendres a les vuit del vespre a l’Auditori de Caixa Manresa de la Plana de l’Om assistirem a un debat entre Antoni Aira de Singular Digital, Mònica Sellarès de Tribuna Catalana i Jordi Font de Nació Digital que ens permetrà situar-nos en el panorama actual del que són els mitjans únicament digitals, quins són els handicaps a superar, els avantatges i els inconvenients d’aquesta superfície com a plataforma comunicativa i el perquè d’una línia editorial tant marcada en el nínxol comunicatiu català.

La Jornada serà oberta a tothom i també podrà seguir-se des del portal bagesfera.cat. Esperem que aquesta darrera jornada pugui ser la més participativa ja que toca un tema més generalista que les dues anteriors.

Quatre dies a Sant Sebastià

Aquest vespre sortim cap a San Sebastià en el que serà el primer viatge al País Basc de la meva dona i filles. No se m’acudeix cap destí millor tot i que les previsions meteorològiques són desfavorables i el clima del Cantàbric ens rebrà amb la cruesa dels seus vents. Encara que a primers d’any teníem il•lusió per anar a Viena el cost dels passatges per a tota la família més quan com deia ahir la meva activitat professional ha de donar un gir a la tornada, ens ha fet actuar amb prudència buscant un hotel econòmic vora Sant Sebastià i fent el trajecte en cotxe que consumeix igual per un que per cinc.

Em fa especial il•lusió un trajecte que recordo haver fet diverses vegades de solter i arribar i gaudir del barri antic de la capital guipuscoana, de la Contxa i d’Igeldo, de la seva gastronomia i de la seva bellesa estructural. Vull anar també a Irun i a Hondarríbia. Per encarar la tornada amb el cervell preparat deixo l’ordinador a casa amb la previsió que a partir de dimarts s’haurà de convertir en una extremitat més del meu cos. Aquest és l'apunt cent cinquanta, un bon número per arribar a Pasqua.

Setmana Santa de canvi

Tot i que repassant la meva història curricular puc veure que el mes de setembre ha estat el més prolífic quant a canvis de feina, inici de projectes o fets destacables pretenc aquest any canviar la dinàmica i utilitzar aquests propers quatre dies per descansar amb la família i endreçar els darrers detalls d’un nou projecte engrescador que comença dimarts. Han calgut dos mesos per madurar la idea, trobar tota la seva potencialitat i les seves aplicacions i finalment desenvolupar un pla d’empresa i un càlcul de BAIT acumulat per a què sense perdre temps pugui donar d’alta l’activitat i començar a treballar. Tot i que a simple vista pot semblar arriscat deixar una feina assalariada per una aventura empresarial tinc un factor imprescindible que juga al meu favor: l’objectiu final de la nova activitat és ser plenament feliç.

Aquesta és la idea que em va assaltar a Girona el gener passat i és la que hores d’ara m’ha ajudat a fer el pas. Treballant amb elements de felicitat no puc més que acostar-me a la felicitat. Tot està bastit per a què divendres vinent hagi completat la constitució i pugui fer la presentació del projecte. Fins aleshores resta la feina feixuga de les administracions, les petites inversions i l’organització de la posta en marxa.

Flaixos d'una cuca de llum

Des de 2006 que Tondo Rotondo escriu amb molta freqüència el seu bloc tarragoní. No recordo gaire bé com vaig arribar a ell o si va ser ell que va arribar a mi però va ser molt a l’inici de La muntanya russa. El seu estil desenfrenat, activista, coherent, multitemàtic i sobretot el seu compromís amb tot el moviment de la ciutat emmurallada em van atreure de seguida i ens vàrem intercanviar enllaços sens dubtar-ho. A part d’això és un volta blocs incansable i tant me’l trobo per aquí, com per allà, com per més enllà sempre amb una actitud total de blocaire 2.0 convençut, o sigui, d’aquells que consumeix i participa. Avui ha marxat de vacances però abans ens ha deixat una llista increïble de blocs per a qui no tingui la sort de sortir. El dia que m’organitzi el Bloglines n’ocuparà un lloc preferent.

Imagino un Pla màgic

Imagino poder enfilar camí al Pla de Can Pegot sentint l’aire dels boscos propers com torna la màgia de qui va determinar la seva mort natural cansat d’esperar un poble adormit. Imagino un mantell verd amb vida renovada, un sostre invisible i lluent de primavera, el silenci clamorós de la cordialitat i l’harmonia. Imagino la complicitat ondulada d’un entorn que convergeix en el desig i que assalta valls i monts fins més enllà de les fronteres. Imagino un Pla que ja és i una Terra que vol ser i pot. I una gent que creu en llibertat.

Imagino un fil que parteix del Pla i s’enlaira al cel. Que fa de conductor de tots els bons pensaments i ens recorda que el més important és intangible. Com la nostra comunió que ens fa germans de tots però catalans.

Imagino poder-ho fer vora la X de Xirinacs. Per ajudar a fusionar natura, història i art; per ajudar a imaginar; per ajudar a construir el monobloc al Pla de Can Pegot on Xirinacs va decidir injectar el seu cos a la terra cal la suma de molts grans de sorra. [Xirinacs.cat]

El desnonament de La Verneda

Es fa impossible saber que passava pel cap de la dona que ha causat l’explosió al seu habitatge de La Verneda però sense ànim de fer una lectura demagògica del cas i aprofundint en el recés econòmic que estem vivint i viurem, quan les famílies de classe mitjana estan fent mans i mànigues per pagar les despeses fixes i arriben amb moltes dificultats a final de mes tot i treballar jornades completes és que alguna cosa no funciona. Quan s’aplicarà per llei que la quota mensual del finançament no pot superar el 40% dels ingressos familiars i malgrat tot és impossible trobar una vivenda amb aquests requisits, quan les companyies d’agrupament de deutes i les que busquen finançament particular no paren de treballar és que la cosa es posa malament. I la cosa està malament des de la base per una concepció equivocada del capitalisme: els edificis s’aixequen sobre terrenys privats i sobrevalorats quan la parcel·lació hauria de ser comuna. La terra no s’hauria d’haver privatitzat mai.

Llei de partits a Manresa?

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Spam a La Tafanera

Exceptuant dues ocasions anteriors quan feia poc temps que em movia per la xarxa participativa, no sabia ben bé la utilitat de moltes webs 2.0 i vaig provar com funcionava, dels darrers trenta apunts de La muntanya russa n’he pujat set a La Tafanera i sempre quan he cregut que podien aportar alguna cosa al debat general. La veritat és que repassant avui el meu perfil de tafaner m’he adonat que ja des del quart apunt que vaig enviar he rebut vots negatius per spam.

El darrer fins i tot ha generat un debat de comentaris al mateix espai sobre què és spam i sobre què no i és curiós de veure com s’ha anat enfilant la cosa arribant al punt que quatre vots negatius (que és una xifra considerable per comparació) conviuen amb catorze de positius (que també és considerable per comparació). Prenc nota sobretot dels vots negatius i em comprometo a no pujar rés més a La Tafanera però voldria deixar apuntades unes quantes coses al respecte.

Les primeres respecte a la naturalesa de La Tafanera i a la filosofia de la seva utilització. La Tafanera és una eina de promoció de notícies o escrits que interessen a algú i creu que poden interessar a més gent. Si jo escric un apunt al meu bloc ho faig perquè crec que és un tema interessant que pot interessar algú, sinó no ho escriuria. És lògic doncs que un cop escrit sigui el primer a enviar-ho a La Tafanera. Jo mateix sóc conscient de quins apunts són susceptibles de ser tafanejats i quins no. També puc estar equivocat i per això ja hi ha vots negatius que valoren les notícies com a intranscendents, com a sensacionalistes o com a errònies. El cert és que d’aquests set apunts enviats conscientment (sense ser de prova) he obtingut una mitjana d’onze vots que no crec que sigui la votació normal d’un apunt irrellevant.

Les segones per comentar que podria haver aprofitat que La Tafanera permet crear múltiples perfils o que em podria posar a enviar notícies sense cap mena de criteri per colar entremig apunts del meu bloc i baixar aquest percentatge que sembla que em delata. No ho vaig fer ni ho faré. Perquè no m’agrada, no en tinc necessitat, no crec que s’ho mereixin la majoria de tafaners i per respecte als gestors del promotor de notícies algun dels que conec personalment.

Entenc que un vot negatiu per spam s’ha d’aplicar quan algú envia tots i cadascun dels seus apunts i ho fa sense criteri ni contenció empès per la febre de les visites, però no poden ser utilitzats com a eines de repressió inflexible. Em pregunto quin grau d’intransigència han de tenir aquestes persones voltant pels carrers de les seves ciutats quan amb una eina d’utilitat pública com La Tafanera actuen amb tanta gelosia. Envio aquest apunt com a darrer i us deixo amb la vostra joguina.

[tafaneja-la]

Després del patriotisme

Els darrers esdeveniments de lluita pel reconeixement dels drets nacionals en punts on han estat conculcats els culturals demostren que les estructures estatals heretades dels temps quan s’establiren les bases de l’absolutisme estan caducant. El canvi lligat a la diferenciació necessària en una era de globalització és d’una importància històrica comparable a la caiguda de l’imperi romà per com després d’acollir les estructures heretades de l’estat absolutista culmina la generalització del capitalisme deixant les fronteres no nacionals sense sentit.

Durant el segle XX la diferenciació monetària, els territoris que davant la capitalització havien reaccionat amb sistemes socialistes i la incomunicació global feien necessàries les garanties de proximitat, de protecció i de mercat propi que oferien els estats, que són hores d’ara l’únic que impedeix la diferenciació cultural que seria la pròpia de pertinença al grup, la única realment necessària amb els nous canvis.

Sedentàries o nòmades, en temps de globalització econòmica i de lliure circulació només l’agrupació cultural per individus de comú reconeixement és el camí de futur que ens resta seguir. Tot serà més natural del que pot semblar. Va començar amb la unificació alemanya i amb el desmembrament de la Unió Soviètica i gota a gota va continuant per altres territoris. En aquests temps l’estat supranacional ja no ofereix cap garantia a la cultura minoritària. Les fronteres s’han trencat a occident, les fronteres artificials dels estats històrics, i en cinquanta anys el món s’haurà organitzat al voltant de les identitats culturals paral·lelament a la implantació del capitalisme. Serà un traspàs molt més natural del que pugui semblar.

Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

L'equador de les Jornades

Avui hem creuat l’equador de les Jornades de la Bagesfera amb la xerrada de Marc Vidal que sota el títol “Blocs, l’escenari d’una revolució” ens ha introduït a l’experiència sociològica que suposa i pot suposar més que el bloc totes les eines digitals participatives. Des de l’amenaça que suposa per a les estructures definides fins a l’apropament a una mena de democràcia semblant a l’anarquisme, passant per anècdotes i experiències de tota mena, Marc és un pou sense fons de continguts. És clar que s’han tocat temes econòmics i polítics, com no podria ser d’altra manera, però també informatius, antropològics, publicitaris i, fins i tot, de ciberactivisme.

Després de la Catosfera de Granollers era la segona vegada que coincidia amb Marc, però la primera que em donava l’oportunitat de dialogar-hi. Al sopar de Las Vegas de després en un grup reduït hem pogut gaudir d’una bateria inacabable de vivències, anècdotes, projectes i records. No es fa estrany doncs que Marc sigui el blocaire en català més visitat.

Intentaré penjar demà la seva conferència a la dreta. Mentrestant vull recordar que la propera jornada versarà sobre els mitjans digitals amb una taula rodona que hauria de ser d’interès de tothom qui vulgui saber com es mou el panorama informatiu actual i cap a on anirà la comunicació futura de Catalunya.

Jocs de cucanya a Esquerra

En un pis particular entre la 1:00 i les 3:00 de la nit de diumenge a dilluns Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Vall i el propi Puigcercós acordaven tirar endavant tot allò que havien preparat durant tant de temps. No hi havia nocturnitat, la nit passava per allà accidentalment. No hi havia inquietud, el país bé pot esperar una altra revolució d’Esquerra i deu anys més. No hi havia interès particular, Catalunya renaixerà d’entre les cendres gràcies a aquest nou impuls. No hi havia maquiavelisme, el florentí hauria agafat notes.

A Manresa mentrestant Gés i Perramon segueixen xiulant la tonada del bipartidisme com a culpable de la castanya d’Esquerra. Només Montserrat Selga encerta a fer autocrítica. Això sí, la roda de premsa amb les conclusions locals es realitza just abans de una reunió de gairebé 30 militants del partit no fos que s’aprovés una declaració incòmode que transmetre a la ciutadania.

Regular la cervesa artesana

Avui he visitat Nereo Garbin que és l’administrador de Ca l’Arenys per bastir una publicació gremial dels fabricants de cervesa artesana de Catalunya. Contant per sobre són deu productors que comencen a xocar amb la gelosia dels grans fabricants de cervesa pasteuritzada que aguditzen el seu màrqueting per no perdre la carta de cerveses de qualitat dels grans restaurants. Des de Moritz que es produeix a Aragó i es distribueix a Catalunya sota el lema de la fórmula artesanal fins a Damm que no s’està de fitxar Ferran Adrià per dotar de prestigi un producte totalment seriat. Amb la cervesa i amb els altres productes realment artesanals passarà el què va ocórrer amb els productes bio que quan es va regular el seu etiquetatge amb un ús adequat de la denominació el desprestigi ja s’havia consumat.

Adéu a Més Manresa

Després de malviure ultimament els dimarts, dijous i divendres sota mínims de personal i infraestructures, el darrer dels diaris Més de TLBGrup s’acomiada aquesta setmana. Abans han cremat Terrassa, Sant Cugat, Sabadell, Cornellà i L’Hospitalet. Ara fina Manresa. Vist amb perspectiva l’autèntic drama de tot plegat no és ja el final de la història sinó un inici empresarial cimentat en l’ambició, les ànsies de poder i l’enveja en comptes de en la professionalitat, el rigor i el servei a la comunitat. I també la mirada insolent des del púlpit de qui tenint la vida ben arreglada juga a titelles amb uns treballadors que arriben amb dificultats a final de mes. Per bé dels quatre companys que encara queden a l’empresa desitjo de tot cor que el setmanari que han d’encetar amb pretensions més humils doni per a pagar els seus sous i gaire rés més.