dimecres, 30 d’abril de 2008

Es digui Carretero, es digui Carod

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Preocupacions estètiques

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

dilluns, 28 d’abril de 2008

La passió turca de Camprubí

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Trivialitats dominicals

Feia quatre anys llargs que no agafava febre i aquests dos dies des del divendres fins ara mateix he anat arrossegant unes dècimes que m’han cansat més que incomodar-me. De fet la sensació de calor interna fins quan noto el blanc dels ulls vermell la sento com a signe de vivacitat i d’un cert erotisme, però tot i sortir a passejar i fer les activitats normals m’he trobat cansat inclús per a pensar. És una llàstima ja que aquest cap de setmana va replè d’excuses per a escriure a La muntanya russa, des de la suposada contrarietat d’Esquerra amb l’aigua (la mateixa que va fer servir Convergència durant vint anys quan li interessava i que encara utilitza ara quan li convé), fins els pirates somalis (encara no he escrit mai d’Àfrica i a aquestes alçades potser ja toca, però ja us avanço que no seré políticament correcte), passant per la gresca que tenen els Populars tant a Catalunya com a Espanya (Nebrera i Aguirre són les Clinton de la vora).

Rebaixant el nivell per a rematar la febre vull compartir com m’he aficionat al te ara que treballo a casa, com dimecres vaig anar al Camp Nou amb la dona (feia quatre anys, com la febre) a veure com el millor Barça de la temporada no marcava (no parlar més de futbol al bloc és una decisió volguda), com comparteixo la feina de despatx amb Mashka que és la gata que ens van portar de Pavlovski Posad aquest cap d’any i com actua més com a gos que com a felí, com tot i ser festa he treballat, com tot i treballar he gaudit. Perquè tot i que són les grans decisions les que ens marquen la vida, són les trivialitats diàries les que ens la fan suportable. Aquest apunt curt d’avui és forçosament personal, insubstancial, quotidià. És l’apunt que es reflexa del meu esgotament febril.

divendres, 25 d’abril de 2008

Autofàgia capitalista

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Majoria d'edat

Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.

I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular. Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé (escric en primera persona perquè em refereixo a la generació dels 35 als 50) i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.

Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes. Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Jo proposo Seat Perejil

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’Espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac. Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai. Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional. És més adequat, però, esperar el torn de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.

Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.

I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització. Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Perejil en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Catalunya amb les calces brutes

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Servei a les capçaleres

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Xirinacs filòsof

Divendres vaig anar a recordar i vaig descobrir un Xirinacs socràtic en la seva desaparició, en les seves vacances volgudament transcendents; messiànic fins i tot, recollint el testimoni del Plató més secretament pitagòric. S’ha ser valent per conduir l’escena fins el final, o racional, no tant per la mort que conscientment representa el descans de tant de tràfec i que esdevé més la plenitud que la més gran de les satisfaccions en vida sinó per oblidar-se de ser, per oblidar allò que durant setanta-cinc anys t’ha fet i ara deixes, de saber que no veuràs allunyar-se l’amistat sinó que es trenca no pas pels que quedem sinó per tu que fa anys vas descobrir que no ser no produeix estímuls.

I que egoista en la teva generositat, tant en la que vas tenir en vida com en la que vas oferir al final, com de tots vas intentar treure el millor per a sentir-te bé. Fent devots, fent seguidors de la teva paraula i obra, fent d’ambaixador d’un Gandhi vell, estoic, resistent i global amb l’ànima compartida. Per això no has mort, per això te'n vas anar convençut de perviure en nosaltres.

dijous, 17 d’abril de 2008

Zapatero fa bo Montilla

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

dimecres, 16 d’abril de 2008

En l'edat invisible

Se n’ha parlat en més d’una ocasió i no per això deixa de ser veritat que la franja que va des dels trenta-cinc anys fins als cinquanta és per a l’home una època d’invisibilitat administrativa, un temps en que no es té dret a gairebé rés i en canvi un li suposa capacitat per a tot amb el ben entès que ha arribat a la maduresa social i professional i encara no està prou castigat per l’edat. Abans ha gaudit de les polítiques de suport a la joventut i després, si Déu vol, fruirà del suport administratiu a la gent gran. Entremig rés, el buit absolut, una suposada autosuficiència que el fa comandant de la nau sense precisar ajuda externa. I si a sobre l’individu és home ja pot oblidar-se definitivament de qualsevol política específica orientada al seu perfil.

Avui m’han confirmat que la previsió de l’Ajuntament de Manresa cara el futur de l’antiga fàbrica de l’Aranya és com bé m’indicaven els comentaris en un escrit anterior el d’acollir una espècie de viver d’empreses. Dic espècie perquè com no podria ser d’altra manera a aquest govern posseïdor dels pitjors complexos de l’esquerra quan pensa en el nucli antic de la ciutat els salta el relé dels serveis socials i lluny de limitar-se a oferir a l’emprenedor una eina per a potenciar la seva activitat pensen en una mena d’habitatges convertibles en despatxos amb una sèrie de serveis mancomunats, això sí, però que tant poden acollir qui necessiti un espai per a desenvolupar-se professionalment com aquell que mentre busca un pis de propietat precisa d’una vivenda temporal o, fins i tot, una barreja de tots dos perfils de manera que es tingui habitatge i despatx tot junt. Potser a la casa consistorial pensen que això de disposar a casa d’una habitació habilitada per a dur-hi l’activitat professional és un gran invent però imagino que si la idea de combinar viver d’empreses amb habitatges de lloguer no és més comuna al nostre país serà perquè es fa difícil d’imaginar que clients i proveïdors es puguin creuar a l’escala amb el veí en pijama que baixa la bossa d’escombraries. Només em pregunto si aquesta mena de 13 de Rue del Percebe s’hagués imaginat si l’edifici a adequar hagués estat a les Bases de Manresa o al Passeig.

Per acabar-ho de reblar, i per això el títol de l’apunt i el primer paràgraf, s’estudia que l’accés als serveis comuns i a la vivenda o al despatx sigui només per a joves de fins a trenta-cinc anys. Així s’aconsegueix dinamitzar la joventut, oferir una sortida a la absència de vivenda econòmica i de lloguer i fomentar l’auto ocupació davant la falta de treball i les condicions precàries. Doncs que voleu que us digui, si encara s’està estudiant els aconsellaria que s’establissin unes normes objectives i no excloents, que l’edat sigui mèrit, si volen, però que no sigui un criteri excloent, sinó ens trobarem que abans de donar treva als de mitjana edat (que malament sona en primera persona) per a donar suport a la joventut es poden trobar amb una xurreria al segon tercera.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Projeccció i xerrada sobre Xirinacs a Manresa

El mateix dia que s’ha fet públic als mitjans de comunicació la censura que ha sofert l’escriptor Lluís Busquets per un article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs encarregat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i que finalment no ha estat publicat a la seva revista, a Manresa els companys de la CUP enllestien els darrers detalls de l'acte de divendres que oferirà el passi del vídeo “De l’amnistia a la independència” i una posterior xerrada amb Núria Roig i Antoni Aceves de la Fundació Randa acompanyats del regidor Adam Majó.

No cal dir que tinc especial il·lusió per a saludar a Núria després de gairebé sis mesos de correspondència virtual i escoltar-los glosant la figura de l’amic i les múltiples anècdotes i experiències que segur que tenen sobre ell. A l’acte s’aprofitarà per informar la premsa sobre les darreres gestions polítiques que es volen dur a terme des de l’ajuntament i que implicaran directament la ciutadania fent-nos partícips de l’homenatge que la CUP proposarà per a Lluís Maria Xirinacs. La trobada es durà a terme a La Fadulla a dos quarts de nou del vespre i servirà de punt i seguit en la reivindicació pel seu reconeixement a la ciutat de Manresa. La pilota tornarà a quedar al sostre dels qui no van voler oferir-li el nom d’un carrer de la ciutat amb excuses de mal pagador.

Més etiquetes i fi de correus

Alguns celebraran que a partir d’avui no enviaré més correus notificant les noves entrades al bloc. Sóc conscient que això farà baixar les visites ja que fa de recordatori però crec que en general hi ha prou eines per a seguir els moviments de La muntanya russa. Encara que no ho sembli destriar les adreces a qui enviar les novetats em porta estona i pot molestar a més d’un que per no fer un lleig no em retorna resposta per a que l’esborri. Crec, a més, que quan aquests apunts s’actualitzen a twitter, a facebook, als blocs ciutadans i al portal de la bagesfera, a més de tenir la possibilitat d’introduir l’adreça de correu electrònic a la boca del feedburner que hi ha a sota dels enllaços, existeixen prou canals per assabentar-se com perquè a sobre enviï correus de recordatori.

Paral•lelament a això afegiré dues o tres etiquetes transversals perquè en moltes ocasions m’he trobat que el ventall encara no cobria les meves urgències classificatòries. Per una part encetaré una etiqueta referent al Medi Ambient i una altra referida al Territori que inclourà temes referents a la vertebració i a les infraestructures bàsicament. Possiblement afegeixi també una etiqueta de seguiment als missatges de Mediaclic amb la intenció de compartir les il•lusions, les ànsies i les pors que pugui tenir. Finalment canviaré l’etiqueta categòrica de Blogosfera per 2.0 per a fer-hi cabre tots aquells apunts que facin referència també a les eines que existeixen a la xarxa per a socialitzar els nostres pensament.

dilluns, 14 d’abril de 2008

RCAT al Conservatori

M’havia apuntat a l’agenda anar aquest diumenge a mode d’observador a l’assemblea que Reagrupament.cat celebrava al Conservatori de Manresa però un dinar familiar que teníem a casa no ho ha fet possible. Tot i així estava indecís després de veure que a Facebook havien penjat la referència del meu apunt ‘Carretero a cara descoberta’ amb algun comentari a la contra i que algú podria interpretar la meva presència com d’intenció de reforçament dels meus arguments. Lluny d’això tenia la voluntat d’assistir-hi per a saludar excompanys de partit, tornar a veure Josep Lluís Gozalbo i convèncer-me de que estava equivocat. A l’acte hi han assistit unes cinc-centes persones i hores d’ara em sap greu no haver-hi anat perquè segurament hauria reconegut algun saludat virtual.

Carretero i Carandell han sortit elegits candidats per aquesta opció per unanimitat (era una candidatura única) i confirmen una opció que sembla ser la única diferent, per bé i per mal, de les quatre que fins ara es presenten al Congrés d’Esquerra. El domini que semblava tenir Puigcercós està quedant eclipsat per la candidatura de l’avellana (redireccionament del bloc de Benach a Esquerra al bloc del President del Parlament que no és elegant) i els resultats, si més no per a mi, estan més oberts que mai.

Darrera tothom en una espera intel·ligent queda Renyer de qui no puc dir rés més que no el conec ni personalment ni públicament més que pel seu bloc. Renyer és el candidat que menys soroll està fent i això és bona senyal. Si hi afegim que Uriel Bertran s’està movent mesuradament i que sembla que és possible que m’equivoqués, com a mínim a curt termini, a l’hora de valorar la relació que podria tenir amb el seu mentor estem davant d’una candidatura que potser no guanyarà, però no quedarà gaire lluny dels dos de davant. En general queda palès que la batalla d’Esquerra s’està vivint més que mai a la xarxa; Saül Gordillo ha fet una feina de seguiment dels moviments [destriar els apunts] de les quatre candidatures en la web 2.0 que cal tenir present si no es vol perdre el fil dels esdeveniments.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Corbacho i Chacón ministres en acció

Trenta anys de paciència municipal metropolitana estan donant els primers rèdits a uns alcaldes, primer Montilla i ara Corbacho, més preparats en la política d’embalum que en la d’estil i preciosisme. Corbacho serà Ministre de Treball i Immigració del govern espanyol confirmant la preponderància de la línia PSOE en el socialisme català. Ja no deuen quedar gaires Icetes, ni Nadals, ni Tures en un socialisme català que cada vegada està més allunyat d’aquells orígens federals i s’abraça a l’opció de no ser sinó és amb el PSOE.

Chacón per part seva serà la que hauria de comandar l’exèrcit si Catalunya proclamés la seva independència i es farà càrrec de Defensa. Sort que tant a Treball com a Defensa hi deu haver tècnics altament qualificats perquè tot i que Celestino Corbacho encara pot quadrar en la cartera de Treball per la seva filiació sindicalista (encara que faltaria veure que en queda d’allò), no acabo de veure gaire clar com Carme Chacón es farà entendre parlant d’armes, munició, tancs i aviació. Tot i així a Chacón li hem de reconèixer la capacitat d'aconseguir que les seves imitacions de Polònia es quedin curtes al costat del seu zapaterisme real.

Llet, cafè i carxofes

Fa encara menys de un any que la llet es va situar en els núvols. La pujada va ser instantània, d’un dia per un altre, no pas en un creixement sostingut i constant sinó per una enfilada sobtada. Una pujada superior a la del gasoil i que no sé si té el mateix origen en la pujada del dolar doncs com a observador macroeconòmic mai he tingut prou elements d’anàlisi, ni tampoc els he buscat. Tot i així les exigències dels ramaders pel preu del litre de llet que paga Pascual s’han tornat a escoltar i em recorda una anàlisi de La Vanguardia del passat febrer on assenyalava que els beneficis dels intermediaris suposaven més del noranta per cent del preu final del cafè que és el segon mercat legal més important del món només per darrera del petroli.

Mentrestant el preu de la carxofa està de baixada degut a la gran producció que s’ha portat a terme sobretot al Baix Llobregat i País Valencià. La carxofera és una planta resistent i agraïda i en temps de imprecisió meteorològica una garantia de supervivència a no ser que tothom pensi el mateix i es caigui en la superproducció. Encara que si anem a buscar la part positiva, l’aigua de cocció de la carxofa és excel•lent pel fetge i la seva ingesta freqüent ajuda a controlar els nivells de bilis.

Catàleg de Mediaclic

Vaig comprometre’m a intentar no escriure de Mediaclic a les pàgines de La muntanya russa però aquesta darrera setmana he estat abduït per la novetat fins a anar una mica distret de les darreres notícies d’actualitat. I de fet, més que de Mediaclic, aquest és un apunt personal, una nota al marge de la meva activitat professional que visualitza la part més lúdica de la meva feina. És per això que dos dies abans que el tingui a les mans us vull fer partícips del catàleg que m’ha d’acompanyar a les visites. Ho faig perquè m’agrada molt i per presumir de Joan, el dissenyador que està al servei dels nostres clients. He tingut descuidat el bloc un parell de dies perquè hem estat embolicats en la configuració d’ordinadors, impressores, programes i demès. Em comprometo a que no tornarà a passar. Mentrestant us enganxo la coberta del catàleg a dalt i l’interior del catàleg a baix amb la possibilitat d’estendre’ls fent clic a sobre. Amb protecció, això sí.

divendres, 11 d’abril de 2008

Nadal en riu regirat

Sabem que la contenció verbal de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, no és una de les seves virtuts principals però resar perquè no plogui en una situació com la que ens diuen que travessa el país tot i les pluges d’aquesta setmana és anar a pescar en riu regirat amb espardenyes de set betes. S’entén la intenció de collar el govern d’aquí i el gobierno d’allà tot esperant una resposta ferma i definitiva al problema cíclic de la sequera metropolitana o una revolta popular de gent assedegada però el to usat de sobretaula amb cigaló i el consell cap als alcaldes del Camp de Tarragona que no cedeixin aigua dels aqüífers fan la seva intervenció deshonesta i malvada.

I potser no sóc la persona més adequada per criticar les seves declaracions quan en aquest mateix bloc he fet servir els mateixos arguments de forçar una situació límit per agitar la població a l’hora d’encarar el dret a la sobirania de Catalunya, però mai he desitjat un escenari dramàtic per a justificar la mobilització. Pregar per a que no plogui i demanar que no s’ofereixi aigua seria equiparable a que també resessin els ecologistes que no volen el transvasament del Segre. Una cosa és que defensis la teva opció i una altra diferent és que defensant la teva opció preguis per a que als altres els vagin les coses pitjor.

És possible que les ganes de situar Montilla i Zapatero entre l’espasa i la paret fa que hi hagi qui busqui qualsevol tema d’actualitat per a borrar-los aquesta mena de felicitat de l’encantat. Segur, però, que tots plegats es dutxen a diari i es renten les dents després de cada àpat. Si algun dia l’aixeta no ragés veuríem Nadal i companyia carregant contra els responsables sense caure en recordar les seves pregàries anteriors.

dijous, 10 d’abril de 2008

No és un intercanvi...

Passa que si no hagués mencionat La muntanya russa en un apunt segurament hagués tardat més temps a trobar aquesta persona que signa com a Siono i que escriu català com si parlés argentí a cau d’orella. Passa que si l’autora hagués fet amb aquest bloc la crítica incòmode que pretenia fer en general quan va encetar el seu per a mi seria molt més fàcil fer el que vull fer avui que no pas ara després de sentir (mai ho he dit, però parlo i sento quan escric i llegeixo) adulacions i veure com de la nit al dia passo de ser un desconegut a ocupar un espai a la seva dreta.

Avui pujaré el Siono a l’apartat d’individuals completant la desena. I ho faig avui perquè ella em va citar, sens dubte, però no perquè m’hi senti en deute ni perquè vulgui creure que hem de fer un intercanvi d’enllaços, sinó perquè si no m’hagués citat segurament no l’hagués conegut fins més endavant. Però com que sovint estic “un pel massa insistent amb controlar públicament el seu (per meu) bloc en quant a popularitat i visites”, doncs repassant les meves visites diàries vaig descobrir un origen desconegut que em va acompanyar fins a una renglera d’ampolles d’Absolut. Però que ningú dubti que més tard o més d’hora, per una trobada casual o per una busca desesperada, el Siono hauria acabat a la cartel·la dels fotografiats. Ha estat avui i millor avui que demà.

Siono és un bloc de crítica a blocs que és implacable quan creu que ho ha de ser i dolç quan una cosa li agrada, però que sempre és fresc, ofert i natural. Imaginar la seva autora és pensar en algú que riu mentre llegeix i gaudeix mentre escriu, que té una empatia desbordant per a situar-se en el moment en que el blocaire executa i viure amb ell les seves emocions, les seves indignacions i els seus raonaments. Siono més que blocs retrata blocaires i ho fa d’aquella manera d’aspre dolçor del suc de llimona amb sucre.

Des d’aquí li agraeixo la menció i el reconeixement perquè m’alimenta aquella vanitat sana de pensar que és millor ser ben llegit que molt llegit i perquè d’una altra manera hauria passat més temps fins a trobar-la i hauria d’haver estat més estona per llegir-me els seus tenaços escrits endarrerits.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Neix Mediaclic, comunicació digital

Avui al final ja m’he donat d’alta d’autònoms i es pot dir que Mediaclic queda constituïda com a central de medis digital amb la vista posada en el mercat català i en la premsa digital catalana. És clar que segons les demandes pot traspassar fronteres i també buscar suport publicitari allà on sense ser un mitjà digital es generi trànsit, però l’esperit de Mediaclic és utilitzar la metodologia comercial convencional per oferir una publicitat digital lligada a un contingut elaborat. Les enquestes afirmen que en el nostre país més d’un quinze per cent del consum d’informació política es fa a través de la xarxa, que la meitat de la població s’hi connecta freqüentment, que segons l’OJD els deu primers mitjans en català apleguen més d’un milió i mig d’usuaris únics al mes i que ja existeixen vint capçaleres auditades per aquest mateix òrgan.

A més, però no només, la xarxa ofereix un usuari professional, jove i amb un cert poder adquisitiu i la seva publicitat és dinàmica, mesurable i interactiva. De forma modesta, Mediaclic neix amb vocació de suport als mitjans digitals i amb la voluntat de popularitzar-los, fomentar-ne l’ús i fer possible l’obertura a clients que busquen formes imaginatives d’arribar a l’usuari final.

A banda d’actuar com a central de mitjans, Mediaclic oferirà serveis d’arrodoniment de campanyes multisuport, estudis de publicitat multicapçalera, complementació publicitària a través de la web, creació i disseny de campanyes publicitàries, adaptació de webs convencionals a webs comercials, posicionament de la web en els cercadors, elaboració de consultories publicitàries i d’imatge així com fórmules imaginatives de penetració a la xarxa.

Mediaclic es constitueix com un ventall de serveis digitals en xarxa, utilitzant els mètodes de proximitat convencionals per oferir un producte potent, modern i innovador. Com que La muntanya russa s’escapa una mica de tot això a partir d’ara canalitzaré la informació de Mediaclic per les seves vies. Permeteu-me però que avui no hagi volgut amagar la il·lusió i per aquesta vegada us n’hagi fet partícips.

Osona.com, 8 d'abril de 2008.
3cat24, 8 d'abril de 2008.
Naciódigital, 8 d'abril de 2008.
Diari de Mataró, 8 d'abril de 2008.
Directe.cat, 9 d'abril de 2008.
Comunicació21, 9 d'abril de 2008.
Ràdio Catalunya, 9 d'abril de 2008. (segona part)
El Singular digital, 10 d'abril de 2008

Sobirania voluntària

Escoltava com un comensal en un sopar de no fa massa temps intentava mostrar que la independència de Catalunya era una qüestió de voluntat dels catalans, ja no de tots aquells que viuen a Catalunya, sinó de tots els que ens sentim catalans. Raonava que si la classe política forçava la radicalització dels seus discursos i tensava el panorama polític català ineludiblement tots els valors culturals de les dues bandes enfrontades anirien decaient pel seu cantó natural fins arribar a la llengua. Però s’havia de fer sense fissures, sense negociacions partidistes, amb sinceritat i honestedat i amb fortalesa enfront de l’adversari. Si la meitat de la població, o menys fins i tot, volgués la independència ningú ni rés l’aturaria. Perquè existeixen una colla d’elements que fan impossible la resposta. Un estat immers en la Unió Europea i en la OTAN no es pot permetre un conflicte intern i aquest és el punt de vista que no s’ha de perdre a l’hora de tensar les relacions fins a l’infinit. La idea és eliminar qualsevol matís intermedi forçant tothom a prendre part per una Catalunya castellana o una Catalunya catalana.

El comensal és una persona prou coneguda en el panorama digital i informatiu. Com que el sopar era de caire privat permeteu-me que em reservi el seu nom.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Carretero a cara descoberta

He buscat a La Vanguardia digital el qüestionari als quatre candidats a la presidència d’Esquerra que avui he llegit en l’edició de paper per enllaçar-lo des del bloc però no l’he sabut trobar. En unes columnes paral·leles tant en disposició com en contingut Puigcercós, Benach, Carretero [entrevista a Reagrupament.cat] i Renyer han contestat unes deu o dotze preguntes idèntiques amb respostes idèntiques sinó fos perquè Carretero cada cop es mostra més proper als Boixos Nois i a Estat Català amb uns plantejaments i continguts que superen en molts aspectes la doctrina mateixa de Convergència.

Amb els seus antecedents personals, i tot i que al principi considerava positiva la seva aparició, no puc més que preocupar-me per un posicionament més pròxim al reaccionarisme catòlic que fins i tot a polítiques de centre o centre–dreta, per no dir d’esquerres. Un posicionament que ja mostra sense complexos i que aposta per un catalanisme racial, folklòric i de faixa i barretina. No és que entre la militància d’Esquerra estigui sòl, cal recordar aquella trucada al Món a RAC1 després de les municipals en que un militant d’Esquerra (i de Manresa) confessava amb cert orgull haver votat PxC, però cal veure com es fa encabir tota aquesta gent que no té una actitud d’esquerres en un partit que comença precisament per aquesta paraula.

Malgrat pugui compartir amb el líder de Reagrupament.cat el seu ideal de fomentar l’ensenyament en valors (caldria veure si són els mateixos), malgrat compartim l’amor pel nostre país, fins i tot malgrat que molts dogmes preconcebuts per certa esquerra ens siguin rebutjables (també caldria veure si són els mateixos) tot no s’hi val per a la independència de Catalunya. No val competir amb Convergència per un mercat de dretes, no val acceptar persones amb mentalitat feixista, encara que sigui feixisme català, no val picar l’ullet al discurs ètnic ni flirtejar amb la intolerància. Si més no, no val fer tot això des de dins d’una Esquerra que ja fa temps que va deixar de ser l’Esquerra dels trenta i ara ha d’encarar el futur de manera desenfadada, moderna i desinhibida, sense hipoteques ni necessitats personals.

I dic això després de confirmar que continua amb la idea d’agrupar tot el catalanisme a Esquerra, sigui de l’ideal que sigui, seguint amb el que ja va assenyalar l’any passat en la presentació de Reagrupament.cat al Via Fora de Manresa. Encara que llegint el quadre de La Vanguardia sorprèn veure que amb quatre candidats el ventall estigui tant mal cobert. Som a dos mesos del Congrés i pel bé del país espero poder llegir algun dia algun punt de programa interessant sinó la sequera serà llarga.

divendres, 4 d’abril de 2008

Jornada sobre Premsa Digital a Vic

Avui al matí he assistit a la Jornada sobre Premsa Digital que el Grup Nació Digital ha organitzat a l’edifici El Sucre de Vic amb la presència de Lluís Foix com a principal conferenciant i una taula rodona moderada per Jordi Font, del GND, amb Saül Gordillo, de l’ACN, Núria Coma, telemàtica aplicada a l’educació i Carlos Scolari, de l’UVic. Tot i ser un matí laborable l’acte ha estat assumit pel públic com una jornada de treball i la seva presència ha estat notable.

Com no podia ser d’altra manera Lluís Foix ha fet una conferència molt interessant destacant sincerament la importància i la potència que tenen els mitjans digitals vers els convencionals, assumint que és una opció tant de futur com amb un present inqüestionable i ha mantingut animat el debat amb enunciats enigmàtics que ha deixat sense respondre durant molta estona. Em quedo quan ha volgut apostar a tall de provocació per eliminar la Facultat de Periodisme, quan ha prioritzat la llibertat que ofereix la informació de la xarxa per sobre de la seva veracitat, quan ha confessat que no llegeix els comentaris que li fan als seus escrits digitals per no haver-los de contestar i que més tard ha quedat desmentit quan ha mencionat un comentari curiós que li havien fet i quan ha confiat en la selecció natural perquè triomfi allò excel•lent que es presenta a la xarxa.

Entremig hi han hagut intervencions del públic molt insistents amb l’escombraria que segons ells hi ha a internet i les paranoies que s’hi aboquen en el típic debat cansí de voler parcel•lar la xarxa i extrapolar-hi els models de comportament humà convencional repetint-ne els errors. Les intervencions posteriors de Gordillo, Coma i Scolari han versat sobre les seves diferents àrees de treball però tot i així Foix ha continuat aclaparant les mirades, atencions i la majoria de preguntes que s’han centrat en els fronts que havia deixat oberts durant la seva conferència.

Ha estat un matí profitós i interessant que m’ha permès saludar coneguts reals i digitals i felicitar Saül per la seva recent paternitat i Miquel Macià per una molt bona jornada.

Enllaços de Feevy

El dilluns explicava el meu descobriment de Feevy i afegia que l’havia configurat per oferir l’apartat d’opinatori polític bagenc que s’actualitzava automàticament amb les tres darreres entrades d’un grup de deu blocs que havia punxat. Fins i tot m’havia ofert a que si m’havia descuidat algú m'ho fes saber. La única condició era que el bloc anés signat per una persona real o un partit, o sigui que no fos anònim ni utilitzés pseudònim. Com que només se’n visualitzen tres alhora tot seguit ofereixo la llista dels deu blocs que he punxat fins ara per a què s’indexin automàticament.

Seguint el mateix ordre que m’ofereix Feevy són ‘De mica en mica’ de Jordi Masdeu, ‘Inquietuds’ d’Anna Pons, ‘De Suïssa estant’ de Ramon Boixet, ‘Penyagolosa’ de Josep Lluís Gozalbo, ‘GIS’ del Grup Independent de Súria, ‘el blog del Marañón’ d’Albert Marañón, ‘Ara li fan el mànec’ de Ramon Marquillas, ‘Ciudad e Innovación’ d’Alain Jorda, ‘Oriol Puig’ i ‘Blog de Jonatan Triviño’. Només apuntar que les actualitzacions no són sempre ràpides i que pot ser normal que entremig tardi alguna hora a actualitzar-se.

Primer trimestre de l'any

A la conferència de la Bagesfera i en el sopar posterior Marc Vidal va apuntar amb innecessària modèstia que l’antiguitat del bloc és un valor molt a tenir en compte a l’hora de valorar les visites diàries ja que és més conegut entre els navegadors habituats i hi ha més paraules que entren en el joc de la indexació dels cercadors. És per això que a mida que passen els dies es pot apreciar que el número de visites provinents dels buscadors augmenta i de la gent que accedeix al bloc de manera directe també. Fa poc més de mig any des del passat onze de setembre i tot i que La muntanya russa és relativament jove aquestes dinàmiques que apuntava Marc Vidal ja es comencen a notar.

Totes les estadístiques que apuntaré estan extretes del Google analytics que tot i que dóna uns resultats significativament més baixos que els contadors convencionals m’ajuden a assegurar unes dades que no pequin per excés. Des de l’u de gener fins al trenta-u de març La muntanya russa ha rebut un total de 6.179 visites provinents de 2.425 usuaris únics que han generat un trànsit de 10.466 pàgines vistes. Fent la mitjana es desprèn que cada visita genera 1,69 pàgines vistes i que cada usuari ha visitat el bloc 2,55 vegades aquest trimestre. Les mitjanes diàries són 67,90 visites, 26,65 usuaris i 115,01 pàgines vistes. El dia que el bloc va rebre més visites va ser el quatre de març coincidint amb l’entrada ‘Les eleccions de la CUP’ amb 167 visites i el dia que en va rebre menys va ser el 23 de març en ple diumenge Sant després de la Vetlla Pasqual amb 17 visites.

De totes les visites rebudes un 36,51% van ser visites d’usuaris nous i la mitjana de temps de cada visita es va situar en 2:50 minuts. Els visitants van arribar de 34 països diferents essent Catalunya amb 5.498 visites, Espanya amb 335, Estats Units amb 52, Holanda amb 47 i Suïssa amb 41 les que van generar més trànsit. Els escrits que de manera independent es van visitar més durant aquest primer trimestre d’any són per aquest ordre ‘Una poca-soltada a la Catosfera’, ‘Catalunya no és Kosovo’, ‘L’inici de la fi de Carod-Rovira’, ‘Les eleccions de la CUP’ i ‘Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada’.

Aquestes xifres ja són prou significatives per veure tendències, preferències i gustos i es d’agrair que un 63,49% de les visites siguin de repetidors ja que m’ajuda a visualitzar una certa fidelitat de qui entra a La muntanya russa. Ja m’he mirat prou el melic. No ho tornaré a fer fins el mes de juliol per traslladar-vos les dades del segon trimestre de l’any com si fos la declaració de l’IVA o l’IRPF.

dijous, 3 d’abril de 2008

Demagògia a Arrasate

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Melcior, Gaspar i Lluna Baltasar

Ja és difícil admetre que els polítics en general nomenin familiars seus per a càrrecs de confiança com si la màxima de que ningú és imprescindible no valgués per aquests casos en que el nomenat competeix amb set milions de catalans més. No és decorós i molt menys comprensible que s’addueixi la qualitat professional del familiar com si fos la única persona del país, com si algú dubtés de la seva capacitat per portar a terme la feina, com si el familiar de qualsevol no pogués estar en aquest lloc de treball quan en realitat encara que objectivament fos la persona més adequada hauria de renunciar a ocupar un càrrec que es designa sense passar per cap dels dos accessos principals a la funció pública, o sigui, el democràtic per elecció i el meritocràtic per oposició.

Si a això hi afegim que Lluna Baltasar, la filla del Conseller, ja gaudia d’un càrrec de confiança i ara és notícia perquè amb això no en tenia prou i li han hagut de pujar el sou fins arribar a més de 60.000 euros l’any sense canviar de treball ens trobem amb una actuació pèrfida, més si valorem d’on ve, per com lluny d’amagar un nomenament dubtós el recompensa i l’exagera, en fa una aquarel·la i la penja al rebedor. Serà que no es prou sabut que la carrera de periodisme és una de les que dóna més professionals a Catalunya. Serà que en el gabinet del President no hi podia entrar ningú més amb un perfil semblant a ella.

Amb aquest cessament i nomenament recompensat el Govern de Catalunya, el seu President i sobretot Iniciativa demostren la seva sensibilitat i respecte a la democràcia, al poble, a la igualtat d’oportunitats i al repartiment de la riquesa. I amb el nou sou, Lluna Baltasar li afaita l’or a Melcior i li endossa la mirra. Als companys d’Iniciativa, entre el Segre i la filla del Segre no els quedarà ni el sud del Llobregat. Ja se’n cansen els porcs de dir que van nets, rebolcats en la merda!

La simple idea que a un càrrec públic li passi pel cap incloure un familiar seu en una butaca de categoria hauria de ser motiu de cessament i de vergonya encara que essent el departament de Presidència qui aguanta la nominació tot plegat quedarà en no rés. Suportar la pluja que encara és prima. Veient aquestes dependències laborals encara no entenc com Iniciativa es pot omplir la boca de valentia i clamar la seva llibertat de decisió. Serà per això que tenen la representació que tenen i baixant.