A casa de Herrero cullerada bolivariana

Personalment, considero Hugo Chávez un pesat de nassos. Un personatge exagerat, fanfarró i egocèntric. Això no treu que vegi bona part de la seva política de nacionalitzacions amb simpatia, comprensió i les consideri necessàries i justes per l’ample de la població veneçolana. Tot i el grau de complicitat que manifesto respecte de la seva política, vull creure, i per això ho manifesto, que també hauria fet aquest apunt si el president protagonista d’un episodi similar al conflicte Herrero hagués estat en un país neoliberal o conservador.

A banda que és de molt mala educació anar a casa dels altres a parlar-ne malament, el que més em sobta de les manifestacions de l’Europarlamentari del PP Luís Herrero es la seva nul·la capacitat d’autocrítica quan la ficada de pota és manifesta i de calaix. Luís Herrero no pot anar d’observador internacional d’un referèndum democràtic, encara que estigui convidat per l’oposició, i opinar gratuïtament i grollera a vint-i-quatre hores de que comenci. És com si els que alguna vegada hem fet d’observadors per a algun partit en uns comicis locals estiguéssim acusant els vocals de mesa abans de començar el recompte. És com si un àrbitre manifestés la seva sospita cap a un equip abans de començar el partit. És com si un membre d’un jurat estigués convençut de la culpabilitat de l’acusat abans de començar el judici i ho fes públic en roda de premsa.

Vaja, i ho sento, però ho veig i ho visc tant evident que la resta de consideracions sobre la justícia del comentari en ell mateix, sobre el perfil del polític espanyol, sobre la seva expulsió o sobre la política de Veneçuela em semblen accessòries. Em sembla que per exigir diplomàcia als demés, abans s’ha d’actuar amb diplomàcia.

Poder o voler anar a les eleccions

Finalment, dues-centes mil persones no podran exercir el seu dret de sufragi a les properes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol plataforma, partit o opció política basca que junt a la seva definició independentista, l’acompanyi l’etiqueta socialista i que qüestioni l’estructura administrativa espanyola té tots els números per a ser declarat il•legal. En aquest ja llarg període partitocràtic espanyol és la primera vegada que això passa en unes eleccions autonòmiques o, dit d’una altra manera, seminacionals. Ja n’he escrit altres vegades de la Llei de Partits coincidint amb comicis municipals i de la seva incompatibilitat amb el sentit comú, però han passat els anys i la seva aplicació agafa més força que mai i l’evidència de la seva il•legalitat no fa més que mostrar les mancances del sistema actual.

L’esquerra abertzale, doncs, volent presentar-se a les eleccions autonòmiques basques, no podrà. En la seva estratègia política no veuen inconvenient en que l’estructura institucional basca sigui rèmora d’imposicions espanyoles, ni creuen estar actuant deshonestament per voler aprofitar qualsevol plataforma social o política per a transmetre el seu missatge, ni tampoc els tira enrere veure que el seu territori està dividit en tres departaments entre Espanya i França. Ni pateixen per jerarquies, ni per no poder recollir l’esperit i la voluntat de la seva militància, ni per la por d’aburgesament dels seus diputats i dels càrrecs que siguin necessaris per a desenvolupar la seva tasca política. No tenen por tampoc de semblar llunyans a la gent ni de perdre el món de vista. L’esquerra abertzale té clar el seu objectiu i té clar el seu missatge, sap reconèixer les oportunitats d’on obtenir recursos, protagonisme i publicitat per la causa.

A casa nostra sempre ens hem mogut a partir de l’obediència política. La màxima dels nostres representants polítics ha estat el seny mal entès. Aquell seny que fa no qüestionar la base del sistema, que no només no es discuteix sinó que s’assumeix com a propi i s’aprofita com a menjadora dels interessos individuals i no pas de país (ni estructuralment ni política). A casa nostra, però, l’Esquerra Independentista encapçalada per la CUP, que abandera el trencament de totes aquestes males praxis no acaba de decidir-se a considerar la presentació d’una candidatura a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquí a dos anys. Cert és que el debat intern i la darrera assemblea de les CUP no varen tancar cap porta a aquest efecte, però també es fa evident, fins per als més optimistes que no es pot iniciar aquesta aventura sense comptar amb un grau d’implicació unitari per part de la militància. És un projecte massa complex organitzativament i massa important ideològicament o tàcticament com per a decidir-lo per una majoria simple.

Cal però insistir en la necessitat d’una reflexió individual, madura i efectiva. S’ha de fugir de dogmes incendiaris i tenir clar que no serà funció de la CUP dirigir, presidir, pactar o trair ningú; que unes eleccions com aquestes són el que són, rés més. Que ni la CUP haurà de designar, endollar, pagar favors, ni necessàriament haurà de deslliurar-se de les decisions consensuades amb la militància ni s’haurà de jerarquitzar. Si la CUP no es presenta a les eleccions autonòmiques catalanes, als dos-cents mils bascos que no podran votar hi haurem de sumar unes quantes desenes de milers de catalans que tampoc podran fer-ho. Al País Basc perquè no els deixen, a Catalunya perquè no volen.

Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

Probablement tu, maleït humà, no existeixes

Probablement tu, maleït humà, capaç d’agenollar el germà en ta supèrbia, capaç de matar nens, d’iniciar guerres per obscurs motius, de fer passar gana, fred i set pels teus interessos, capaç d’imposar la doctrina del més fort sense remordiment, capaç de viure en el abús i en la inclemència, de fer malbé el planeta pels beneficis a curt termini, probablement tu, maleït humà, que no veus més lluny que la propera hora, que ets incapaç de veure a Deu en la mateixa tinta amb la que pintes tes pancartes, incapaç de notar-lo en els teus gestos, en la teva veu, en el teu costum i en el teu amor i desamors, que el negues al carrer i en fas campanya i, alhora, sospires de ser com Ell, probablement tu, maleït humà dominat per la cobdícia, la comoditat, la fartanera i l’enveja, probablement tu, maleït humà, no existeixes.

I no ets més que un grapat d’àtoms determinats des de l’inici, i el teu sentit un artifici irreal, i el teu dolor un ram d’espines i el teu amor i desamors són vents de Mart que només acaronen pedres. Probablement tu, maleït humà, no existeixes. Pots deixar de preocupar-te i gaudir de la vida sense ser? Pots definir-te lliurepensador lligat a la matèria?

Probablement tu, maleït humà, no existeixes. I malgrat tot no dubtis mai que Deu et negui.

300iNO+

Parlava avui amb un company intel·ligent, coherent, espanyol, molt observador i que procura sempre aportar una important dosi d'objectivitat a les seves anàlisis, sobre una hipotètica independència de Catalunya. Ho feia en un fòrum digital on hi participen activament uns quaranta individus amb certa freqüència. De fet, el debat que hi havia engegat no el tenia amb ell sinó amb altres membres de la llista de correus. Com sol passar hi havia opinions per tots els gustos i afirmacions i respostes i interpretacions i tòpics quan aquest company que havia estat callat fins aleshores m’escriu “Desengáñate Pere, si realmente los catalanes quisierais la independencia, ni vuestro gobierno, ni nuestro gobierno, ni la comunidad internacional lo podrían evitar. En otros estados o en la España de Franco estas cosas se reprimían y nadie decía nada, pero ahora ¿imaginas a España o a cualquier otro estado occidental sacando los tanques a la calle o negando la evidencia? Déjate de discutir en este foro, déjate de mirar hacia el sur y convence a los tuyos. Sólo os queda ser mayoría”.

El Facebook que dóna per a moltes coses m’ha inspirat a crear el 300iNO+ amb la clara intenció d’aglutinar, per sobre de sigles i colors, persones que decididament vulguin assolir la independència abans de cinc anys. Que vulguin deixar de commemorar aniversaris per a passar a celebrar-los. Persones que es puguin dirigir als regidors del seu municipi, siguin de la força que siguin, per aprovar una proposta d’independència alhora sense que depengui d’interessos particulars i partidistes. Persones que puguin fer força abans d’unes eleccions per a demanar al seu representant que mostri de forma expressa la seva voluntat independentista, sense divagacions, sense millores de l’autogovern, sense millor finançament, sense negociació. Portarem 300 anys amb diferentes tonades, però la mateixa lletra.

En 24 hores el grup ha aconseguit 260 adhesions. No hi pot faltar ningú. La descripció del grup diu així:

“Amb mala llet o amb bones paraules la resposta és sempre la mateixa: NO. No cal insistir més. Per esgotament i avorriment, marquem un termini, calendaritzem l'acció:

Durant 300 anys Catalunya haurà viscut subjugada, sotmesa, ignorada, menystinguda, prejutjada, il·lusionada a voltes, molt poques, desencisada, agitada, en guerra, en calma, en revolta i mobilitzada, però també apàtica, emprenyada i volta apàtica, amb monarquies absolutistes i amb monarquies engalanades, amb règims tirans, amb dictadures, amb democràcies partitocràtiques, amb períodes republicans, amb estires i afluixes, negociant, explicant-se, intentant fer-se entendre, fent proselitisme, acceptant autonomies i provant federacions i confederacions, amb propaganda en contra, rebent pals i mentides i abraçades de Judes, rebent promeses que s’incomplien i acusacions d’insolidaritat.

Durant gairebé 300 anys Catalunya ho haurà provat del dret i del revés, sempre amb constància i bona predisposició i no haurà aconseguit mai més que engrunes i males mirades. Per activa i per passiva, amb insults o amb bons gestos, portem molt de temps escoltant les mateixes paraules.

Arriba l’hora de tensar el discurs i dotar-nos de munició. Arriba l’hora de que la unitat popular passi al davant del joc polític i s’organitzi per assolir la independència abans de l’aniversari de la caiguda de Barcelona i Cardona a mans dels borbons. Ens ho devem i ho devem a tants i tantes que han deixat la pell per defensar la nostra identitat. Sinó no ho veurem mai. Si no hi posem data ens trobarem ancians esperant una bona nova que mai no arriba.

La voluntat és civil, aglutinadora i no excloent. No és contra ningú sinó a favor nostre. La data, 300 anys després.”

Us convido a participar-hi.

L'opció inconformista

Avui he estat a Mataró, a l’Assemblea Extraordinària de les CUP i he de confessar que n’he sortit satisfet. Tant pel resultat com per la dinàmica orgànica i el funcionament d’aquest important acte democràtic. Tot i que en algunes ocasions havia coincidit amb representants i militants de l’Esquerra Independentista en comissions locals, amb diversa sort, aquesta és la primera vegada que tinc la sort de compartir un acte intern, sense veu ni vot, però essent còmplice de moviments, remors, preguntes amb més o menys bona intenció. Dic que surto content pel resultat perquè ha sortit escollida la ponència que no tanca portes a rés, la que no obliga a fer les coses precipitadament, ni la que tanca les portes fins vés a saber quan.

Dic que surto content perquè, malgrat tot, m’ha agradat molt l’exposició i defensa de la ponència més prudent i m’ha agradat molt com s’ha portat a terme el debat i els torns de votació posterior. Els arguments han estat ben construïts i ben rebatuts. És difícil desentendre’s de cap de les tres ponències sense agafar-ne algun punt i, malgrat tot, i malgrat que en més d’una ocasió he opinat per burxar i per a fer reaccionar, vull assenyalar un detall que ni el text de cap de les ponències ni les intervencions orals han tingut en compte.

Cada cop més catalans ens sentim inconformistes amb el sistema, amb el capitalisme, amb la manera de fer país i amb la classe política i el seu funcionament. Cada cop menys catalans anem a votar. Cada cop més catalans ens definim independentistes. Tots aquests catalans es mereixen una opció revolucionària, insubmisa i inconformista, una opció d’obediència horitzontal i nacional, que es presenti sense intenció de pactar, que despulli les vergonyes de qui, instal•lat en el poder, ha perdut de vista la lluita. Aquest poble inconformista pot exigir munició per a matar el bitxo gros. L’opció de presentar-se a les eleccions autonòmiques és de la militància de les CUP, però les conseqüències les rebran tots els catalans i catalanes inconformistes.

Tercer Congrés Catalanista

Ahir dijous es va fer a Manresa (a l’Auditori de CaixaManresa de Plana de l’Om) la presentació del Tercer Congrés Catalanista que es durà a terme durant l’any per a presentar una sèrie de conclusions, al final de tot, sobre com encarar el futur del país i quines són les propostes de la societat civil. La idea és que tots plegats (vaja, tots els catalanistes) pensem allò que els polítics no pensen.

Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.

És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.

Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.

Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.

Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.

Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.

Intervencionisme moral

Va existir el moment en que em vaig sentir profundament estrany quan vaig gosar discutir la implantació a les escoles de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ara, si més no, davant de l’atropellament que significa regular per llei la comunicació als fills adoptats d’aquesta condició mentre són encara infants, sembla que els opinadors d’ofici, gairebé tots, tant els de dretes, com els de centre – dreta, tant els que s’acosten a la cinquantena com els que passen la seixantena d’anys, han qüestionat la idea des de l’inici.

Finalment resultarà que a occident els partits d’esquerres han perdut la seva vocació intervencionista en matèria econòmica però els ha agafat fort amb la tutela moral. Doncs no, jo no diré a les meves filles que són adoptades perquè ja ho saben de sempre, perquè és just per a elles que ho sàpiguen o així ho hem considerat nosaltres, i si no fos que no tinc ganes de perdre el temps i trobar-me al costat de quatre estruços ignorants vetaria l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania a les meves filles encara que fos signant que estan malaltes cada setmana quan coincidís amb aquesta classe.

L’escola i la infància són molt més serioses que aquestes lleis. L’escola no es pot ni s’ha de fer càrrec de l’educació dels nostres fills; la seva missió ha de ser transmetre’ls coneixements, mètode d’estudi, interès per les matèries. L’educació en valors deixeu-nos-la a nosaltres i si malauradament hi ha nuclis familiars que desatenen la transmissió de les normes bàsiques de convivència que es preparin aules de 17:00 a 18:00 per aquells alumnes que ho necessitin. Però que no es faci ensenyant matèria moral sinó ensenyant a pensar per a que l’alumne es formi per ell mateix. Si el govern espanyol no està a favor de l’educació religiosa a les escoles no entenc perquè ha d’inventar-se una religió laica.

I al cap i a la fi, el més greu de tot és que jo estic d’acord amb comunicar als fills que són adoptats quan encara són petits i estic d’acord, també, amb la majoria de continguts de l’Educació per a la Ciutadania. Però així no es fan les coses: a casa meva no s’hi fiquin.

Nacionalisme interessat

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.

Sant Ignasi 2.0

Conscient de que cada vegada em costa més escriure amb regularitat a La muntanya russa, enceto el bloc Sant Ignasi 2.0 amb la intenció de que les imatges facin poc necessàries les paraules. La càmera del mòbil i la voluntat de retratar al voltant de Sant Ignasi de Loiola, de la Plaça Sant Ignasi, dels voltants de Sant Ignasi i de la gent de Sant Ignasi. Espero que us agradi.

Superdotat jo?

Farà tres mesos que pertanyo a Mensa tot i que sé de la seva existència des de que tenia 16 anys. Mensa és una organització mundial que agrupa a gent amb un alt quocient intel•lectual, o amb un quocient intel•lectual superior al 98% de la població, per a ser més exactes. Es fan trobades periòdiques de tota mena i existeixen un gruix de llistes de correu temàtiques i geogràfiques on poder compartir inquietuds, preguntes o, senzillament, escriure sense una finalitat concreta. Per a ser membre de Mensa s’ha de completar un test de vint minuts que fa una aproximació, en l’escala Cattell, a uns resultats que et situen en aquest 2% de la població que té un “nivell molt superior d’intel•ligència”, o sigui que és superdotada, com es coneix més popularment.

A banda d’aquest test d’accés, que és molt orientatiu i només calibra la lògica pura, existeixen altres tests més complets entre els que destaca el WAIS-III (III, per tercera revisió del WAIS original), que té una durada que es pot aproximar a les dues hores i mitja o tres hores, que es divideix en una part manipulativa i en una altra verbal i que té en compte factors com la velocitat, la percepció, la capacitat matemàtica o lingüística, la memòria. El WAIS-III s’ha de fer amb la tutela d’un psicòleg i valora per separat cada una de les variables i ofereix, també, un índex conjunt. El conegut CI en castellà o IQ en anglès (QI hauria de ser en català). Aquesta prova que no és vinculant respecte de la pertinença a Mensa la vaig realitzar fa quinze dies a ISEP Clínic amb uns resultats que concretaven més el percentatge anterior i em situaven amb un quocient superior a més del 99% de la població. Psicològicament, doncs, no només sóc un superdotat, sinó que ho sóc a un nivell mitjà–alt. Fet, aquest, que em pot anar molt bé per l’ego i per escriure al bloc, però per poca cosa més.

Aquesta entrada la faig perquè el proper dia 22 TV3 emetrà el programa “Sense embuts” dedicat als superdotats on hi participaran a títol individual companys de l’organització i que ha reobert (obert per a mi ja que sóc nou) un debat a les llistes de Mensa Catalunya sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones superdotades. La llarga introducció anterior, a banda del seu punt exhibicionista, l’he fet per mostrar que fins ara, que tinc 36 anys, m’havia conegut a mi mateix com una persona normal i convivia amb els meus pensaments constants, sabedor que tenia habilitat pels reptes lògics, que tenia curiositat pel coneixement, que em situava ràpid en les situacions noves, com tantes altres persones, però que al cap i a la fi ni era un ésser extraordinari, ni era capaç d’aprendre un idioma en un mes, ni sabia fer multiplicacions més veloç que una calculadora, ni tenia experiències anecdòtiques que explicar al respecte d’això mateix. De fet, ara continuo pensant igual sobre la meva pretesa normalitat intel•lectual.

Però si tiro la vista enrere i recordo tots els programes que he vist a la televisió sobre el fenomen de les persones superdotades em costaria trobar-ne algun que en parlés sense sensacionalisme. Quan no es presenten com a exemplars de circ, es presenten com a frikis, quan no com a exemplars amb uns costums raríssims o directament com a persones que la seva gran capacitat degenera cap a patologies mentals. I si el programa és de nens i nenes superdotats, encara pitjor. És per això que encara que la prova WAIS-III digui que sóc superdotat, em resisteixo a assumir-ho. I el fet és que estic convençut que entre les persones amb qui més m’avinc del meu entorn hi ha més d’un superdotat, o si més no, serien superdotats reconeguts si passessin les proves pertinents.

Facebook: el joc dels miralls

Fa relativament poc escrivia de la descoberta que havia fet del univers de les webs dinàmiques i participatives, que per moments conceptualment semblaven apèndixs del món blocaire. El Facebook era una eina amb un munt de funcions que entrava en el meu imaginari 2.0 gairebé de la mà de Twitter. En tots dos casos poc més vaig fer que navegar una estona, xafardejar, ullar, tocar i remenar, però l’entusiasme em va durar poc i després de deixar els meus perfils enllaçats a les actualitzacions de La muntanya russa només hi vaig tornar molt de tant en tant.

Hores d’ara no sé si en el seu moment no hi vaig parar l’atenció necessària o si s’hi han anat afegint aplicacions i utilitats noves però no existeix estona morta davant l’ordinador sense que entri al Facebook a fer una partideta de pòquer, a llegir que fa la gent, a pujar-hi quatre fotos, a buscar gent coneguda o a deu mil coses més. En poc temps el Facebook s’ha convertit en un estàndard. Això és una bona notícia però també té els seus riscos.

En el darrer sopar de Mensa a Casa Jaume ho comentava un comensal que segurament feia més temps que no pas jo que era assidu a l’eina: el Facebook fa públiques les amistats, els comentaris, les simpaties, els missatges, la vida privada, les relacions, les edats, els aniversaris,... i tots plegats ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent o encara no ens hem adonat d’aquesta situació.

La perillositat rau en pensar que a Facebook ets invisible no només per amb qui interactues sinó amb la resta d’usuaris com si fos un xat qualsevol quan en realitat és més equiparable a les relacions convencionals amb l’agreujant de portar un cartell penjat al coll amb el currículum, amb l’històric, amb fotografies, edats i experiències. I com si l’invent no fos perillós per ell mateix, hi hem d’afegir molts usuaris que no són conscients del protocol d’actuació i actuen de manera irresponsable per desconeixença. Anant pel carrer et pots amagar un pet, al Facebook queda registrat, sonoritzat i amb una foto tèrmica per poc que et descuidis.

Una excel·lent eina si tots prenem consciència de ser en un joc de miralls.

Contra el nacionalisme català

Passa amb el concepte nacionalisme que només pren una accepció positiva en aquells territoris on les reclamacions nacionals no són ateses pel tutor estatal o per la comunitat internacional. Així parlar a Catalunya de nacionalisme, o fer-ho al País Basc o a Escòcia o al Quebec referit als nacionalismes locals no té el mateix significat que fer-ho a Espanya, Regne Unit, Estats Units o a qualsevol de les estructures estatals fermament constituïdes. Bé és cert que si hem de buscar disculpa, els primers no són nacions de ple dret perquè els demés no els deixen i els segons, quan són nacionalistes, ho són per refermar la seva sobirania territorial, la seva influència internacional i el seu domini. Però tot i això, o potser per això, és necessari que tinguem cura de la definició que atribuïm a les nostres ànsies sobiranistes no assumint les definicions i actituds que beneficien qui no ens vol bé.

En el cas català, requerir de l’estat al que administrativament i, fins i tot, subconscient pertanyem un Estatut propi on la voluntat principal sigui la de recuperar en inversions i serveis la major part del impostos que paguem és injust per a la població espanyola (o per a la resta de la població espanyola, institucionalment parlant). No s’aguanta sota cap teoria política socialment justa, ni s’identifica amb un discurs progressista. No és el model basc l’exemple de solidaritat, d’esquerranisme, d’igualtat d’oportunitats on hem d’emmirallar-nos. Qualsevol territori sobirà ha de basar la recaptació en la riquesa i el repartiment en el número d’habitants. No és just, si pertanyem a Espanya (i encara hi pertanyem), que ens desentenguem de les seves zones menys afavorides. De la mateixa manera que si Catalunya fos independent no seria just deixar Lleida, l’interior de Tarragona i les terres de l’Ebre sense un repartiment de riquesa que les permetés avançar amb la resta del país.

D’altra banda la cançó nacionalista catalana que a l’inici abanderava Convergència, però que ara ja han assumit gairebé tots els partits catalans, incloent-hi sectors del PP i de la CUP, fa temps que sona a la tonada del pastilletes. La classe política catalana manté el perfil del suïcida que no vol morir. Del que es pren un pot de pastilles i corre a l’hospital per a que li facin un rentat d’estómac. Del que es dol de tenir mala vida i pretén que els altres li solucionin. Del que es queixa a Madrid amb la mateixa facilitat que hi va a buscar cops a l’espatlla i a negociar tractes de favor. Del que vol el mercat espanyol per a vendre, però no vol que Espanya l’escanyi. Del que prefereix ser el guapo de la colla, i que l’aplaudeixin, i que l’admirin, i que el lloïn, i que necessita de tota aquesta pantomima per a subsistir. Del que no pot ser, ni sap ser sol, autònom, independent. Del que vol ser espanyol per vendre i català per a no donar.

Jo no vull ser així. Jo no vull ser seguidor de la doctrina burgesa i benestant catalana que s’ha inventat un nacionalisme excloent disfressat d’una cadena de greuges que volen corregir sense prendre risc. Jo no vull adoptar el seu llenguatge. Jo no vull fer-me meu el seu discurs. Jo no vull potenciar la desigualtat a Espanya amb l’excusa de que territorialment som dels que més aportem. Jo no vull un Estatut ni retallat ni sencer que aprofundeixi en les desavinences, ni un concert econòmic que em faci ser espanyol d’esquenes a Espanya. Jo vull la independència i la voldria també si fóssim pobres i bruts i malalts. I no vull la independència per ser més ric ni perquè senti odi als espanyols. I no vull la independència per una qüestió territorial ni per gaudir d’una estructura estatal. La vull perquè no em sento espanyol i sí, en canvi, català. I ser català, sentir-se català, no és millor que ser o sentir-se espanyol.

Facebook: Grup Jo no sóc nacionalista català.

Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Simplement Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

Els salaris municipals d'Iniciativa

Voldria, i ho dic seriosament, poder fer una entrada a La muntanya russa parlant bé dels companys ecosocialistes d’Iniciativa. Ho voldria fer però els seus polítics fan d’aquesta voluntat una quimera. Vull deixar clar també que totes les crítiques que faig cap a ells ho són no pas per la seva teoria política, amb la que segurament hi estaria molt d’acord, sinó per la seva pràctica política.

La darrera és aprofitar els indicadors econòmics per a baixar els seus sous municipals i els dels seus càrrecs de confiança sense apreciar que amb aquest gest reconeixen que el que cobraven anteriorment era més del que mereixien. Aquest gest és una mostra simbòlica, però a l’hora potent, de donar a entendre que quan les coses van bé econòmicament ells poden cobrar un sou molt més alt del que els tocaria.

Ja posats a fer el gest, i com que amb el gest demostren que es van equivocar al principi de legislatura apujant els seus sous, jo els demanaria que a més de rebaixar-se el sou, retornin al municipi el diferencial que han cobrat de més durant aquest darrer any i mig.

Els exercicis de demagògia millor fer-los ben sonats.

Preguntes

Abans del parèntesi escrivia evitant fer preguntes. Em semblava descuidat. Feia lleig qualsevol signe que no fos una lletra. Fins i tot els números intentava escriure’ls sense utilitzar xifres. La nova entrada ja evita discriminar grafismes per motius de no pertinença al grup sonor. Fins i tot n’abusa de la utilització.

Per a seguir la tònica trasllado tres preguntes retòriques que no pretenen ser discriminatòries:

- Perquè quan em desperto a les tres de la matinada alarmat pels crits que arriben del carrer, aquests mai són en català?

- Perquè quan en un semàfor passa un cotxe amb les finestres abaixades i el volum de la música al màxim mai porta una adhesiu del burro català o un CAT enganxat a la matrícula?

- Perquè quan circula una motocicleta amb el tub d’escapament rebentat emprenyant tot el barri les paraules que s’escolten no són en el meu idioma?

Atenció als filòsofs més observadors: No confonguem els subconjunts amb el conjunt, però ja és curiós que cap dels subconjunts faci intersecció amb cap element de fora del conjunt.

Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

Sobre la pervivència en el dolor (IV)

I malgrat tot servem la vida com un tot
per sobre del patiment i l’alegria,
en un gest de penitència sorda,
emparats en un sentiment tant vital com la companyonia,
la responsabilitat cap a qui t’estima,
sense apreciar que aquesta absurda empatia desapareix
també en la fugida.
És doncs la covardia la que ens manté vius
i és la covardia la que vetlla per la nostra integritat.
Tal és estoic com epicuri
la mateixa cosa quan convenim que l’agitació terrenal és física.
La llegenda que em sobreviurà
sol•licita que deixeu de plorar per vosaltres i somrigueu per mi.

La Bagesfera vegeta, visca la Penedesfera

Ja tinc reservats els propers 13 i 14 de juny per assistir a unes jornades, les de la Penedesfera, que prometen qualitat, compromís i diversitat per com, si més no sobre el paper, mostrar-se com a referent de les jornades locals i regionals que es van organitzant arreu del país. I dic això amb una certa agror a l’estómac, agror sens dubte egoista, per com la Penedesfera ha sabut treballar per a oferir actes del perfil 2.0 (o haurem de començar a parlar del 3.0?) combinats amb d’altres de promoció de la terra i de caire gastronòmic.

Es nota que els blocaires de la zona s’hi ha abocat i que han treballat amb temps, col·laborant, amb implicació i entusiasme i tot i que la majoria de la informació m’ha arribat a través de Daniel Garcia Peris és evident que la Penedesfera i les seves jornades no es poden entendre sinó és en una acció conjunta de la comunitat.

I és això, aquest compromís i aquesta implicació la que em provoquen l’agror que escrivia abans, aquesta enveja sana de veure com més d’una vintena d’empreses, organitzacions i institucions donen suport a les jornades i comparar-ho amb l’acció que es va dur a terme al Bages, potser de forma precipitada, que va derivar en un portal patrocinat, una promoció excel·lent pel que fa al grau d’implicació dels mitjans convencionals locals, però unes jornades que no van mobilitzar ja no el públic general, sinó més greu, van fer que blocaires que havien assistit a tertúlies radiofòniques a lluir la regidoria ni apareguessin en escena com a espectadors cap dels tres dies, d’altres que ja ni es van molestar a seguir-ho, per no parlar del grau d’implicació en l’organització que va derivar en que tant Joan com jo acabéssim esllomats, decebuts i sense ganes de fer gairebé rés més.

Creia honestament que malgrat l’activitat blocaire té molt d’onanisme i de tancament les jornades serien una magnífica oportunitat per a conèixer-nos i intercanviar experiències i coneixements. Però em vaig equivocar. Quan fa gairebé dos mesos de la darrera de les jornades puc dir que la Bagesfera vegeta. Que el portal funciona perquè s’actualitza automàticament. I que si hi ha noves incorporacions no són tant per pertànyer a una col·lectivitat sinó per a promocionar el bloc. A ningú se li pot exigir compromís ni sacrifici i és per això que aquests dos valors tenen la importància que tenen en la nostra societat. Des d’aquí vull felicitat els companys de la Penedesfera per un cartell d’actes que fa trempar i per la implicació que s’hi respira. Ens veiem a Gelida a mitjans de juny.

Plats trencats

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

Espanya guanyarà Eurovisió

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

Moció de censura a Baltasar (o quan els ateus resen)

Jo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllar-me uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso, no perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que com a teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.

Aquest darrers dies de pluja i avui que fins i tot ha pedregat una mica a Manresa he estat pensant en les paraules que va dir l’ateu Francesc Baltasar, que sorprenentment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa. L’he recordat perquè també aquest dimecres passat el vaig veure en el programa de CQC que ara s’emet a la Sexta fugint d’unes preguntes incòmodes de la reportera sense respondre ni bé ni malament i mantenint una actitud arrogant i frívola talment com si en comptes de ser un servidor del poble fos una folklòrica a qui pregunten pel seu darrer amant.

Trist i compungit vaig quedar com a català quan vaig veure l’ateu Francesc Baltasar, Conseller de la Generalitat, el mateix que dóna permís per omplir piscines i regar camps de golf quan cauen quatre gotes, el mateix que amaga el transvasament del Segre abans d’uns comicis, el mateix que té una filla a Presidència a qui pugen (o enfilen) el sou sense tocar-li la categoria i el mateix que cada vegada que obra la boca, la vessa; deia que trist i compungit vaig quedar veient-lo fugir de la reportera de CQC quan aquesta en el moment de la sequera li preguntava per una fuita d’aigua potable que fa anys que vessa milers de litres diaris a la claveguera de Badalona i que ningú repara.

Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora pocasolta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser ecosocialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país. L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però l’ateu Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.

Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeriem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic.

Sobre la pervivència en el dolor (III)

Brèvola en ses mans de roure, no es coneix morta però

[cluca els ulls

i foragita els sentiments. Cau com canyes de sucre en moles

[d’espellofar.

L’endemà l’acompanyen tots els dies i les nits que ha viscut i

[un seguit de gent

desconeguda. Les cases es descrosten, la caixa apareix entre les mans i
s’enfila a les espatlles. Veuen la boca fosca com l’engoleix.

Els jardins es transformen en catifes inanimades. Les portes metàl•liques
es solden per sempre més. És la darrera vida abans de recomençar.

Sobre la pervivència en el dolor (II)

Sempre he estat molt escèptic a l’hora de valorar la intel·ligència emocional destriada de la intel·ligència convencional. Crec sincerament que l’expressió intel·ligència emocional està definida sobre un concepte d’intel·ligència equivocat o, en el pitjor dels casos si assumim la paraula, l’argument que defensa no pot ser tractat d’igual a igual respecte a la intel·ligència convencional sinó com un element o com una part. Segurament per això quan fa mesos un company de feina em parlava amb fascinació, i pràcticament a diari, de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio l’escoltava amb educació però no parava massa atenció a un tema que sense conèixer, i per tant amb injustícia, considerava menor o, si més no, trivial ja que sense alliçonaments em veia capaç de ser bo, de ser positiu, de fer-me càrrec de les situacions alienes i de ser comprensiu amb qui considerava equivocat. Creia, i de fet ho continuo creient, que no hi ha més que la pròpia voluntat de ser i d’entendre i una bona dosi d’autoanàlisi.

Aquest enrenou de vides creuades ha provocat que de fa uns dies hagi conegut a través de correus electrònics i per La muntanya russa a Elisabet que és periodista i guionista de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Elisabet vindrà a Manresa, al Petit Parcir, el proper 7 de juny a fer la presentació d’un llibre que una mare mai desitjaria escriure, si més no a priori. El llibre és “Criatures d’un altre planeta” (La Magrana /Dèria edicions) i tracta sobre la malaltia neurològica de la Síndrome de Rett que pateix la seva filla Gina que ara té cinc anys. Gina no parla, no camina, no entén. El llibre va ja per la quarta edició i és possible que en poc temps es tradueixi al castellà. Els drets d’autor van a parar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on hi ha una investigació encetada que avança molt lentament degut a la falta de finançament.

El meu company de feina sempre ha estat una meravellosa persona, fins i tot abans de descobrir el programa de ràdio i de devorar llibres sobre el tema, però ara a més s’ha creat la seva pròpia teogonia de butxaca i se’l veu sempre actiu i optimista. Potser sí que després de ser cristià i ateu (una cosa darrera l’altra) ara em toqui ser creient i creure de veritat que el patiment arranca la millor persona que hi ha en nosaltres.

Sobre la pervivència en el dolor (I)

Llegint Agustí no puc més que admetre i assumir el sentit primer de la seva exposició sobre la vida i per extensió la de tot el cristianisme, més no sé si serveix de purificació aquest patiment, no sé si condueix a rés més que a gaudir del propi martiri com a prova de força. Vaig mirar de fit a fit el doctor i li digué: “no us cregueu déus allunyant el meu traspàs, més aviat ocupeu-vos de la meva boca i dels dolors persistents si em voleu ajudar, però no tracteu la mort com el pitjor dels mals ni la vida com el bé suprem, doncs anireu errats. No és terrible morir sinó la manera de morir, no és meravellós viure sinó la forma de viure”. I malgrat tot l’organisme està preparat a maldar per sobreviure arrossegant-se per atrapar un bri de salut que estiri trenta segons l’existència o que serveixi de pont fins un altre bri més llunyà; fins en la inconsciència.

El mal anomenat ateu Schopenhauer ullava aquesta maleïda voluntat de la matèria per persistir viva, per retornar de la mort fins i tot en un darrer intent per manifestar-se. Perquè l’existència més plena és més incòmode que la mort; perquè l’emoció, l’amor, la felicitat són menys completes que la no existència que no depèn d’unes sensacions alteradores. Arribats aquí però assetja el terrible dubte de si és possible la no existència, no tant des del punt de vista espiritual, que sens dubte no ho és de possible, sinó des del de l’existència material. Seria fatal ser un i ser tots alhora. Haver de viure eternament totes i cadascuna de les existències sí seria un patiment. Seríem Déu, Déu d’un dolor innecessari.

El PP que jo vull

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

Paraules per aturar la psicosi

El manual del bon empresari, o del gran empresari, indica que en una situació de crisi econòmica tots els discursos han d’anar dirigits a negar la màxima i atorgar-li la categoria de circumstancialitat per evitar que el pànic del petit emprenedor, el petit inversor i el petit consumidor propiciïn una aturada de la circulació monetària que empitjori la situació. I no els falta raó a Solbes, a Lara i a tot aquell que té interessos que el tremendisme pot perjudicar quan convenen que la crisi, igual que les baixades a borsa, depenen en més mesura de la importància que se’ls vulgui donar a nivell especulatiu que dels desencadenants reals que l’han iniciada.

L’estat d’ànim de la població pot fer que una petita onada es converteixi en un tsunami i tot i que és convenient que des de l’administració i des de l’élite econòmica s’intenti convèncer la ciutadania de que la crisi no és tant important com pot semblar, també s’ha de transmetre amb arguments propers, sense mitges mentides i explicant obertament com funciona el moviment macroeconòmic. Perquè si s’entesten a repetir sense arguments que no n’hi ha per tant, que en un any la situació estarà superada, que la crisi del 93 sí que va ser forta i la gent veiem el gasoil i l’arròs pels núvols, les immobiliàries tancant una darrera l’altra, els pisos amb cartells d’en venda com si fos un Sant Jordi d’ofertes i les obres parades o acabades però sense ocupar, creurem que ens enganyen, que el pitjor està per arribar i les inversions s’aturaran encara més i els estalvis es quedaran al banc i allà on compràvem tres llaunes de sardines en comprarem dos o cinc per no gastar més del compte o per por que d’un dia a un altra el preu augmenti.

És com quan jugues a futbol i et marquen un gol, que si abaixes els braços i no creus en la remuntada te’n poden clavar cinc més, però que anant tots a l’atac sense ordre ni concert i a la desesperada, també. Tant difícil és transmetre que la situació és preocupant però no ens queda més remei que seguir treballant i actuant sense pànics artificials?

Sant Ignasi, tard i malament

Feia dies que no escrivia de la Plaça Sant Ignasi perquè volia donar un temps raonable a l’administració per a acabar d’enllestir la finalització de les obres que es van emprendre l’any passat i que tot i que Josep Lluís de l’Associació de Veïns de les Escodines m’ha anat dient que està previst de fer-ho no puc estar d’emprenyar-me per uns detalls, xics, que per això mateix és incomprensible que a hores d’ara no estiguin enllestits. En parlava el dos de desembre de l’any passat: s’ha donat accés als cotxes a una plaça per a vianants sense situar barreres naturals o arquitectòniques que evitin el poc civisme d’alguns conductors.

L’accés fins a arribar al carrer de Santa Llúcia és un aparcament particular on a peu de la Baixada dels Drets hi para tothom i a la cantonada de Caixa Manresa també. En les meves andanades contra l’intervencionisme de les forces d’esquerra he criticat moltes vegades les ànsies reguladores i sancionadores que apliquen sobre causes poc significants però ara m’adono que en algunes ocasions la mala educació d'alguns ciutadans justifiquen aquestes mesures correctores.

No puc entendre per molt que m’hi esforci com es pot deixar un cotxe enmig d’una plaça dissenyada clarament per als vianants, no puc entendre tampoc el benefici de fer malbé les plantes de les jardineres, però tampoc puc entendre què pensa l’Ajuntament quan encara no fa un mes ja va haver de tornar a cimentar les llambordes que saltaven d’una obra nova i encara menys puc admetre, perquè delata la seva concepció del model de ciutat que es vol per al futur, que una plaça que està dividida per una via de trànsit rodat hagi de suportar tres minuts de semàfor en vermell per als vianants que després han de córrer perquè els canvia de seguida. Vaja, en realitat, el que no m’entra en el cap és què hi fan aquells semàfors on hi hauria d’haver un pas elevat per a la gent que va a peu o, com a molt, dos passos de zebra sense semàfor on sempre hagués d’aturar-se el conductor.

La xenofòbia dels tolerants

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

La immigració és un problema

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Llista de medis pública

Com que alguna vegada ja m’han demanat permís per a aprofitar els botons que hi ha a La muntanya russa tant de medis (que he actualitzat fins a arribar-ne a setanta-un) com de Casals Catalans a l’exterior poso a la distància d’un correu electrònic l’arxiu amb l’HTML tant d’una com altra filera de botons de manera que a qui interessi afegir-ho al seu bloc o web només m’ha d’escriure un correu sol•licitant un arxiu o tots dos i ho enviaré tant aviat com pugui. D’aquesta manera estalviarem una feina que és tonteria de repetir si ja l’he realitzat jo i ajudarem a millorar l’accés als medis. L’enllaç a La muntanya russa ja serà cosa de cadascú (és broma).

La muntanya russa vers Mediaclic

Dimecres amb Marc vàrem trobar-nos amb Diego Arcos que és el President del Casal Argentí de Barcelona [i II] per a parlar de diversos temes relacionats amb la comunicació, la publicitat i Internet. Com a deferència vers nosaltres ens trobàrem a la Cerveseria de la Universitat ja que veníem d’una reunió propera i després havíem d’anar també per allà a prop a tancar una jornada que va semblar una gimcana per Barcelona. Diego és un argentí intel•ligent, educat (de fet, gairebé tots els argentins i argentines que conec ho són) i amb una loquacitat moderada pel temps que porta a Catalunya. A més d’ocupar-se de la feinada de representació i gestió del Casal té temps per fer virtual aquesta comunitat tant real al nostre país a través dels dos portals i també ho procura amb tots i cadascun dels grups estrangers que conviuen a Catalunya a través de l’Immi.cat.

De les visites que ens van ocupar el dia em va sorprendre comprovar que fins en tres ocasions va sortir La muntanya russa a la conversa amb un coneixement molt anterior a la preparació de la visita. Vull dir que no va ser la típica curiositat d’última hora de quan hom vol fer un informe de la persona amb qui t’has d’entrevistar a partir d’una busca ràpida al Google. L’Immi.cat a més de comptar amb les comunitats estrangeres de Catalunya també compta amb un apartat dels Casals Catalans a l’exterior (a més de les interiors però que no són governades per la Generalitat de Catalunya) i quina va ser la meva sorpresa quan vaig comprovar que per a fer aquesta secció es van fixar en el reguitzell de botons que tinc a la dreta del bloc a baix de tot per afegir-los al portal.

Més d’hora amb Marc havíem presentat Mediaclic a Jordi Iparraguirre i a Irene Cabrera, Director General i de Comunicació respectivament de la Fundació puntCat i ens havíem trobat que a l’hora de mostrar els catàlegs Jordi va confessar haver-ne vist la pre–impressió unes setmanes abans quan l’havia presentat il•lusionat a La muntanya russa. Tot i que a Joan, que és qui porta la imatge a Mediaclic, no li va semblar gaire bé que pengés el catàleg perquè diu que talla el factor sorpresa (cas de Jordi de la Fundació puntCat) crec que també està bé que els lectors del bloc que potser mai visitaré professionalment puguin compartir la nostra il•lusió pels petits avanços.

La tercera visita que per prudència no puc avançar encara es va produir en gran part (no tota) pel coneixement que tenien de mi a través de La muntanya russa. És innegable que La muntanya russa i Mediaclic s’aniran enllaçant en el futur i tot i que inevitablement hauré de ser més curós en algunes entrades que una vegada escrites em semblen un pèl vanitoses (aquesta mateix), no rebaixaré el to quan escrigui de política o de qualsevol altra cosa. Perquè al cap i a la fi que personalment pensi d’una manera no m’incapacita per a ocupar-me de la meva feina amb professionalitat, i ocupant-me de la meva feina amb professionalitat puc tenir una opinió personal de les coses.

Per cert, Marc és qui porta les consultories d'imatge i comunicació i qui s'ocupa d'assessorar en els temes contractuals.

Es digui Carretero, es digui Carod

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

Preocupacions estètiques

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

La passió turca de Camprubí

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.