La creu, l'escut i el Barça

No pensava que la Creu de Sant Jordi pogués crear malestar enlloc del món. De fet la seva presència a l’escut del Barça obeeix més a la identificació del club amb la ciutat que no pas a qualsevol referència cristiana de l’entitat. Menys encara cristiana medieval. Tenint clar això, tampoc hem de caure en la temptació d’actuar de manera infantil en resposta a les exigències saudites. Per sobre de consideracions morals, religioses o d’identitat, la realitat és que les samarretes del Barça que arriben al bressol de l’islamisme es modifiquen o es substitueixen per falsificacions més o menys encertades i una postura d’enfrontament per un petit espai (no arriba a dos centímetres quadrats) només provocaria l’enfortiment d’aquest malestar irracional.

Aquesta postura intransigent no pot ser contestada de manera intransigent. El Barça ha de saber valorar si és més important mantenir la imatge íntegra de l’escut renunciant al cada cop més important mercat musulmà o emmotllar-se com en el seu dia va fer la Creu Roja a la realitat d’aquesta ampla zona geogràfica. Canviar la Creu de Sant Jordi per una barra o, posat el cas, per una mitja lluna vermella sota fons blanc no és cedir, no és sotmetre’s, és no donar la més mínima importància a una polèmica artificial i forçada per uns cabdills que aprofiten el fanatisme dels seus súbdits per encendre la febre del victimisme. Si considerem que molestar-se per la Creu de Sant Jordi és intransigent, també serà intransigent adoptar una postura immobilista amb l'escut culé.

Paral·lelament, el món islàmic s’ha de fer un autoanàlisi. És digne d’estudi aquest rampell inquisidor que mostren tant a dins com a fora de les seves fronteres, tant amb els seus símbols com amb els símbols aliens. El món islàmic ha de madurar. No pot funcionar durant més temps amb aquest complex d’inferioritat. Ha d’entendre que la fortalesa dels seus valors depèn d’un cos dogmàtic coherent i propi, no de la incidència externa d’altres valors. Perquè al cap i a la fi aquesta postura és conseqüència de la seva debilitat, de la seva inseguretat. A ningú se li acut de pensar que un dia l’Espanyol hagi de renunciar a la corona del seu escut quan visiti el camp del París Saint Germain o del Dinamo de Moscou perquè en aquests països es tingui un infaust record de la monarquia. Si ens emparem en la simbologia de la creu vermella caldrà que ens preguntem com ha de mostrar-se la bandera anglesa en qualsevol territori islàmic.

Tot plegat és una bestiesa. Per tant seria una bestiesa perdre més d’un segon de dialèctica. No volen creu? Els hi posem un pal o una mitja lluna. La sort, sense cap mena de dubte, és que aquí podem perdre el temps amb altres coses.