Lobbies en el Playboy

Sant Esteve, any nou i Divendres Sant són els tres dies de l’any que no hi ha premsa. Premsa convencional vull dir. La de paper. Així, quan avui al matí he baixat a la Bodega Andaluza a fer el cafè m’he hagut de conformar amb llegir el Playboy. En el número d’aquest desembre hi ha un reportatge molt interessant sobre el funcionament dels lobbies a Europa.

En l’article es tracta el funcionament dels lobbies als organismes de la Unió Europea i de com a la dècada dels noranta es va regular aquesta figura atorgant passis a representants de companyies multinacionals per a poder accedir a totes les dependències, poder reunir-se amb els eurodiputats i fins i tot poder assistir a les reunions de comissions de treball. Com a testimonis la revista cita a un diputat que ha preferit guardar-se de pressions amb l’anonimat i de Raül Romeva d’Iniciativa que parla obertament del tema. El lobbista és una persona instruïda, educada, amb molt bona presència i domini d’idiomes que porta a terme tota la seva activitat en els passadissos de la institució. Com és lògic aprofita molt bé la seva xarxa de contactes i té habilitats negociadores per tractar amb diputats que en moltes ocasions no saben del tot la matèria que toquen. Aquest fet l’aprofiten per a oferir-se com a introductors ajudant aparentment sense cap interès.

Malgrat que tots podem tenir sospites de com funcionen les coses des de la institució més local fins la més universal, i no parlo pas només d’interessos econòmics, no deixa de sorprendre que aquesta activitat estigui tant normalitzada fins al punt de viure-la com una relació quotidiana entre el poder econòmic i el poder polític. Amb un clar desavantatge d’aquest segon poder, sigui dit de passada. A tall d’exemple: mentre la Unió Europea ha fet catorze estudis sobre la influència de l’electromagnetisme en la salut de les persones, el gruix d’empreses de telecomunicacions n’ha fet més de setanta.

El tractament legal que caldria per aquests grups de pressió hauria de ser similar al que es reclama per a les empreses que financen els partits polítics. Al cap i a la fi el propòsit d’uns i altres és influir sobre les persones o partits que han escollit els ciutadans per treure'n els màxims beneficis mercantils. Es pot optar per adoptar una postura il·lusa i prohibir-los o buscar una transparència impossible obligant-los a fer públiques les dotacions o interessos particulars. La primera opció és la ideal en un món ideal; la segona és la menys dolenta en un món on la nostra màxima aspiració sigui que ens prenguin el pel a la cara. En el fons és sempre millor saber com funcionen les coses directament abans que sospitar-les per rumors.

Per cert, he comprovat que en l'edició digital de la revista aquest article és de pagament. Queda pagar per l'edició digital, pagar per l'edició impresa (el paper és de molta qualitat) o anar a la Bodega Andaluza o allà on la tinguin i prendre un refrigeri.