Maragall sondeja Catalunya

Aquesta setmana hi ha hagut rebombori periodístic amb la possible presentació de Maragall a les eleccions espanyoles amb un nou partit de perfil catalano-europeista. De fet, malgrat totes les seves maragallades o potser per elles, l’expresident ha fet moltes afirmacions d’oracle que l’han ajudat a adquirir aquesta estampa de Quixot català i que en ocasions han estat d’una fidelitat futura sorprenent, d’una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte.

L’europeisme ha estat una constant en declaracions i apostes personals que potser ningú altre ha gosat formular per por que el titllessin d’il·luminat. Em fa l’efecte que Maragall és anarco-independentista. Anarco perquè no es retrata nacionalment en cap àmbit geogràfic que no sigui Europa donant la impressió de no sentir-se còmode en cap estructura administrativa tancada, en cap pàtria que l’obligui a ser de forma excloent. I independentista perquè Maragall aborda sense problemes l’unionisme europeu més radical avançant de manera decidida cap a la forma del què serien uns Estats Units d’Europa com a àmbit patri. I aquesta seria una mena d’independència a la contra. Potser per la porta del darrere i encara amb un camí més llarg que el del independentisme convencional. Es canviaria el domini espanyol i francès per una participació representada directament a Europa.

Trobo però que l’anunci és més un sondeig de com es rebria aquesta proposta entre els catalans que una voluntat de fer-ho en aquests moments. Encara que venint de Maragall qualsevol cosa és possible crec que l’àmbit de presentació d’un nou partit que presenta el catalanisme i l’europeisme polítics com a fórmules indestriables hauria de ser Catalunya o Europa. Fer-ho en unes eleccions espanyoles seria precipitat tot i que potser l’edat i la malaltia que pateix accelerin les decisions. En qualsevol cas estic segur que la fórmula li funcionarà i es presenti quan es presenti té la representació institucional assegurada.