Insatisfacció política no és desencant, per ara

El Centre d’Estudis d’Opinió ha fet públic un sondeig segons el que el 58’5% dels enquestats es declara insatisfet de la situació política actual. De fet, les dades es van recollir a mitjan novembre just quinze dies abans de la manifestació pel dret a decidir de l’u de desembre. A hores d’ara, però, no és de suposar que aquesta xifra sigui molt diferent.

Insatisfacció no és desencant; segons el mateix estudi un 70’8% dels enquestats té previst anar a votar el proper nou de març, però tampoc és convenient confiar que en el futur aquesta aparent contradicció es mantingui. La insatisfacció política per la que es pregunta és general, ni per a la gestió del govern ni per les propostes de l’oposició per separat, sinó per les dues variables a l’hora a més de per la fatalitat de tot allò que depèn de la política. Aquesta insatisfacció no hauria de ser tampoc motiu de goig pels dos partits que no governen ja que si el desencant fos només per la gestió del govern es visualitzarien alternatives que farien la situació més suportable.

Una part important d’aquesta insatisfacció ha de ser llegida pels partits polítics com un toc d’alerta a les seves prioritats argumentals i assenyalen, sens dubte, que malgrat la diferència de plantejaments la manera de fer política de tots plegats és monòtona, sense valentia, amb propostes i apostes poc arriscades, i els disbarats, els trencaments de rutina i les sortides de to són conduïdes immediatament cap a una correcció consensuada.

És precisament aquest consens latent el que fa veure a la població que cap partit amb la manera prudent de fer política actual els pot entusiasmar. És una insatisfacció profunda amb el present i poques esperances de canvi en el futur. Per aquesta vegada els catalans creuen que participant a les eleccions de març podran recuperar la satisfacció per la gestió política. Millor per qui hi confiï. Sota el meu punt de vista, sent unes eleccions espanyoles no hi ha alternativa política que millori l’estat actual de les coses.

Si m’haguessin preguntat a mi els hagués dit estar insatisfet amb la situació política catalana i espanyola, però desencantat només de l’espanyola. Només cal mirar les alternatives que com a catalans ens queden a Madrid: uns anticatalans o uns covards hipòcrites. El treball que ara tinc és que la insatisfacció que sento amb la gestió dels polítics catalans no es transformi, també, en desencant.