dijous, 31 de gener de 2008

Petits fraus

Malauradament estem acostumats a tolerar qui àdhuc amb la boca grossa fa galons d’estafar l’administració amb l’atur, les baixes, les petites trampes en la declaració de l’IRPF i tot un seguit de tripijocs que en alguns casos són circumstancials i en altres s’ha convertit en una tradició periòdica o permanent. Fins i tot des del món sindical, i ho dic per experiència, s’ha fomentat en alguns aspectes la desobediència laboral a càrrec de la caixa comuna confonent la disposició arbitrària dels diners de tots plegats amb el perjudici de l’empresa privada. I mentre l’engany a càrrec de la patronal podria disfressar-se políticament com un repartiment de la riquesa, la pilleria davant l’administració ens perjudica a tots i és denunciable.

No és aquest un al·legat a favor del sistema capitalista quan el meu llibre de capçalera durant algun temps a estat “Manifiesto contra el trabajo” (Krisis). És la constatació que tants anys de separació entre el poder i el poble han provocat que observem l’administració con un ens extern a nosaltres mateixos quan hauríem de ser conscients que hi participem encara que sigui passivament. No permetríem pas que en la comunitat de veïns hi haguessin dues famílies que no paguessin les quotes o que fessin l’escàpol quan s’hagués de cobrir una derrama. No entenc doncs que en l’enorme comunitat de veïns d’on participem tots ens haguem de quedar tranquils davant qui treballa i cobra l’atur o davant qui aprofita una baixa per fer hores amagat en un talleret quan tots els demès patim retencions cada més en la nòmina que genera el nostre treball.

Aquesta entrada ve a col·lació d’una conversa que he mantingut aquest matí amb un conegut que s’ha estranyat que pogués arribar a final de mes amb el què cobrava. Així d’una tacada m’ha fet una descripció detallada de com s’ho feia per a passar dels cinc mil euros mensuals entre ell i la seva parella: Ell és autònom i es desgrava totes les despeses personals que, tot i així, infla quan ha de fer la declaració periòdica fins al punt que oficialment fa prop de tres anys que perd diners amb la seva ocupació i la seva dona treballa d’administrativa però cobra un atur que passa dels mil euros. Al preguntar-li que com li anaven les altres coses m’ha respost amb un lacònic “ara estic de baixa”.

Sóc conscient que és un cas extrem i que per sort la majoria fem servir les garanties laborals quan en tenim necessitat però amb aquest cas m’he sentit especialment dolgut. Personalment dolgut. Però és que aquest cas no es diferencia massa, per no dir gens, del assumpte de l’alcalde sobre el que escrivia l’altre dia que a l’assabentar-se de la transcendència del meu apunt ho justificava en petit comitè assenyalant que després de més de vint anys regint el municipi bé es mereixia arraconar abans de jubilar-se. I ho deia convençut.

Si en el futur tinc l’oportunitat de coincidir amb ell més valdrà que no em faci cap comentari sobre el tema no sigui que tingui que declarar davant d’algú competent com és possible cobrar 2.750 euros mensuals de dietes per anar des de casa seva a l’ajuntament dins del mateix poble.

dimecres, 30 de gener de 2008

Adam Majó entra a l'ajuntament de Manresa

Roger Torras i Adam Majó

Fa dies que m’havien informat de la renúncia a la regidoria de l’ajuntament de Manresa per motius personals de Roger Torras i la seva més que previsible substitució per Adam Majó. Tot estava pendent de l’aprovació de l’assemblea de la CUP que es va celebrar aquest passat dissabte i que va transcórrer amb normalitat. Així, avui a la tarda es farà la roda de premsa que anunciarà aquest canvi i els detalls de tot plegat.

Adam Majó s’acosta a la quarantena d’anys i té una forta vinculació a la CUP des de sempre. És una persona compromesa amb el país, l’antimilitarisme, el transport públic, l’esport i el sentit comú. És molt bon escriptor com ens demostra en els seus articles periòdics a Regió7 i a l’haver guanyat el premi al millor relat eròtic en la passada edició del Saló del Sexe en Català. Com que Roda de premsaés amant del diàleg però convençut dels seus ideals tenim assegurada la defensa de l’argumentari de la CUP des de posicionaments raonats i fugint del dogmatisme.

Amb Adam ens coneixem de fa anys i estic convençut que farà molt bé la seva feina. Va ser impulsor de Manresa Camina i està molt vinculat a tot el que es mou al Bages al voltant del rugby. Vàrem estar junts a Via Lliure del Bages i ens hem trobat a reunions, comissions, festes i xerrades de tota mena. Des de La muntanya russa l’encoratjo a que segueixi fent les coses com les ha fet sempre. No cal que canviï rés. De totes maneres que sàpiga (em sembla que no cal que li digui) que li esperen dies de molta feina.

dimarts, 29 de gener de 2008

És coherència, Dr. Irujo, és coherència

Josep Lluís Irujo (PSC)No acostumo a prendre part en les discussions entre formacions polítiques però aquesta vegada llegint les declaracions de Josep Lluís Irujo (PSC) a l’edició de paper del Regió7 d’avui en resposta al comunicat de la CUP sobre l’últim ple de l’ajuntament de Manresa no puc estar-me de pensar que o bé el regidor socialista ha pres la determinació de tirar pel dret i defensar la seva manca d’arguments amb atacs o bé és que definitivament se li ha rovellat l’escafandre de submarinista.

En resum, el comunicat de la CUP recorda que en el ple va assenyalar la incoherència “que representava que els membres del PSC votessin a favor del dret a l’autodeterminació del poble txetxè en un ple del 2007 i a favor del mateix dret del poble kurd en aquest ple del 21 de gener i, en canvi, es posicionessin en contra del dret a decidir del poble català” i assenyala que el més sorprenent va ser la resposta de Josep Lluís Irujo argumentant que el poble txetxè estava en guerra i que per tant era del tot necessari aquest dret d’autodeterminació i en canvi a Catalunya no.

Hauríem entès que s’hagués excusat reconeixent que mentre amb els cassos txetxè i kurd aplicava la teoria política democràtica, amb el tema català li pujava una amargor a la boca que li impedia ser racional. Ho hauríem entès de veritat ja que als seus companys d’Iniciativa els passa sovint el mateix. Però no. Usant aquesta trista, pobra i simptomàtica fugida d’estudi del regidor socialista el comunicat de la CUP respon amb una metàfora un pèl hiperbòlica, si es vol ser Roger Torras (CUP)primmirat, però molt escaient preguntant públicament al doctor Irujo si el que insinua és que Catalunya necessita d’una guerra per a fer valer el seu dret d’autodeterminació.

El regidor socialista que aquest cop ha tingut tot el temps del món per situar-se, en comptes de guardar el silenci de l’ignorant ha escollit usar la paraula del neci per contestar la CUP acusant-la de sectària, antidemòcrata i d’irrespectuosa amb les opinions discrepants. I s’ha quedat tant ample. Ha fet servir aquella tàctica tant vella d’acusar del què t’acusen.

Doctor Irujo, vostè té tot el dret del món de sentir-se tant espanyol com vulgui, té tot el dret del món a oposar-se a un dret legítim, humà i democràtic com el dret a decidir, fins i tot es pot sentir solidari amb els llunyans txetxens i kurds i mostrar la més profunda indiferència pels catalans que l’envolten. El que no pot ser vostè és incoherent. I no ho pot ser perquè és polític. I no ho pot ser perquè representa que cobra per això. I no ho pot ser perquè se li suposa un mínim de sentit comú per a poder mantenir un debat. Es pot discutir com resoldre un problema matemàtic, però no es pot resoldre un problema matemàtic sense saber sumar.

I és això el que la CUP li ha volgut fer veure a vostè amb la hipèrbola del seu comunicat i que sembla que l’escafandre no li ha deixat entendre. És coherència el què se li demana i el què se li espera. I una mica de llestesa tampoc estaria de més.

dilluns, 28 de gener de 2008

TV3 líder de la informació política i els mitjans digitals creixent

Que més del 56% dels catalans ens informem de les notícies polítiques a través de TV3 molt per sobre del segon catal que just supera el 10% (Antena 3) és una notícia que hauria de ser meravellosa si no fos que encén un focus a sobre seu a ulls dels partits polítics. Més quan existeix tanta controvèrsia amb els nomenaments dels òrgans gestors i ètics, es denuncien intents de pressió, es fan afirmacions demagògiques i interessades, vivim el cas de la Catosfera i vés a saber quantes coses més que no arribem a conèixer. De totes maneres la notícia és positiva com a fet normalitzador de la realitat catalana tot i que a nivell televisiu tampoc existeix alternativa. I aquest és l’altre perill.

Així mateix el Baròmetre d’Opinió Política remarca que la televisió és el mitjà més utilitzat per estar informat en aquest camp per sobre de la premsa (16 punts de diferència), la ràdio i internet. En aquest cas internet ja suposa un 15% del total de consultes polítiques i se suposa que és un percentatge que anirà creixent exponencialment.

A l’hora d’organitzar La muntanya russa vaig triar fer un modest portal periodístic accessori al costat dels meus escrits. Em consta perquè així m’ho han fet saber que hi ha lectors d’aquest bloc que em punxen per a poder fer la repassada diària a la premsa digital. El potencial del model informatiu, de la rapidesa de cerca d’una informació d’interès, de l’actualització instantània i de l’especialització de molts d’aquests mitjans el fan un element que creixerà exponencialment els propers mesos. És tasca també dels blocaires potenciar l’expansió del model informatiu i d’opinió digital tant com potenciem el nostre autoconsum ja que de l’embranzida i la vinculació que agafem amb molts d’aquests mitjans en dependrà la influència que en vulguem tenir en el futur. Creixem junts per a construir un accés a la informació més lliure i transversal.

Només voldria apuntar un detall que és comú a gairebé totes les capçaleres únicament digitals: jo que vinc del món comercial de la publicitat m’entristeix veure com junt a la fantàstica feina periodística de la majoria de mitjans es perd l’oportunitat de buscar comptes que no siguin endogàmiques. Creure’s més la feina i apostar per la normalització comercial és l’assignatura pendent dels mitjans digitals.

diumenge, 27 de gener de 2008

Una poca-soltada a la Catosfera

Jornades de la CatosferaAnava aquest diumenge a Granollers per assistir a l’última jornada de la Catosfera amb la intenció d’aprendre dels ponents, de l’organització i de conèixer en persona Saül Gordillo i Marc Vidal cara a la propera organització de les jornades de la Bagesfera que hem de celebrar el febrer i març pròxims a Manresa. Pensava que no faria falta que escrigués a La muntanya russa cap entrada temàtica doncs tant des de l’organització com des dels distints blocs del país s’està informant abastament sobre aquesta trobada.

I aquesta intenció de no escriure seguia així fins el darrer moment del matí d’avui diumenge quan en el torn de preguntes de la taula sobre la influència real dels blocs ha agafat el micròfon (disculpeu-me però no recordo el nom) un blocaire que s'ha presentat com a col·laborador de La Vanguardia i ha deixat anar una poca-soltada més digne d’una persona que no coneix el món del bloc que no pas d’un blocaire professional.

En resum aquest col·laborador s’ha presentat com un doble pecador perquè es guanya la vida amb el seu bloc i a més l’escriu en castellà i en la seva intervenció ha reconegut no entendre el sentit de les jornades de la Catosfera ja que la millor manera de fer els blocs influents no és pas tancant-se en una llengua petita i local com la catalana. Que si de veritat es pretenia influir en la societat el castellà era una llengua molt més coneguda a nivell mundial i que assegurava moltes més visites. Aquesta intervenció que no hauria de superar la categoria d’anècdota m’ha ressonat en el cervell tot el camí de tornada a casa i la transcric disculpant-me d’entrada per com més que una entrada d’interès general la rebato per primera vegada en el bloc com a fórmula terapèutica per buidar-me el pap. Voldria dir-li a aquest blocaire que la seva apreciació de principi a final és d’una mostra de mala educació supina cap a tots els presents a la sala.

Primer de tot perquè fent la broma de definir-se pecador per cobrar i escriure en castellà el seu bloc pressuposa que els catosfèrics som una espècie de romàntics del bloc. Romàntic en la pitjor accepció del diccionari. Allò que definiríem com a purità malaltís, com a dogmàtic intolerant o, en definició més moderna, com a friki estereotipaire. Pel què a mi fa i em sembla que és una opinió compartida per tots els catosfèrics amb els que he tingut oportunitat de parlar només puc sentir sana enveja del fet que cobri per administrar un bloc. I sobre el fet que sigui en castellà sento una profunda indiferència. Una indiferència tant gran com sento pel fet que un bloc tingui fotografies o no en tingui o estigui millor o pitjor decorat. Només em pregunto que feia un blocaire com aquest en unes jornades encarades als blocs en català.

Sobre el seu consell de que hauríem d’escriure en castellà per a ser més influents qualsevol tòpic que pugui utilitzar per rebatre’l pujaria el nivell de la seva apreciació. Potser hauria d’observar que de tots els blocaires que escrivim en català i que érem presents a la sala amb vostè cap ni un li hem insinuat com ha de fer la seva feina i en canvi vostè, que era sol en l’opció castellana, a la primera de canvi no ha perdut l’oportunitat de doctorar-se amb consells que ningú li ha demanat. Només espero que com a blocaire professional tingui l’oportunitat de pensar abans els seus escrits perquè si són de la mateixa profunditat que les seves expressions orals ja pot anar preparant memòria supletòria per aguantar tots els comentaris de resposta.

Com no podria ser d’altra manera vull aprofitar aquesta entrada per a felicitar l’organització de les jornades i recordar que a partir d’ara ens posem ja definitivament a acabar d’arrodonir la posta de llarg de la Bagesfera.

dissabte, 26 de gener de 2008

Catalunya no pot ser objectiu del terrorisme islàmic

Islam en el món

Semblaria de sentit comú que la resposta d’un poble que se sent menystingut i oprimit per les potències econòmiques, polítiques i militars no pot anar dirigida a un altre poble que encara que sigui en diferent escala i distinta realitat lluita per la seva llibertat i el seu reconeixement mundial. Cert és que la realitat islàmica i la catalana se semblen com un ou a una castanya des de tots els punts de vista possibles, però no es pot obviar que des de Catalunya, fins i tot amb una certa sensibleria de lloca, la resistència palestina és defensada per un important sector de la població i els valors de tolerància i respecte a altres realitats i als drets humans són més accentuats que en altres llocs.

És per això que un possible atemptat massiu a Barcelona només podria obeir a una suposada ignorància de la realitat catalana que tot i ser possible en els individus executors és molt difícil de creure en els cervells islàmics o a una intenció manifesta de trencar ponts intermedis per radicalitzar el conflicte a nivell mundial a l’estil del què buscava ETA amb l’execució d’Ernest Lluch. Totes dues possibilitats són difícils de creure o, si més no, són més difícils de creure que la possibilitat, que ja compta amb antecedents, que Catalunya sigui un lloc ideal per a desenvolupar la logística i per a situar el centre d’operacions d’atemptats que s’han de dur a terme a altres punts de l’Europa occidental.

En aquesta ocasió sóc més del parer de creure Rubalcaba quan afirma que les proves recollides fins ara el fan dubtar davant la possibilitat d’un atemptat immediat a Barcelona. Les proves sembla que apunten a altres possibilitats i, amb totes les precaucions del món, em sembla que la lògica també hauria d’apuntar cap a un altre lloc.

Això no treu que a Catalunya hem de fer una reflexió molt seriosa de perquè els terroristes islàmics s’organitzen tant fàcilment en el nostre territori prioritzant-lo a altres punts. Que una cosa és tolerància i respecte i una altra molt diferent paternalisme demagog.

divendres, 25 de gener de 2008

Xirinacs SÍ serà a Sant Joan de Vilatorrada

Lluís Maria XirinacsDemà serà notícia a la premsa de paper l’aprovació per unanimitat (PSC, CiU, ICV i ERC) al ple de l’ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada de la moció presentada per Convergència de dedicar un espai públic del municipi a Lluís Maria Xirinacs. No he trobat cap menció encara en els mitjans digitals per enllaçar-ho des d’aquesta entrada. L’acord ha arribat gràcies a la capacitat de diàleg de les quatre formacions després d’un mes de debat intern i extern. Vull creure també que aquest humil bloc ha ajudat en la seva mesura a que s’arribés a un punt de consens. Me’n felicito i aprofito per recordar que a Manresa es va tombar una moció similar amb els vots contraris de PSC, ICV i l’abstenció de CiU.

Tres mesos després d’Analytics (i II)

Escrivia a Tres mesos després d’Analytics (I) els continguts que havien despertat més interès en els tres mesos que feia que portava un control més rigorós a partir de les estadístiques de Google Analytics. En els grups mensuals que vaig fer destacava la forta presència de temes relacionats amb Manresa i el Bages de la mateixa manera que al valorar les paraules claus que s’utilitzen als buscadors abans d’accedir al bloc o per buscar-lo m’he trobat que les combinacions entre Pere, Fontanals, muntanya i russa són les que més es fan servir. El percentatge d’ús d’aquestes quatre paraules no ha estat sempre igual i ha crescut a mida que la gent ha anat coneixent que tinc un bloc i que es diu La muntanya russa.

Altres paraules que han tingut prou protagonisme han estat les referents a Més Manresa, TLBGrup, el nom del seu president i del seu exgerent; darrerament la Bagesfera; també Saül Gordillo, reagrupament.cat, Xirinacs, els antifeixistes, Anglada (de quan va fer presència al ple de Manresa) i el rei d'Espanya en diferents formats (per la crema de fotos i pel conflicte amb Chaves). Val a dir que l’èxit o fracàs d’unes paraules per sobre d’unes altres depèn sobretot de la posició on et situï el buscador i aquesta és una “sort” que depèn d’unes variables que no conec encara que les sospiti llunyanament.

Pel que fa als enllaços directes o cites textuals que durant aquests tres mesos han creat un flux de visites cap a La muntanya russa hi ha blocs bagencs i catalans i fins i tot un enllaç (que jo conegui) des d’un web del cor d’Europa. No els cito pel nombre de visites per no ser descortès: kaosenlared, poliblocs, catablocs, manresacalidoscopi, manresa.blocsciutadans, jonatantrivino, diaridemanresa, manres.blogspot, topcatala, catapings, bitacoles, aml1987, xbs, blocsdelletres, cup, alianzo, desuissaestant, marcvidal, casalcatala.nl, palabras-fugaces, cau, cucu, cucadellum, diariexcursionista, josepsort, technorati, victoralexandre, vilaweb/saulgordillo i tot un gruix amb menys de cinc visites. Navegant d’aquí cap allà, passant, picant i partint.

No voldria acabar aquest anàlisi sense destacar que en només tres mesos La muntanya russa s’ha situat en el lloc vint-i-u de l’escala Alianzo dels blocs d’actualitat general escrits en català. Aquesta pujada fulgurant en tant poc temps a més d’enorgullir-me (tots els blocaires tenim un punt de vanitat) m’obliga a ser curós amb els escrits i l’aspecte del meu bloc.

A partir d’ara faré un breu cada tres mesos destacant el que cregui més important de les estadístiques internes de La muntanya russa, però hi passaré més per sobre. M’organitzaré també un llibre d’estil per unificar la utilització de les cometes, els parèntesis, els claudàtors i els diversos símbols. Avui ha estat la última llicència que m’he pres en aquest sentit.

dijous, 24 de gener de 2008

Abstenció d’Iniciativa a Manresa en l’adhesió a la campanya per reclamar al govern espanyol el traspàs de les competències per convocar referèndums

Ni polític ni sobiranista

Vaig cometre l’error a l’encetar aquest bloc de definir-lo com a personal i polític com si en el meu cas una cosa pogués ser sense l’altra. Com si escrigués de política fent abstracció de la meva vida personal. I no és així. La política és inherent a mi. No em refereixo a la política d’Aristòtil que l’atribuïa a qualsevol conducta humana sinó a la política de racionalitzar qualsevol situació i prendre’n part decantant-me. És per això que hores d’ara he de corregir el meu pensament inicial i delimitar aquest bloc al meu àmbit més personal. Tot i que el terme política en moltes ocasions s’utilitza per a desmerèixer algú, no em planyeu, tant de bo tothom (i jo el primer) gaudís de la seva feina com jo pensant políticament, essent polític d’oci.

D’altre banda, amb un matís diferent al fet de ser polític, sóc sobiranista perquè no puc ser altra cosa. Però no sóc sobiranista com a distinció amb els demés. De fet el sobiranisme com a element polític ha de morir. Per més que primer Saül Gordillo i després Marc Vidal em definissin a mi i al meu bloc com a sobiranistes assenyalant una diferència o un advertiment respecte de la resta, el meu bloc i jo només som sobiranistes en la mateixa mesura que som, que existim, com tothom. O permetrà qualsevol altre blocaire que jo vagi a explicar-li com ha d’administrar-se, com ha de viure o escriure o contestar? Oi que dirà que ell és sobirà de les seves accions?

Vull dir amb tot això que ja no em sento sobiranista si l’entenem com el moviment polític que ens ha empès durant aquests darrers més de cent anys a cercar la llibertat desesperadament. Ara sóc neosobiranista. Perquè la meva llibertat i la llibertat dels meus no és negociable, no es pot decidir en un parlament ni tant sols en un referèndum, no és una opció. És un dret. Mori doncs l’eix polític que defineix els catalans entre catalanistes i espanyolistes ja que és una dicotomia falsa. La dicotomia real no és política, és ètica i existeix entre els que m’imposen ser espanyol (o francès) i els que em deixen ser el que jo vulgui, els que em deixen ser sobirà, neosobirà, que en el meu cas és ser català.

Perquè que a ningú se li escapi que ser espanyol, ser francès o ser català no és diferent; el que sí és diferent és que sense ser-ho em facin ser espanyol (o francès) quan si algun dia Catalunya és independent tothom tindrà clar que només definirem com a català aquell que ho vulgui ser. A partir d’ara quan escrigui de neosobiranisme assenyalaré aquell atribut permanent que hauríem de tenir tothom clavat a l’os i que ens defineix com a persones que assumim la nostra sobirania i acceptem i respectem la dels demés. No com ens trobem massa sovint prou a la vora.

(Un apunt: Saül i Marc poden seguir definint el meu bloc com a sobiranista sempre que vulguin. Només faltaria! El seu currículum blocaire els permet tenir llicència per parlar de mi encara que sigui per bé)

dimarts, 22 de gener de 2008

Tertúlies de Bagesfera

Amb Albert Marañón hem assistit a la tertúlia del migdia de Ràdio Manresa convidats per Pilar Goñi per parlar dels blocs en general i de la Bagesfera en particular. Avui excepcionalment ha conduit el debat Josep Antoni Lozano conegut de tots entre moltes d’altres coses per les seves fantàstiques locucions dels partits del Ricoh Manresa. Com a tertulians habituals hi havia Valentí Martínez, Director General de la FUB; Antoni Negro, expresident del Montepio de Conductors i mestre; Fèlix Camprubí, promotor cultural; Xus Pérez, Presidenta de l’Associació de la Lluita contra el Càncer; Josep Empez, President del Consell Esportiu Escolar del Bages; Josep Maria Badia, Degà del Col.legi d'Advocats de Catalunya i Florenci Serra, de Tertulies de la Cuina. Per la familiaritat en el tracte es notava que els tertulians acostumen a coincidir en més ocasions fora dels dimarts al migdia perquè la trobada d’aproximadament uns cinquanta minuts s’ha fet curta tot i que les deu persones que érem davant dels micròfons fèiem justa la taula.

A banda d’intentar explicar què ens empeny a administrar un bloc, si es diu bloc o blog, si dediquem molt de temps a aquesta tasca i si la gestió d’un bloc pot comportar problemes de comunicació personal hem pogut parlar de la Bagesfera, de les temàtiques que toquem individualment, de les nostres intencions futures, del portal que estarà llest en una setmana i de les Jornades que estem preparant per a finals de febrer i març que ja es faran públiques quan arribi el moment. Certament la tertúlia ha estat una experiència molt divertida ja que encara que havia estat anys enrere en alguna entrevista radiofònica mai havia compartit micròfons amb tanta gent. Ho tinc decidit. Jo de gran vull ser tertulià encara que no sigui del cor.

dilluns, 21 de gener de 2008

Joves bagencs, polítics i blocaires

Albert Marañón i Jonatan Triviño coincideixen a més de en la “ñ” del cognom, en que tenen vint anys (*), són del Bages, són blocaires i són responsables de les branques juvenils dels seus respectius partits polítics socialistes, per bé que un d’ells amb el prefix “eco” al davant. Els vaig conèixer en persona el passat onze de gener a la reunió de constitució de la Bagesfera. Tots dos hi estan molt implicats. Tots dos haurien de ser presents en el futur polític de la comarca.

Jonatan TriviñoJonatan Triviño és advocat i responsable de les JSC a Manresa a més de formar part de l’executiva del PSC. És pulcre, discret, ordenat, educat i encara que no sé si això és una virtut en política, sembla molt honest i noble. Jonatan té un bloc de to vermell apagat o grana amb la sana intenció de fer-se veure socialista però sense la rigidesa del vestit de feina. Combina entrades oficials amb d’altres de collita pròpia i tot i que té enllaçades les icones socialistes (PSC, PSOE, JSC, UGT) i molta blogosfera del mateix color, no descuida els enllaços de la terra. Ara que previsiblement no tindrà Canongia a la vora (però segurament sí tindrà Marsal) potser comptarà amb alguna opció de prosperar en el partit marcant perfil propi.

Albert MarañónAlbert Marañón estudia politologia o ciències polítiques, és regidor a Sant Joan de Vilatorrada, president del Consell Nacional i coordinador a la Catalunya Central de les JEV. Tot i conèixer-nos personalment de fa poc, anteriorment ja l’havia citat en una entrada anterior (Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada) i no pas sense controvèrsia. Qui el coneix de prop no dubta en afirmar que apunta maneres. Té un ímpetu juvenil i un atreviment que li permet enfrontar-se a autèntics diplodocus polítics municipals però que haurà d’anar polint en el futur per no caure massa sovint en el dogmatisme propi del seu partit. El seu bloc és verd claret i negre i al cantó auxiliar hi disposa amb poques llicències les mosques i els enllaços ecosocialistes de rigor. Dues característiques el fan molt apte per la política: sembla molt racional i que sàpiga esperar el millor moment per actuar. Demà dimarts al migdia hem d’anar plegats a Ràdio Manresa a parlar de la Bagesfera.

Tots dos són joves i preparats. Tenen un bloc que han d’aprofitar per marcar diferències dins dels seus partits i no només per fer d'altaveus de les consignes que dicten des de les cúpules. Des del meu record com a portaveu de les JERC de Manresa els vull empènyer a que aprofitin les sigles de les seves joventuts per a aprendre a fer política d'aparell, política en subíndex, perquè a tots dos ja els he fet saber que en el futur potser els hauré de criticar des del meu bloc. Només espero que ells sí sàpiguen diferenciar una crítica professional d’una relació personal.

(*) Error de càlcul. Jonatan té trenta anys. Del març del 77 fins ara són trenta anys i no vint!!!

diumenge, 20 de gener de 2008

Tres mesos després d’Analytics (I)

Vaig descobrir tard el Google Analytics, just un mes després de començar el bloc i malgrat que continuo orientant-me al llarg del dia amb el comptador d’EstadisticasGratis la informació que de veritat em serveix per seguir les xifres del bloc és la que m’arriba des dels informes del gegant americà. Les dades són molt completes i detallades i alhora resulten decebedores quan les compares amb qualsevol comptador més senzill, però el cap i a la fi del què es tracta és d’obtenir uns resultats reals.

Des del quinze d’octubre, mes a mes, les entrades més visitades han estat aquestes:

Del 15 d’octubre al 14 de novembre.
  • Signatures pel carrer Xirinacs.
  • A la fi, els sous dels regidors.
  • Un rei mal educat.
  • Govern manresà: sou uns inútils.
  • El fals progressisme.


  • Del 15 de novembre al 14 de desembre.
  • La mala educació del president de Més...
  • Els desastres de Més Manresa.
  • Antifeixistes contra cabrons.
  • Foto-multes a la plaça de Sant Ignasi?
  • Anglada al Ple de Manresa.


  • Del 15 de desembre al 14 de gener.
  • Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada.
  • Saül Gordillo.
  • El Trivial catalanista.
  • Ferran s’equivoca de mig a mig.
  • La tònica general és que les entrades dedicades a Manresa i el Bages sempre sobresurten en les estadístiques sigui perquè hi ha més bagencs que em llegeixen o perquè també han estat les entrades amb més suc.

    Imatge, imatge, imatge...

    Tot i que generalment mil paraules donen més joc que una imatge he fet quatre modificacions al bloc per fer-lo més amè a la vista i alhora més llegible. He augmentat el cos de la lletra del títol i he reduït la del text de les entrades. A més a partit d’ara intentaré afegir imatges en cada escrit per a multiplicar la seva vistositat. L’aspecte també és molt important per a un bloc...

    dissabte, 19 de gener de 2008

    Les dificultats d'Obama

    Crec exagerada la afirmació que diu que la democràcia americana és la millor del món. La manera d’escollir el president que tenen als Estats Units requereix de la inscripció prèvia dels electors, fomenta un bipartidisme extrem i etern i, a més, el sistema de primàries no és més democràtic que el que hauria de regir en el sistema d’elecció de candidats dels nostres partits polítics. Evidentment la importància i l’espectacularitat de tot el procés ajuden a que sigui molt més visual que una assemblea d’Esquerra, per posar un exemple.

    Arribats aquí qualsevol persona que a Amèrica del nord vulgui ser president només li queda l’opció de fer-se d’un partit de dretes o fer-se d’un partit proper al feixisme i just fins ara mai s’havia donat la possibilitat real que una dona o un negre optessin a ser candidats a la presidència. La millor democràcia del món? Honestament crec que no hi ha millor democràcia que la que garanteix la representació de les opcions minoritàries. Les seves eleccions són com les normes del tennis, només que cada estat és com un set. Tot i així no em considero antiamericà.

    Per a seguir l’actualitat d’aquestes primàries des de casa nostra no he trobat millor opció que La Vanguardia i el bloc de Marc Vidal. La informació internacional del diari és la més preparada, completa i aclaridora de la premsa catalana i Marc m’ofereix el millor coneixement de la blogosfera americana, dels corrents no publicats i del món econòmic. A través d’ell es poden seguir els esdeveniments importants gairebé a temps real i gràcies a ell m’imagino les dificultats que tindrà Obama per a guanyar les primàries davant de Clinton.

    Tot i els equilibris que fan els candidats per no retratar les propostes que afecten l’economia, el tarannà d’Obama és molt més europeu i independent que el de Clinton. A més la seva primera victòria a Iowa ha situat tothom en alerta i no crec que un candidat sense família polititzada pugui sortir benparat al final de tot el procés. Amb totes les prevencions del món i escollint on puc triar Obama és el meu preferit. Tot i ser un miratge sembla el més lliure de tots.

    PSOE i PP de les espanyes

    PSOE i PP han intentat aquests darrers anys des de la sortida d’escena de Jordi Pujol esgarrapar vots d’aquesta parcel·la centrada i nacionalista moderada però han hagut d’acabar assumint la impossibilitat de la missió. A priori el pastís podia ser procliu a segmentar-se alimentant tots dos cantons de l’espanyolisme si sabien presentar-se com uns partits amb sensibilitats vers la causa catalana. No semblava pas que fos un error creure que allò que el President Pujol aglutinava amb tanta naturalitat, desaparegut aquest, anés a parar de forma natural cap a aquells partits que representaven millor el seu destí ideològic.

    Així d’una banda apareixia l’edició catalana del Periódico i es presentava un candidat com Maragall, pare dels Jocs Olímpics, català de prestigi, net de poeta, tant incontrolable com catalanista si el comparem amb els que eren companys seus de partit. Era un valor segur que no molestava gaire als votants espanyols del PSC i que oferia una edat i un tarannà més pròxim a Pujol que la del mateix Mas.

    De l’altra banda Piqué era traslladat de Madrid a Catalunya, de la solemnitat ministerial a la botiga de barri, al comerç de proximitat oferint confiança, catalanitzant aquell PP antipàtic, oferint un silenci avergonyit però tan humà cada vegada que Acebes o Zaplana en deixaven anar alguna. Intentant dialogar i fer-se sentir en mig de la cridòria de Madrid.

    Però tant uns com altres s’han cansat i aquesta treva pancatalana s’ha fet malbé de manera barroera quan han vist aparèixer Ciudadanos, PxCs i Rosas Díez en el parquet polític. No han pogut aguantar l’eclosió de grupets que s’han parcel·lat el seu electorat amb consignes desinhibides a favor d’Espanya, del castellà o de la raça. El PSOE i el PP han vist tremolar els ciments i han valorat que amb aquests experiments hi perden més que no pas hi guanyen i han netejat el pati per si venen convidats.

    A Díez i Sabater els han silenciat com millor saben: parlant amb els mitjans i convencent-los de que no podia passar el mateix que un temps enrere amb Ciudadanos. Ciudadanos, al mateix temps, s’ha autoeliminat per absorció dels dos grans espanyols i per la seva pròpia incapacitat al no trobar una alternativa a Rivera. PxC és mantindrà algunes legislatures més als nostres ajuntaments, però no és previsible que vagi a més.

    A Catalunya i a Espanya els dos partits grans fan competicions per demostrar el seu patriotisme i fins i tot el seu anticatalanisme. Deuen tenir algun estudi que els desaconsella moderació. Millor. Sempre he preferit les ofenses de cara.

    dijous, 17 de gener de 2008

    Batxillerat: Ni llengua ni pensament

    Més que un instrument per a comunicar el pensament, la paraula és el pensament per ella mateixa i defineix i determina la magnitud i direcció d’un anhel, d’una sensació, d’una experiència. El pensament i la paraula són indestriables, no es pot fer un pensament sense paraula. En primera instància pot semblar que la paraula és una mera eina al servei del pensament i del caràcter, però mentre les sensacions són les que ens conformen les capes més profundes durant la nostra infantesa les paraules són assumides d’inici per la nostra cultura i es van assentant lentament en la nostra manera de ser.

    Així una persona amb un bon vocabulari té més facilitat a l’hora de classificar els pensaments, més caselles on situar cada una de les sensacions que percep, més espais on combinar els coneixements creant nous conceptes cada cop més complexes desenvolupant millor el seu potencial racional. La llengua, les paraules i les normes tenen un efecte immediat de major loquacitat i un efecte perenne terapèutic. El poliglota és menys absolutista i té més facilitat per a desenvolupar l’empatia ja que les diverses llengües li possibiliten un caràcter, un inconscient, amb major adaptabilitat als canvis i amb més comprensió dels diferents punts de vista. Una mateixa realitat vista des de definicions distants.

    És per això que els catalans històricament obligats a conviure amb un bilingüisme de menor o major intensitat hem patit més derrotes que victòries bèl·liques contra aquells que han viscut els fets només d’una manera, la seva, la que els marcava en la manera de fer el monolingüisme. Els únics absolutismes que han existit en la història universal són aquells imperis monolingües que han estat els que han lluitat amb més vehemència i més irracionalitat en el conflicte i en la imposició. Perquè ni tant sols s’han plantejat la possibilitat d’estar equivocats i la seva raó, el seu pensament, ha estat molt més primari.

    Reduint una hora de català, de castellà i de filosofia al batxillerat Maragall no només fa un nul favor a la llengua sinó que interromp i menysté les possibilitats racionals de l’alumnat que en un futur, sigui a la universitat, sigui al món laboral, sigui a l’hora de viure en societat en sofrirà les conseqüències. Sobre l’apunt d’incloure ciutadania dins les hores de filosofia ja millor ni en parlo. Em sap greu coincidir amb la dreta més rància però estem davant d’una nova catequesi.

    dimarts, 15 de gener de 2008

    Ciutat per als vianants


    Ara que han acabat les obres de davant de casa i que tenim una plaça Sant Ignasi molt digne trobo a faltar, per reblar el clau, una major conscienciació de la institució cap al vianant. La cobertura física de la plaça amb mobiliari urbà, jardineres, bancs i pilons s’ha fet a mitges i ha deixat l’entrada al carrer Santa Llúcia lliure per a què aquell que no tingui manies hi pugui deixar el cotxe amb tranquil·litat. M’ha comentat Josep de l’Associació de Veïns de les Escodines que és un tema que tractaran en la propera reunió municipal. També en el seu moment em va sorprendre la col·locació dels semàfors, que sigui dit de passada tenen un temps d’espera molt llarg per al ciutadà de peu, ja que esperava que amb dos advertidors intermitents n’hi hauria prou per fer una plaça més humana i dinàmica.

    És clar que si vaig a l’origen del que m’esperava hauria de dir que somniava amb un graó pels cotxes que els forcés a reduir la velocitat fent-los passar amb precaució al mateix nivell que les voreres a l’estil del que hi va haver força temps amb trànsit motoritzat en el Passeig, davant de Crist Rei.

    De fet aquesta idea de fer alentir la velocitat dels vehicles situant-los a nivell del vianant que es va fer a la inversa a Sobrerroca, a mitges a Puigterrà de Dalt i molt encertadament a Santa Llúcia i Escodines és un model que es podia haver extrapolat a la Plaça de Valldaura, al principi de Guimerà i a la Muralla del Carme, just davant del Passeig i com una continuació d’aquest. Aquesta mesura també suposaria una disminució de semàfors. Segurament em descuido algun altre punt que us convido a compartir en els comentaris.

    Manresa com qualsevol altra ciutat ha de bastir un mapa de quatre eixos viaris principals i no gaires més de secundaris que apropi el cotxe a tot arreu sense necessitat d’arribar a la porta. El vianant és l’usuari primer de la via i qui n’ha de disposar principalment. Estic segur que a la curta es reduirien els atropellaments, la velocitat, es millorarien els hàbits i s’educaria en l’ús del vehicle privat. Tot plegat és un tema de consciència com quan es van instal·lar els primers contenidors de reciclatge.

    I que consti que a la feina malauradament he d’agafar el cotxe gairebé a diari.

    dilluns, 14 de gener de 2008

    L'alcalde que més cobra del Bages

    Encuriosit he buscat per la xarxa quin alcalde del Bages és el que cobra més entre sous, salaris, indemnitzacions i dietes i m’he trobat amb una sorpresa. Una sorpresa desagradable, tot sigui dit de passada, no pas al descobrir el polític doncs imaginava que seria l’alcalde d’alguna població mitjana que combinava diversos càrrecs electes sinó per la quantia de la suma dels emoluments. Segons la pàgina web de la Diputació on apareixen els ingressos de tots els càrrecs públics aquest humil servidor del poble cobra 6.737,72 euros mensuals per catorze pagues de sous i 2.750,00 euros mensuals per dotze pagues en concepte d’indemnització.

    Entre una cosa i una altra acaba percebent 127.328,08 euros cada any. En un escrit de fa temps que valorava els sous dels regidors de l’ajuntament de Manresa vaig deixar clara la meva postura de que qualsevol salari d’un càrrec electe em sembla just sempre que les seves aptituds, el seu comportament, la seva dedicació i la seva capacitat estiguin d’acord amb el que cobra. En l’empresa privada, i en l’àmbit públic també hauria de ser així, una persona ha de cobrar pel benefici o l’estalvi (no només econòmic) que suposa per l’empresa o el municipi. D’acord amb aquesta premissa l’alcalde citat hauria de trobar la fórmula per a que els seus governats paguessin una tercera part del que paguen els ciutadans de qualsevol altra població i tinguessin uns serveis i unes infraestructures el triple millor que els ciutadans de qualsevol altre municipi. Llavors no discutiria els seus ingressos. Però això no passa. El municipi de l’alcalde cent mil·lenari és un municipi normal amb les seves places i les seves faroles, amb els seus petits èxits i els seus petits fracassos, amb una existència que no destaca especialment ni per bé ni per mal. Per acabar-ho de reblar la seva acta de diputat no té cap mena de excel·lència més enllà d’aixecar o baixar la mà quan toca.

    Tot i la claredat de les dades que transmet la pàgina web de la Diputació he volgut confirmar l’evidència d’aquests imports posant-me en contacte amb coneguts meus d’aquesta població que a més de confirmar-me, cèntim amunt, cèntim avall, aquests ingressos m’han recordat que els 2.750,00 euros mensuals en concepte d’indemnització no cotitzen a Hisenda i que, per tant, no li graven en la declaració de l’IRPF. Això sí, aquesta mena de dietes escandalosament inflades a costa del seu sou per no pagar impostos com fem la majoria dels que cobrem un salari normal les continua cobrant quan està de vacances o quan fa l’orni i no es presenta a fer de diputat.

    Serà legal però és un robatori a la vista de tots i gràcies a tots continua sortint d’alcalde legislatura darrera legislatura. Aquesta vegada no he afegit enllaços ni he escrit el nom del polític: que cadascú investigui si en té interès ja que les dades són públiques per poc que es busquin.

    diumenge, 13 de gener de 2008

    Motivant-me per anar a votar

    Des dels divuit anys he votat sempre. Unes vegades per convicció i d’altres per disciplina. Però aquesta vegada m’està costant trobar un motiu que m’empenyi a fer el gest. És una barreja de desencís i baixa forma que fa que sembli que tot el que escolto i llegeixo ho he escoltat i llegit tres mil vegades aquests darrers anys i tot i que falta temps sóc dels que m’agrada tenir la decisió presa en la distància. Sobretot per encoratjar o desanimar els que m’envolten.

    El dilema serà si voto o m’abstinc ja que si voto tinc clara la meva intenció i per tant només em puc moure entre dos partits. Votaria Esquerra si en aquests dos mesos que manquen per arribar a les eleccions són capaços d’enganyar-me un altre cop com sempre que els comicis són per les corts espanyoles. Necessito un estirabot, un clam, un crit de guerra, necessito sentir de la seva boca que aniran a Madrid a fer desobediència política, que s’hi jugaran més que el càrrec la seva integritat legal o personal. Necessito que em diguin que faran que allò sigui ingovernable, que manipularan i faran demagògia, que provocaran per sobre d’advertències legals. Que parlaran integrament en català per tocar els nassos, no només quan sigui festa major i Nadal. Que es colaran a piscines i faran propostes continues en favor de la secessió. Que preguntaran per les balances fiscals, que preguntaran per l’aeroport i que no faran cap proposta constructiva. Que assenyalaran incoherències encara que les hagin de provocar ells. Que transformaran el congrés i el senat espanyol en un circ de dues pistes.

    Necessito tot això o si em decideixo a votar em quedarà només una altra opció que em garanteix totes aquestes coses i més. Que rebentarà Espanya des de dins, que crearà divisió, que motivarà els moviments independentistes com ningú. Que dirà estirabots i clams i crits de guerra. Que faran desobediència política quan els interessi i plasmaran com ningú una Espanya antipàtica, crescuda, patriòtica i especuladora. Si Esquerra vol seguir fent el paper de la Convergència guai i moderna cultivant amistats perilloses, si Esquerra continua cremant energies atacant els populars i explotant el victimisme català amb mi que no hi contin. Ja no tenim divuit anys els que vàrem provocar el salt de vots d’Esquerra en el seu moment, ara ens costa més creure en les fades i els diables.

    No crec que voti els populars però que ningú tingui ni un moment de dubte que seran ells i no altres els que millor retrataran l’Espanya que s’ha de veure a Catalunya i al món per aconseguir els nostres propòsits. Contra pitjor, millor o a riu regirat guany de pescadors. Traduccions maldestres del “rico refranero español”.

    Esquerra i PP s'autoalimenten

    En la democràcia electoral els greuges conten tant o més que les propostes constructives a l’hora d’influir la mentalitat del ciutadà abans d’uns comicis. Aquesta característica humana és prou coneguda i utilitzada per tots els partits i candidats arreu del món. Generalment els partits que se situen més en els extrems poden fer-ne ús amb més facilitat però no és una tàctica exclusiva d’ells. Molts arriben a teatralitzar divisions internes obeint als diferents interessos territorials i impulsen disputes pactades d’antuvi i executades amb més o menys èxit. El cas del túnel de l’AVE per sota Barcelona que ara s’atura, ara s’adjudica que ara dic i ara et contesto n’és un exemple.

    Les picabaralles dialèctiques entre Zaplana i Tardà per una banda i Aznar i Puigcercós a l’altra entren en la dinàmica coneguda d’alimentar els extrems al preu de dissimular propostes polítiques concretes. En el cas d’Esquerra és evident que qualsevol política concreta que vulgui aplicar a Espanya serà tombada si és sincera i podrà ser negociada només si s’avé amb les intencions del govern. Ho he escrit en altres entrades anteriors: l’únic objectiu d’Esquerra en el congrés espanyol ha de ser buscar la independència de Catalunya el més aviat possible. Cap altre engruna ens farà passar la gana, al congrés s’hi ha d’anar a exigir un referèndum per l’autodeterminació. És per això que només queda la tàctica del greuge com argument per a la mobilització i un cop en el congrés desmuntar i debilitar Espanya fent de dissolvent sempre que es pugui.

    El cas dels populars és més kafkià ja que per mantenir una Espanya íntegra serien capaços d’arrasar-la fins quedar-se sòls. Engreixant l’independentisme aconsegueixen fer créixer el temor i la indignació dels seus votants i debiliten els arguments dels socialistes a l’hora de rebre suports catalans; com més lletja és la núvia menys es comprenen els petons de l’hereu. Així, maltractant un poble, enlletgint-lo a ulls de la resta debiliten qui s’hagi de refiar d’ell per sobreviure. Tres-cents anys després continuen amb l’actitud del conqueridor: vull aquelles terres però no vull aquella gent encara que per guanyar aquelles terres i aquestes hagi de reforçar aquella gent. Dit d’una altra manera: fem créixer els independentistes per arribar a Madrid i des de Madrid ja eliminarem els independentistes. No compten que fa anys que el camí que em emprès és d’un sentit.

    Tot i així, bé s’hauria de cuidar Esquerra de començar a vestir un argumentari clar i adoctrinar tots els representants en els espais de treva que hi ha entre eleccions perquè de tant tenir l’espurna al cul al final hi surten durícies i costa més fer saltar.

    dissabte, 12 de gener de 2008

    SGAE, més cara que cànon

    Avui m’ha arribat un correu rebotat que m’insta a adherir-me al manifest que promou la plataforma todoscontraelcanon contra el nou impost de la SGAE que gravarà els dispositius i suports de còpia. Evidentment el signo. Tot i poder entendre l’objectiu últim que busca la Societat General d’Autors i Editors de penalitzar o recuperar part dels beneficis que deixa d’ingressar el món creatiu per culpa de la pirateria, fa anys que les pràctiques que utilitza aquesta societat són més properes a les d’un inspector d’hisenda amb dolor de morenes que a les de l’organisme que representa l’univers artístic. Però encara pitjor que l’estil és la il•lògica dels seus arguments impositius.

    Fa un temps recordo que pagava prop de 150 euros anuals a la SGAE per un televisor i una plataforma digital que tenia en un bar que gestionava. El representant de la societat em deia que els programes que transmetia aquell televisor tenien una sèrie de professionals que posaven tot el seu esforç per a satisfer la demanda de les llars i que a l’emetre’ls al públic en general havia de fer-me càrrec dels drets d’autor. Aquest plantejament fal•laç el rebatia fent-li veure que els anuncis que s’emetien en els descansos també eren consumits pels clients del bar i l’EGM a l’hora de establir la quota d’audiència d’aquella cadena de televisió també tenia en compte un percentatge de locals públics que emetien en obert. De manera que era la cadena de televisió la que havia de fer-se càrrec d’aquell cànon ja que era ella la que obtenia beneficis econòmics de l’audiència que li oferíem tots els locals amb televisió als seus anunciants. És evident que no ens vàrem entendre.

    Aquest 29 de juliol entrarà en vigor la Nova Llei de Propietat Intel•lectual que gravarà tots aquells dispositius que serveixin per a copiar i aquells subministres dipositaris de la còpia. Deixant de banda la justícia de la mesura (el debat seria llarg) ens trobem amb incongruències de l’estil de que si comprem un ordinador paguem cànon, si comprem un gravador de DVD paguem cànon i si comprem DVD verges paguem cànon; per una mateixa sospita de còpia pagarem tres vegades cànon. Es pagarà cànon a la factura de l’ADSL, es pagarà cànon si comprem una impressora, una càmera de fotografia o un equip de música. Com si tots féssim servir la impressora per a reproduir caràtules de CD, la càmera per a digitalitzar llibres o l’equip de música per vés a saber què.

    La pràctica impositiva per part d’una organització privada demostra falta d’idees, poca adaptació a la modernitat i visió immobilista del mercat i és simptomàtic de l’establishment que han aconseguit molts autors i de la falta de rigor polític dels partits d’esquerres (a més de CiU i EAJ-PNB) representats en el congrés dels diputats espanyol. Els aconsellaria a tots ells que donessin un volt per la xarxa a comprovar com fàcil és trobar enciclopèdies realitzades amb l’aportació altruista dels internautes, cursos complets de qualsevol matèria, fòrums on una pregunta és contestada massivament per voluntaris o xats on de seguida t’ajuden a configurar l’IRP per fer-te la conversa més fluida. Per sort crec que el món cada cop ha d’anar més cap a aquest voluntariat d’oferiment. Mentrestant o signem el manifest o ens tocarà pagar cànon.

    divendres, 11 de gener de 2008

    Arrenca la Bagesfera

    Demà divendres a dos quarts de vuit del vespre a la Sala de reunions de la Biblioteca del Casino arranca la Bagesfera amb la primera reunió presencial. Molts han estat els missatges que ens hem transmès aquestes darreres setmanes però gairebé la majoria de nosaltres ni ens coneixem i si no hi ha cap incorporació de darrera hora setze som els blocaires de la Catalunya Central convocats. Dic de la Catalunya Central perquè qui hagi estat atent als mitjans de comunicació (Avui, ACN, 3cat24, Nació Digital, edició de paper de Regió7) haurà llegit que tenim entre nosaltres a dos companys del Berguedà. La Bagesfera és oberta també a aquells blocaires de comarques veïnes que en aquests moments no tinguin un ens comarcal propi però vull deixar ben clar que amb aquesta convidada no pretenem absorbir ni centralitzar tota aquesta zona pel Bages.

    A l’espera de que algun dels darrers blocaires que han entrat a la Bagesfera ens comuniqui quin és o són els blocs que administra, per ara tenim una llista molt atractiva i variada (els cito cronològicament per ordre d’entrada):

    - Eduard: Pau and the cucunuts. Que maco és ser pare...
    - VS!:
    manres.blogspot. Art, concerts, fires, pensaments, personatges...
    - Jonatan Triviño:
    Blog de Jonatan Triviño. Política socialista des de Manresa.
    - Joan Barrios:
    Cada dia, pas a pas... fent camí. Natura, salut, pau, llibres...
    - Albert Marañón:
    El blog del Marañón. Política d’Iniciativa des de Sant Joan de Vilatorrada.
    - Sor Lucía Caram:
    Sintonía Cordial. Solidaritat, cordialitat, família, amistat i amor a Déu.
    - Xavier del Nord:
    Catalans_info. De la terra... i del Berguedà.
    - Questionaire:
    Faq you. Curiositats, vídeos, series, cinema...
    - Moisès Rial:
    Llibertats. Política, sindicalisme i reivindicacions des de Puig Reig.
    - Xavier Sucarrats:
    Bloc Personal de Xavier Sucarrats. Actualitat, pensaments, Santpedor,...
    - Ramon Marquillas:
    Ara li fan el mànec. Política i actualitat des de Sant Joan de Vilatorrada.
    - Pere Fontanals:
    La muntanya russa. Que si esteu aquí ja em coneixeu.

    Ja disposem de Bagesfera.cat com a domini i només esperem que ens posem d’acord amb el disseny del portal com més aviat possible i pugui ser operativa dintre de pocs dies. El 28 de desembre s’encetava tot amb un grup de correus i ara ens queda triar el nostre futur. En la capacitat que tinguem de fer-nos la Bagesfera nostra es decidirà si el projecte triomfa. En tot cas podrem seguir la seva evolució des del portal.

    dijous, 10 de gener de 2008

    En defensa del castellà

    En uns dies que el vídeo protesta del PP sobre la situació del castellà a les escoles catalanes està ocupant més espai del que en realitat li pertocaria en aquesta cursa desenfadada per captar votants de Ciudadanos, la diputada Carina Mejías assegura que la immersió lingüística a Catalunya posa en perill el castellà culte, sense advertir que també el català culte està en perill i la matemàtica quàntica i la física atòmica si el marc en el que hem de fer l’observació és el de la població general. L’escola primària i secundària ha de dotar l’alumne de les eines que facin possible despertar la curiositat i l’interès cap al coneixement. En qualsevol matèria. No es pot pretendre aprofundir fins a les arrels d’una assignatura debilitant la base de les altres assignatures.

    Que jo sàpiga a les escoles catalanes s’estudia Lope de Vega igual que s’estudiava quan jo anava a escola i Góngora en un capítol que s’aprofitava per repassar una pila de recursos literaris que usava l’autor en competència directa amb Quevedo. Em pregunto quant més ha d’aprofundir en aquest tema un alumne que a la següent hora li tocarà fer derivades però que no estudiarà la Teoria de la Relativitat fins a l'últim curs, si és que l’arriba a estudiar. Obviant que tot coneixement és important, si hagués de triar abans preferiria que les meves filles comprenguessin la importància de la teoria d’Einstein que no pas que em sabessin recitar tres poemes d’aquest complex escriptor.

    Perquè d’això es tracta a l’escola no especialitzada: d’anar sembrant inquietuds culturals al jove i esperar que alguna fructifiqui no necessàriament des d’un punt de vista professional, que també, sinó des d’un interès voluntari per la cultura. Si més tard aquest alumne vol aprofundir en la lectura de castellà culte ja trobarà la manera de proveir-se a la biblioteca o d’estudiar filologia hispànica a la universitat.

    Això no treu que durant les dues hores setmanals l’estudi del castellà a les aules de les escoles catalanes ha de corregir les pronunciades deficiències lingüístiques que reben els nostres fills dels nombrosos canals d’entrada que tenen. També degut a la seva persecució perpètua i com a mecanisme d’autodefensa el català té una aplicació molt més severa quant a normativa que el castellà que es parla en el nostre país i això només beneficia la mixtura d’ambdues llengües i la pèrdua d’incidència de la més feble. Certes postures dogmàtiques que es viuen a la nostra terra no ja en favor de la nostra llengua, que és comprensible i malauradament necessari, sinó més aviat en contra de la castellana aprimen les nostres possibilitats culturals i ens fan menys lliures.

    Tant important com conèixer perfectament la llengua castellana convencional és tenir clar en quin àmbit lingüístic ens movem, en quin país som. Alguns diran que això és política, si em permeteu la llicència, jo en diré Educació per la ciutadania.

    dimarts, 8 de gener de 2008

    De Via Lliure a Berguedà Actual fent comarca

    Fa uns anys, coneixedor del meu interès per vertebrar una Catalunya ferroviària, Josep Huguet em va posar en contacte amb Via Lliure. El col·lectiu Via Lliure és una associació que va néixer al Berguedà amb la finalitat de promoure i sensibilitzar sobre els avantatges del transport per ferrocarril quant a sostenibilitat, capacitat i utilitat. L’entitat encabia gent de diversos interessos ferroviaris des de l’aficionat a les maquetes, el col·leccionista d’accessoris o l’usuari de tren, tots plegats amb l’interès comú de potenciar aquest servei i intentar convèncer els polítics de la utilitat d’ampliar la xarxa catalana.

    Tot i que el moviment va començar amb demandes de cobertura pel Berguedà els caps visibles de l’entitat tenien molt clara la seva visió transversal i no excloent, i concebien les seves reclamacions exportables a tot el país. D’aquesta manera, durant un temps, els organitzadors de Via Lliure del Berguedà i els que ens afegírem del Bages estiguérem treballant en aquesta línia també a la nostra comarca amb les mires posades a millorar un servei pèssim cap a Barcelona i tercermundista cap a Lleida. Paral·lelament organitzàvem un cop l’any coincidint amb la fira trens fins a Santpedor amb èxits rotunds de participació. Voldria dir que l’ànima de l’entitat berguedana la formaven professionals de diversos àmbits molt ben valorats en els seus camps amb un amor immens a la seva terra i una actitud encomiable. Ho reforço perquè estem massa mal acostumats a que una persona quan triomfa en el seu ofici fora de casa sovint oblida els seus orígens. Recordo haver-nos reunit amb Felip Puig i Enric Ticó quan eren el Conseller i Director General del departament responsable i fins i tot haver participat en el programa el Medi Ambient de TVC.

    Casualment la setmana passada vaig coincidir amb un d’aquests berguedans compromesos del Via Lliure i tinguérem l’oportunitat d’asseure i parlar una mica de tot i de tots. Sembla que el projecte d’eix transversal ferroviari i l’estudi del metro del Bages entre Súria i Sallent han produït que Via Lliure estigui en fase d’observança però ells, majoritàriament els del món periodístic, no han perdut els ànims de continuar millorant la vida de la comarca i fa ja més d’un any que van crear el Berguedà Actual. Mentre m’ho explicava, i tenint en compte la meva experiència recent, xalava veient la il·lusió que tenia en el projecte i com lluny d’haver creat aquest mitjà de comunicació com a eina per enriquir-se gaudia comprovant com setmana darrera setmana repartien més de quinze mil exemplars en una comarca de poc més de quaranta mil persones.

    Aquesta aposta per la terra i aquest compromís per l’acció bé valen tota la sort del món. Són l'exemple de la gent que necessita aquest país.

    dilluns, 7 de gener de 2008

    No és exagerat parlar de tortures

    Sóc dels que acostumo a asserenar el pensament davant de qualsevol denúncia de tortures. Prefereixo no caure en el mateix error que els torturadors d’avançar-me a l’evidència diagnosticant, jutjant i fent pagar condemna, tot d’una, davant d’un fet que no tinc segur. El cas dels dos joves de Lesaka, Portu i Sarasola, detinguts ahir a Mondragón després de que la guàrdia civil els instés a ensenyar el contingut de les motxilles i que ha derivat en l’ingrés hospitalari de Portu a la unitat de medicació intensiva més de dotze hores després del seu arrest fa que la prudència que mantinc davant les acusacions de tortura es dilueixi en un mar de sospites més que fundades.

    Les explicacions de Rubalcaba dient que les lesions es van produir durant la picabaralla de la detenció no s’aguanten per enlloc. Primer perquè la fractura d’una costella, vessament pleural i un “important neumotòrax” provocarien dolor toràcic i no permetrien al lesionat desplaçar-se amb normalitat com van fer fins a casa seva acompanyant la guàrdia civil a registrar-la, anar després a les dependències policials a passar un interrogatori per acabar finalment a l’hospital amb aquestes lesions i unes altres a la cara com queda reflectit al part mèdic.

    Segon perquè els conciutadans dels detinguts no van veure cap lesió a Portu mentre feien el registre de casa seva a Lesaka. La lesió costal difícilment l’hauria pogut dissimular però l’hematoma a l’ull que també reflecteix l’acta mèdica hauria estat del tot evident per qualsevol que el mirés a la cara. Tercer perquè no va ser fins després de l’interrogatori i no pas quan van registrar les motxilles com assenyala la versió oficial que la guàrdia civil no es va desplaçar fins la frontera francesa buscant un amagatall d’ETA quan ja era de nit. La versió oficial indica que el plànol va ser trobat a les motxilles dels detinguts; els detinguts van ser arrestats a les 13:00 hores i no va ser fins a la tarda nit que no van ser interrogats després de passar per Lesaka.

    Algú podria pensar que com són terroristes i l’únic que busquen és fer quedar malament els cossos de seguretat, realment les lesions es podrien haver produït durant la detenció i Portu les hauria ocultat expressament i a pesar del dolor durant tot el dia per després culpar els guàrdies civils de tortures. I els testimonis de Lesaka que asseguraven davant les càmeres de televisió haver vist Portu en bon estat podria ser que mentissin amb la mateixa intenció. De fet, ja posats, podríem assegurar que ja se sap que la gent dels pobles petits del País Basc i Navarra són molt propers a l’esquerra abertzale. Segons aquesta hipòtesi la guàrdia civil no hauria anat a buscar el “zulo” el migdia quan va trobar el plànol a les motxilles perquè no ho considerava prioritari.

    Doncs jo no m’ho crec. No sé si més o menys o igual que les que es denuncien però la pràctica policial al món utilitza tortures i Espanya no és pas dels estats on se’n produeixin menys.

    Publicat a Poliblocs el 8 de gener de 2008
    Publicat a Regió7 l'11 de gener de 2008

    Quatre blocs, quatre candidats

    A l’espera de que es confirmi el candidat dels Populars de Catalunya a les eleccions del proper 9-M i si aquest candidat farà servir bloc per expressar els seus pensaments voldria compartir les sensacions que em transmeten els quatre blocs dels quatre candidats confirmats fins ara. Intentaré fer el plantejament des del punt de vista estètic i de dedicació sense deixar-me influir pel color polític de cadascun d’ells. No entraré en el contingut textual fins més endavant.

    Vaig llegir en algun lloc i ho vaig transmetre així en una entrada anterior, que el bloc de Joan Herrera l’escrivien els seus col•laboradors més propers i a la primera de canvi he de rectificar aquesta afirmació i reconèixer que ens equivocàvem (jo i el blocaire d’on vaig treure aquesta informació). Si més no sembla que les entrades del seu bloc són escrites per ell i que, com a mínim a partir d’ara, hi escriurà un cop per setmana. El seu bloc, encetat l’octubre de l’any passat però presentat per ell el dia dels Sants Innocents, és una mica sinuós, atapeït i aprofita de forma barroera i forçada totes les possibilitats multimèdia més com un tastaolletes que com si fos una intenció d’estil o contingut. Tot i que personalment el verd d’Iniciativa m’agrada la composició de les columnes de suport en dos tons distints sumat al desgavell que hi té muntat fan que el bloc s’assembli més a un pastís de clorofil•la que a una eina de comunicació.

    En un subdomini dels blocs d’Esquerra hi trobem el bloc de Joan Ridao. Ell i Duran i Lleida són els únics que fan servir bloc des de fa més d’un any. El bloc segueix la línia d’Esquerra i de tots els altres blocs que el partit té domiciliats. Aquesta imatge corporativista dona seriositat però resta frescor i independència a les opinions que Ridao pugui expressar. Encara que no sigui així pot semblar que abans de publicar el text hagi de passar per un corrector de partit. La utilització d’enllaços, documents i fotografies és justa però suficient.

    El bloc de Josep Antoni Duran i Lleida és sobri i elegant com a bon democristià. És l’únic dels quatre candidats que disposa la fotografia en blanc i negre i en un gest d’atenció a un interlocutor (Carme Chacón tampoc mira la càmera però la seva postura és de reconèixer algú entre la multitud). La freqüència i l’antiguitat completen un bon fer en una línia variada que combina entrades de text, amb entrades que contenen foto i vídeo. Tampoc hi ha massa elements per a la distracció. He de reconèixer que és el que més m’agrada dels quatre.

    Tot esperant que la candidata comenci a escriure amb la campanya o la colla de col•laboradors s’esforcin plasmant articles de veritat, el que hi ha per ara al bloc de Carme Chacón és un anunci de productes dietètics o d’aparells miraculosos amb testimonis que proclamen la seva lleialtat a la ministra de la mateixa manera que els de la televisió afirmen haver reduït cinc talles de cintura. L’estructura del bloc és digna i la composició dels espais per les entrades i pels elements accessoris és apropiada. Si ha d’entrar en el bloc més endavant podria haver esperat a crear-lo quan tingués alguna cosa per dir. Crec honestament que és de força mal gust intentar prendre’ns el pel d’aquesta manera.

    diumenge, 6 de gener de 2008

    Insatisfacció política no és desencant, per ara

    El Centre d’Estudis d’Opinió ha fet públic un sondeig segons el que el 58’5% dels enquestats es declara insatisfet de la situació política actual. De fet, les dades es van recollir a mitjan novembre just quinze dies abans de la manifestació pel dret a decidir de l’u de desembre. A hores d’ara, però, no és de suposar que aquesta xifra sigui molt diferent.

    Insatisfacció no és desencant; segons el mateix estudi un 70’8% dels enquestats té previst anar a votar el proper nou de març, però tampoc és convenient confiar que en el futur aquesta aparent contradicció es mantingui. La insatisfacció política per la que es pregunta és general, ni per a la gestió del govern ni per les propostes de l’oposició per separat, sinó per les dues variables a l’hora a més de per la fatalitat de tot allò que depèn de la política. Aquesta insatisfacció no hauria de ser tampoc motiu de goig pels dos partits que no governen ja que si el desencant fos només per la gestió del govern es visualitzarien alternatives que farien la situació més suportable.

    Una part important d’aquesta insatisfacció ha de ser llegida pels partits polítics com un toc d’alerta a les seves prioritats argumentals i assenyalen, sens dubte, que malgrat la diferència de plantejaments la manera de fer política de tots plegats és monòtona, sense valentia, amb propostes i apostes poc arriscades, i els disbarats, els trencaments de rutina i les sortides de to són conduïdes immediatament cap a una correcció consensuada.

    És precisament aquest consens latent el que fa veure a la població que cap partit amb la manera prudent de fer política actual els pot entusiasmar. És una insatisfacció profunda amb el present i poques esperances de canvi en el futur. Per aquesta vegada els catalans creuen que participant a les eleccions de març podran recuperar la satisfacció per la gestió política. Millor per qui hi confiï. Sota el meu punt de vista, sent unes eleccions espanyoles no hi ha alternativa política que millori l’estat actual de les coses.

    Si m’haguessin preguntat a mi els hagués dit estar insatisfet amb la situació política catalana i espanyola, però desencantat només de l’espanyola. Només cal mirar les alternatives que com a catalans ens queden a Madrid: uns anticatalans o uns covards hipòcrites. El treball que ara tinc és que la insatisfacció que sento amb la gestió dels polítics catalans no es transformi, també, en desencant.

    dissabte, 5 de gener de 2008

    Dicotomia sobre la participació en un referèndum

    Sóc conscient que aquest escrit abonarà el camp a aquells que vulguin fer una mala interpretació de les meves paraules però mostrant la possible dicotomia de parers que podria existir a l’hora de com encarar la convocatòria a un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya només busco valorar els peròs, els contres i les alternatives a un sufragi universal. Si estigués avesat a la terminologia universitària diria que em mou un interès científic. Quan acabi l’exposició només semblarà un tema pelut per a qui acostuma a trobar cabells a la sopa.

    Dividir la població de Catalunya entre aquells que descendeixen d’espanyols i aquells que venim de catalans és alhora injust, inexacte i perillós. És injust perquè hi haurà qui pugui pensar amb certa raó (per desgràcia hi ha qui permet aquesta confusió) que a l’evidenciar la diferència cultural que hi ha a nivell general es pot accentuar el plantejament d’una doble escala de drets i deures; és inexacte perquè el més comú dels perfils a Catalunya es el d’una herència compartida i és perillós perquè d’una i altra banda es pot aprofitar qualsevol afirmació al respecte per buscar sang allà on no hi ha ferida introduint elements racials on només vull senyalar diferències culturals. M’estalviaré doncs aquesta divisió i la modificaré, englobant així les nombroses excepcions que existeixen, entre aquells catalans de cultura catalana i aquells de cultura espanyola confiant que l’experiència comuna a les nostres viles faci la resta per fer-me entendre.

    Davant la realitat catalana la convocatòria a un referèndum té dos camins possibles: l’acceptat per tots és el que s’aplica ja a les eleccions del nostre país i és el sufragi universal entre tots els residents espanyols o comunitaris, depenent dels comicis. Tractant-se d’una convocatòria on es vota la successió d’un país respecte d’un estat es pot donar el cas que per dependències més emocionals que pràctiques un català de cultura espanyola no tingui l’objectivitat suficient per exercir el seu dret a vot. Pot ser que en un estat on la mobilitat demogràfica és total algú pugui pensar que no és just que el futur del seu país depengui d’uns altres catalans que ho són administrativament però que es continuen considerant d’una altra terra, i encara més de la terra que es veu perjudicada per tot el procés. D’una altra banda és lògic i convenient que unes persones que esperen passar tota la vida a Catalunya prenguin part dels processos democràtics que afectaran el seu futur. Però si acceptem que això és lògic i convenient també ho serà que votin els catalans que no són espanyols vinguin del Marroc o de Romania.

    L’altre camí de qui ningú en vol sentir dir rés és el de limitar el referèndum a aquells catalans que vulguin ser catalans i que majoritàriament són els de cultura catalana. El primer handicap evident es la mancança democràtica directe del procés però també existeix la garantia de que la decisió es pren amb coneixement de causa i de manera neta. Tot i que de manera directe existeix frau democràtic, de forma indirecte s’evita un frau democràtic encara més gran a l’empara de la lliure circulació de persones dintre de l’estat espanyol. Paral·lelament, em pregunto que passa amb aquell català que mai ha sentit aquesta terra com la seva, que passa amb aquell català que tot el dia maleeix el país on viu, que passa amb aquell català que no entén el català després de viure entre nosaltres vint-i-cinc o trenta anys.

    Evidentment el primer camí guanya per les garanties democràtiques. Tothom ha de poder decidir el futur de la terra on viu independentment dels seus orígens i dels seus sentiments, però com a societat tampoc ens podem permetre el luxe de tenir temes tabú on la simple insinuació d’una possible alternativa faci que la gent es tibi dels cabells. A tots ells els preguntaria si trobarien just que en nom de la democràcia un equivalent a Terrassa i Sabadell de catalans anéssim a viure a Malta i els canviéssim l’idioma oficial, les costums i el nom del país on viuen.

    dijous, 3 de gener de 2008

    Ja tenim Agència Tributària solidària

    El Molt Honorable President José Montilla ha inaugurat l’Agència Tributària amb un discurs dirigit gairebé en la seva totalitat al públic espanyol que segueix la notícia amb un cert neguit, més encara quan es parla de recaptacions de més de 5.000 milions d’euros sense tenir en compte que és la mateixa quantia que gestionava l’antiga Direcció General de Tributs. Com que és millor curar-se en salut, davant la previsible bateria desplegada per les tropes mediàtiques de Madrid, Montilla no s’ha cansat de repetir la solidaritat del nou model econòmic que es preveu amb el desplegament de l’Estatut i la modernitat d’una nova Espanya basada en l’autogestió dels propis territoris en front de la vella Espanya rància, immòbil i centralitzada. Una altra cosa no, però a modernitat i a tendències als catalans no ens guanya ningú.

    Vint dies després que Iceta presentés al bloc el seu llibre “Catalanisme federalista” reprenent així l'aposta inicial del projecte socialista, Montilla ens pinta convençut una Espanya unida en la solidaritat d’unes Comunitats Autònomes amb capacitat d’autogestió. Falta només que ens expliquin tots dos quin tipus de federalisme defensen, si simètric o asimètric, i que hi guanyem els catalans amb la recaptació d’impostos si hem de continuar sent igual de solidaris amb l’estat espanyol.

    Montilla i Iceta juguen el rol que els toca amb unes eleccions a la vista que són les que ells realment valoren. Han de fer entendre als votants espanyols que la recaptació es fa per comoditat però que els quartos continuaran anant a parar a la bossa comuna (a la bossa comuna espanyola). La solidaritat no és això, la solidaritat no consisteix en fer arribar dos trens d’alta velocitat a llocs on queden tallats pel mar prioritzant-los a la connexió europea, no consisteix en esgotar una part de l’estat per permetre el benestar de l’altra. Solidaritat no és repartir pa, es fabricar forns on coure’l i llaurar camps de blat.

    Entremig de tot Convergència no millora i es nega a assistir a la inauguració argüint que només és un canvi de nom de la que era Direcció General de Tributs de la Generalitat. Si l’Estatut preveu tota una sèrie de passos que s’han de acomplir fins arribar a l’anhelada finestreta única no es pot considerar aquesta conversió com un acte d’hipocresia. Com a mínim haurien pogut esperar a la intervenció del President i haurien tingut motius de sobres per atribuir-li una doble cara. A veure si ara Convergència voldrà fer notar la seva pell fina quan en el vergonyós tràmit de negociació de l’Estatut va demostrar tenir-la molt adobada.

    Finalment, el PP ha llançat clams d’indignació des de València, des de Madrid, des d’Andalusia i des de Catalunya. Us ho asseguro, no vull perdre ni un minut en valorar les desafeccions populars.

    Publicat a Poliblocs el 4 de gener de 2008

    dimecres, 2 de gener de 2008

    Jutgem la Llei de partits

    Per un moment fem l’esforç d’aplicar la lògica de l’estat espanyol. Juguem amb les seves normes, amb les seves regles encara que sigui per demostrar la injustícia dels seus arguments. Segons la Llei de partits, Batasuna és una organització terrorista que dóna cobertura política i econòmica a ETA. Ser una organització terrorista significa que els seus militants han de ser condemnats per formar part de la infraestructura d’ETA i que el partit deixa de ser legal. Paral·lelament es desmunta i es condemnen els integrants de totes aquelles organitzacions independentistes basques que es creu que tenen alguna vinculació amb ETA. Donem aquesta primera fase de la aplicació de la Llei de partits per finalitzada.

    Arriben eleccions i es presenten primer EHAK (o PCTB en català) i després EAE (ANB). Durant la precampanya i la campanya s’ha d’escoltar que aquestes organitzacions (primer per una i després per l’altra) són Batasuna. De fet la seva visió ideològica i política es sosté en uns principis similars a la de l’organització il·legal. I molts dels que es presenten a les seves llisten són simpatitzants de l’esquerra abertzale. Precisament aquí és on la llei guinyola de base, de formulació, on la aplicació de la Llei de partits no garanteix unes regles de joc coherents, un escenari de llibertats i democràcia on prevalgui la presumpció d’innocència.

    Amb la il·legalització de Batasuna es condemnen totes aquelles persones que estan vinculades d’una o altre manera amb el seu entorn. Aquestes persones no es poden presentar com a candidats bé perquè compleixen condemna, bé perquè se’ls ha retirat el dret de sufragi passiu. A partir d’aquí és on jo em perdo i no entenc el criteri que es segueix per concloure que EHAK o EAE són el mateix que Batasuna. Si les persones que es presenten a les seves llistes formen part o han tingut alguna relació amb Batasuna se les hauria d’aplicar la llei, si no, si no existeixen arguments suficients per condemnar-les ningú pot coartar la seva llibertat d’agrupar-se en una formació política, ni per aquest motiu no permetre que aquesta formació participi en uns comicis. En dret una persona ha de ser culpable o innocent. No pots ser innocent depenent del que vulguis fer demà passat. De fet el cas és el mateix que les reunions que mantingué Otegui amb diversos representants polítics. Pel mateix criteri Otegui no pot ni anar a sopar a casa dels pares sense que se’ls jutgi. El dret no s’hauria de poder subjectivar (si més no, en la mesura que fos possible).

    I encara que hom podria arribar a pensar que l’entorn de tots tres partits és el mateix i el voten les mateixes persones aquests arguments són totalment circumstancials i no es basen en cap fet objectivable que demostri delicte. Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans treballa sense ingerències polítiques interessades ha d’admetre les denúncies d’EAE contra la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava 133 candidatures del partit en les darreres eleccions municipals i foral, i sentenciar a favor seu. Un partit polític és un instrument i no pot ser il·legal a menys que ho siguin les persones que l’integren. Per ara ni fent servir els arguments del Tribunal Constitucional es pot demostrar la vinculació d’aquests partits amb el terrorisme.

    dimarts, 1 de gener de 2008

    Visca la política

    M’agrada la política. Des de la política en majúscules de les idees fins a la política en subíndex dels subterfugis i les maniobres. M’agrada mirar-m’ho tot i participar-hi amb la meva opinió. Perquè la política és un fantàstic joc de rol amb un tauler gegantí i amb peces principals, secundàries i exèrcits. Amb ventures propenses i adverses. Amb fantasmes del passat i amb il·lusions de futur. I finalment amb el veredicte del jurat més gran possible. Entremig queden mitges veritats, trampes, moviments de distracció, xous i serpentines. M’agrada la política. I ara arriba una altra vegada la política en subíndex: les eleccions espanyoles. No per ser espanyoles, sinó per ser política electoral. Com si fos una final de Champions Leage, omplim la nevera de refrescs, abaixem la llum i procurem-nos un recipient enorme de crispetes, que comença l’espectacle.

    Fent una repassada pels principals blocs polítics d’opinió de Catalunya es comprova que el març hi ha eleccions a Espanya. Si es miren els blocs polítics de consigna fa alguns mesos que les peces es mouen com en una partida d’escacs lenta d’aquelles que previsiblement acaben en taules. Paral·lelament, la militància de base consigna les opinions o fa opinions de consignes però els seus escrits resulten menys previsibles. Jo fa pocs mesos que em moc entre blocs i és per això que em descuidaré algú, però en principi aconsellaria seguir la campanya des de l’ordre i la classificació de més de 1000 blocs polítics a Poliblocs i des dels mitjans de comunicació que tinc enllaçats a la secció de periodística. Per aprofitar aquesta mena de servei de portal d’enllaços que us ofereixo afegiré de forma provisional (fins la setmana després de les eleccions) els botons que us permetran arribar directament als blocs dels candidats catalans (atenció: els blocs de Chacón i Herrera els escriuen els seus col·laboradors).

    Per a qui no li agradin els finals incerts, us ho diré ara: el PSOE guanyarà les eleccions ampliant la diferència que té respecte del PP, Convergència recularà un pel, Esquerra es mantindrà o recularà un altre pel i Iniciativa-IU guanyarà un diputat per Barcelona. La participació a Catalunya serà encara més baixa que fa quatre i vuit anys i això anirà en detriment dels socialistes i permetrà que Esquerra es mantingui i Iniciativa pugi una mica. Ens ho continuarem mirant.

    Per cert, copiant els mestres enceto l'etiqueta Eleccions Març-08.