dijous, 28 de febrer de 2008

Els mitjans audiovisuals locals a la xarxa

A falta de saber la cobertura informativa que tindrà demà l’estrena no ens podem pas queixar de l’atenció que les Jornades de la Bagesfera han despertat tant en els mitjans locals tradicionals com en els digitals al llarg de la setmana. Dels mitjans digitals en parlava Saül Gordillo aquesta matinada en l’apunt que ens dedica al seu Bloc sense fulls. Dels mitjans locals en vull parlar aquí. Sobretot dels audiovisuals.

Tot i que aquesta meravellosa cobertura informativa hauria de ser símptoma de normalitat, no deixa de ser curiós que molts dels mitjans de casa que m’han entrevistat o que han informat de les jornades tenen els webs no actualitzats o directament no en tenen. No voldria que es prenguessin aquest apunt com una crítica destructiva, menys encara quan no podem més que estar agraïts del tracte que ens han ofert sense excepció, però crec que davant la dificultat que significa econòmicament mantenir actualitzat a diari el web d’un mitjà audiovisual existeixen altres solucions imaginatives que no suposen pràcticament inversió inicial ni manteniment. Les Jornades de la Bagesfera són l’exemple que aprofitant les eines que disposa la mateixa xarxa es podrà fer una transmissió en directe sense gaires complicacions. Aquest mateix sistema que aprofita el senyal de les càmeres que Caixa Manresa té instal·lades a l’Auditori de la Plana de l’Om es pot emprar per difondre el senyal de la programació que s’emet a través de les ones. I amb les emissores de ràdio passa tres quarts del mateix si es punxa el senyal que s’està transmetent i es té el programa adequat. S’arriba a llocs on no hi ha cobertura analògica i s’ofereix un valor afegit als anunciants.

Un país de 1a però independent

A mida que passen els dies de precampanya i campanya m’agrada més el perfil de Joan Ridao com a candidat d’Esquerra a les eleccions espanyoles. Bé és cert que el partit empès per l’evidència que li van mostrar les bases fa uns mesos no li ha quedat més remei que vestir cartells i candidat amb les millors robes sobiranistes i reivindicatives, i tot i semblar mesurat i sobri, o potser per això, Ridao genera confiança a unes paraules que sovint utilitzem (primera persona del singular) com a punxons irracionals a ritme de cant d’estadi esportiu.

No crec que Esquerra vagi a Madrid a buscar la independència, ni ara ni al 2014. Millor que ells ningú sap que la independència s’aconseguirà des de Catalunya però ja és un primer pas important incorporar la paraula, el gest, espolsant manies centristes i moderades perquè al cap i a la fi la recerca de la independència no ha de ser necessariament reivindicativa. En tot cas ja hi som qui reivindiquem justícia amb la veu gruixuda i el coll encetat.

Però és que Esquerra s’ha de presentar amb el discurs clar, amb un pla d’empresa i amb les passes marcades. No clamar no vol dir callar. No fer un cop de puny a la taula no significa abaixar el cap. No alçar la falç no significa conformar-se amb el discurs dels socis de govern. Esquerra sap o hauria de saber que té els carrers de Catalunya reservats per poc que actuï amb intel·ligència i sense que es noti la cura. En una partida d’escacs no es celebra cada moviment, s’espera a fer escac mat al rei. Joan Ridao és d’aquells cavalls que debiliten la defensa contrària. Només espero que a mitja partida a ningú se li acudeixi tornar a repintar les figures.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Sor Lucía Caram

Sor Lucía CaramAvui he tingut l’oportunitat de conèixer personalment Sor Lucía després d’haver mantingut correspondència electrònica amb ella des que es va donar d’alta a la Bagesfera. Precisament han estat les Jornades les que han permès aquest encontre en el seu programa setmanal El punt de trobada de la cadena SER. No puc amagar que la seva faceta de religiosa mediàtica m’encuriosia, però també el seu grau d’implicació amb la ciutat i l’oportunitat de parlar amb una persona humanament cristiana m’eren un estímul especial.

A banda de l’entrevista de ràdio, fora dels micròfons he tingut l’ocasió de conèixer una persona bella, intel·ligent, entusiasta i compromesa. Una monja amb criteri propi i opinió sobre els problemes terrenals, la política i la pròpia religió. Una escriptora entregada a la ciutat i al món, però crítica amb la injustícia vingui d’on vingui. Una persona d’aquelles que val la pena conèixer. Una argentina que el seu amor a Déu la fa ser directe en la paraula i implacable en l’acció.

La seva cara mediàtica la coneixem tots: des de tertuliana als 59” de TVE fins a blocaire a Periodista Digital. En veu baixa, i espero que em perdoni la indiscreció, m’ha revelat la seva intenció d’encetar quan tingui temps un nou bloc en català. Espero que la proximitat del país li permeti tocar més temes terrenals, més propers a la teologia de l'alliberament, que per prudència no es pot permetre al mitjà on escriu en castellà.

Sor Lucía Caram és una cristiana de cap a peus. Tot i que pot semblar molt obvi escrivint sobre una monja té un especial significat quan em vull referir al cristianisme humà, aquell que es fa intentant seguir les passes de Crist. Perquè malauradament en alguns casos el cristianisme religiós es separa perillosament de la paraula del seu fundador i això indubtablement és el què engrandeix les distàncies amb la societat.

dimarts, 26 de febrer de 2008

Seguiment de les Jornades als mitjans

Les Jornades de la Bagesfera ja llueixen als mitjans digitals. Nació Digital, Avui+ i Regió7 han estat els primers. Fora del món digital també apareixen en premsa, ràdio i televisió local. La notícia de l’Avui+ està a portada de La Tafanera esperant el vot de tots.

Racó català, 27 de febrer de 2008.
Diari de Manresa, 28 de febrer de 2008.
Nació Digital, 29 de febrer de 2008.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Sobirania: territori o població

En qüestions de sobirania nacional tenim definida la democràcia com aquella garantia d’obeir l’opció de la majoria amb el respecte a les opinions minoritàries. Gairebé cap moviment polític estructurat no defensa l’opció dels drets històrics o tradicionals per sobre d’aquests democràtics. I potser ha de ser així per més que els defensors dels Països Catalans veiem fugir la possibilitat d’una construcció nacional si només s’ha de basar en els preceptes democràtics. Hores d’ara assumir la independència del País Valencià, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya Nord és del tot impossible si hem de preguntar als seus habitants i molt difícil si hem de fer el mateix al Principat (entès com el territori governat per la Generalitat de Catalunya).

Molts son els defensors d’aquesta necessitat de puresa democràtica en temes nacionals que s’han posat les mans al cap quan aquí mateix he insinuat que el dret a ser de Kosovo és democràtic però potser no tant legítim si ens ho mirem des d’un punt de vista històric. Aquest fanatisme democràtic es deu a l’obsessió de confondre l’opinió participativa amb la veritat absoluta. Només es pot aplicar la democràcia en allò que és susceptible de ser tractat democràticament.

Intentaré explicar-me. Els que defensen el dret dels habitants d’una zona a determinar democràticament el futur d’aquella zona ja erren d’entrada al considerar la territorialitat com un objecte democràtic. Arran de Kosovo i amb la disjuntiva de legitimar el dret de la majoria a decidir o respectar els drets històrics de la minoria molts han estat els blocaires i opinadors que han lloat tot el procés emparant-se en el dret democràtic de la majoria i s’han esglaiat davant la dissidència al clam que la majoria ha parlat. I la majoria pot parlar i pot opinar i pot decidir però no sobre un territori sinó sobre una comunitat, que és molt diferent.

Un territori és erm d’opinions, decisions i nacionalitats i si bé és cert que les nacionalitats les conformem els individus, també és cert que el territori no és de ningú i en el cas que fos d’algú, hauria de ser dels que hi tenen drets històrics. I no admeto que aquesta exposició d’avui sigui titllada de nacionalista perquè no hi ha rés més lluny dels meus propòsits polítics que el de perpetuar el model estatal actual però hem de ser conseqüents. Si la principal defensa dels que rebutgen els drets històrics com a base per a la definició d’un territori és que el dret a decidir el tenen les seves persones i no pas el territori, no es poden definir les fronteres d’aquell mateix territori com a límits per a determinar qui pot i qui no pot determinar el futur d’un tros de mapa que amb els mateixos arguments democràtics hem eliminat com a subjecte.

En definitiva i seguint la mateixa carència lògica ens hauríem de quedar amb les ciutats com a element geogràfic determinable o definir el futur en estats nòmades basats en la pertinença cultural i no pas en la geogràfica. No dibuixar uns Països Catalans sinó indicar qui pertant al país dels catalans. Tampoc sona tant extrany: els grecs ja utilitzaven totes dues fórmules.

Dicotomia sobre la participació en un referèndum, 5 de gener de 2008.
[tafaneja-la]

diumenge, 24 de febrer de 2008

Emprenyada no és pessimista

Entenc que els que no combreguem amb la dinàmica socialista, per eliminació, som titllats de pessimistes pels seus publicistes de campanya. Existeix una mar de fons en el cartell de Carme Chacón que o bé falla des del punt de vista d’observació, o bé ens vol fer caure en el parany d’aconsellar-nos com ens hem de sentir. Un poble pessimista no munta una manifestació amb centenars de milers de participants com la del passat u de desembre, ni manté una actualització diària d’una de les xarxes blocaires i poliblocaires amb més densitat d’Europa, ni es mobilitza per a fer una consulta popular el mateix dia dels comicis. Una Catalunya emprenyada no és necessàriament una Catalunya pessimista i és d’una miopia superior entendre que els catalans ens hem rendit o aspirem a votar una altra opció o a no votar per un sentiment de desencís. Els socialistes reclamen la Catalunya optimista quan a més d’optimista, hauria de ser il•lusa, encantada i irresponsable per continuar votant el mateix; hauria de tenir aquella mena d’optimisme feliç que llueix en els ulls del simple.

Informació i blogosfera

A voltes es vol fer semblar que existeix una espècie de competència entre mitjans de comunicació i opinió digital que jo, honestament, des de la Bagesfera no he notat. Des del primer moment amb el patrocini de Nació digital, la cobertura a premsa, ràdio i televisió local, la Bagesfera respira al panorama informatiu de la Catalunya Central de tracte gairebé preferent. Quan queda menys d’una setmana per a començar les Jornades de la Bagesfera està pendent de publicar-se a Regió7 una entrevista que em va fer Roger Junyent que és blocaire i pertany a la Bagesfera, aquest dimarts al migdia assistiré a Ràdio Manresa al programa de Sor Lucia Caram que és blocaire i pertany a la Bagesfera, i durant aquest darrer mes he estat en contacte gairebé setmanal amb Montse Ayala de la ACN que no és blocaire ni pertany a la Bagesfera, però que el director general de l’agència on treballa n’és un dels principals del país i a més farà la xerrada de partida de les jornades aquest proper divendres.

Perquè els blocaires, cadascun amb les nostres inquietuds i la nostra qualitat, no som competència sinó complement de la informació diària i en el pitjor dels casos ni una cosa ni l’altra. El foment de la lectura d’actualitat tant la pot realitzar el veí del 2n 2a com el mitjà més potent del món. En qualsevol cas la comunicació a la xarxa sempre és transversal i tensa ponts en qualsevol direcció.

dissabte, 23 de febrer de 2008

A la Catosfera...

Les properes Jornades de la Bagesfera aniran proveïdes d’un sistema de retransmissió en directe i un xat per a què qui vulgui, des de casa, pugui intervenir o preguntar al conferenciant. En ser per a un esdeveniment puntual, el sistema de xat permetrà la intervenció amb facilitats i sense la necessitat d’identificar-se. Es demanarà un alies a la primera pregunta i ja reconeixerà les següents intervencions a partir de l’IP. Aquest és un sistema d'intervenció que no s’ha portat a terme fins ara en altres actes de la blogosfera catalana ni espanyola. Dirigeixo aquest apunt sobretot a l’esfera catalana que no pugui venir a Manresa els propers 29 de febrer, 14 i 28 de març. La connexió es farà a través de bagesfera.cat a partir de mitja hora abans dels actes, o sigui a les 19:30. Esperem les vostres intervencions i preguntes.

Respecte?

Llegeixo contínuament en els cartells i escolto en les intervencions públiques de Duran i Lleida la paraula respecte. Respecte que imagino va dirigit a mode de súplica o d’exigència al poble espanyol o a la classe política espanyola. Pobre de mi pensava que el respecte era un valor que s’aconseguia dels altres amb una manera de fer i que si l’actitud era la correcte i els altres no la reconeixien amb aquest respecte, més que exigir-lo el què tocava era enviar-los a pastar.

No m’estranya que hores d’ara la piràmide d’edat del votant de CiU estigui invertida doncs miro al meu voltant i als únics que se’ls permet la llicència de tenir una actitud tant carrinclona són la bona gent gran que després de tota una vida a l’ombra de l’estat es congratulen de poder sol·licitar respecte. CiU sorprèn canviant en poc temps proclames sobiranistes per mostres de dependència emocional cap a Espanya. Durant la setmana hem vist Mas demanant a Zapatero que intervingui en la formació del pròxim Govern de la Generalitat i Duran demanant respecte a Espanya.

Una falta de respecte diu més de qui l’efectua que de qui la rep. Més val que CiU es dediqui a mirar cap a Catalunya si és que vol governar per a aquest país doncs està seguint una política acomplexada que va passar de moda fa més de vint anys.

divendres, 22 de febrer de 2008

Llum i Transèquia

Aquest diumenge acaben les Festes de la Llum amb un programa potser més adient però també més sobri que en les edicions anteriors de la Festa Major d’Hivern de Manresa. Fins l’any passat el programa de la Llum era com un cul de sac que venia ple d’actes propis de la celebració i d’altres convencionals que s’hi afegien per a donar un catàleg més complet, més de festa. El Projecte Mosaic que han estat els administradors d’enguany han decidit triar el grà de la palla executant així allò que s’hauria d’haver fet anys enrere. Tot i així aquest excés de cura s’ha cobrat una víctima insigne en la Transèquia i no és el primer any que passa. Històricament la busca d’un temps menys dur per a fer la popular caminada ha portat els companys de la Jove Cambra a situar la celebració de la jornada en el primer diumenge del mes de març. És una herència antiga d’abans de 1996 quan en vaig ser el director però que potser s’hauria de revisar o, si més no, consensuar amb els administradors de torn. També els administradors haurien d’entendre que tot i la separació de quinze dies, la Transèquia és l’acte que retrata com cap altra (fins i tot més que la Fira de l’Aixada) l’esperit de la Llum honorant l’objecte primer de la commemoració, o sigui la fantàstica obra d’enginyeria històrica que és la Sèquia.

Tot i que ens veurem aquest proper dimarts en el seu programa de la SER per a parlar de les Jornades de la Bagesfera no he volgut desaprofitar l’oportunitat d’escriure a la germana Sor Lucía Caram, blocaire i bagesfèrica, felicitant-la per l’organització que està duent a terme el Projecte Mosaic dignificant els actes de la Llum i dotant-los de una solemnitat necessària. La Llum és festa, però una festa que gira entorn un miracle meravellós.

dijous, 21 de febrer de 2008

Espanya estimarà Kosovo

El dissabte passat el subconscient em va jugar una mala passada quan al final de l’entrada “Catalunya no és Kosovo” escrivia “Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació...” potser influït pel suport que semblaven tenir dels socialistes de Manresa tots els moviments sobiranistes menys el català i el basc i pel ressò de les paraules de Putin quan en un primer moment el govern espanyol desfilava amb el pas canviat. És curiós de veure que entre els nombrosos comentaris que va rebre aquell escrit, tant crítics com favorables, cap va incidir en l’aparent equívoc d’aquesta afirmació. Estic convençut que en l’ambient general es respirava, es respira, una certa provisionalitat de la postura socialista en tot el procés d’autodeterminació kosovar.

A menys d’un mes vista de les eleccions espanyoles i davant d’un públic acostumat a passar amb la lectura dels titulars de premsa en el millor dels casos, quan no amb la tertúlia del bar, de l’esplai o de la feina, amb els nacionalismes catalans i bascos en portada i amb els populars pendents de qualsevol oportunitat d’exercir la demagògia, el govern socialista s’ha emporugit i amb el risc evident de no poder fer-se entendre ha triat la sortida més fàcil. I la sortida més fàcil ha estat posar-se de cul a la postura conseqüent amb el seu discurs i contradir el sentit comú. En el cas dels populars la incoherència tot i ser més pronunciada és menys greu perquè ja ens tenen acostumats a jugar amb l’alarmisme.

I tot això no és pas perquè els socialistes estiguin a favor de l’Europa dels pobles ni del dret a l’autodeterminació en condicions normals. Els socialistes estimen Kosovo perquè culmina un model de desnaturalització, d’homogeneïtzació d’un territori, basat en els moviments demogràfics, en la promoció de corrents migratoris i en la prostitució de la democràcia fins al punt de fer-la complir amb una població feta a mida. Ho escrivia fa temps qüestionant-me els requisits per portar a terme un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Tot i que pugui reobrir el debat de l’Europa dels pobles i això sempre és positiu, els precedents kosovars no són els mateixos que els catalans i a la llarga fins i tot podrien ser perversos per a les nostres aspiracions nacionals. No hi ha dubte que el govern socialista sap que el model kosovar legitima la imposició cultural, lingüística i identitària del poble nouvingut en el territori d’acollida per l’aplicació de la democràcia i sense el respecte als drets històrics de la comunitat receptora. No arribarà primer de maig sense que la cúpula socialista no hagi canviat la seva postura davant Kosovo.

Experimentant el twitter

Aquest vespre he estat un munt per a enllaçar el feed de La muntanya russa amb el meu compte twitter i encara no sé si ho he fet bé. És en aquests moments quan m’adono que no tinc els reflexes dels vint anys quan era un llamp amb l'MS-DOS i el Basic i el Pascal. He de reconèixer que feia dies que m’intrigava el tema del twitter i avui m’he decidit a fer el pas de la mateixa manera que algun dia d’aquests ho faré amb el facebook. No vull quedar despenjat en quatre dies.

Per ell mateix el twitter no sembla gran cosa si no s’aprofita la connectivitat amb el mòbil o la PDA i la veritat és que per ara no la utilitzaré. Només faltaria que a la feina o en el meu temps lliure rebés un missatge per cada actualització dels blocs què segueixo o per cada missatge curt que escriuen els meus blocaires preferits. Per a això ja tinc la calma del vespre i la nit. De totes formes segur que hi aniré entrant a diari per a familiaritzar-me amb el format. És possible que existeixin altres funcions que encara no li he sabut trobar però per ara, que no és poc, només el veig com una extensió d’aquest bloc a l’hora d’informar gairebé a temps real de les seves actualitzacions.

Com a lector és una manera de fer-te un portal de titulars dels blocs que segueixes sovint i poder fer una ullada ràpida sense haver de moure pestanyes ni destriar. Com a blocaire és una forma de que qui vulgui pugui saber quan actualitzo el bloc i quin és el títol de l’escrit. La veritat és que hores d’ara no li trobo cap més utilitat, que no vol dir que digui que no la té i que d’aquí a tres dies hagi de tornar a escriure corregint la meva ignorància.

Per ara ja m’he intercanviat seguiments amb Toni del Cau del Drac i amb Xavier del Catalans. Poc a poc aniré buscant més blocaires coneguts per anar fent xarxa.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Vot en blanc

De fa dies que hi penso i cada dia que passa estic més convençut de la necessitat de votar en blanc. Ahir anava a dormir llegint el comunicat on la CUP de Manresa anunciava la seva absència al ple perquè l’alcalde Camprubí no els deixava presentar una moció en favor d’ANB i PCTB arran de tots els trucs de màgia que s’han fet des de Madrid per evitar que es poguessin presentar a les eleccions. L’excusa, la burda excusa és que fa deu anys es va arribar a l’acord tàcit entre les formacions polítiques de llavors de no presentar mocions en el darrer ple abans de qualsevol contesa electoral. No m’estendré en el detall perquè ho explica perfectament Jordi Masdeu en el seu bloc. Només destacar que cap de les cinc formacions polítiques homologades va gosar contradir l’alcalde.

Ahir també llegia Marc Arza defensar en el seu bloc, no sense crítiques, l’indispensable vot en blanc i és curiós repassar els darrers esquetxos de Poliblocs per adonar-se’n que no és una opció descabellada fins i tot per a molts militants. El vot en blanc dipositat des de la responsabilitat i havent pensat bé les seves conseqüències és una eina que tenim per a significar el nostre disgust, la nostra voluntat de votar, el nostre encaix en un sistema democràtic que malgrat tenir moltes mancances i sofrir encara de nombroses irregularitats ens permet influir en el nostre futur. No he votat mai en blanc però aquesta vegada vull que el meu vot destaqui. No com un vot de ràbia ni com un vot de càstig, sinó com una manera de mostrar el meu desencant per com s’estan portant les coses. Sóc conscient que la majoria del vot en blanc (que no pas de l’abstenció) vindrà de mans de catalanistes d’esquerres i ja m’està bé.

Ja m’està bé que ERC vegi que té mercat més a l’esquerra, més cap al sobiranisme. D’una altra manera, oferint als republicans el vot de disgust acabaran per creure que ja ho fan bé i s’inclinaran encara més cap a les posicions còmodes on es troben ara. Mal favor fa al país aquell que ofereix un vot crític al seu partit de tota la vida creient que evita un mal major. Mal favor fa al país i mal favor fa al partit ja que mai visualitzarà el descontent per la seva gestió. Un país que ha aguantat tot i els vuit anys d’Aznar i els altres d’hipocresia socialista no li vindrà ara de fer d’àrbitre d’un encontre en terres foranes. Abans era una possibilitat, ara és un convenciment: jo voto en blanc.

dilluns, 18 de febrer de 2008

Mas demana ajuda a Zapatero

Que poc seriós resulta veure Artur Mas disfressant d’exigència la mateixa cantarella que va utilitzar per acceptar l’Estatut retallat de Moncloa. És ben cert que primer Duran i Lleida i ara Mas no tenen la mateixa concepció de dignitat que tenim la majoria de catalans que podem entendre la negociació amb Madrid (encara que sigui amb moltes dificultats) però no encertem a veure el benefici d’un mercadeig particular. La proposta, si es vol, es fa arribar a Ferraz amb acusament de rebut de Nicaragua també, perquè no es pot pretendre visualitzar una dependència total de Madrid en qüestions pragmàtiques ni que sigui per mostrar la dependència dels socialistes catalans.

Perquè tot i que existeixen mitjans [més clar en l'edició de paper] que volen fer creure que es condiciona la política espanyola respecte de la catalana la realitat és que tornem encara que sigui amb l’inconscient a la fotografia de les escales de Moncloa quan Mas i Duran (cames ajudeu-me) estrenyien la mà de Zapatero després de regalar-li l’Estatut i un bon grapat d’anys de reclamació nacionalista. Amb aquest gest, amb aquesta reclamació repetida en veu alta es recorda l’única vegada que des del PSC es van desobeir les ordres directes de Madrid i, a sobre, es magnifica.

És com si Cronos després de mutilar el pare anés a reclamar al cos per la revel•lia de la seva mà dreta. Si per una banda es vol fer veure que socialistes catalans i socialistes espanyols són la mateixa cosa i per l’altra es corre a reclamar als socialistes espanyols que facin creure als catalans pel què fa al respecte de la llista més votada es corre més risc d’acabar empaitant papallones que governant el país. Entenc que la travessa és llarga, però d’aquí a anar a Madrid a que posin ordre en el Parlament de Catalunya i en el Govern de la Generalitat hi va un abisme. Si més no CiU hauria de fer el possible per dissimular la seva indignitat.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Catalunya no és Kosovo

Llegeixo preocupat un equívoc recorrent [2] [...] a molts blocs de tendència sobirana sobre la imminent independència de Kosovo. La intenció d’aprofitar legítimament qualsevol independència nova a Europa per a reclamar la autodeterminació de Catalunya ens pot fer entrar en dinàmiques diabòliques. No vull pas aquí destacar les diferències evidents entre Kosovo i Catalunya. Diferències aquestes que no serien un problema per a establir comparacions entre totes dues nacions i manifestar obertament que si Kosovo té dret a ser reconeguda per la comunitat internacional també l’hauria de tenir Catalunya.

Però la separació més important a la que em vull referir en aquest escrit no és pas de caràcter ètnic, ni religiós, ni d’història recent, ni tant sols per la pobresa o el conflicte bèl·lic soterrat que agita els exyugoslaus. Cap d’aquestes diferències evidents entre Catalunya i Kosovo és prou argument per a rebutjar els preceptes en què es justifica el seu dret a ser sense tutela sèrbia. La comunitat albanesa i musulmana que domina demogràficament Kosovo ho fa sobre la base d’una invasió (*) produïda per la migració i no pas per ser la població històrica del territori. O sigui, quan s’afirma que Kosovo ha de ser independent, que no dic pas que no ho hagi de ser, s’equivoquen els principis de reivindicació quan es compara la seva situació a la catalana o la basca. La realitat de Kosovo per la seva història recent és més comparable a la situació del darrer segle del País Valencià que a qualsevol altre territori europeu que reclami la plena sobirania.

Tot i que simplifico, el detall de la història de Kosovo és la d’un territori Serbi que gradualment va anar absorbint l’arribada d’immigració musulmana provinent de la veïna Albània fins que els oriünds van quedar en franca minoria. Això no ha passat mai a Catalunya, o si ha passat ha estat per aconseguir l’efecte contrari que ara es busca als Balcans reafirmant i imposant una identitat espanyola amb la immigració arribada de tot l’estat. És per això que la comparativa amb Catalunya és errònia. Si certament volem buscar un referent a prop nostre no n’hi ha cap d’altre com el del País Valencià pel què fa a la història moderna, que partint d’una base de reconquesta i repoblació amb gent de Catalunya, aquesta s’ha anat perdent amb les migracions espanyoles dels darrers cent cinquanta anys fins aconseguir que els pancatalanistes siguin una representació molt minoritària de tota la seva població actual i fent que la democràcia, en aquest cas igual que en el kosovar, sigui la perversió de la norma. Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació perquè al cap i a la fi legitima l’opció demagògica – democràtica d’imposar majories a través d’invasions demogràfiques. Per això, anem en compte amb les comparacions enverinades.

(*) Tot i que no modifica el sentit lògic de la entrada, havia escrit que la invasió albanesa havia estat pacífica quan no va ser així com bé m'indiquen en el primer comentari.

Rugby del Bages

He de reconèixer que tot i saber les seves regles encara no he aconseguit que el rugby m’enamori com per a estar tot un partit pendent del televisor. Potser si un dia em desplaço a presenciar un encontre en directe amb l’ambient oportú em canviarà la perspectiva de l’espectacle. Al contrari del què li pugui semblar al profà el rugby és un esport noble on la companyonia entre els esportistes és un tret general, on s’acostuma a finalitzar el partit compartint canyes entre ambdós equips i on, en el cas català especialment, s’hi barreja una sensació nacional i de resistència equiparable a l’esforç que ha de fer aquest esport per sobreviure en un entorn totalment mediatitzat i de forta competència. El fet de no ser un esport olímpic i de tenir tanta incidència en les illes britàniques li han acabat de donar una aura de Braveheard molt atraient per a certs sectors de la lluita independentista. La USAP, evidentment, l’ha fet palpable entremig de tant aire romàntic.

Al Bages aquesta resistència és diària ja que sense haver-hi equip es programa un entrenament setmanal entre gent que juga una vegada a l’any al camp de futbol del Congost i molts d’ells es federen a través del CA Vic. De fet, el rugby organitzat al Bages apareix per primera vegada el 1995 quan un exjugador del Sant Boi que fa de professor d’educació física a Sant Vicenç de Castellet munta un equip amb nois del poble i altres joves que arriben principalment de Manresa. Per la mancança d’instal·lacions pròpies els entrenaments es combinen entre un pavelló i una plaça pública i els encontres es celebren sempre en camp contrari. Tot i així l’equip es manté quatre anys en competicions federades fins que les mancances tècniques, econòmiques i humanes obliguen a tancar la paradeta.

L’afició al Bages per aquest esport, tot i així, fa que un o dos cops l’any s’organitzin autobusos per anar a seguir les evolucions de la USAP i fins i tot en quòrum més petit s’hagin fet expedicions a les illes britàniques. Hores d’ara sembla que s’ha aconseguit que aquest proper estiu el rugby estigui inclòs en les colònies esportives de Manresa i que en un futur proper es posin els pals paral·lels en el camp de futbol de gespa artificial.

Els que segueixen el rugby es troben a la Taverna dels Predicadors a veure els encontres del 6 nacions i del mundial. Jordi Masdeu que ha estrenat bloc aquest darrer mes i és militant de la CUP, és un bon aficionat a aquest esport que segur n’anirà escrivint en el futur. Per ara us aconsella com seguir els partits en directe des de l’ordinador.

dijous, 14 de febrer de 2008

Reorganització del bloc

Feia dies que pensava que tenia poques categories per classificar les entrades del bloc. Algunes d’elles s’havien inflat artificialment pel fet que alguns escrits els etiquetava de manera no massa efectiva i em trobava que al fer clic sobre qualsevol etiqueta el seguit de missatges que m’apareixien era massa gran i no gaire concret. Així, si buscava una entrada antiga de la que recordava els detalls però la volia enllaçar en algun escrit més actual tenia feina per trobar-la. A més en les darreres entrades he tingut cada cop més la necessitat d’escriure al peu una llista amb articles antics relacionats. És per això que d’uns dies ençà he anat madurant la idea d’afegir més etiquetes per tenir millor classificats tots els missatges. De passada he canviat la nomenclatura de les etiquetes antigues per adaptar-les a la realitat dels escrits. D’aquesta manera el què abans era “Política de Manresa i el Bages” ara és simplement “Manresa i Catalunya Central” i així tot un seguit d’entrades que no eren ben bé polítiques o no eren de la comarca però sí properes han quedat encaixades sense marge d’error. La idea és que cada article tingui una i només una categoria i tantes etiquetes transversals o de partits polítics com siguin necessàries per a ordenar-lo amb el mínim de vaguetats. A tall d’exemple aquest missatge que ara acabo anirà a la categoria “Blogosfera” i com a transversal només tindrà l’etiqueta de “Metabloc”.

Un darrer apunt. Com que ja són, amb aquest, 106 els apunts de La muntanya russa i la tasca de classificació no és tan fàcil com pugui semblar si es vol fer bé, per ara només he etiquetat 33 entrades. Espero acabar la feina abans de diumenge.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Business Networking Event a Manresa

La consultora Comercial Pime juntament amb Cambra de Manresa organitzem el proper 11 de març la primera trobada instantània d’empreses Business Networking Event (BNE) del Bages amb la intenció d’agrupar una vintena de micros i petites empreses en reunions exprés de presentació per tal de fomentar els intercanvis comercials i crear sinèrgies comunes.

La dinàmica consisteix en fer el màxim de contactes i presentacions en el temps establert per l’acte. Així s’aniran realitzant reunions de dues en dues empreses de cinc minuts cadascuna fins que tots s’hagin presentat a tots i d’aquesta manera s’aconsegueixen dinou contactes en tot just dues hores. L’invent no és nou; com en la majoria d’aquests casos parteix dels Estats Units i serveix tant per a esdeveniments sectorials, com geogràfics, com per volum d’empresa.

A Manresa es pretén que les vint empreses siguin de serveis i d’una mida d’entre cinc i vint-i-cinc treballadors per facilitar la coincidència d’interessos tant a l’hora d’establir negoci com a l’hora de trobar àrees de col·laboració. És una fantàstica oportunitat per a les empreses petites de crear xarxa amb serveis d’interès i en molts casos complementaris.

La notícia ja ha aparegut als mitjans de comunicació i és important apuntar-s’hi com abans millor. Des de l’organització hem limitat el nombre d’empreses a vint per a què el format sigui àgil i no es faci pesat. De totes maneres si hi haguessin moltes sol·licituds s’estudiaria la possibilitat de fer-ne una segona edició. Tal com es presenta el panorama econòmic proper no ens podem permetre deixar passar oportunitats.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Catalunya de vaga

En pocs dies, entre avui i el dijous es succeiran a Catalunya vagues de sanitat, de busos i de professors, continuarà la vaga de fam d’alguns companys de la SEAT i aquí, a la comarca, Pirelli seguirà jugant amb la victòria de sempre de les eleccions sindicals i la victòria definitiva de la darrera negociació de conveni amb contenció de salaris i mutisme del proletari mentre veuen desmuntar màquines rumb a Turquia o la Xina. Tot i que les vagues són de sectors diferents i per motius diferents i no convé mesclar aturades en els serveis bàsics amb mobilitzacions de la indústria, no deixa de ser simptomàtic que es produeixin prop d’unes eleccions que arriben marcades per l’estancament econòmic o per la estanflació com indiquen alguns que en saben més que jo.

Davant d’aquesta situació convindria assumir des del govern que no es pot fer rés per a retenir al país les indústries com les coneixíem als anys seixanta, que l’especialització i la investigació no ocupen a tants treballadors, ni a tants no qualificats, que ja fa anys que la situació dels treballadors no especialitzats s’aguanta per la bonança de la construcció i que a la indústria, per molt que es vulgui allargar artificialment la situació, els processos semi automàtics els pot realitzar un xinés, un turc o un romanès per molt menys cost salarial.

Com més triguem a assumir que el sector primari de la producció s’ha de localitzar bàsicament en el què anomenem tercer món, que el sector manufacturer s’ha de desenvolupar en els països en vies de desenvolupament i que a nosaltres ens queden els serveis, l’administració i tot aquell ventall ample de jocs especulatius, com més triguem a assumir-ho, més fort serà el daltabaix que rebrem quan la tossuda realitat faci que el manteniment institucional d’agricultors i ramaders, per no parlar de la mineria, sigui impossible front els preus que arriben dels països pobres i provoqui que la indústria fugi a territoris on el cost salarial és més baix i les exigències laborals, de seguretat i de manteniment del medi ambient són gairebé inexistents.

Vist això costa d’entendre com des de l’administració i els poders públics s’insisteix en tirar pel dret sense consensuar el cos de les mesures organitzatives amb els professionals i des dels professionals hi ha l’obstinació de culpar de tot els polítics i tenir poca capacitat d’autocrítica. En ensenyament mateix en lloc d’utilitzar Sant Valentí com a argument de vaga, bé podrien haver convocat exàmens pel proper dissabte. Si més no els pares i mares, la majoria treballadors en pitjors condicions que el professorat, no hauríem hagut de fer mans i mànigues per trobar qui s’ocupi dels nostres fills en un dia laborable. I els polítics haurien patit més davant la possibilitat d’una baixada mitjana de notes.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Rajoy i Duran fan política de sota-ventre

Mariano RajoyNo és novetat que els partits reaccionaris com PP i Unió toquen els sentiments primaris de la ciutadania per treure flama d’unes brases que inconscientment tots duem a dins. A nivell patriòtic els populars ho fan amb un espanyolisme ranci i orgullós i els d’Unió amb un catalanisme racial i costumista. Però el que llegeixo aquests dies a Rajoy i a Duran i Lleida ratlla la pocavergonya i la mesquinesa. No s’entretenen ni a dissimular prejudicis ni a crear estereotips i apliquen la política del mínim esforç, la política irresponsable, aquella que penalitza la falta sense posar remei al problema.

Els que em llegiu sabeu que no sóc propens a fer pantomima amb la immigració, amb l’educació,Josep Antoni Duran i Lleida amb la delinqüència o amb la marginalitat, ni m'agrada simplificar la meva postura respecte a la religió ni a Déu. Però una cosa és reflexionar sobre problemes complexes i una altra és deixar anar els diables. Defenso els mateixos valors que Duran quan en els cartells preelectorals reclama com a propis la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família. El que ens diferencia es que la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família que jo reclamo són valors molt més complets, molt més ètics que els que s'exigeixen des de la dreta. Ells necessiten de l’església com a crossa externa per a completar les seves mancances morals. Jo no necessito l'església per intentar fer el que crec correcte.

La darrera de Rajoy, que podria signar igualment Duran, és la de rebaixar l’edat penal per delictes greus o reincidència sense dir si paral·lelament s’aplicaran mesures correctives per evitar el creixement de les actituds il·legals entre la joventut. No vull escriure sobre la delinqüència adolescent, sobre el gamberrisme, sobre la utilització de les noves tecnologies o sobre l’actitud dels pares sense fer-me un plantejament general de les seves causes però limitar la resposta a un problema tant greu castigant només les conseqüències és com pretendre adreçar un arbre a cops de destral. De petit si un gat es cuida i remena molt agafa neulia, si es deixa créixer sense cap cura es torna salvatge. Als senyors Rajoy i Duran no crec que ningú els digués que fer política fos fàcil. Més val que facin el favor de deixar de matar gats i apliquin reformes perquè creixin sans i independents.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Faràndula contra episcopat

Gràcies a Déu no he de triar entre Almodovar i Rouco Varela. El teatre de la vida no em situa entre l’arlequí i l’alçacoll. Tinc un jardí d’allò més variat. Però em faig a la idea de com ho deuen passar els de Sòria entre proclames episcopals i cançons protesta de la SGAE. No sé què és més trist de sentir. La reafirmació beata o la reconversió de Sabina.

Escrivia sobre la immoralitat de la colla de l’SGAE i surten ara previ a campanya com la cara (dura) de la moneda on la Conferència Episcopal ocupa la creu. Més vergonyós és encara veure els funambulismes que alguns autors són capaços de fer per mantenir l’espoli al ciutadà que no pas les manifestacions dels bisbes. Aquests darrers cobren dels impostos directes i de la voluntarietat del declarant de l’IRPF, mentre que els de l’art subvencionat han aconseguit un cànon per la cara, per la cara pròpia i per l’estupidesa de les forces d’esquerra, més CiU i EAJ (PNB), que afecta d’igual manera al pobre que al ric, al CD verge, a la impressora o a la connexió d’internet.

Sembla mentida que hores d’ara la tàctica dels dos grans d’Espanya passi per treure a passejar els que aguantaven el pal·li o els que en la movida es fotien fins les tranques i ara pretenen recuperar els diners malgastats. Ha de ser dur ser de Sòria i arribar a pensar que aquestes dues són les úniques alternatives en unes eleccions, les dues úniques alternatives com a plantejament vital. O sotanes, o màscares.

Penyagolosa

Josep Lluís GozalboEl bon amic Josep Lluís Gozalbo ha encetat bloc. L’ha anomenat Penyagolosa en honor al mont més alt del País Valencià. Ha començat l’experiència juntament amb la seva esposa Carme d’anar escrivint periòdicament de temes que segurament pasaran per la política, la llengua i la cultura catalanes. Josep Lluís és valencià però viu a Manresa de fa molts anys i amb la mica de deix fa de professor i ha fet de regidor d’esports per Esquerra la legislatura passada. És una persona sencera i treballadora amb molts i bons pensaments i amb capacitat i generositat a l’hora d’expressar-los. Li vaig dir ahir. Serà blocaire de referència quant el comencin a conèixer. No cal dir que ja s’ha apuntat a la Bagesfera. Us l'aconsello fervorosament.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Ja salten les llambordes de Sant Ignasi

No, no és una nova proposta xocolatera d’Enric Rovira, és la constatació d’un deteriorament anunciat. Les llambordes de davant de la Sala Ciutat estan desfalcades i ballen un mes després de l’acabament de les obres. Estan a l’espera que el temps o una mà xica les facin saltar perquè quedi un forat enmig de la plaça. Ho vaig anunciar, vaig fer propostes i, fins i tot, vaig pretendre estendre el model a altres punts de Manresa. Casualment aquest vespre m'he trobat el regidor de via pública, Joan Vinyes, a més de Lluís Ferran Toledano que anava molt ben acompanyat de Gemma i Clara. Després de renyar-me simpàticament pels meus escrits [2] [i 3] de crítica a l’Esquerra local li he comentat la necessitat que la plaça fos per als vianants, que Santa Llúcia i Escodines també. Joan m’ha contestat que per a fer això fa falta conscienciar la població poc a poc, que la gent no entendria fer un pas alt per creuar la plaça en cotxe. Entenc la resposta però crec que un govern innovador ha de tirar propostes impopulars endavant quan són pel bé comú. Encara que la ciutadania es queixi al principi acabarà per admetre l’encert de la mesura.

La Bella i la Bèstia

Laura VilagràUn any abans que es convertís en l’alcalde o alcaldessa més jove de Catalunya Laura Vilagrà va estar a punt de ser Presidenta del Consell Comarcal del Bages si no hagués estat vetada per Joan Canongia que aleshores controlava l’aparell dels socialistes manresans. Això va passar el 2002 durant les negociacions entre Esquerra i Socialistes a l’hora de buscar substitut per Agustí Redó. Laura Vilagrà era regidora a l’oposició del govern de Santamans a Santpedor i portava els temes d’empresa del Consell Comarcal del Bages. Combinava la seva tasca pràcticament amateur al ajuntament i al Consell Comarcal amb mitja jornada de secretària – administrativa a la secció comarcal d’Esquerra. Les hores que sobraven les dedicava a la seva tasca a l'executiva de les JERC a nivell nacional. Canongia era regidor a Manresa i la mà dreta de Valls en les accions impopulars i en les maniobres fangoses. En els congressos del PSC i del PSOE s’hi movia com peix en l’aigua i era conegut i respectat per tots degut a la seva mobilitat entre passadissos.

Hores d’ara Laura Vilagrà és una alcaldessa veterana i l’únic diputat o diputada del Bages que ha renunciat al sou Joan Canongiai les dietes municipals a l’entrar a la nòmina parlamentària. En poc més de cinc anys s’ha sabut guanyar el respecte dels seus conciutadans i dels alcaldes i regidors dels altres pobles de la Catalunya Central mantenint una actitud propera i una política de tenacitat. I, n’estic segut, tot això ho ha aconseguit gràcies a l’empenta de la seva joventut i a la seva intuïció femenina. Els mateixos valors que fa sis anys van fer que Canongia es negués en rodó a admetre-la com a nova presidenta del Consell Comarcal del Bages.

Laura és llicenciada en Ciències polítiques i una nedadora excepcional. Tot i que ara coincidim només de manera excepcional seguim tenint aquella relació de com si ens haguéssim vist ahir, com quan tots dos treballàvem dia a dia per al projecte juvenil de l’esquerra independentista. Canongia no té estudis superiors i no se li coneix cap afició esportiva. Mentre a una se li espera un futur polític encara més prometedor, l’altra entrarà previsiblement aquest 9 de març als soterranis de la política espanyola. Cada un d’ells en el lloc on previsiblement els haguéssim col·locat si fa sis anys haguéssim fet una aposta.

divendres, 8 de febrer de 2008

Balances fiscals no vinculants

Solbes ha anunciat a Galícia la creació d’un grup de treball que ha d’elaborar l’estudi de les balances fiscals per a fer-les públiques. Per a fer-ho s’usaran dues metodologies de càlcul diferents que ha elaborat l’Institut d’Estudis Fiscals escollint unes variables o altres segons quines s’utilitzin. El resultat, sigui quin sigui, no serà vinculant. Aquest darrer punt no sé si és positiu o negatiu però segur que és il•lògic.

És com si l’abril fes el càlcul de la meva declaració de la renda amb la intenció de fer-ne públic el resultat però sense presentar-la ni pagar-la (o cobrar-la). Si ho faig amb la intenció de modificar els resultats per a fer-me passar per ric o pobre però el càlcul no reflecteix escrupolosament la realitat de la meva economia potser serà millor que no la presenti per evitar l’escarni públic i una més que previsible sanció administrativa. Dit d’una altra manera, si aquest estudi ha de servir al Ministerio de Hacienda per a rentar-se la cara desviant l’atenció cap a quina de les dues metodologies de càlcul és la correcta i encara i així sense la confiança plena de que els resultats no hagin estat maquillats més valdrà que no exigim la vinculació dels estudis no sigui que encara ens toqui pagar.

Per una altra part, si l’estudi es realitza amb cura i sense intromissions polítiques interessades, si podem refiar-nos de la independència del grup de treball i si dona els resultats que previsiblement demostrarien el desequilibri fiscal que pateix Catalunya des de sempre potser serà l’hora definitiva d’oblidar la negociació del botiguer, aquella que ens empeny a esgarrapar sempre fins que ens hem quedat sense ungles i condonar el deute històric, donar-lo per ben empleat i emancipar-nos perquè per rebaixar el deute de cinc a tres no ens calen tutories.

Es vergonyós que algú pretengui fer un estudi per no treure’n aplicació pràctica, però encara és més trist veure els nostres representants polítics anant a Madrid amb la soga al coll i amb cara de demanar almoina. De totes maneres que Pedro Solbes s’ho faci mirar. Jo també recontaré la meva hipoteca i no la faré vinculant a no ser que em doni zero.

dimecres, 6 de febrer de 2008

Les Jornades a la xarxa i participatives

Gràcies a la inestimable traça del videoblocaire bagenc Joan Planas estem treballant per a què les Jornades de la Bagesfera es puguin seguir en directe a través del nostre portal aprofitant el senyal de la filmació que fa Caixa Manresa de tots els seus actes a l'auditori. I per a tots aquests que no els va bé assistir a les conferències i ho segueixin des de la xarxa, hi afegirem un xat per a què puguin fer les observacions que creguin necessàries i dirigir preguntes als ponents com si estiguessin físicament en les jornades. Un company de la Bagesfera les recollirà i les traslladarà a la sala. Així mateix la Fundació puntCAT s’ha dirigit a nosaltres per a facilitar tiquets descompte a tots els assistents a l'hora d'adquirir un domini .cat. Per a fer la emissió en directe farem servir ustream.tv i per al xat utilitzarem meebo.com. A l’aparèixer aquesta possibilitat, Caixa Manresa ja s’ha interessat per aplicar-ho a tots els actes que es porten a terme a la Sala Auditori de la Plana de l’Om.

No era ràdio, era TV

Només a mi em pot passar de presentar-me a una tertúlia de ràdio i acabar en una taula rodona de televisió. Apuntava que aquest dimarts havia d’anar a Ràdio Manresa com a tertulià representant a Via Lliure i he acabat en el programa De què parlem del canal Taronja de televisió però, afortunadament, el tema era el mateix: les infraestructures viàries a la Catalunya Central. L’equívoc és degut a que tots dos mitjans pertanyen al grup de comunicació Taelus i comparteixen edifici. Tot i així l’experiència ha estat molt enriquidora compartint debat amb el President de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa, Manel Rosell, el President del Consell Comarcal del Bages, Cristòfol Gimeno i el President del Montepio de Conductors, Joan Bertran, a més de la conductora del programa, Pilar Goñi. M’han fet arribar l'espot de la promoció tot esperant poder adjuntar el programa sencer quan hagin acabat les reposicions.

dimarts, 5 de febrer de 2008

El 9 de març toca signar pel dret a decidir

Dd!

El proper 9 de març serem molts els que no votarem o si ho fem serà desencantats de la situació política de Catalunya amb una crisi d’infraestructures galopant, una atonia general i, pitjor que tot, amb uns partits polítics que serven immòbils en un matís de grisos no massa variat. Davant d’aquesta situació el desig de llibertat va empènyer els ciutadans i ciutadanes del nostre país a emprendre mobilitzacions tant el 18 de febrer de 2006 com l’1 de desembre de l’any passat reclamant un gest de radicalitat democràtica al nostre govern convocant un referèndum per a la pròpia determinació identitària i estructural.

La Plataforma pel Dret a Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés aprofitaran les eleccions que es portaran a terme el proper 9 de març als estats francès i espanyol per a fer una acció de recollida de signatures prop dels col·legis electorals a fi d’instar les institucions dels Països Catalans a reclamar la competència per fer referèndums. L’acció s’emmarca dins la campanya “Decideixo decidir” i hem de ser conscients que té, si m’ho permeteu, fins i tot més dificultat d'organització i d’execució que les mobilitzacions anteriors ja que pretén estendre’s a tot el territori català, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

És per això que indestriable a l’acció d’anar a signar és necessària l'organització anterior de meses de recollida de signatures distribuïdes per tots els Països Catalans i la col·laboració de tothom, organitzat o no, per muntar la paradeta. A la Catalunya Central som prous col·lectius polítics que aquell dia no faran campanya, entitats socialment implicades i sectors dels sindicats amb les idees prou clares de país. Així mateix hi ha famílies que amb tres o quatre membres bé poden agafar la carmanyola o l’entrepà i passar el dia fent campanya i coneixent gent.

Evidentment quedarà signar però sobre això ja escriuré quan quedin pocs dies. Les grans revoltes s’han fet sempre des del poble i cap al poble. La situació actual bé es mereix una resposta activa i responsable. No podem permetre que la desgana general ens domini les ànsies de llibertat i de justícia. Per a sol·licitar informació i material de campanya cal anar a la web dels companys de Dd!.

Ni polític ni sobiranista, 24 de gener de 2008.
Motivant-me per anar a votar, 13 de gener de 2008.
Insatisfacció política no és desencant, per ara, 6 de gener de 2008.
Dicotomia sobre la participació en un referèndum, 5 de gener de 2008.

Encetem la Bagesfera

BagesferaEl portal de la Bagesfera ja funciona i pels propers 29 de febrer, 14 i 28 de març ja tenim enllestides les primeres jornades que es celebraran al Bages al voltant dels blocs i els mitjans digitals. La Sala Auditori de CaixaManresa de la Plana de l’Om, 5 ens oferirà un entorn immillorable per a la nostra posada de llarg amb unes jornades que pretenen ser obertes a tothom perquè creiem que a l’entorn del bloc a més de ser-hi qui vol explicar i qui vol llegir s’hi mou ara mateix una potent eina de mobilització, d’associació i de socialització que en un futur no gaire llunyà vertebrarà una veritable xarxa de continguts autosuficients i serà la base de bona part de la informació.

Tot i que d'inici les jornades estaven pensades per al mes de març no ens hem pogut estar Saül Gordillod’aprofitar la disponibilitat de tenir Saül Gordillo abans de les eleccions del 9 de març i és per això que el divendres de la setmana anterior als comicis, el 29 de febrer a les 20:00, encetarem les xerrades amb un atractiu “Blocs i política” per part de qui és Director de l’Agència Catalana de Notícies, impulsor del portal polític Poliblocs, autor del llibre Nació.cat sobre el procés d’adquisició del domini lingüístic .cat (l’únic domini lingüístic mundial) i blocaire de referència. Estic segur que tenim tots els ingredients per a què l’estrena sigui tot un èxit.

A mig mes de març, el dia 14 a les 20:00, tindrem l’oportunitat d’escoltar i participar de “Blocs i blogologia” en la conferència de Marc Vidal que és el pare de la Catosfera, la xarxa de blocaires Marc Vidalen llengua catalana, és el blocaire més llegit en català i també és col·laborador del bloc col·lectiu més important d’EUA, l’americablog. Per si això fos poc, Marc és un autèntic expert en temes econòmics i en l’actualitat nord-americana. La seva exposició ens servirà per visualitzar la influència actual del món blocaire, la importància que estem aconseguint els blocs en la nostra llengua i el futur i les possibilitats d’aquest espai digital.

Es tancaran aquestes primeres jornades amb una taula rodona el 28 de març a les 20:00 amb el títol “Mitjans digitals: present i futur” que a falta de confirmar petits detalls anirà a càrrec de representants de Nació digital, Tribuna Catalana, el Singular digital i Comunicació 21. Serà una fantàstica oportunitat de veure i viure el panorama informatiu futur.

Tot això serà possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa i Caixa Manresa. Com que he rebut consultes sobretot de qui no coneix l’auditori, aclarir que l’entrada és lliure i no cal reserva. Només esperem que gaudiu de les jornades.

Publicat a Regió7 el 27 de febrer de 2008

dilluns, 4 de febrer de 2008

Prioritat ferroviària

Aquest dimarts torno a anar a la ràdio però aquesta vegada com a representant de Via Lliure al Bages. Pilar Goñi conduirà una tertúlia sobre el present i futur del tren a la nostra comarca. És un tema recorrent on les decisions polítiques van gairebé tant lentes com els combois de la línia Manresa – Lleida. He escrit abastament en aquest bloc sobre el tren (enllaços al final del text) i encara cada cop que ho faig de nou em sulfuren els arguments que té a favor i que semblen no importar ningú. Ahir diumenge em vaig retrobar amb Adam Majó per recuperar les reivindicacions perpètues i adaptar-les als moviments dels darrers anys. Gairebé no hem tocat ni una coma del text amb què vàrem començar les accions de Via Lliure al Bages i el què hem tocat ha estat per afegir-ho.

Seguim reclamant més freqüència i major franja horària per la línia fins a Barcelona. Més freqüència per millorar la flexibilitat dels usuaris. Major franja horària perquè és inconcebible que el darrer tren de RENFE surti a dos quarts d’onze del vespre i el darrer de FGC surti una hora més tard però només fins a Martorell per passar a un minibus si has d’entrar al Bages. Reclamem l’acondiciament de les estacions de la comarca i un manteniment mínim i si l’administració general no se’n pot fer càrrec que cedeixi els edificis i els terrenys als ajuntaments. No pot ser la deixadesa de les instal·lacions de Sant Vicenç i Castellbell per no parlar dels baixadors camí a Lleida amb estacions tapiades, pintades i fins i tot cremades. Tot i la integració tarifària amb els busos comarcals és incomprensible la descoordinació existent. S’han de buscar fórmules per a evitar que l’usuari de la comarca tingui temps de fer turisme a Manresa. Lligant franja horària i coordinació de combois s’aconseguiria que els usuaris de trens regionals i estatals que arriben passades les deu del vespre no quedessin penjats a Barcelona. El servei de Nit Bus que fa anys que funciona fins a Terrassa ha d’arribar a Manresa. Són dos busos, un a la una i l’altre a les tres, i cobreixen les hores quan no hi ha servei ferroviari.

El tren lleuger que ha d’entrar en funcionament el 2011 entre Súria i Sallent i que després ha d’enllaçar amb Sant Joan de Vilatorrada s’ha de marcar de prop i l’eix transversal ferroviari que per ara és un brindis al sol del Parlament perquè no te pressupost, ni dates, ni traçat s’ha de seguir com a la principal aposta infraestructural de Catalunya dels propers anys. Fins que no arribi aquest eix transversal la línia Manresa – Lleida no pot sobreviure amb inversions com l’anunciada que cobreix només temes de seguretat.

Tot i que des de Via Lliure tant al Berguedà com al Bages s’han presentat aquestes reivindicacions deslligant-les de les inversions al traçat viari, és cert que quan es fan carreteres no es fan vies i en els darrers anys la comarca ja ha rebut moltes millores a la xarxa de carreteres. El dimarts a Ràdio Manresa potser es parlarà de traspàs de competències i dels darrers entrebancs degut a l’arribada de l’AVE. De la promesa d’invertir 5.000 milions a la comunitat de Madrid o dels 12.000 milions amb trampa que ofereixen a Catalunya. Això serà política i jo hi diré la meva però al final quedarà el què és important. S’ha de prioritzar. Ara toca el tren.

De Via Lliure a Berguedà Actual fent comarca, 8 de gener de 2008.
Il·lusió ferroviària, 10 de novembre de 2007.
Agafem el tren, 26 d'octubre de 2007.

dissabte, 2 de febrer de 2008

L'església ens indica el camí

No entenc l’esquinçament de vestidures d’algunes persones davant el comunicat d’orientació del vot de la Conferència Episcopal Espanyola. Al PSOE ja han tret el cava de la nevera i no deixaran d’allargar el conflicte tot el què puguin. Només faltaria! Que si no poden usar el terrorisme, que si ens mostrem sorpresos davant del Vaticà, que també hi ha cristians en les seves files i estan molt disgustats... Quin regal per a un partit que encara vol semblar d’esquerres tenir la icona del reaccionarisme més recalcitrant bramant en contra. Els amos de la COPE saltant-se locutors i ironies per atacar directament els punts guia del programa socialista quan aquests s’han passat tota la legislatura burxant en la moral cristiana per desgastar.

Que no pateixi ningú per la separació entre església i estat doncs aquesta no ha existit mai més enllà de les formes. La separació és impossible quan l’església representa ser la vetlladora de la moral i els partits polítics es funden en ideologies. I altra cosa no però els socialistes se n’han fet un fart aquests quatre anys de legislar contra els preceptes de la moral cristiana i, el què encara és més greu, contra els privilegis econòmics de l’església.

L’església per la seva part no fa més que comunicar la seva doctrina. No al divorci, no a l’avortament, no a l’eutanàsia i no als matrimonis i les adopcions entre homosexuals. Alguna novetat al respecte? Sí, no a la negociació amb terroristes. Tampoc calia que ho fessin explícit per a què tots tinguéssim d’antuvi les nostres sospites al respecte. De fet la pedra angular del cristianisme és la sobrevaloració de la vida. Que no l’haguessin sobrevalorat en èpoques de Hitler, Franco o Pinochet no treu que ara ho puguin fer. De tot plegat els que sortim més perjudicats som els cristians de peu, aquells que ens pensavem que Crist era pau, amor, comprensió i solidaritat.

Maragall sondeja Catalunya

Pasqual MaragallAquesta setmana hi ha hagut rebombori periodístic amb la possible presentació de Maragall a les eleccions espanyoles amb un nou partit de perfil catalano-europeista. De fet, malgrat totes les seves maragallades o potser per elles, l’expresident ha fet moltes afirmacions d’oracle que l’han ajudat a adquirir aquesta estampa de Quixot català i que en ocasions han estat d’una fidelitat futura sorprenent, d’una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte.

L’europeisme ha estat una constant en declaracions i apostes personals que potser ningú altre ha gosat formular per por que el titllessin d’il·luminat. Em fa l’efecte que Maragall és anarco-independentista. Anarco perquè no es retrata nacionalment en cap àmbit geogràfic que no sigui Europa donant la impressió de no sentir-se còmode en cap estructura administrativa tancada, en cap pàtria que l’obligui a ser de forma excloent. I independentista perquè Maragall aborda sense problemes l’unionisme europeu més radical avançant de manera decidida cap a la forma del què serien uns Estats Units d’Europa com a àmbit patri. I aquesta seria una mena d’independència a la contra. Potser per la porta del darrere i encara amb un camí més llarg que el del independentisme convencional. Es canviaria el domini espanyol i francès per una participació representada directament a Europa.

Trobo però que l’anunci és més un sondeig de com es rebria aquesta proposta entre els catalans que una voluntat de fer-ho en aquests moments. Encara que venint de Maragall qualsevol cosa és possible crec que l’àmbit de presentació d’un nou partit que presenta el catalanisme i l’europeisme polítics com a fórmules indestriables hauria de ser Catalunya o Europa. Fer-ho en unes eleccions espanyoles seria precipitat tot i que potser l’edat i la malaltia que pateix accelerin les decisions. En qualsevol cas estic segur que la fórmula li funcionarà i es presenti quan es presenti té la representació institucional assegurada.

divendres, 1 de febrer de 2008

La funció de l'esfera local a la Catosfera

Havia escrit a Jose Manuel dient-li que ja podíem penjar en fase de proves una Bagesfera 1.0 amb la idea d’enllestir-ne les menudalles des del domini mateix combinant el seu coneixement de les entranyes amb el meu aprenentatge d’administrador. Tornant de treballar a Girona repassava mentalment els detalls que havíem de considerar per a tenir unes jornades de la Bagesfera lluïdes i ben organitzades. Pensava que en els propers dies hauria de preparar un catàleg digital per a fer-lo arribar a les principals organitzacions i entitats del Bages i que aquestes, alhora, ho rebotessin als seus associats, quan recordant el quòrum de la Catosfera de Granollers he apreciat que el públic a qui van dirigides les jornades del Bages és un públic totalment diferent als qui vàrem anar al Vallès Oriental.

Les jornades de la Catosfera van servir per a que els blocaires ens agrupéssim i debatéssim sobre gairebé tots els àmbits del bloc assumint que era una trobada sectorial, d’autoengreix, totalment metablocaire. En canvi, des de la primera reunió els membres de la Bagesfera tenim assumit que les tres jornades que es celebraran a Manresa entre finals de febrer i març pretenen ser obertes a la participació general amb una clara vocació evangelitzadora. Temps hi haurà en el futur per a què convidem algú que ens enriqueixi els coneixements o l’experiència de manera més íntima però hem pensat que la millor manera de presentar-nos era obrint-nos a la comarca.

Que la Catosfera ha assolit l’èxit és un fet que es pot constatar a la xarxa voltant pels blocs en català i comprovant la repercussió que ha tingut fora de l’àmbit lingüístic propi. Catalunya és més referent des d’aquest darrer cap de setmana a la blogosfera. Ara falta que també siguem referents quant a lectures i coneixement entre la població no blocaire, entre els que tenen per costum llegir les cartes al director i els articles d’opinió de la premsa de paper. I fins el proper any, fins la propera Catosfera, aquesta és feina de l’esfera local o localosfera obrint els nostres continguts no de manera personal amb quatre correus sinó amb actes generals que despertin la curiositat.

Hem d’aconseguir fer entrar els nostres portals localosfèrics a la pestanya de favorits de qui ja acostuma a llegir premsa digital. I això en un primer pas és més fàcil d’aconseguir des de la proximitat. Després ha de venir necessàriament el debat sobre si les jornades de la Catosfera han de ser itinerants amb una organització compartida entre la localosfera amfitriona i els pares de la criatura. Hem de poder qüestionar la possibilitat de fer que les jornades transcendeixin encara més obrint concurs any darrera any fomentant candidatures locals que vulguin acollir les xerrades. Així aconseguirem la tensió necessària, la implicació general i les ànsies de millora. No vull pensar en jerarquies ni vull aplanar la patent; de fet els creadors de la Catosfera els quedaria adjudicar, supervisar, mitjançar i ajudar els amfitrions de les jornades.